‘L’únic Déu que podem acceptar és el Déu que sentim dins nostre per experiència: el Déu que ens guia cap a tot allò que és bo, bell i veritable’
Joan Mascaró i Fornés
No es d’estranyar que el terme sigui un mot compost de ‘Koh’ (fragància) i ‘do’ (camí, experiència).
Tradicionalment, solen celebrar-se concursos on els especialistes creen aromes i els jutges decideixen quina vareta o combinació de varetes exhala millor olor i qui ha executat amb més elegància els rituals per cremar-les.
També s'estableix una competició entre els participants, asseguts en forma de quadrat, perquè han d'endevinar els ingredients del perfum abans de classificar-lo.
L'origen es troba en les cerimònies d'adoració budistes i amb les arts tradicionals japoneses, en les quals intervenen tots els sentits per generar bellesa i harmonia.
Els samurais aspiraven encens com a part dels rituals de purificació abans d'emprendre una batalla i els cortesans imperials sovint feien importar fustes aromàtiques per donar un toc de distinció a les seves sales privades.
 |
| Totes les fotos són obra de Miquel Montserrat |
De fet, l’encens que empram habitualment als nostres retirs i Zazenkais és el Kobunboku, de la marca Baieido...
Aquest senzill encens conté l'aroma estrany, exquisit, serè i profund de la fusta d'àloe, lleugerament especiada. Era l'aroma favorit del mestre zen japonès anomenat Kodo Sawaki (+). I també el nostre.
Sawaki Roshi és el que va fer renéixer el Zen pur mitjançant l'estil Shikantaza: 'Zazen sense sentit, Zazen sense profit'.
Curiosament, la història de Baieido comença el 1657 quan Kakuemon Yamatoya va obrir una botiga majorista d'herbes medicinals i fustes d'àloe a Saikai.
Des de llavors Baieido segueix fabricant encens amb fórmules tradicionals que es transmeten en secret de generació en generació dins de la mateixa família.
La cerimònia de Koh-Do té dos aspectes: un, lúdic, és un joc per endevinar els aromes i les fustes que cremen, entre els que hi prenen part.
L’altre és un ritus que millora el benestar mental, perquè inhalar subtilment aquestes fragàncies, seguint certes regles d'etiqueta, és una oportunitat de deixar enrere l'enrenou de cada dia, tranquil·litzar la ment i posar en pràctica la introspecció meditativa.
Aromes de Sant Marçal
Ens arriben oloretes de xiprell, d’arbocer, de candela i espareguera de garriga, del fenàs del bosquet que envolta el casal on els primers dissabtes de mes hi fem aturada, zazenkai, camí, meditació i germanor...
Aquest dissabte, 1 d’abril, toca. Ja ho sabeu: arribam devers les 09.00h, per agombolar la sala i fer peregrinació de silenci cap al nostre Déu: el Déu interior que tot ho sap, que tot ho accepta, que tot ho perdona...
Aportam els coixins, banquets, estores... de meditació i 5 euros per la sala i el berenar.
‘Serà un goig retrobar-nos hi’ ens convida Catalina Mas.
No t’ho perdis.
Reiteram el nostre agraïment al company Miquel Montserrat per retratar tanta bellesa aromàtica, que ens omple els ulls i el cor de serenor, de pau i de concòrdia amb les imatges que il·lustren aquesta pàgina d'avui, de sempre...
Efluvis de saviesa
Els aromes dels encens ens porten cap a les fragàncies del jardí més savi: el cervell.
Diu el neuropsicòleg Richard Davidson coses que desprenen aroma de veritat, de saviesa, de ciència i experiència alhora. Per exemple:
‘La base d'un cervell sa és la bondat... La política s'ha de basar en el que ens uneix, només així podrem reduir el sofriment al món. Crec en l'amabilitat, en la tendresa i en la bondat, però hem de practicar-les...Aquest professor de Psicologia i Psiquiatria a la Universitat de Madison (Wisconsin) centra la seva recerca en les bases neuronals de l'emoció i els mètodes per promoure des de la ciència el renaixement humamístic, incloent la meditació i les pràctiques contemplatives.
Va fundar i presideix el Centre d'Investigació de Ments Saludables a la Universitat de Wisconsin-Madison, on es duen a terme investigacions interdisciplinàries amb rigorositat científica sobre les qualitats positives de la ment, com l'amabilitat i la compassió.
‘jo investigava els mecanismes cerebrals implicats en la depressió i en l'ansietat. I quan estava en el meu segon any a Harvard es va creuar en el meu camí la meditació i me'n vaig anar a l'Índia a investigar com entrenar la ment.
Òbviament els meus professors em van dir que estava boig, però aquell viatge va marcar el meu futur.
... Així comencen les grans històries.
Vaig descobrir que una ment en calma pot produir benestar en qualsevol tipus de situació. I quan des de la neurociència em vaig dedicar a investigar les bases de les emocions, em va sorprendre veure com les estructures del cervell poden canviar en tan sols dues hores.
En dues hores!
Avui podem mesurar-ho amb precisió. Portem a meditadors al laboratori; i abans i després de meditar els prenem una mostra de sang per analitzar l'expressió dels gens.
I l'expressió dels gens canvia?
Sí, i veiem com en les zones en què hi havia inflamació o tendència a ella, aquesta descendeix abruptament. Van ser descobriments molt útils per tractar la depressió. Però el 1992 vaig conèixer el Dalai Lama i la meva vida va canviar.
Un home molt enriquidor.
‘Admir el vostre treball, em va dir, però consider que estau molt centrats en l'estrès, l'ansietat i la depressió; No t'has plantejat mai enfocar els teus estudis neurocientífics a l'amabilitat, la tendresa i la compassió?'.
Un enfocament subtil i radicalment diferent.
Aquell mateix dia, li vaig fer la promesa al Dalai Lama que faria tot el possible perquè l'amabilitat, la tendresa i la compassió estiguessin al centre de les nostres investigacions. Aquestes paraules mai havien estat nomenades en cap estudi científic.
Què van descobrir?
Que hi ha una diferència substancial entre empatia i compassió. L'empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres. La compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per alleujar el sofriment.
I què té a veure això amb el cervell?
Els circuits neurològics que porten a l'empatia o la compassió són diferents.
I la tendresa?
Forma part del circuit de la compassió. Una de les coses més importants que he descobert sobre l'amabilitat i la tendresa és que es poden entrenar a qualsevol edat. Els estudis ens diuen que estimulant la tendresa en nens i adolescents milloren els seus resultats acadèmics, el seu benestar emocional i la seva salut.I com s'entrena?
Els fem portar a la seva ment a una persona propera a la que estimen, reviure una època en què aquesta va patir i cultivar l'aspiració d’alliberar-la d’aquest sofriment. Després vam ampliar el focus a persones que no els importen i, finalment, a aquelles que els irriten. Aquests exercicis redueixen substancialment el bullying a les escoles.
De meditar a actuar hi ha un tros.
Una de les coses més interessants que he vist en els circuits neuronals de la compassió és que la zona motora del cervell s'activa: la compassió et capacita per moure't, per alleujar el sofriment.
Ara vol implementar en el món el programa Healthy minds (ments sanes).
Va ser un altre dels reptes que em va llançar el Dalai Lama, i hem dissenyat una plataforma mundial per disseminar-lo. El programa té quatre pilars: l'atenció; la cura i la connexió amb els altres; l'apreciació de ser una persona saludable (tancar-se en els propis sentiments i pensaments és causa de depressió)...
Cal estar obert i exposat.
Sí. I finalment tenir un propòsit en la vida, una cosa que està intrínsecament relacionada amb el benestar. He vist que la base d'un cervell sa és la bondat, i l’entrenam en un entorn científic, cosa que no s'havia fet mai.Com es pot aplicar a nivell global?
A través de diferents sectors: educació, sanitat, governs, empreses internacionals...
A través dels que han potenciat aquest món oprimit en què vivim?
Té raó, per això sóc membre del consell del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per convèncer els líders que cal fer accessible el que sap la ciència sobre el benestar.
I com els convenç?
Mitjançant proves científiques. Els expòs, per exemple, una investigació que hem realitzat en diferents cultures: si interactues amb un nadó de sis mesos a través de dues titelles, una que es comporta de forma egoista i una altra amable i generosa, el 99% dels nens prefereixen el ninot cooperatiu.
Cooperació i amabilitat són innates.
Sí, però fràgils, si no es cultiven es perden, per això, ja que viatj moltíssim (i és una font d'estrès), aprofit els aeroports per enviar mentalment a la gent amb la que em trob bons desitjos, i això canvia la qualitat de la experiència. El cervell de l'altre ho percep.
La vida són només seqüències de moments. Si encadenes aquestes seqüències, la vida canvia.El mindfulness és avui un negoci.
Conrear l'amabilitat és molt més efectiu que centrar-se en un mateix. Són circuits cerebrals diferents. A mi no m'interessa la meditació en si mateixa sinó com accedir als circuits neuronals per canviar el teu dia a dia, i sabem com fer-ho.
Els savis i científics arguments de Richard Davidson provenen d’una interessant entrevista amb Ima Sanchís, la periodista de La Vanguardia (+).
El darrer i aromàtic regal
Si hem iniciat l’art de l’escriptura d’aquest bloc amb una referència explícita al Koh-do, el conclourem amb una olor rítmica, provinent dels daiko o taiko, la família de tambors tradicionals japonesos, introduïts a les cerimònies religioses, festives o populars des del segle VI.
En escoltar els cants inicials d’aquesta mena de sibil·les d’orient, hom es trasllada al seu indret més primitiu, al seu origen diví, a la seva naturalesa essencial.
Existeixen diferents tipus de daikos, segons el mètode de construcció que s’hagi emprat. N’hi ha, els byō-uchi-daiko tenen el pedaç del tambor enganxat al cos.
Els shime-daiko tenen la membrana sobre un anell de metall, unida amb cordes, igual que els Ttsuzumi, que es diferencien perquè la membrana de percussió està feta de pell de cérvol o similar.
També podem classificar-los per la mida del diàmetre de la zona de percussió, la qual determina l'estil en què el percussionista toca l'instrument: la posició del cos, on i com es col·loca el daiko i les baquetes utilitzades.Tenir la delicadesa de deixar-se endur pels aromes del Koh-do o pels sons dels timbals d’origen mític, ens lliga –des de la rigidesa de la sonoritat militar- amb el kabuki i amb les cançons folclòriques dels sons autòctons, com els aücs de corn que avisen dins la boira de l’existència d’altres navilis a la mar gran, oceànica.
Escolta'ls, gaudeix de l'art dels perfums (+)
Gassho profund!
‘En el último árbol, en el páramo último de la última llanura, donde nadie suele acudir. Este lugar no orienta ni determina, no rige sobre ninguna cosa. Fin del lenguaje, fin de la casa, fin de uno mismo en su relato como Historia.’
Ramón Andrés ‘Aforismos’