‘Savi és qui aprecia el que sap,
pot i té, sense desig’
Santiago Beruete (Pamplona, 1962)
Manacor
La ciutat dels poetes, de la poesia, ens rep capcot aquest dissabte i diumenge sense demanar-nos res a canvi.
Sigil·losament, Sebastià Matemalas ens ha desat el Zazenkai als més granats i la Iniciació als més tendres. Tot per girar a l’entorn del Zen, del silenci, del no-res.
Manacor, la ciutat -potser- més japonesa del nostre arxipèlag particular, ens ofereix el seu humil 'Ojigi', la seva inclinació d’admiració, de respecte i cortesia, d’acció de gràcies.
La civilitat de la seva gent, la mestria de la ciutadania educada en els quefers essencials dels oficis artesanals, la fusta, la perla, el moble, la llar, tot fet amb art, amb poesia...
Tot Manacor esdevé en el mes d’abril el ‘Hanami’, la celebració per ‘veure el badallar de les flors’, i admirar-les, i contemplar-les, i esguardar-les, i embolcallar-les, i meditar-les i estimar-les infinitament i eterna...
-o-
En ese paraíso
de los tiempos del alma,
allí, en el más antiguo,
es donde está tu nombre.
Y aunque yo te lo llamo
en mi vida, a tu vida,
con mi boca, a tu oído,
en esta realidad,
como él no deja huella
en memoria ni en signo,
y apenas lo percibes,
nítido y momentáneo,
a su cielo se vuelve
todo alado de olvido,
dicho parece en sueños,
sólo en sueños oído.
Porque ni tú ni yo
conocemos su nombre
que sobre mi desciende,
pasajero de labios,
huésped
fugaz de los oídos
cuando desde mi alma
lo sientes en la tuya,
sin poderlo aprender,
sin saberlo yo mismo.
Pedro Salinas (Madrid, 1891 - Boston, 1951)
-o-
Jardinosofía
Amb aquest títol, Santiago Beruete escriu un llibre que agermana el jardí i l’ànima. Ens explica una història filosòfica dels jardins, un viatge bell, útil i bo pel temps i l'espai.
Ens retorna a les belles pàgines escrites en pergamins per Epicur, Lucreci, Virgili, Horaci i, ja en paper d’estrassa, per Voltaire...
El filòsof no s'enfila a una càtedra: rega un test, poda una branca, cava un solc. La revolució és tenir cura d'una flor. Estimar, és això, també.‘El jardí és un viatge a la llibertat, on hom se sent lliure del desveri indiferent del món.
I que la mort em trobi sembrant cols en el meu jardí. Com els savis grecs que filosofaven en els jardins: Acadèmia de Plató, Liceu d'Aristòtil, Gimnàs d'Antístenes, Jardí d'Epicur... Horts, jardins! I Teòcrit, deixeble d'Aristòtil, és el pare de la botànica.
El seu jardí-mestre, com era?
Em vaig divorciar, ho vam vendre tot: em va quedar la meva crisi, el meu caos... i un tros de bosc. Per fer alguna cosa, el vaig aclarir, esmotxar, espedregar, hi vaig pujar bancals, hi vaig fer solcs, vaig sembrar-hi llavors, ho vaig conrear... i en vaig sortir!
De quina malaltia va curar?
De la meva confusió, de la meva agitació, de les meves presses, de la meva arrogància, de tota aquesta tecnolatria tan nostra... Deixes el mòbil fora del jardí i t’enfangues, i t'agenolles, i les teves mans posen calls... i experimentes i aprens de bondeveres!
Què aprens?
Paciència, lliurament, constància..., i humilitat, que justament ve d'humus!
Terra abonada, no?De l'excrement, de la caca; d'allò més baix i degradat, brollarà el més bo, el més útil i bell. Això és el jardí i això cerca la filosofia! Tenir cura del jardí és una teràpia de l'ànima, ens va ensenyar Sòcrates.
Enjardinar... és filosofar? Filosofar... és enjardinar?
El jardiner té la resposta a la pregunta central i fundacional de la filosofia: com viure bé?
Aquesta és la pregunta fonamental?
Sens dubte. La formula Plató en el seu Gòrgies fa 25 segles..., i per respondre-la hem alçat un sistema filosòfic rere l'altre ...
I la resposta... era un jardí?
Epicur va ensenyar que exercitar-te en el bon viure implica exercitar-te en el bon morir. I arribarà segles més tard Montaigne per resumir-ho en una frase il·luminadora ...
Quina frase?
‘Que la mort em trobi sembrant cols..., i jo tan indiferent a ella com al meu imperfecte jardí’.
Bravo! Sense més.Sense més: arriba la mort... i ell sembra! Tan tranquil, ¡sembra! Què puc afegir?
Res. Res. La vida segueix...
Amb el temps creixerà entre nosaltres la verdolatria, una reacció al creixent asfaltatge urbanícola de la humanitat. Als mandats imperants -velocitat, immediatesa i maximització de beneficis- s’hi contraposaran els valors del jardí: cura, compte, contemplació meditativa i goig sensorial de la bellesa.
Contra la lucropatia, hort teràpia! Ens caldrà més i més horts urbans, més jardins interiors ...’
Santiago Beruete, jardinòsof, jardiner del cosmos, navarrès que viu a Eivissa, antropòleg i doctor en Filosofia. (Llegir l'entrevista a La Vanguardia +, a qui agraim l'edició)
-o-
Dia de la Terra
Aprofitant la commemoració en aquest mes d'abril del Dia de la Terra, la companya PilarAscaso ens proposa retre un senzill, humil i especial homenatge a aquest bell planeta, la gran Mare Terra.
Des d'una visió poètica, narrativa, musical, destacant el fet que tot està interrelacionat i és interdependent.
Dur a terme petits gestos per esdevenir grans canvis. Una ecologia de la ment universal. Per celebrar-ho ens conviden a la lectura musicada dels texts de Gustavo Duch.
‘Mucha gente pequeña,
en muchos lugares pequeños,
cultivarán pequeños huertos,
que alimentarán al mundo’
Aquest proverbi africà, adoptat per Gustavo Duch, estimula la nostra ànima i el nostre esperit més compromès per assistir a la trobada de l’espai de reflexió que comptarà, novament, amb la col·laboració de la narradora Nati de Grado, i amb Enrique Baiget a la viola i Lucía Navarro al violoncel.
Quan i on?
Aquest divendres, 21 d’abril, a les 18.30 h, al Centre de Psicologia Clínica i Psicoteràpia, al carrer Caro, núm. 1, 1er-I, de Palma.
Per tal de que la nostra activitat sigui de benefici també per a altres persones es demana una aportació de 5 €, l'import del qual es destinarà a Can Gazà (+), l'Institut contra l'exclusió social.
-o-
'A poc a poc, quasi com un núvol que passa,
anaves cap a la finestra emblavada:
enfront, movien, entre la fina boira,
els verds pollancres les fulles'
Blai Bonet ((Santanyí, 1926 - 1997)
-o-
Ser un amb l'altre
'Ara toca viure de més endins', ens recordava la mestra Berta Meneses no fa gaire.
'Aquests temps, aparentment més difícils, ens conviden a cercar un centre més vertader, un lloc interior que ens doni fe i esperança:
Una rel de Fe que no s’ajusti a un patró;
que sigui una fe àmplia, oberta i profunda,
confiada en que Allò que realment som mai no ens abandona;
que l’esperit mora en nosaltres;
que la nostra essència és el Regne en nosaltres...
I també hem d’estar esperançats, confiats en la Vida i en els processos que ella ens proposa i proporciona. Sabem que les solucions no arriben de fora, sinó del nostre propi interior.
Hem de fomentar una esperança que doni vida a unes ments disposades a cooperar i a compartir...
Sabem que aquesta rel de fe s’alimenta de noves actituds, que creix si la nostra opció és la senzillesa i la solidaritat.
Tenim fe que ens trobem a les portes d’una nova era més reverent amb l’altre, amb les seves circumstàncies i en la seva diferència...
Aprendre aquesta mirada, no tan sols a la naturalesa sinó a nosaltres mateixos, a la vida, és aprehendre el camí.
I això és possible si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de tot allò que pertorba les nostres ments...
En el llenguatge Zen només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, i si és buit de desig.
Únicament la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat.
Conèixer és arribar a Ser amb l’altre...'
Berta Meneses
-o-
‘Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som’
Jaume Santandreu Sureda (Manacor, 1938)
-o-
‘Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som’
Jaume Santandreu Sureda (Manacor, 1938)
-o-
El darrer regal
Les dolces, inèdites, ancestrals o virginals imatges, que lluen sos brills mimètics sobre aquests plecs de línies cromàtiques, en aparells mòbils o immòbils, que configuren l’entrada d’avui, que hem batiat 'Rosa... rosae', són de Jeronia Mesquida, Doctora en Medicina i amiga.
Artista, catedràtica de la vida senzilla, artesana dels elixirs poètics, que embriaguen de gusts subtils i entremaliats els paladars exquisits, Jeronia ens ha cedit generosament aquest banquet d’imatges per a gaudi general.Mentre, arredossats en el jardí minúscul de la consciència en fem el tast, bufa el ‘Haru Ichiban’, el primer vent de primavera, i la Terra s’obre i ens convida a estimar-la.
La terra és, som, també, tots els éssers.
Clica aquí i estima, estima-la, estima’t (+).
Gassho profund
‘Em sent més humà
sempre que mostr cara
o allarg una mà’
Jaume Santandreu