Ikigai

Dijous, 25 d'agost de 2016




'Riure, riure és el més important. 
Allà on vaig, ric’
Héctor García, enginyer informàtic 





En aquesta nova entrada del bloc, hi trobareu escrites les següents propostes:

  • Ikigai. Explicació i entrevista sobre els secrets de la vida
  • Tornen els zazenkais a Sant Marçal
  • Trobada amb el mestre zen David Loy
  • L'adeu als amics estimats
  • L'últim regal



Instint de vida


‘Tenc 35 anys. Vaig néixer a Alacant i visc a Tòquio fa 17 anys. Treball en la indústria d'internet. Estic casat amb una noia d'Okinawa. Des d'Àsia, Europa es veu com un mosquit. Intel·ligències artificials administraran els diners del món. En les religions hi ha molta saviesa, però sóc ateu’. 

Jo volia saber per què a Okinawa el nombre de centenaris és molt superior a la mitjana mundial.

...I se n’hi va anar.

Sí, a Ogimi, una localitat rural de tres mil habitants al nord de l’illa que té l’índex més alt de longevitat del món.

En quines condicions arriben als cent?

Actius i satisfets, vitals fins al final dels seus ­dies. Deu ser per les seves famoses llimones de gran poder antioxidant, vaig pensar, l’aigua pura, la vida sense estrès...

Hi deuen influir, sens dubte.

Les investigacions mèdiques que s’hi estan ­duent a terme ens diuen que no només viuen més anys que ningú, sinó que pateixen menys atacs de cor, afeccions inflamatòries i càncer. I tenen un nivell més baix de radicals lliuresa la sang, responsables de l’envelliment cel·lular.

Ancians contents, sans... i amb el cap ­clar?

L’índex de casos de demència allà és molt més baix que a la resta del món. I tant les ­dones com els homes mantenen un nivell elevat d’hormones sexuals fins a edats molt avançades.

Digui’m què mengen que en prenc nota...

Peix tres vegades a la setmana, verdures (300 grams diaris), tofu, moniatos i te verd. Però jo destacaria la seva lleialtat a un vell aforisme: Hara hachi bu(la panxa al 80 per cent). No mengen fins que queden tips, sempre es queden amb una mica de gana, de manera que el cos no es desgasta amb digestions llargues.

Això és molt intel·ligent.

Per dur-ho a terme, en comptes de menjar en plats grans com nosaltres, ho fan en platets petits. I tenen cura de la pell perquè saben que la vellesa s’hi reflecteix.

I com ho fan?

Un altre refrany japonès antic diu: ‘Fins i tot una dona lletja és bonica si cobreix les imperfeccions amb la pell blanca’. Les centenàries i centenaris d’ Ogimi no són vells pergamins.

De fúting no en deuen pas fer a Ogimi.

No fan cap mena d’esport, però es mouen durant tot el dia. Inclosos els que tenen més de 90 anys són molt actius. Es lleven d’hora, tots tenen el seu hort que cuiden cada dia. El seu secret és l’exercici suau però continuat.

D’acord.

...Però el seu gran secret rau en una misteriosa paraula: ikigai, que és la raó per la qual ens llevem cada matí, un motiu per existir. Una de les coses que em van sorprendre més dels japonesos va ser que continuen actius després de jubilar-se, n’hi ha molts que no es retiren mai, continuen treballant en el que els agrada.

No sempre pots triar.

Els habitants d’Ogimi no tenen una única feina, diversifiquen, també tenen el seu hort i venen les hortalisses. Des de petits dediquen temps al treball en equip i s’ajuden els uns als altres.

Tenen un sentit de pertinença a la co­munitat.

Efectivament, el moai és un ingredient fonamental de la seva fórmula de l’eterna joventut, consisteix en un grup de veïns amb interessos comuns que s’ajuden els uns als altres.

Com s’organitzen?

Tots els membres paguen una quantitat de diners al mes per organitzar les seves activitats: sopars, partides d’escacs o l’afició que comparteixin. Els diners sobrants acumulats (una quantitat determinada) es lliuren de manera rotativa a un dels membres del moai.

És una manera d’estalviar.

Sí, és una ajuda financera en moments determinats i una manera intel·ligent de tenir garantida una estabilitat emocional. Per a molts la comunitat és el seu ikigai.

S’ha de ser senzill.

Microfluir, gaudir de les tasques rutinàries, ser preciosista com els habitants d’ Ogimi amb els seus horts i el seu tracte atent; no rendir-se a l’edat, conrear la il·lusió i la curiositat. Hokusai, un artista japonès del segle XIX que va viure fins als 88 anys, va deixar escrita la filosofia ikigai als seus gravats ‘Cent vistes del mont’ .

Cent dibuixos de la mateixa muntanya!

‘Tot el que he produït abans dels 70 no mereix ser comptat. Va ser als 73 quan, d’alguna manera, vaig començar a entendre l’estructura de la veritable natura, dels animals i les herbes, els arbres i els ocells, els peixos i els insectes (...) Als 100 decididament hauria d’haver arribat a una mestria meravellosa, i quan en tingui 110, tot el que faci, cada punt i cada línia, hauria de ser instint de vida’.

Es va entrevistar amb els joves ancians.

‘El secret d’una llarga vida és no amoïnar-se –va dir un–. I tenir el cor fresc. Si somrius i obres el cor, els teus néts i tot el món et voldran veure’.

Una gran veritat.

‘El secret per no turmentar-se amb l’edat és als dits –va dir un altre–. Des dels dits fins al cap i tornem-hi una altra vegada. Si continues movent els dits treballant, arribaràs als 100 anys’.

Valoren la rutina...

‘El meu secret per a una vida llarga és dir-me sempre: ‘A poc a poc’, ‘amb calma’. Sense pressa es viu molt més’.

Són savis...

‘Riure, riure és el més important. Allà on vaig, ric’.


Viatge a Xangri-La


Héctor García i Francesc Miralles, el primer un apassionat dels algoritmes establert a Tòquio que abans havia estat destinat al CERN, a Ginebra, on va treballar a l’accelerador de partícules. 

I el segon, un periodista de psicologia i espiri¬tualitat afincat a Barcelona, es van conèixer en una taverna a Tòquio i van decidir emprendre junts el viatge cap a una paraula misteriosa: ikigai, que segons el llibre que han escrit plegats, Ikigai, los secretos de Japón para una vida larga y feliz, és l’ingredient fonamental de les persones més longeves del planeta, pobladors d’Ogimi, a l’illa d’Okinawa

Els autors hi van anar per conviure amb els centenaris, conèixer la seva filosofia de vida i els seus costums.


Aquesta és la carta de presentació d'Héctor García, el protagonista de l’entrevista d'Ima Sanchís a ‘La contra’ de La Vanguardia, publicada  el proppassat 16 de maig i que, pel seu interès hem reproduït.


Gràcies a tots per aquest regal!


Trobada amb David Loy


Gràcies al company de la Sangha Jesús Vicens, aquelles persones interessades en conèixer l’experiència  de David Loy, professor d’Ètica, Religió i Societat a la Universitat de Bunkyo, Japó, podrem compartir un encontre plegats.

David Loy ha estat practicant de zen durant més de vint anys fins a arribar al grau de mestre. És autor de nombrosos articles i dels llibres No dualidad, El gran despertar i Dinero, sexo, guerra y karma.

La trobada amb David Loy està prevista per dimarts, 30 d'agost, de 18 a 21 h. Tendrà lloc a la casa d'en Jesús, tot arribant a la Colònia de Sant Jordi.

Pels qui vulguin quedar a sopar a la fresca després de la trobada, cadascun haurà d’aportar els seus queviures. 

L'aforament és limitat i convé que els assistents us poseu en contacte amb en Jesús per confirmar. 

Tel. 636 752 011      
Email: jvicens@ub.edu


A la recerca de la il·luminació


La darrera obra que ha publicat Loy es titula UN NUEVO SENDERO BUDISTA: LA BUSQUEDA DE LA ILUMINACION EN EL MUNDO MODERNO.

En aquest llibre, David Loy examina amb lucidesa i amenitat les qüestions més rellevants per al budisme del segle XXI: 


  • Quin és el sentit de la il·luminació? 
  • Com pot reconciliar la ciència moderna amb els antics ensenyaments religiosos? 
  • Quin és el nostre paper en l'univers? 


Investigant les interseccions de l'ensenyament budista amb el món modern, Loy descobreix un nou camí budista que és fidel als ensenyaments tradicionals i alhora compatible amb la societat actual.


Tornem a Sant Marçal


Tan sols vull recordar-vos que dissabte, 3 de setembre, farem meditació a sant Marçal. 

Començarem com sempre a les 09.30h, així que arribarem un poc abans per a saludar-nos i muntar el Zendo. Acabarem a les 14.00h. 

Hem d’aportar els coixins i 5 euros per la sala i el berenar. Ja sabeu que, entre els silencis de la meditació d’aquest zazenkai al temple de Sa Cabaneta, és comú el cant d’alabança a la sala parroquial que se’ns cedeix per a la pràctica.

Tothom coincideix en reconèixer la força energètica que emergeix de les profunditats del trespol i, aprofitant la nostra verticalitat comunicativa, es fa un amb l’energia còsmica que ultravola les dues torres del campanar, enlairant-se bellugadissa.

Meditar a Sant Marçal no és una experiència qualsevulla. 

Desplegar el sabutó i seure esquena dreta i amollar i amollar i amollar, fins que la pràctica ens condueix a les portes de l’abisme per:

d
  e
    i
     x
      a
        r
         - se
              ser,  
           
                    simple
                             m 
                               e
                                 n
                                   t...  



La música és la meva llibertat 



A la memòria dels estimats Margalida March, Manolo Muntaner i Macià Bibiloni





Tenim desats dins la capseta dels enyors els amics estimats Margalida March i Macià Bibiloni. Ara hi deixarem en esguard el record del so de la guitarra de Manolo Muntaner Fernández (Cala Ratjada, 1964-2016), que sempre ens ha acompanyat en els estius càlids, innocents i blavosos de cels sense niguls. 

Ara ha fet un tèntol, per renovar repertori amb els tocs de jazz ‘marca de la casa’.

Hem aplegat tants de records plegats, tantes vivències, que els ulls vessen emocions callades per escoltar aquelles escales tènues que ens dibuixaves amb balls de notes i notes per donar color i música a les trobades, a les converses, a les festes...

‘La música és la meva llibertat’ ens dius i recordes... La música és la llibertat que ens conduirà al retrobament, a l’amistat, a l’amor. 

Tu saps que la música, com l’amor i la llibertat és una nova dimensió de la consciència...

Allà, no hi ha espai, ni temps, ni llocs, tot queda detingut dins la immensitat d’aquell acord etern, d’aquell om que ressonarà per sempre dins de les nostres memòries.

La vostra amistat serà la música de la banda sonora del camí que hem fet, que fem i que farem plegats. Un camí de joia, de paisatges ran de marines salvatges, que ens porta a la felicitat quan aturam els moviments de la ment, els girs del món, i quan la llum de la lluna roman quieta en el cim de la vida.

Estimats, gràcies per deixar-nos compartir els bocins més íntims de les vostres històries, de la meravella humana, de l’exemple d’art i d’ofici fets amb el més preuat que hom pot disposar.

No passeu ànsia per res.

Ara ja sou U amb el TOT.


Una boia amb un drap roig i groc


Aquests dies, l’adéu i els records dels amics que ja no hi són, ens ha omplert d’una trista melangia i ens han deixat de record una cançó musicada per Manolo Muntaner, músic i home de mar, que diu així:

Si de cas 
me morís
sepultau-me
en el mar,
i perquè
no en sortís,
amollau-m’hi
de cap.

I deixau-m’hi
una boia
amb un drap
roig i groc,
la senyera
estimada
voleiant
al xaloc.

Quan les naus
la veurien
em farien un crit:
‘A la mar
ja reposa
i era un bon
mallorquí’.

No desig
altre títol
ni cap altre
llorer
que ser terra
en la terra,
i ser aigua,
i ser vent.


El darrer regal


El so de la guitarra lliure de Manolo i el somriure alegre de na Marga i en Macià marxen amb la càndida nit d’agost que ens deixa orfes. 

Mentre, en el besllum del finestró guaita el vell i primitiu so de l'harmònica màgica de Tools, que els acompanyarà en el llarg i etern viatge cap a les estrelles i en serà guia i far i deu i destí... (clicar aquí +).


Gassho profund!





‘Reposa en l’etern i en tot’
Joan Mascaró i Fornés