‘La nostra consciencia ordinària treballa amb dos; la nostra consciencia superior treballa amb u’
Joan Mascaró i Fornés
A la memòria de mon pare Jaume Caballero i del meu fill Joan Lluís...
Diu Mascaró que ‘surt el sol sobre el bé i sobre el mal’ i, per rematar-ho, que ‘no hi ha mort. Només hi ha el final d’una llum i que una llum nova ens il·lumina…'
He de tenir por de morir?
Un soldat militar no té por de morir.
N’ha de tenir un soldat espiritual?
Desentrunyellar aquest paradigma de la unitat de la vida i de la mort és, a més del qüestionament que impregna els enunciats d’alguns koans, la raó de ser dels éssers en i amb consciència.
Aquesta subtil, suggerent i estimulant facultat de saber-se existent...
La flor
Una flor no parla.
Tot en la creació és una flor.
Un dia, Buda anava a fer una xerrada especial, i milers de seguidors van anar de tots els pobles dels voltants a escoltar les seves sàvies paraules.
Quan va aparèixer, només duia una flor a la mà.
Passava el temps i no deia res.
Només mirava la flor.
La gentada s'impacientava, però Mahakasyapa, que ja no podia contenir-se, va esclatar amb un somriure.
Buda li va fer un senyal que s'acostàs, li va lliurar la flor i va dir a la gent:
-Tenc obert l'ull de l'ensenyament veritable. Tot el que pot donar-se amb paraules, us ho he donat; però, amb aquesta flor, li don a Mahakasyapa la clau d'aquest ensenyament veritable…
‘Zen és l’esperit de l’home’.
-o-
Tot és… mort
Claudio Naranjo, metge i doctor en Educació
‘Ocupa't del regne del cor, i la resta t'arribarà’
Tant de bo els polítics haguessin estat educats amorosament. No crec en la competència entre religions. Sóc divulgador de l'eneagrama, un mapa de la personalitat...
Què és l'eneagrama?
Una eina d'autoconeixement, la més completa.
En què consisteix?
És un mapa de les nou passions que conformen la teva personalitat: t'ajuda a conèixer-les, i així pots identificar quina d'elles et domina.
Quines són aquestes nou passions?
Ira, orgull, vanitat, enveja, avarícia, covardia, gola, luxúria i mandra.
Sonen als pecats capitals.
Els grecs ja van enumerar gairebé totes aquestes passions, qualificades després com a pecats pel cristianisme, i que esdevenen els nou enneatipus de l'enneagrama.
I una d'aquestes passions em domina?
Sempre hi ha una dominant sobre les altres: identifica quina és la teva, i així podràs treballar-te per equilibrar-la amb les altres.
Amb quina finalitat?
Deixar d'actuar reactivament, amb automatismes, com una màquina: davant de cada situació seràs capaç d'actuar amb consciència.
Quina és la seva passió dominant?
L'avarícia.
Sempre he temut quedar-me sense res: temorós de la precarietat dels meus recursos, m'ha costat invertir en les meves capacitats, he desconfiat de mi... I això m'ha fet caminar per la vida com si caminés sobre un tall de ganivet. Una vida ha de ser per viure-la.
No ha pogut dominar aquesta avarícia?
Ara ja sí, però ha estat difícil. Com va dir Churchill: ‘L'home ensopega amb la veritat, però s'aixeca i segueix el seu camí’.
D'on prové l'eneagrama?
D'un esoterisme cristià d'Àsia Central, que va divulgar per Europa una mena de Sòcrates rus de principis del segle XX, Gurdjieff. I d'ell ho va aprendre Óscar Ichazo, que m'ho va ensenyar al desert d'Arica.
Com va anar a parar al desert?
Era 1970, i jo passava el pitjor moment de la meva vida. I m’hi vaig retirar durant sis mesos.
Què li havia passat?
La meva segona dona va tenir un accident d'automòbil i va morir el meu fill d'onze anys.
Sobreposar-se devia ser dur...
Tenia 37 anys i em jeia al seu llitet i passava hores i hores plorant. Un dia vaig entendre que aquest plor era per tot el que no havia pogut estimar-lo. Vaig sentir la seva presència i vaig deixar de plorar.
I què va aprendre en el desert?
Jo era metge psiquiatre. Vaig veure que la medicina farmacològica abordava símptomes, però no l'arrel del problema del pacient: la vaig deixar per exercir com a psicoterapeuta.
És molt dolent que mani una passió?
El problema és que en aquest cas la teva vida serà més petita, automatitzada, dilapidaràs energies, podent viure més plenament.
Quin automatisme el va fer ser metge?
Als sis anys vaig veure la lluna plena i li vaig preguntar a la mare què era això. Em va dir que era un cos celeste, com ho eren les estrelles, els planetes..., i em va parlar de la gravetat... i vaig experimentar un intens plaer davant d'aquest besllum de coneixement... I a partir de llavors vaig cercar repetir aquest goig, i això em va portar a la ciència.
Però després va deixar la ciència.
Fou quan vaig sentir que la filosofia i la psicologia afrontaven millor el dolor de la infelicitat.
Quin ha estat el seu moment més feliç?
Als 20 anys vaig tenir una relació eròtica amb una coneguda de 40 anys, i vaig sentir tanta alegria. El món era bell! Vaig sentir l'alegria normal del viure, i aquí vaig ser conscient que jo no havia estat viu fins aleshores.
Ha arribat a conèixer-se perfectament a si mateix?
Al centre de la ceba, si vas traient capes i capes, no hi ha llavor, no hi ha res!
Què vol dir això?
Que l'únic que hi ha són els altres. Abans jo em recloïa en la meva torre d'ivori, però avui veig els problemes del món...
Quins són?
Tots deriven d'una estructura patriarcal profunda, de manera que tots es diluirien si eduquéssim als fills d'una altra manera.
Com, exactament?
Integrant intel·lecte, cos, emocions i esperit, per ser més amorosos, més lliures: més savis. Però per a això és decisiu primer que eduquem als educadors.
Tenim una educació no amorosa?
Massa intel·lectual, massa institucional, individualista, patriarcal i poc humanística. La nostra societat segueix sent masclista i depredadora. Ja deia Cícero: ‘Cada senador és savi, però el Senat és un idiota’.
Solució?
Integrar intel·lecte, instint i amor, els nostres tres cervells. Abraçar-los tots tres de veritat. Actualment, l'intel·lecte ha eclipsat l'amor i ha demonitzat l'instint.
He de deixar-me portar per l’instint?
Si t’arrossega, no ets lliure: es tracta d'aliar-te amb el teu instint.
Quina passió domina avui al món?
La vanitat. S'expressa en la pulsió per l'èxit econòmic, la supremacia tecnològica, la confusió entre valor i preu...I cap a on s'encamina aquest món?
Molts són els cridats... però molts també són els sords. Hi ha una pulsió de transformació certa, però has d’encendre el llum i veure en la teva pròpia foscor.
I si aconseguís encendre-la, què veuré?
Sabràs que tot és pulsatiu, que tot batega, que tot flueix... Si cerques el jo, acabaràs topant amb l'absència del jo. Allò més transformador és sentir l’esser. Si això succeeix, tendràs dies pitjors o millors..., però recordaràs el gust del ser.
Un consell definitiu?
Ocupa't del regne del cor, i la resta t'arribarà de més a més.
-o-
Tot és… vida
Pau Vidal, arquitecte i teòleg
'Els cors apedaçats són els més bells'
La vida de Jesús és... una opció pel pobre i per la vida, és a dir: viure plenament i ajudar a viure plenament...
Per què va descalç per la vida?
Tot va començar fa cinc anys, quan estudiava el màster de Teologia a Berkeley. És un recordatori personal que m'ajuda a viure més a la intempèrie, menys protegit; viure arrelat, i no oblidar que qualsevol lloc és terra sagrada.
...
En la majoria de les tradicions religioses quan entres al santuari et descalces, i jo tenc un desig profund de poder viure a qualsevol lloc com a un lloc de trobada amb allò transcendent i amb l'altre.
Ho aconsegueix?
De vegades no, per això necessit aquest recordatori. En tots els llocs del món els nins se descalcen per jugar. Jo de vegades puc ser excessivament responsable i no vull oblidar que la vida s'ha de viure també jugant.
Vivim moments en què la necessitat de protegir-se sembla més present.
Aquesta necessitat sorgeix de la por i no del cor més profund. Qualsevol trobada de cor a cor es dóna des de la vulnerabilitat.
Hi ha una mica de penitència en el seu caminar descalç?
Tot el contrari: és una experiència joiosa. Una frase dels primers jesuïtes diu: ‘La nostra casa és el món’ i això és el que jo voldria, en qualsevol lloc, en qualsevol circumstància.
Va treballar als EEUU amb immigrants.
Era el tema del meu màster: la teologia de la migració des dels ulls dels que intenten creuar cap al somni americà.
Què va entendre?
Estam acostumats a un Déu que baixa del cel i s'encarna, una imatge vertical, però n’hi ha una altra: la del Déu desplaçat que travessa una frontera i que horitzontalment s'acosta a nosaltres i ens demana que el reconeguem i acollim. Un repte interessant per a Europa, que avui es fortifica per evitar als indocumentats. El braç obert de la creu ens vol dir ‘abraça als altres’.
Hi ha molta por...
Sí, el que genera aquesta estructura occidental, que bàsicament està asfixiant la vida, impossibilita la capacitat de desplegar una vida amb sentit.
Sembla que anam cap a més por, més policia, més control, però vam votar per això.
Les transformacions socials mai no les han fet les majories, sinó les minories capaces d'oferir una alternativa viable, il·lusionant, que propiciï dinàmiques noves... Jo les veig aquí i també a l'Àfrica, com a petites llums d'esperança enmig d'una situació de foscor.
L'ésser humà és agressiu; si no exercís la seva ràbia, tot seria diferent.
En l'ésser humà hi ha una dinàmica de destrucció i d'abús, i una altra de crear vida i espais de comunicació. La pregunta que ens podem fer com a individus, com a comunitats i com a institucions és: quines dinàmiques estem afavorint a tots els nivells?
Què ha vist, què li ha impactat?
He vist amb claredat que la vida és més forta que la mort. La vida vol viure amb sentit i amb plenitud, al fons i fins al final. No n'hi ha prou amb sobreviure. No n'hi ha prou amb donar-li menjar i roba a un cos, aquest prejudici tan de oenagé occidental. Ser refugiat no és una identitat.
Què val la pena?
Descobrir que l'altre no és una amenaça, sinó una oportunitat per créixer.
La violència deixa ferides molt profundes.
El crit de Job es repeteix: Per què tanta injustícia, fins quan?
És una pregunta que es llança al cel i es queda sense resposta.
Benvinguda al nostre món, profundament fosc, profundament injust. Però fins i tot en el silenci i en la foscor hi ha una presència que acaba abraçant-ho tot. Si creiem que el sentit està només en la llum, ens tornam a quedar amb una part de la nostra història.
Quina ha estat la seva aposta?
Creure que la vida només es viu amb goig quan es lliure, i no em refereixo a fer voluntariat, sinó a aquest viure a la intempèrie, desprotegit dels propis pensaments i certeses, del propi vestit cultural, per apropar-se a l'altre.
Aquesta vulnerabilitat l’ha ferit?
És clar!, el meu cor va esmicolar-se. Però els cors apedaçats són els més bells, et porten a un nivell de connexió molt més profund amb l'altre, cosa que traspassa la paraula, el discurs i, fins i tot, les creences.
És tan fàcil inflamar la ira humana!
Hi ha una tranquil·litat aparent, la gent treballa, funciona, conviu... però hi ha un profund desconcert existencial i això es paga amb existències molt superficials i una afectivitat que pot ser molt fàcilment manipulable.
Ningú no està fora de perill...
Al Sudan del Sud els homes són a casa, asseguts amb el seu kalàixnikov, esperant que aparegui l'enemic. Aquí estem parapetats en la nostra tecnologia, en la ideologia i en les certeses il·lusòries.
... I amb renou, molt de renou; i pol·lució.
Cada nit, m’he de refregar amb força els meus peus per alliberar-me d'aquest renou i d'aquesta pol·lució. La ciutat occidental és la màquina en la qual ens hem cregut que es viu millor, potser per protegir aquesta vulnerabilitat.
No conec paradisos...
Allà on visc hi ha dotze hores de foscor total i aquí hi ha 24 hores de llum, internet, televisió... i això no deixa de ser una ficció perquè ens creguem que podem controlar-ho tot, però no controlam ni el nostre cor, que té una profunditat i uns abismes que desconeixem i temem.
-o-
Tot és... gratitud
Les entrevistes que hem reproduït tan llunyanes i alhora tan properes provenen de La Vanguardia, el diari que ens regala habitualment les contraportades que, a parer nostre, millor retraten el món, l’univers, els éssers que els habiten, les seves passions, les seves pors i els seus deliris, però també les seves veritats...
I si els periodistes avantguardistes ens han brodat aquest text magnànimament, les imatges ultrasòniques, belles i úniques, que arrodoneixen els blancs del bloc, i que pots veure i admirar ampliades si hi cliques a sobre, tenen també mà i ulls de mestre.
Són de Miquel Montserrat, el nostre company, mestre i coordinador de la Sangha mallorquina. Tot ell és... un 10.
-o-
Tot és… música
El darrer regal prové d’un alfabet que no té lletres, ni paraules, que juga amb els silencis que s’amaguen entre els sons que ritmen harmònics i bellugadissos entres les escales del pentagrama...
Avui, els silencis de la música callada provenen d’un embriac, d’un bruix, d’un mag que pinta un llenç acolorit de cels esburbats, d’ocres melicotonosos, de liles fosforescents i de vermells resplendents que fan esclatar les ninetes dels ulls...Els púrpures, que travessen bellugadissos els niguls entelats de boirines fines i subtils de l’escala cromàtica, amaren els nostres cors de bombolles dansarines bufades, un pic i un altre sense aturar, per aquell infant innocent que esdevé el nostre esperit fus amb el del pare que ha marxat a cercar el recer d'aquells que l'han precedit i estimat...
Clica aquí i ho veuràs, i ho sentiràs i ho gaudiràs...(+)
Tot és... gassho profund!
‘El meu amor és el meu culte i la meva adoració, la meva ofrena i el meu sacrifici’
Joan Mascaró