 |
| Michael Kenna, Field of Snow, Biei, Hokkaido, Japan, 2004 |
‘Després de trobar Déu en l’Eternitat
l’hem de trobar en el temps’
Joan Mascaró i Fornés
Paisatges àrids, misteriosos horitzons, arbres que brosten de sota els feixucs mantells de neu, brancams malmesos pels temporals, boires de nebulosa indisoluble, xarxes de pesca abandonades, molls fragmentats pels onatges tumultuosos, imatges que dominen els paisatges de l’illa...
Allà, abans de finir, encara hi trobam els ressons de l’ainu, una llengua aïllada.
Única supervivent del grup de llengües que parlaven els membres dels ainus, una ètnia de l'illa de Hokkaidō, al nord del Japó.
Diuen que l'últim parlant d'ainu a Sakhalín, l'illa veïna, de forma allargassada i a l'est de Sibèria, va morir el 1994; i que l'ainu de Hokkaidō és ara mateix una llengua moribunda, que lluita amb el temps i les cruels inclemències per sobreviure.
Tradicionalment, l'ainu no s'escrivia.
Les històries passaven oralment de generació en generació, gairebé com en les nostres rondalles.
 |
| Michael Kenna, Kussharo Lake Tree, Study 3, Kotan, Hokkaido, Japan, 2005. Si cliques damunt la foto, s'amplia |
Yukar, l'heroi
El relat més conegut d'aquesta cultura és el de Yukar, que explica la vida d'un heroi que fa servir els seus poders màgics per anar de la terra dels humans a la terra dels déus...
Un territori diví que descansa mig adormit sobre l'esquena d'un gran peix, els moviments del qual, quan el destrempen, causen terratrèmols ferotges a la terra dels humans...
Allà, al bell nord de l’arxipèlag, a l’illa coneguda pels ainus com Mosir, hi bufen els vents redefreds que provenen del continent asiàtic...
Ara, al tombar la primavera, aquests vents tramuntanencs es van afeblint al voltar cap a migjorn i es tornen intermitents, suaus, càlids, estiuencs...
El primer d'aquests vents, el ‘Haru Ichiban’, és el vent que fa florir els cirerers...
La contemplació dels quals, el ‘Hanami’, s'ha convertit en una de les tradicions més arrelades del país...
Res com celebrar el badallar de les flors, i admirar-les, contemplar-les, meditar-les i estimar-les...
北海道
 |
| Michael Kenna, Lone Tree, Bibaushi, Hokkaido, Japan, 2004 |
Cap allà navega un vell vaixell de fusta corcada, construït pels ancestrals mestres d’aixa de la drassana del moll de Nemuro...
Calafatajat per un expert en el maneig de la maçola i l'escarpre, el bot, reblert de paraules, es coneixia de lluny no tan sols per la finor del gàlib i l'elegància del tallant, sinó també per la perfecció del folrat...
Fem peu a Abashiri...
La ciutat, situada a la costa de la mar d'Okhotsk, viu de la pesca i del seu magnífic entorn natural...
Flors primàries, arbres nuus, llacs i plaques de gel arreu, configuren el paisatge gairebé inert, que va retratar en aquests indrets inhòspits Michael Kenna.
Imatges mínimes, sensuals, que avui il·lustren bellament i singularment aquestes planes del bloc.
'El paisatge del sentiment'
Kenna és reconegut per les seves fotografies en blanc i negre, de caràcter inusual i de paisatges amb llum etèria.
Instantànies assolides per fotografiar l'alba o la nit amb llargues exposicions de fins a 10 hores...
Michael Kenna (Widnes, Anglaterra, 1953), fotògraf d’extraordinària sensibilitat, distingit amb nombrosos premis, és el convidat de la Fundació Toni Catany a fer una exposició de la seva fotografia al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor.
'El paisatge del sentiment' és el títol de l’exposició, que romandrà oberta al públic fins el 13 d’agost.
 |
| Michael Kenna, Nine Trees, Higashikawa, Hokkaido, Japan, 2004 |
De la mà de la Fundació Toni Catany, precediren el fotògraf anglès les exposicions de Sammallathi i Yamamoto.
Moguts per l'obra de Yamamoto, fa un any vàrem editar una entrada al nostre bloc, per alguns emblemàtica, que titulàrem: BLU(+).
Kenna i Yamamoto Masao, tot i provenir d'universos distants, presenten semblances en les seves mirades al món.
S'inspiren en la filosofia japonesa del Zen i en la creença que la meditació i la recerca de la bellesa juguen un paper essencial en el desenvolupament dels éssers humans.
Les arrels filosòfiques i espirituals del Zen contribueixen al seu estil fotogràfic, el distingeixen.
Aquest influx permet que allò ordinari i corrent es reveli com una cosa extraordinària.
Les imatges, d'una simplicitat bellíssima i corprenedora, ens ofereixen un buf de no-res, un retrat del buit.
Un fotograma de la naturalesa essencial, que es disposa per tot arreu quasi invisiblement, perceptible tan sols a ràfegues efímeres, a esguards fugissers, quant pensaments i sentiments es dilueixen amb la pràctica...
El buf del no-res
Abans d’arribar a Llucmajor, entre els anys 2002 i 2004, Kenna va retratar Hokkaidō i els seus hiverns intensos i brutals, desèrtics i polars...
Res, però, no el va frenar en la seva interminable recerca de la bellesa inquietant de la natura.
Talment un koan, Kenna cerca llocs de soledat immensa, que diuen molt sobre la humanitat...
Sent passió per aquest Japó isolat, aïllat, nuu, esquerp, aspre, on la neu i el gel conformen una illa inaccessible, fronterera amb la pàtria d'enlloc.
Retrata el mar local, l’embruixat i gèlid de l'Okhotsk, que resta glaçat i obliga al fotògraf a treballar en condicions extremes, vulnerables...
 |
| Michael Kenna, Foggy Morning, Shikotsu Lake, Hokkaido, Japan, 2004 |
Cristina Ros, la periodista experta en art del diari Ara-Balears, el descriu en una entrevista com una ‘persona tan afable i oberta com contemplativa i intimista és la seva obra...'
Kenna sap bé el que cerca.
'Les seves fotografies transmeten una mena de mística que no és habitual trobar en els paisatges, ni tan sols si ens situàssim en el mateix punt en el qual ell planta el trípode’ diu Ros.
La natura, un temple
En el decurs de l’entrevista, Kenna reconeix que per a ell ‘el paisatge és com una gran església, un immens escenari de religiositat.
Vaig néixer en un ambient fortament catòlic i, en la meva joventut, la religió era tan important que vaig arribar a entrar al seminari, volia ser capellà...’
‘He anat molt a les esglésies i, quan ets en un temple, no importa de la religió que sigui, hi descobreixes una llum, una atmosfera que et fa sentir una presència, diguem-li déu, diguem-li energia...
Aquesta presència íntima i essencial transforma la realitat del teu voltant.
També en el paisatge, com a les esglésies o en tantes coses i persones, notes que hi ha alguna cosa que no pots veure.
Constantment, em deman per allò que no puc veure i intent captar-ho en les fotografies, siguin de paisatges, de confessionaris, d’una escola o d’un camp de concentració’.
 |
| Michael Kenna, Sixty Trees, Nakafurano, Hokkaido, Japan, 2004 |
Absència i presència
‘M’interessen els espais, interiors o exteriors, que guarden la memòria de la presència de les persones.
En tota absència hi ha una presència...
De la mateixa manera, m’interessa el paisatge com un escenari teatral.
Són aquests espais de temps els que t’activen la imaginació. Pots imaginar.
M’agraden les imatges dels espais quan no són actius però tampoc morts, sinó quan és a punt de succeir qualque cosa, quan pots anticipar-te al que ha de passar o imaginar el que ha passat...’
Impertèrrit, tranquil i savi, Kenna segueix el seu discurs filmogràfic...
‘Fotografiar és triar allò que vols convertir en la teva imatge, que te’n vols apropiar així com ho veus tu, no una altra persona.
Els paisatges ofereixen moltes lectures, tantes com persones l’observen...
Quan fas una foto estableixes un diàleg amb allò que fotografies.
Tu pots ser el mateix, però també canvies i qualque cosa de tu se’n va al resultat d’aquesta comunicació que és la fotografia; alhora hi queda l’energia, la connexió que s’ha establert...’
‘Valor les coses com a catalitzadors d’altres coses. No tant allò que mostren, sinó el que suggereixen.
És com un haiku: més que el que diu, l’interès està en tot el que suggereix amb el poc que diu...’
-o-
quan cau l’horabaixa,
obren la boca blanca
les magnòlies
-o-
 |
| Michael Kenna, Hilltop Trees, Study 3, Teshikaga, Hokkaido, Japan, 2004 |
L’originalitat, en la ment
‘No m’agrada saber què passarà després de deu hores d’exposició.
No vull saber exactament què acabarà sortint.
No m’agraden les coses predictibles i jo no vull ser-ho...’
A Kenna li agrada allò desconegut, allò que té un àmbit, o un sentit, incontrolable...
‘Faig servir la càmera analògica de la mateixa manera que no faig formats grans, que en les darreres dècades ha estat el que feia o fa gairebé tothom....’
‘Ets tu que fas que la teva obra sigui singular.
L’originalitat no està en l’obra, sempre està en la ment...’
*Michael Kenna en diàleg amb Cristina Ros.
Valldemosa i Son Bono, a l’horitzó
Reprenem el nostre camí. Ara fa un any, i dos, i tres, que escrivíem que ‘el zen és el camí del despertar.
És la via que ens condueix a la resposta de la pregunta essencial: qui sóc jo?
 |
| Michael Kenna, Forest Edge, Hokuto, Hokkaido, Japan, 2004 |
Com s’arriba a la fe, a l’arrel de fe en el què ja sóc?
Meneses ens tornarà a exposar, en el retir de Son Bono, previst per aquest juny proper, com, amb el Zazen, travessam el dubte i, finalment, entram a una etapa de ferma determinació per comprendre el cos i harmonitzar-nos amb la naturalesa essencial. Allò que érem i que sempre serem…
‘Atenció, concentració, comprensió i equilibri per integrar el cos en la pràctica de la plenitud’ diu Meneses….
‘Hem d’unificar les parts nostres que ens agraden i les que no. Reconèixer-nos tant en allò que ens fa sentir bé com en allò que voldríem amagar i que ningú no sabés. Allò que volem amagar no es pot amagar...’
Voldríem agrair a Mónica Areilza la seva generositat amb la Sangha de la Zen Sanbo Mallorca per oferir-nos la seva casa a La Cartoixa de Valldemossa, on hi durem a terme un Zazenkai aquest diumenge, 21 de maig.
Ho coordina, també, Tomeu Artigues, amb qui convé refermar l’assistència. tomeuartigues@gmail.com(+)
El darrer regal
 |
| Michael Kenna, Bamboo Harbor Guides, Study 3, Kotan, Hokkaido, Japan, 2002 |
Només la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat.
El cor de la il·luminació és un espai lliure i buit.
I això és possible, únicament, si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de totes les altres coses que poden pertorbar la nostra ment...’
Per això, si vols, clica i escolta el so, fràgil i trencadís, del silenci d'ara mateix (+)
Gassho profund!!
‘Humilitat és silenci’
Joan Mascaró i Fornés