‘
Es necessari el sofriment per perfeccionar el caràcter de l’home?’
Joan Mascaró i Fornés
Nit obscura
Es desfermà una tempesta infernal amb ones de sis metres. Fou bestial.
Decidirem tornar a terra, però els esforços i la voluntat no foren suficients. El temporal va durar cinc dies i cinc nits. Llavors, la deriva a la mar gran.
Només teníem una ceba i un ganivet i sobrevisquérem 438 dies. Ezequiel, el meu company, no va poder aguantar i el vaig perdre als 90 dies, deshidratat. El vaig tenir al meu costat durant uns jorns infinits.
Hiroaki
No gosava llançar el seu cos a la mar. Ho vaig fer una nit obscura, per no veure res. Vaig plorar molt. Vaig resar, cosa que no havia fet mai. Em vaig lliurar a Déu i m’acompanyà, i l’oceà em va salvar.
Vaig fer peu a terra 6.500 milles lluny d’on havia salpat. A Ebon, un illot de l’arxipèlag de les Marschall, a Oceania. Nuu, la roba s’havia podrit, i amb un ganivet a la mà. Em vaig veure a un mirall, em vaig espantar i el vaig trencar d'un cop...
Allà, un vell pescador japonès em va acollir. M’embolcallà dins una flassada i, dins l’escalfor, d’un foc fet a l’interior de la cabana, m’hi va deixar dormir infinitament.
Quan vaig despertar em va contar la vida, la dissort del seu naufragi, quan una ona gegantina l’engolí mar endins.
Hiroaki, l’home que brilla, havia nascut a la Prefectura de Kagoshima. A un poblet de nom Minamitane. Fins a on li arribava la memòria, tota la seva família s’havia dedicat a les arts de la mar. Mariners i peixaters. Artistes de les ones, dels fondals...
Gyotaku
Em van cridar l’atenció uns dibuixos a tinta que penjaven del brancam del sostre de la cabana. Hi vaig reconèixer un gall, un turbot, un pop de grans dimensions i un parell de gambes...
‘Gyotaku’ –em digué- és una expressió comuna al meu país. Formada per gyo ‘peix’ i taku ‘fregar’. És un sistema d’impressió que va començar a utilitzar-se en els mercats i peixateries dels pobles costaners del Japó a inicis del segle XIX.
Aleshores, era una forma de registre de la mida i del tipus d’espècies capturades.
Els pescadors cobrien la peça amb tinta i pressionaven sobre ella un paper d’arròs que a l’aixecar-se reproduïa la imatge exacta del peix.
De vegades, aquest acte tenia lloc encara a alta mar, ja que els pescadors solien portar paper, tinta i pinzells.
Talment Charles Robert Darwin, aquests naturalistes japonesos acompanyaven el gest amb una anotació de la data i el lloc de la pesca. I, en ocasions especials, hi afegien un poema d’agraïment al nutritiu mar pels fruits que els oferia.
El pop observa,
lànguidament ajagut,
la remor de les ones llunyanes
-o-
-o-
Vida i mort, van de la mà, ansa per ansa. Tot passa de pressa. Estigueu tots molt vigilants, resa el sutra del final del dia...
Una vegada que la impressió es completava, la tinta que s’utilitzava, derivada del carbó vegetal (sumi-e), i a la qual se li atribuïen qualitats màgiques, el peix es netejava per a ser cuinat.
El calamar, esgarrat per la fitora,
descansa eternament
embolcallat en paper d’arròs
-o-
-o-
L’amic, i artista, Jaume Salvadiego empra la tècnica dels vells pescadors japonesos per testimoniar les seves captures en el món de l’art contemporani. El dimarts, 13 de desembre, sense por al mal averany, ens proposa una cita al Bar Rita, al carrer dels Socors de Palma.
Sullà, dins el misteri de la placeta Llorenç Bisbal, estendrà la pescada feta a altes hores de la matinada. El botí parla per si mateix.
Sona la campana del temple
i esdevé en el Rita
la devoció dels peixos
-o-
Salvadiego
Jaume Salvadiego manté la tradició i també fa constar, surran de les captures, un petit poema d'agraïment o de recordatori al costat de la signatura.
A l’antigor, es tractava d'una forma d'agraïment del pescador a la mar en reconeixement a la generositat dels oceans i alhora una expressió de la satisfacció i l'orgull de la captura.
El nostre amic, sofisticant la tècnica de l'ictiograma, arriba fins i tot a representar les escates i l'ull del peix. Mini meravelles minimalistes...
El vell pescador de Minamitane
dibuixa l’hivern
amb dues gambes blavoses
-o-
Jaume Salvadiego Bonet, nat al barri de Gràcia, al cor de Barcelona, el 1956, va estudiar Arts i Oficis i ho va compaginar amb feina de dibuixant i grafista a diverses agències de publicitat i estudis de disseny. A Mallorca ha treballat la publicitat i l’art de la il·lustració tot ajuntant-les amb la de dissenyador a diferents agències...
Ara, bolcat dins l’art de la mar i d’altres aigües il·lustratives, Salvadiego retorna als orígens més ancestrals i primitius de la petjada rupestre i paleolítica. Ens deixa de penyora aquest esbart de peixos i cefalòpodes retratats en tinta xinesa...
El fanal de popa il·lumina
lluços, escamarlans i pagells de fonera
que salten briosos dins l’ormeig
-o-
D'aquest naufragi també salvam unes paraules que orlaven de dignitat autèntica la bellesa de l'univers quan esdevé una festa.
U, la veritat
D'aquest naufragi també salvam unes paraules que orlaven de dignitat autèntica la bellesa de l'univers quan esdevé una festa.
'Hem fet peu a casa; descansam a la llar, en el seu escalfor íntim i subtil. I, des d'allà mateix, hem de baixar a les profunditats de la mar gran, oceànica; a l’abismament; a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins la plenitud...
El desconhort, l’error, el mal, tot prové de passejar-nos i deambular per un estil de vida superficial, que ens fa pujar al cim més alt, i més il·lusori, sempre aliè a la naturalesa essencial.
Hem de deixar passar les situacions contradictòries, siguin les que siguin, i concedir-les el seu lloc just dins les nostres vides. I en les dels altres...
No multiplicar la confusió i deixar que el misteri esdevengui misteri, perquè és essencial per a la vida profunda i també per al camí espiritual.
Alliberar-nos de les armadures, feixugues encara que defensives, i esbucar els murs, perquè transcendeixen les vulnerabilitats tan necessàries per a la gràcia i el goig de descobrir-nos a nosaltres mateixos i viure plenament...'
El desconhort, l’error, el mal, tot prové de passejar-nos i deambular per un estil de vida superficial, que ens fa pujar al cim més alt, i més il·lusori, sempre aliè a la naturalesa essencial.
Hem de deixar passar les situacions contradictòries, siguin les que siguin, i concedir-les el seu lloc just dins les nostres vides. I en les dels altres...
No multiplicar la confusió i deixar que el misteri esdevengui misteri, perquè és essencial per a la vida profunda i també per al camí espiritual.
Alliberar-nos de les armadures, feixugues encara que defensives, i esbucar els murs, perquè transcendeixen les vulnerabilitats tan necessàries per a la gràcia i el goig de descobrir-nos a nosaltres mateixos i viure plenament...'
Berta Meneses, la nostra mestra
Llambies
La conjunció dels astres hivernals que dansen com a papallons, encalçant el Nadal proper, ens porta aparellats dos artistes que sobriveven el naufragi d'aquest temps materialistes: el primer, Jaume Salvadiego i, el segon, n’Andreu Llambies, amic i company de la Sangha de Marratxinet; avui, Sant Marçal.
Podrem veure les darreres creacions de n'Andreu a la sala Art Mallorca del carrer de la Missió, núm. 26, de Palma.
La inauguració és el 15 de desembre, a les 20.00h (estam tots convidats). Romandrà exposada fins el 7 de gener.
Seguint la petjada dels pintors i amb l’art peregrinam cap a finals d’any. Ells seran fars dins la nit, llums que ens guien pel sender de la pau i l’amor, de la comprensió.
Esbrinar el secret litúrgic de l’art d’Andreu Llambies és el sentit del text que podeu llegir a continuació. No hi afegirem ni un punt ni una coma. Diu així:
El metzí
‘El bruix emmetzinava el cap dels seus seguidors amb idees il·lògiques, inconnexes, il·luminades. Emprava tota sort d’artefactes i metzines per fer màgia, que els inquisidors consideraven diabòlica i perversa.
I aquests, creu en mà i ungits per la fe cristiana i vertadera, perseguien, empresonaven, torturaven vilment i, fins i tot, aniquilaven, a la forca o a la foguera, a tota casta de bruixots i emmetzinats. La sort de la vida a la Edat Mitjana al reialme de Mallorca penjava d’un fil.
Avui, observar detingudament les peces que ens mostra Andreu Llambies és pura metzina.
Ell camina descalç sobre el tall esmolat del ganivet. Es passeja per l’art de les agrupacions inconnexes i fa una peregrinació infinita per garrigues, pletes i rostollars secs de rella, muts de formiguers.
L’artista, de rel alaronera que desplega el seu brancam colorit per les terres ondulades de sa Cabaneta, ens convida a explorar, a fer una mirada detinguda, un esguard, a les noves mixtures de metzina.
Fetes de menudències pictòriques, les seves obres responen al camí interior, que tresca amb pas humil, però ferm. El seu enclavó, embraonat a terra fonda, ja ho anuncia ‘petjada de pagès no fa mal a res’.
El vell magraner de Marratxinet
dibuixa l’hivern
d’un dissabte anònim.
-o-
-o-
Ell segueix, impertèrrit, el seu camí. Sense por a res, deambula pel sender creatiu de la metzina secreta i sagrada que esdevé ‘retxa, punt, burot, esborrall, ziga-zaga, esses, revolts, corbes, el·lipsis cromàtiques, metàfores formals, pluges de signes, poemes breus, talment haikus senzills i profunds, que dibuixen els gotims dels tamarells que ploren ran de mar l’enyor dels vells mariners apàtrides...’.
La textura de la meditació
En els seus dibuixos hom hi endevina circumloquis mironians, que constel·len despullats de cobdícia i niciesa. El seu traç escriu símbols, senzills i fràgils, dins la línia de la ‘T’ de Tàpies, o de 'Tao’ o de ‘Transformació’.
En els seus quadres l’infinit atrapa el temps. I, amb la mateixa contundència del zen, reflecteixen el desinterès per la grandiloqüència i l'artifici. Llambies posa en valor l'expressivitat, l'espontaneïtat, la gestualitat i les qualitats de les imatges, per dibuixar l'empremta del pas del temps en les cèl·lules que ens configuren.
El seu art té la textura de la meditació, que desemboca amb tota naturalitat cap al dibuix de formes nues, fruit de l’experiència de la unificació.
Calabruix de pampalolles
glaçades
il·luminen l’arbocera
-o-
El seu llenguatge, síntesi de la matèria i de l’esperit, és el perfecte equilibri que convida a la Comunió de races, de religions, de persones. És la connexió que guia la mà de l’artista per pintar els signes genuïns, vertaders.
Llambies no s’ha desviat gens ni mica del món que sempre l’ha encuriosit, de ‘sembrar les sements del seu art dins un camp de solcs esguerrats per la mà destra del creador, furgant cavitats on sembrar la llavor de la divinitat’.
Lluny de dibuixar el crit furtiu del desesper que clama auxili, enlaira la seva veu per entonar el més pur cant sibil·ler.
Sibil·la
L’indument que representa la sibil·la de Llambies té l’esperit profètic d’aquelles endevinadores paganes, que havien de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova.
Els seus quadres desdibuixen el retrat de l’infant orat amb túnica femenina, però guarden el mateix to d’aquella arcaica cançó que diu:
‘lo jorn del Judici parrà
qui haurà fet servici...
perquè gran foc del cel davallarà;
i mars, i fonts, i rius, tot cremarà...'
-o-
Al-Andalus
Les peces de Llambies, derelictes d’un naufragi, podrien tenir el mateix origen pagà del cant profètic del segle X.
Aquestes pintures patrimonials, impossibles de valorar materialment i dinerària, també podrien tenir un origen mossàrab, provinents de les arts romàniques creades a l’entorn del al-Àndalus.
O, com li agradaria defensar al professor Aebischer, la inspiració del cant creatiu de Llambies prové de les altes terres del Llenguadoc, perquè la seva ingent producció d’art alquímic hauria rebut una influència cultural dels mestres occitans, dels càtars, tal com la Catalunya vella rebé.
Home bo, dret i condret, Andreu Llambies sempre retorna dels seus llargs viatges, interiors i exteriors, per mostrar-nos la veritable realitat de l’aprenentatge del Dharma.
Sigui d’on sigui, provengui d’on provengui, el bruixot cabaneter d’Alaró mescla elements cromàtics per oferir-nos un viatge visual únic, al·lucinogen i emmetzinador.
El seu és un viatge a les arrels més endinsades dels confins remots de la persona. Ben al fons de la consciència humana.
Escriurem plegats,
si véns,
el darrer poema...
-o-
El regal
Sense sortir d'aquest univers a la deriva ens arriba, melangiosament, una veu adés subtil i fina adés sorda i esquerdada d’un ésser etern i inoblidable que retrata aquest jorn, aquí i ara.
Clica i te’n portaràs el seu regal (+)
Gassho profund!
‘Silenci i treball’
Joan Mascaró i Fornés