La imperfecció és el cim

Divendres, 13 de gener de 2017



Fotos de Miquel Montserrat
'Il y avait qu'il fallait détruire et détruire et détruire, 
Il y avait que la salut n'est qu'à ce prix.
Ruiner la face nue qui monte dans le marbre,
Marteler toute forme, toute beauté. 

Aimer la perfection parce qu'elle est le seuil 
Mais la nier sitôt connue, l'oublier morte.

L'imperfection est la cime' 


'Succeïa que calia destruir i destruir i destruir, 
succeïa que aquest era el preu de la salvació. 
Enderrocar la faç nua que remunta del marbre, 
martellejar tota forma, tota bellesa.

Estimar la perfecció perquè ella és el sòl 
però negar-la tot just ens sigui coneguda, oblidar-la morta.

La imperfecció és el cim' 

Ives Bonnefoy
-o-

Els mots d’Yves Bonnefoy (Tours, 1923 - París, 2016) obren aquest pòrtic del camí del Zen i ens cedeixen el títol que, de bell primer, volíem titular Foc! per les raons que més endavant endevinareu. 

Bonnefoy fou poeta, crític i traductor. Va estudiar filosofia i matemàtiques. De la seva vida en destaca també la tasca docent, ocupació que diu molt del tarannà de la persona.

La traducció fou feta per l’amic, poeta, escriptor i metge, Miquel Mestre, en resposta a la nostra entrada ‘Els escrits de l’heroi’ (+) que publicàrem el mes de juny de l’any passat. 

Gràcies Yves i Miquel!


Sant Marçal i Sant Honorat


Tot dins un mateix plat, aquest proper cap de setmana tenim una convidada. Hom haurà de triar Sant Honorat per aquest diumenge, 15 de gener, perquè s’ha ajornat el Zazenkai previst a Sant Marçal, fins el primer dissabte de febrer, dia 4 si tot va bé.

Per Sant Honorat, En Tomeu Artigues de bon grat ens ha preparat una jornada farcida de suculències: el silenci, el tiberi i el Zendo per seure i veure el documental, sempre ben acompanyats. 

Gràcies Tomeu!


Les fotos que abelleixen les paraules


El nostre amic Miquel Montserrat ens ha regalat un pom de fotografies, que il·lustren bellament aquesta plana nostra. 

Si les amplieu, fent clic a sobre, les podreu admirar amb major precisió de detall i copsar allò que ell ens suggereix de forma tan delicada i subtil:

‘Simplement em feia ganes compartir

Encara que una imatge val més que 1000 paraules, de moment no s'ha inventat (supòs que afortunadament) que una foto pugui copsar la realitat del moment al 100%... la immensitat de l'entorn, la temperatura, el flaire, l'emoció, el dolor, el perill...’

Gràcies Miquel!


-o-

L’ermità qui capta 


Arran dels preparatius per fer la pujada a Sant Honorat, us fem a mans uns versos del poema ‘L’ermità qui capta’ de Joan Alcover. 

Joan Alcover i Maspons (Ciutat de Mallorca, 1854 - 1926) fou un poeta, assagista i polític. Deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors contemporanis pertanyents a l'Escola Mallorquina. 

La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tengué cinc fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau.

A tall de semblança amb els monjos Zen, que també fan de la peregrinació i l’acapte una part del viatge vital, iniciàtic. 

Escriu Alcover:

Hoste só de l’altura; és mon ofici 
de casa en casa demanar almoina, 
per tota l’encontrada a on els ecos 
de l’ermitatge tremolant arriben. 

Ma petja seny pels viaranys del terme; 
conec les heretats i les cabanes 
i els pobles i els veïns, 
i els deman noves 
de llurs tribulacions i llurs ventures. 

Per ço del mirador de l’alta ermita 
jo veig quelcom que els viatgers no veuen, 
els viatgers que indiferents trescaren 
la terra del voltant. 

Si vols estendre 
pels amples horitzons de la muntanya 
l’esguard contemplatiu, 
ans de pujar-hi 
recorre pam a pam tota la terra 
que des del cim dominaràs; atura’t 
al comellar, al bosc; guaita la mina, 
saluda els nius humans; vulles conèixer 
la clapa de verdor si és blat o és ordi; 
i aixís, escorcollant cosa per cosa, 
a la contemplació ton ull prepara. 

No per això s’esvairà el misteri, 
del fons de tota cosa inseparable; 
si avança la claror, l’ombra recula, 
com més va reculant, més imponenta...


-o-


Un bany de realitat


Ancorats en les nostres rutines, jugam fantasiosament amb viatjar als cims de l'Himàlaia, al Tibet i al Nepal, a la recerca de la il·luminació, a nedar nuus, talment cossos atlètics, dins les aigües transparentes de les Seychelles o de quedar bocabadats davant del Taj Mahal en un viatge idíl·lic al llocs més exòtics i espirituals de l’Índia, del Japó. 

Tot, perquè oblidem que el viatge no és on, sinó amb qui... I, aquest qui, és un mateix...

Sovint, assegut al safú o al tibulet del Zen, ens ha vengut al cap que ‘per fer el viatge de la nostra vida no necessitem moure'ns del lloc’. 

Assegut en Zazen transcendim la dimensió d’espai i temps i ens movem, amb pau i tranquil·litat, per tots els indrets de l’univers sencer. Sense un parpelleig...

‘Sabem que el primer, i més important viatge, ha de ser amb un mateix: hem de descobrir l'ara en el silenci i que som aquí no per ser algú, perquè ja som, des de sempre; ni tampoc per ser més que els altres, perquè ningú és més ni menys que ningú. 

Per trobar-se a un mateix, només cal deixar-se ser en el bany de la realitat; més revelador que qualsevol fantasia de poder o d’escapisme il·lusori. 

Per començar aquest viatge de la teva vida, has de regalar-te temps’ explica Pablo D'Ors en el seu llibre ‘Biografia del silencio’ (+), i seguir tècniques de meditació imprescindibles per viure plenament.


-o-


Foc, foc!


L'home savi va sentir que el seu final s'apropava i va voler morir al bosc. Els seus deixebles el van seguir i li van demanar que els digués la seva última paraula. I ell va dir: ‘Foc!’ I va morir. Llavors, el bosc va començar a cremar.

Com ho entén vostè?
És el poder de la paraula. La paraula pot transformar la realitat, però només el silenci ens transforma a nosaltres mateixos.

Doni’m un altre koan per resoldre.
Fins que no siguis l'últim i et sentis el primer no hauràs resolt el teu koan.

Aquest té ressò cristià i universal.
Els koan són endevinalles taoistes que el mestre dóna a l'alumne, però no perquè les resolgui, sinó perquè es resolgui a si mateix.

El koan et pensa a tu.
Et penses en ell i en els seus segles. La meditació no té per què ser religiosa, però és més fàcil practicar-la en tradicions mil·lenàries com la cristiana, la budista o la taoista.

En què s'assemblen aquestes tradicions?
Nosaltres podem raonar els problemes amb paraules; elles ensenyen a respirar aquests problemes en silenci.

Ens ensenyen a solucionar?
No és això. No intenti aprofitar el temps; tracti de lliurar-lo. La meditació no és per al creixement personal; no és per aprofitar el temps; sinó per regalar-te’l a tu mateix o regalar-lo a Déu, si ets creient.

Em regal una estoneta de no-res?
De silenci. Perquè només sents la paraula en la mesura que és concebuda en el silenci.

El silenci escasseja en aquesta era digital.
La híper connectivitat dispersa la ment i genera fam de silenci i de desert.

Perdre’s per fugir de les xarxes?
El desert en la tradició cristiana és metàfora del propi interior; en el Zen és el buit.

Anar al desert és no fer res?
Què és no fer res?

...?
Molts creuen que viure intensament és saciar-se amb milers d’experiències, però és al revés: estam fets per a la intensitat; no per a la quantitat. Aprendre a viure és deixar de somiar amb les nostres aventures per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Jo creia que no hi ha èxits sense somnis.
A mi m'ha costat quatre dècades aprendre a deixar de somiar amb mi mateix. Però ara sé que la meditació ensenya a submergir-se en la realitat i a fer el que fas. Sense mentides ni somnis.

La fantasia no ajuda a digerir la realitat?
Somiar és tancar-se en la presó de l'irreal, quan no hi ha res més alliberador que la realitat. La millor fantasia és infinitament pitjor que la teva realitat quan la descobreixes. Meditar és submergir-se en la realitat i donar-se un bany de ser. I, creieu-me, és un alleujament.

Idò, acaba vostè d’aniquilar el cinema.
Almenys amb cert cinema escapista i amb l'últim mite d'Occident: l'amor romàntic. L'amor autèntic no té res a veure amb el romàntic, que ho espera tot; l'amor autèntic ho dóna tot sense esperar res: és real.

És que en comptes de trobar-se amb un altre ésser humà n’hi ha que esperen la loteria.
L'amor romàntic és aquesta falsa esperança que un altre et doni de cop i volta tot el que et falta a la vida. Per això, perquè és pura fantasia, es converteix fàcilment en odi o indiferència.

De fet, era una expectativa egoista.
Aquesta exaltació de l'amor romàntic com a argument de venda provoca abismes de desgràcia en la nostra societat. Perquè ningú pot donar-te tot el que et falta si no saps trobar-ho per tu mateix.

Com?
La meditació facilita aquests indicis de la realitat, que són només moments que ens permeten captar qui som de veritat. Però, aquests moments no arriben amb talent o esforç, sinó amb lliurament: així com arriba l'amor.

En què consisteix la seva tècnica?
Hi ha dues maneres de conèixer-nos: l'analítica i el sintètica. L’analítica requereix la paraula; la sintètica, el silenci. Són les dues cares de la mateixa moneda, però només la paraula forjada en el silenci fa diana en l'ésser.

Pens, és a dir, no pens i ja està?
A l’hora de meditar en silenci desemmascararà les falses il·lusions. La major part de la nostra energia la malgastam en expectatives il·lusòries que desapareixen quan les tocam.

Quina és la pitjor il·lusió?
L'ego. Per això, quan trobes a qui només viu per adorar la il·lusió del seu ego...

Narcisos tòxics, les diuen ara.
... T'entristeixes i, en canvi, amb només estar davant d'una persona autèntica, rejoveneixes.

Entrevistar aquí a algunes d’aquestes persones és un gaudi.
Deixar d'adorar al teu ego és el més difícil...

El silenci -va dir aquí Melloni- no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego.
L'ego és afany de possessió, però a mesura que et distàncies d'aquesta il·lusió, vas madurant i, a poc a poc, hi veus amb més claredat i s'il·lumina la realitat. I així et vas adonant que no necessites ser important; ni et cal ser més que els altres; ni tan sols ser algú, perquè ja ho ets tot: ets tu.

Ser autèntic és ser generós?
Sovint, creiem que n'hi ha prou amb donar...

No és això?
... però tota ajuda resulta superficial fins que descobreixes que jo sóc tu; que tu ets jo i que tots som un.

Gràcies a La Vanguardia, i al seu periodista Lluís Amiguet, hem descobert D’Ors.  L'entrevista a La Vanguardia (+)

-o-

El darrer regal


Per a tots aquells que avui no puguin anar fins a Sa Pobla, serveixi de conhort aquest ble de llum que ens ha deixat sonoritzat un dels cantaires que millor han musicat les paraules dels poetes i místics.

Si voleu saber de qui parlam, clicau aquí i ho endevinareu aviat (+).


Gassho profund!



‘L’amor és la recompensa de l’amor’
Joan Mascaró Fornés