Shikantaza

Divendres, 10 de març de 2017
Obres de l'exposició Shikantaza
d'Antònia Oliver



‘N'hi ha prou en seure i despullar cos i esperit’
Dôgen Zenji



‘Tan sols seure’


La mestra Berta Meneses ens recorda sovint les paraules del Shobogenzo Bendôwa, el llibre del mestre Dôgen Zenji, que revelen l'autèntica tradició del Zen i posen, negre sobre blanc, aquesta llei budista transmesa directament de cor a cor: 


‘Presenciar el moment 
és tenir la consciencia desperta. 
N'hi ha prou en seure 
i despullar cos i esperit’

Aquest és el el sentit de Shikantaza, que per senzill pot resultar difícil de comprendre. 

Ta és un prefix emfàtic i Za és ‘seure’. Taza significa literalment ‘seure fermament’, però també implica ‘posar la màxima cura. Posar tota l’energia en el Ser’. Mentre que el 'Shinjin datsuraku' equivaldria al 'despullar cos i ment'.

'Quan el mestre Dôgen es va dirigir a la Xina a l'edat de vint-i-tres anys va practicar el Shikantaza, deixant que el simple fet de seure esbucàs el seu cos i i la seva ment, concentrat dia i nit, tallant completament totes les relacions, els il·limitats pensaments i sentiments il·lusoris. 

Veient la intensitat de la pràctica, el mestre Nyojo li va dir: ‘Assegut així, dia i nit, sentireu aviat com l'aroma d'un perfum’

Aquest expressió significava que la seva pràctica era com la de realitzar un sesshin constant, inalterable

Tots els dies sense variar, com un sesshin perpetu, és la vida a un monestir Zen. Res no canvia i res no canviarà mai. Un dia allà és l'eternitat

Es canten els Sutres tres vegades al dia, això no obstant es diu que no hi ha necessitat de cremar encens i que no calen més recitacions...

Llavors, com es diu en el Zazengi: ‘el nas ha d'estar en el mateix pla que el melic. Sobre l'altar hi ha dos gerros. La distància entre el Buda i cadascun dels gerros ha de ser igual a cada costat. Si no és així, això no és Zazen

I les orelles han d'estar en el mateix pla que les espatlles, sense inclinar-se d’una banda o de l'altra. Verticalment o horitzontalment estam en el bell mig de l'univers. Som l'univers i l'univers és nosaltres. 

I és precisament aquest univers el que es converteix en moviment. És el gran silenci el que es reencarna en el nostre cos...’


L’art d’Antònia Oliver


L’amiga i membre de la Sangha de Mallorca, i autora de la capçalera que abelleix aquestes pàgines del nostre blocAntònia Oliver, exposa a la Casa d’Espiritualitat de Sant felip Neri de Barcelona. 

Oliver hi mostra allà la seva darrera creació pictòrica que intitula precisament Shikantaza

Algunes de les peces exposades il·lustren aquesta pàgina que també hem titulat amb l'expressió Shikantaza tan nua i tan plena de sentit.

Perquè sota aquest nom de Shikantaza, Antònia Oliver ens revela la clara influència que la pràctica continuada del Zazen, que es manifesta en la seva obra.

Amb un traç segur i ferm, dibuixa el gest del seure, senzill i simple i auster, sense vacil·lacions. 

Talment un buf d'oratge fresc i matiner, de forma espontània, àgil i subtil plasma la bellesa de la línia, capta l’essència de l’objecte i emmudeix el subjecte. Pinta amb el llenguatge de l’esperit.

Artista polifacètica, pintora, professora de teatre, de ioga, ens mostra aquesta col·lecció de pintures inspirades en la pràctica del Zen, de l'abismament, del 'samadhi'.

Llegint en el programa de mà que ‘les pintures d’Antònia Oliver mostren l’autodisciplina i la concentració que, espontàniament i harmònica, flueixen lliurament. Tan sols així aconsegueix l’equilibri, el ritme i l’harmonia de la bellesa. 

La figura i la cal·ligrafia juguen a ser dues en un, tot superant la dualitat i cercant la unitat, més enllà de la simple mirada, més enllà de la forma i el buit’.

Esperam poder gaudir d'aquestes obres, properament, aquí, a Mallorca, a qualsevol espai expositiu...


-o-


Sant Honorat, de bell nou


De moment, podem gaudir d'un nou Zazenkai. El proper diumenge 19 de març la Sangha de Mallorca té una nova cita amb a Sant Honorat. 

Com sempre la activitat consisteix en: sis assegudes, dinar vegetarià, i cine -fòrum l´horabaixa. 

Aquesta vegada es projectarà el documental ‘La sal de la tierra’, premi especial del Jurat del Festival de Cannes. 

Recordau que heu confirmar la vostra assistència, per temes de espai, abans de dijous dia 16 i en haver rebut el correu de Tomeu Artigues, coordinador de la jornada. 

El lloc és una meravella pel silenci, que facilita la quietud de la pràctica. 

Per l’entorn que encomana un amollar-se i deixar-se endur envers l’espiritualitat i el no-res. 

Per un paisatge idíl·lic, singularment autòcton, amb vistes que ultrapassant l’horitzó deixen entreveure l’arxipèlag minúscul de Cabrera. 

I, en definitiva, per la comunitat d’éssers senzills, humils, altruistes, encapçalada pel pare Miquel, que ens acull amb tanta amabilitat i confiança. 

L’arribada l’establim a les 9.00h del matí i tot acaba devers les 18.30h, aproximadament. Com diu en Tomeu ‘tots en podem participar, el silenci és opcional, perquè és un dia per fer Sangha’.

El preu del dinar són 18 euros i se sol arrodonir el donatiu voluntàriament fins a 20 euros. 

Amb tot, pujar a Sant Honorat sempre esdevé un regal al cos, a la ment i a l’esperit.


El so del silenci


Per trencar el silenci volem paraules veres, autèntiques, poètiques, amb un so que regiri l’ànima, que transbalsi les culpes, que perdoni els pecats, que implori justícia, que no supliqui clemència. 

Volem les paraules justes, lliures, que alcin el vol en el cel obert de la llibertat magnànima.


-o-


'Allá, donde terminan las fronteras, los caminos se borran. Donde empieza el silencio. Avanzo lentamente y pueblo la noche de estrellas, de palabras, de la respiración de un agua remota que me espera donde comienza el alba.

Invento la víspera, la noche, el día siguiente que se levanta en su lecho de piedra y recorre con ojos límpidos un mundo penosamente soñado. 

Sostengo al árbol
, a la nube, a la roca, al mar, presentimiento de dicha, invenciones que desfallecen y vacilan frente a la luz que disgrega.


Y luego la sierra árida, el caserío de adobe, la minuciosa realidad de un charco y un pirú estólido, de unos niños idiotas que me apedrean, de un pueblo rencoroso que me señala. 
Foto: Carlos Abraham,
premis AFONIB

Invento el terror, la esperanza, el mediodía -padre de los delirios solares, de las falacias espejeantes, de las mujeres que castran a sus amantes de una hora.

Invento la quemadura y el aullido, la masturbación en las letrinas, las visiones en el muladar, la prisión, el piojo y el chancro, la pelea por la sopa, la delación, los animales viscosos, los contactos innobles, los interrogatorios nocturnos, el examen de conciencia, el juez, la víctima, el testigo. Tú eres esos tres. 

¿A quién apelar ahora y con qué argucias destruir al que te acusa? 

Inútiles los memoriales, los ayes y los alegatos. Inútil tocar a puertas condenadas. No hay puertas, hay espejos. Inútil cerrar los ojos o volver entre los hombres: esta lucidez ya no me abandona. 

Romperé los espejos, haré trizas mi imagen, que cada mañana rehace piadosamente mi cómplice, mi delator. 

La soledad de la conciencia y la conciencia de la soledad, el día a pan y agua, la noche sin agua. 

Sequía, campo arrasado por un sol sin párpados, ojo atroz, oh conciencia, presente puro donde pasado y porvenir arden sin fulgor ni esperanza. 

Todo desemboca en esta eternidad que no desemboca.

Allá, donde los caminos se borran, donde acaba el silencio, invento la desesperación, la mente que me concibe, la mano que me dibuja, el ojo que me descubre. 

Invento al amigo que me inventa, mi semejante; y a la mujer, mi contrario: torre que corono de banderas, muralla que escalan mis espumas, ciudad devastada que renace lentamente bajo la dominación de mis ojos.

Contra el silencio y el bullicio invento la Palabra, libertad que se inventa y me inventa cada día.’

Escrit titulat 'Libertad bajo palabra' d'Octavio Paz  (México DF, 1914-1998) 


-o-


El darrer regal

Foto: Joan Marqués,
premis AFONIB

L’aspror del llenguatge adesiara desemboca en una torrentada de dolçors insospitades que tenen cura de les nostres fragilitats més íntimes. 

Mots ensucrats, com els d'Octavio Paz, que ens estimen tal qual som. 

Paraules que fan entenent la veritable raó de ser, en silenci. Com aquestes: clica aquí i experimenteu (+)




Gassho profund!


‘Quan sentin amor, vivim. 
Quan pensam en l’amor, parlam’
Joan Mascaró i Fornés