‘Un apàtrida és aquell que no recorda el camí que va prendre ahir mateix’
Ramón Andrés (Pamplona, 1955)
-o-
Diu el diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover-Moll, del mot Empès-esa:
Adj. Tancat incompletament, sense clau ni pestell (Mall., Men.); cast. entornado. Heu dexat es balcó empès, Roq. 13. Deixar empès: deixar tancat incompletament. «Pots entrar sense sa clau; està empès»...Era temps de confiança, de bon veïnatge, era una prova fefaent que la gent dels nostres pobles sabia conjugar el verb compartir.
El verb que arraconava la por, la desconfiança i la incertesa.
El verb que lliga i relliga les persones amb els valors que imposen el respecte, la convivència i l’amor.
Espai de silenci
Entrar en el silenci és el convit que ens tramet la companya de Sangha Aina Nadal.
Ella obre i deixa empès les portes de ca seva per compartir plegats el silenci de l’estança més preuada, del refugi íntim, del patrimoni únic.
Subtilment i discreta, obre les portes del seu espai de silenci, talment hom quan obre les portes del seu cor per oferir el millor d’ell mateix.
La bondat i saviesa de n’Aina, arreplegada en els llargs i inacabables jorns de peregrinació pel camí de Sant Jaume, pel camí del nord, o del francès, o del primitiu, o per la ruta de l’argent; recollides pels senderols del Zazen, amb el mestratge de Berta Meneses, amb la companyia de Rafel Bauçà i dels amics i companys de la Sangha.
Passes i més passes pels viaranys que dibuixa el camí dels Bons Homes, o dels bons cristians, el terme amb què els càtars es referien a ells mateixos.
Tots aquests recorreguts reunits basteixen la raó que empeny aquesta generosa iniciativa d’Aina Nadal.
Tots els camins ressegueixen les petjades dels homes bons, com aquest del catarisme a través de viles medievals, d'esglésies romàniques i de castells.
Les rutes de n’Aina, apleguen rellevància i experiència històrica, secular, i circulen per zones d’alt valor natural, que permeten contemplar paisatges i visitar pobles i ermites, casals i possessions de pla o de muntanya, indrets que conserven llegendes de saviesa i tradicions mil mil·lenàries.
Espai silent, passes sonores
Les passes de n’Aina deixen petjada sonora.
Són ‘els sons desperts i aguts del fobiol que dansen sobre la pell del tamborino de corda que percudeix, un pic i un altre, amb un ritme constant i sistèmic la més dolça fobiolaire de la Sangha.
Mentre en Rafel, el xeremier i pelegrí que ha trescat els mil camins, aquell home gran, d’esquena dreta i passa llarga, que recorre els passadissos de Son Bono quan la resta feim els kinhins, no deixa de sorprendre’ns en escoltar la seva veu esquerdada introduir el meravellós ‘Maha han nya hara mita shin gyo’.
Segurament, tots els que l’hem pogut sentir recordam com allarga la darrera síl·laba, tot donant un caràcter tonal, greument accentuat, a l’última lletra, l’o, com si ja s’hagués fet peu a la riba del Nirvana: ‘shin gyoooooooooO'.
És d'un lirisme intens, que només pot sortir d'una entranya que commou i genera els més purs sentiments de la persona.
Ell també introduí el buf del ‘mu’ dins la xeremia per fer sonar la glòria en honor de la Mestra, des de la més primitiva musicalitat que es coneix.
L’alè, més conscient que mai, pujà i baixà per les extremitats d’aquest instrument de vent i fusta, passant pel grall, el tub que, talment gargamella, aplega l’aire del sac, ara convertit en òrgan pulmonar i vital, per convertir el so i el gemec en el més bell cant del sutra del cor...’
Sorteta, 38
Avui, la ruta de l’espai de silenci de n’Aina, i del seu company Rafel, ens duu al carrer de la Sorteta, al número 38, d’Artà. Allà cada dissabte s’hi recullen sigil·losament i silent un grup de persones que fan de la meditació ‘el camí del coneixement, el camí de la llibertat...’
Cada dissabte, de 19.00 a 20.00h, s’hi vas al bell lloc del bell puig de Na Crema, porta una manta i el teu coixí o banquet. El preu no t’aturarà, l’activitat és de franc.
L’amor guia totes les seves passes. I les teves. Som-hi!
Gràcies Aina!!
-o-
La claror d’Artà
La claror d’aquest poble del Llevant mallorquí il·lumina les passes de n’Aina, nadiva de Cala Ratjada...
‘Paisatge artanenc, que jo estim com s’estima una mare, puix m’has engendrat a la vida de l’art i poeta m’has fet: som fill teu!
Oh paisatge artanenc que t’enconques enmig d’uns serrals revinguts, com uns braços de pedra que Déu reinflà i encorbà al teu entorn perquè et guardin. Tu ets el verger on poncellen les flors dels meus somnis, esquiu i rebel als afanys de buidar-te en mos versos!
Tu m’has descobert la Bellesa, que seu vora el límpid cristall llis i tou dels cocons, i divaga, serena, pels horts, pollancredes, molins, senderols, siquioles, i et posa una tendra i amable claror amb sa presència.
Oasi de pau, en l’inhòspit Sàhara del viure, on trob soledat per parlar, fer volar mes idees - estels virolats- i on repòs en coixins de silenci.
Tu m’has ensenyat a llegir les vivents meravelles que Déu deixà escrites en tu, per amor dels poetes, amb lletres de flors i verdesca, de valls i muntanyes, paisatge artanenc, llibre obert que, de tanta substància, crivelles!
Ah, Artà, Artà!
(...) Na Vergunya, S’Estelrica, Sa Jordana, el Pou Colomer, Sa Badèia,
el Puig Pelat, Ses Eres, Carrossa, En Ferrutx, la font Soberana, Albarca,
Canyamel, Sa Torre, el Cap Vermell, S’Alzinar, l’Ermita, Son Fortè,
Morell, Sa Talaia Freda, Sa Talaia Moreia, Els Olors, S’Aduaia,
els Pins Campaners, l’Escut del Rei, el Puig Negre,
Na Fèl.lera, N’Agüionat, Ses Planetes Rocoses...
Oh, quina gustosa acidesa d’arboça madura collir aquests noms en llur agre mateix!
I sobretot, sobretot, aquesta claror artanenca, aquest or lumínic de cel profund, esclatant de joia de viure, llum riallera que els meus ulls de nin han servat per sempre ninetes endins...’Aquests fragments arrabassats, com palmes de garballó per fer un llatra de subsistència i cosir una senalleta i un murrió, provenen de l’homenatge al franciscà Rafel Ginard Bauçà, intitulat ‘La claror d’Artà’, que fou escrit i dirigit l’any 1999 per Miquel Mestre Genovard, amb motiu del centenari del naixement de l’il·lustre frare.
Rafael Ginard i Bauçà (Sant Joan, 1899 — Artà, 1976) fou un homo de bé, un folklorista.
Havia nat en el bres d'una família humil de la pagesia, i de ben petit ja va viure i conèixer directament el folklore i les tradicions dels mallorquins.
D’ençà la seva joventut, el pare Ginard, com el coneixíem en el Convent dels Franciscans d'Artà, va sentir una gran fascinació per la figura de Ramon Llull i per Mossèn Alcover, amb qui va col·laborar en l’edició del susdit diccionari.
Però la seva passió girava a l’entorn del cançoner popular mallorquí. Dedicà bona part de la seva vida a nodrir aquesta obra monumental, el Cançoner Popular de Mallorca, integrat per més de quinze mil cançons tradicionals de l’illa, cosa que el converteix en el major que s'hagi fet mai en català.
Ens complau, de sempre, tenir d’amic a Miquel Mestre, poeta, escriptor, metge, pasturador inesgotable per tots els senders de la vida.
També d’haver tengut de mestre de cançons al mateix pare Ginard; i d’haver pres part a l’esmentat homenatge i, a més, haver tengut la sort, brufada d’un franc orgull que ens honora, de llegir el fragment que precedeix aquestes línies.
Encara ressonen, dins la memòria mes fonda, els verbs, i les síl·labes, i els sintagmes, i l’aplec de substantius, de mots toponímics que dibuixen la contrada artanenca com una de les més belles del paradís terrenal.
Oh, quina gustosa acidesa d’arboça madura collir aquests noms en llur agre mateix!
Deixa’m tocar estimada
sa creu que dus en es coll.
- Tóca-la, no ets totsol,
n’hi ha tres que l’han tocada:
s’argenter quan la’m va fer,
mumare quan la’m dugué
i jo quan la m’he posada.
Boqueta de cirereta,
quina boca teniu vós.
Ai, que teniu una boca
com una peça de dos.
-o-
La qualitat de l’ésser
Un altre dels nostres mestres de capçalera escrigué que ‘la ment zen, és ment de principiant’. L’inefable Shunryu Suzuki quan parla de la qualitat de l'ésser ho manifesta dient:
‘El propòsit del Zazen és arribar física i mentalment a la llibertat del nostre ésser.
Quan practiquem Zazen, està present el camí de Buda, o la naturalesa de Buda.
Però quan demanam què és la naturalesa de Buda, aquesta desapareix.
En canvi, quan simplement fem Zazen, tenim una completa comprensió d'aquesta naturalesa.
L'única manera d'entendre-la consisteix simplement a practicar el Zazen, en estar simplement aquí, ara, tal qual som.
Dogen-Zenji
Quan fem alguna cosa, si es fixa la ment en l'activitat, amb un cert grau de confiança, la qualitat de l'estat mental és l'activitat mateixa.
Quan hom es concentra en la qualitat del propi ésser, està preparat per a la pròpia activitat.
Segons Dogen-Zenji, el gran mestre Zen, cada existència és una espurna que penetra l’amplíssim món fenomènic.
Tota l’existència és una expressió més de la qualitat de l'ésser en si mateix.
Sol dir-se ‘a la calma hi ha d'haver activitat i en l'activitat, calma’. En realitat, són la mateixa cosa.
Dir ‘calma’ o dir ‘activitat’ és simplement expressar dues interpretacions diferents d'un mateix fet.
En la nostra activitat hi ha harmonia i, on hi ha harmonia, hi ha calma. Aquesta harmonia és la qualitat l'ésser.
Quan ens asseiem en Zazen, ens sentim molt calmats i serens, encara que no sapiguem quina classe d'activitat s’està desenvolupant dins del nostre ésser. Hi ha una completa harmonia en l'activitat del nostre sistema físic, d’aquí que experimentem llavors la calma que hi ha en el nostre cos. Encara que no la sentim, la qualitat hi és.
Quan practiquem Zazen, la nostra qualitat d’estar asseguts amb calma, amb estabilitat i serenitat és la qualitat de la immensa activitat de l'ésser en si mateix’.
-o-
El darrer regal
Glòria!! Deu meu quin regal ens has deixat fer amb aquesta entrada de bloc...
 |
| Gairebé totes les fotos són de n'Aina Nadal |
Rengleres de lletres que es fonen dins aquest univers de la pàgina en blanc per deixar-nos descansar de tots els trulls, de totes les festes, de les ziga-zagues de la vida, dels capovalls que ens esmorrellen cos i ment, per deixar-nos suquí ran del paradís... o ran de l’abisme.
Clica i ho viuràs. Clica i ho endevinaràs (+).
Gassho profund!!
‘Per què no ens aturam, una vegada ja arribats’
Ramón Andrés