Ich habe genug!

Dijous, 7 de juliol de 2016

© Lluís Valcaneras

‘Que l’home dolent torni bo i que el bo tengui pau. 
Que el qui té pau esdevengui lliure i 
el qui és lliure faci lliure els altres’
Joan Mascaró i Fornés


Arranquem amb el títol ‘Ich habe genug’ que ens suggereix Bàrbara Durán, una de les components de Polissonia, el grup de música antiga, tres integrants del qual ens van delitar en la proposta que promou generosament Pilar Ascaso a la nostra Sangha.

Amb Bàrbara Durán, Xesca Suau i Francesc Cubells, compartirem l'espai de trobada per practicar l'escolta i el diàleg reflexiu, trasmudats per a l’ocasió en cants i música medieval, barroca i del Renaixement, i amb els poemes de ‘Silenci Vivent’, el llibre de Silvia Ostertag, editat per l'Associació Zen Danaparamita.


N’hi ha que creuen
que el silenci
és en algun lloc
del paradís.

Però el veritable silenci
és a la vora
de l’abisme.


© Jordi Amengual
Poesia rotunda. Despullada de tot artifici. Ostertag ens retrata pensaments, vivències, experiències, interrogants, radiografia l’emoció de la quotidianitat ordinària que resulta del fet més transcendental de la vida: viure, simplement.

Talment la música ancestral, primitiva i percussiva amb el pandero, d’harmonia dolça o greu amb els flabiols i les flautes, que ens desvetlla el misteri amagat en el més profund del cor.

Els tres músics ens van guiar sigil·losament envers una dimensió desconeguda, colpida a bufs de pulmó endins i amb lleus tocs sobre la pell apergaminada d’un vell i popular instrument.

La veu, sempre antiga de la dona, ressonava cants de naturalesa aràbiga, andalusí, occitana i catalana, illenca i hebraica, babèlica, apàtrida i universal.

Mentrestant, la vida ens ultrapassa per les encletxes dels dits de peus i mans i només deixa els siulos d’empremtes i d'herència... 


‘Nada te turbe.

Nada te espante.

Todo se pasa.
Dios no se muda.
La paciència
todo lo alcanza.
Quien a Dios tiene
nada le falta.
Sólo Dios basta.’



© Britt Weykam
A la recerca de la cantata de Johann Sebastian Bach ‘Ich habe genug’ (‘ja en tenc prou’, traduït literalment) travelam amb el poemet curt de Teresa d’Àvila que obre l’entrada al bloc d’avui en forma de bon auguri i fem aturada en un text que diu així:

De bon matí, entre els Laudes i la Missa, passeig pel claustre del monestir de Poblet. Plou amb força. Al voltant del xiprer -rebregat sortidor d'ombra i somnis... -, un esbart d'aus voleteja.

L’ocellada reposa, en un prim equilibri, a les branques més altes, segurament cercant recer i refugi de la pluja i, de seguida, tornen a prendre el vol. Em fa la impressió que espantades pel vent que les agita.

Al llarg d’una estona repeteixen el procés, comprovant una vegada i una altra que l'arbre no els serveix únicament de refugi. Al mateix temps, gravitatòriament, els ocells estan encadenats a ell...’

Altrament, la bellesa cromàtica, morfològica i fotogràfica d'avui la devem als participants al III Concurs de Fotografia Balears Natura, organitzat pel Govern de les Illes Balears (edició 2014 +).

Els Koans de la lluna


La darrera travelada m’ha portat a un bloc de títol ‘Soli Deo Gloria’ escrit en forma de diari durant tot un any de peregrinació per les cantates sacres de Bach

El sota títol també és suggeridor ‘No només de Bach viu el blogger’.

© Jordi Amengual 
Sabreu disculpar-nos les ziga-zagues, els esmorrells i les travelades d’un escrit construït fent cucavel·les, fruit d’empelts de muda, triats i redactats a l'empara de la lluna nova incipient.

Aquests giravolts discursius provenen, bé de la ignorància de qui escriu bé d’haver estar redactats en lluna nova, quan el desenvolupament dels brots és més accelerat i frenètic i erràtic i intuïtiu, que no pas en el decurs de la lluna vella, més reposats, serens, distants i assenyats.

Per aquells que, encara no ens hem avesat a destriar les fases lunars, val a dir que s’anomena lluna nova mentre l’astre creix i la seva forma se sembla a una D.

La lluna vella, s’encongeix i s’arrufa quan la pell se rua i el cos minva i torna petita, tot agafant la fisonomia d’una C.

Per això diuen que la lluna es mentidera, quan agafa la forma de la C de 'creixent' és minvant; i quan ho fa en la forma de la D de ‘decreixent’ es creixent... Són les paradoxes, els Koans de la lluna, ja se sap...

Els llunàtics són uns entusiastes i aquest és un bloc de Zen. Per tant, reprenem el fil de la pràctica.

El camí del Zen

© Francisco Bailón

‘El Zen no és un entusiasme, no és un excitant, sinó més aviat és la concentració en la rutina quotidiana.

El meu mestre –qui així parla és Shunryu Suzuki en el seu imprescindible ‘Ment zen, ment de principiant’ - va morir quan jo tenia trenta-un anys.

Encara que el que jo volia era dedicar-me només a la pràctica del Zen al monestir Eiheiji, vaig passar a ser el successor del meu mestre en el temple. Em vaig trobar amb moltes ocupacions i, jove com era, vaig tenir moltes dificultats.

Aquests maldecaps em van donar molta experiència, però això no vol dir res comparat amb una forma de vida autèntica, de calma i serenor.

Cal mantenir-se constantment en el camí. El Zen no és un entusiasme, no és un excitant, sinó més aviat la concentració en la rutina quotidiana.

Quan un s'esforça massa, i s'entusiasma i excita en excés, la ment ensopega i s'esmussa. Això no és bo. Si és possible, cal tractar de mantenir-se sempre serè i jovial, i abstenir-se d'entusiasmes.

En general, solem enfeinar-nos més, de dia en dia i d'any en any, especialment en aquest món modern.

La calma de la ment

© Lluís Valcaneras

Quan tornem de visita a certs llocs d'antany ben coneguts per nosaltres, després d'un llarg temps d'absència, solem quedar atònits en veure els canvis. 

És inevitable. Però si ens interessa alguna cosa excitant, o accelerar el nostre propi canvi, ens trobarem absorts i ofegats en una vida embullada, eixorda. I, llavors, estarem perduts.

Si en lloc d'això mantenim la ment constant i en calma, podrem romandre al bell mig del soroll del món i la bolla, tot i que aquest ens envolti i ens arribi. 

La ment romandrà estable i en calma enmig de l'enrenou i del canvi, de l’evolució constant.

El Zen no és una cosa que hagi de provocar entusiasme. 

Hi ha persones que comencen a estudiar el zen per curiositat i l'únic que aconsegueixen és afanyar més. Si la pràctica ens empitjora, resulta ridícula.

Crec que la pràctica del Zazen un cop a la setmana és suficient per mantenir-se ocupat.

No cal interessar-se massa en el Zen.

Quan la gent jove s'entusiasma amb el Zen, sovint sol abandonar els estudis per anar-se'n a una muntanya o a un bosc a seure i meditar. L'interès d'aquesta classe no és genuí.
© Lluís Valcaneras

Senzill i simple


El més senzill és seguir la pràctica tranquil·la i ordinària i així es formarà el caràcter.

Quan la ment està sempre ocupada no hi ha forma de conrear-la i no s'aconsegueix res, sobretot si un es dedica a ella amb massa afany.

Formar el caràcter és com fer pa. Convé mesclar-ho tot a poc a poc, pas a pas, a una temperatura moderada.

Cadascú es coneix força bé a si mateix i sap quina temperatura necessita. Un sap exactament què necessita. 

Però si s'excita massa, s'oblida de quina és la bona temperatura i perd la seva orientació, el seu camí, i s’endinsa dins un sender que pot ser perillós.

Buda va dir això mateix en el seu exemple del vell carreter i els bous. El carreter amb experiència sap quanta càrrega pot resistir el bou i evita sobrecarregar-lo.

Cadascú coneix el camí i el seu propi estat mental. No convé sobrecarregar massa.

Buda va dir també que la formació del caràcter és com la construcció d'una represa. 

Cal tenir molta cura en aixecar els murs de contenció a peu fiter.

© Lluís Valcaneras
Si es fa tot precipitadament, l'aigua es filtrarà. Quan el mur es construeix amb cura s'aconsegueix una magnífica represa.

El nostre mètode de pràctica, sense excitants, potser sembli molt negatiu. Però no ho és. 

És una forma sàvia i efectiva de treballar sobre nosaltres mateixos.

He observat que a la gent, especialment a la gent jove, li resulta difícil entendre això.

D'altra banda, potser sembli com si jo estigués parlant d'un assoliment gradual. La qual cosa tampoc és així.

En realitat, aquest és un camí sobtat, perquè quan la pràctica és tranquil·la i comú, la mateixa vida quotidiana ja és la il·luminació.’

Benamat Sant Marçal


Bones a tothom!

Na Catalina Mas Busquets, coordinadora de la Sangha que medita a Sant Marçal, ens remet correu electrònic per: 

‘...tan sols vull recordar-vos que dissabte, 9 de juliol, hi farem meditació.

Començarem com sempre a les 09.30h, així que arribarem un poc abans per a saludar-nos i muntar el Zendo. Acabarem a les 14.00h.

© Lluís Valcaneras
Hem d’aportar els coixins i 5 euros per la sala i el berenar.

Per a qui no hi sigui, aprofitam per desitjar molt bon estiu i vacances per qui en tengui. Les vacances no són de meditació...  Això, com l'amor, ni té vacances ni es jubila!

Una abraçada!

Gràcies Catalina!!

En els ‘xerros’ que solen sorgir indiscretament, entre els silencis de la meditació d’aquest zazenkai al temple de Sa Cabaneta, és comú el cant d’alabança a la sala parroquial que se’ns cedeix per a la pràctica.

Tothom coincideix en reconèixer la força energètica que emergeix de les profunditats del trespol i, aprofitant la nostra verticalitat comunicativa, es fa un amb l’energia còsmica que ultravola les dues torres del campanar, enlairant-se bellugadissa.

Meditar a Sant Marçal no és una experiència qualsevulla. 

Desplegar el sabutó i seure esquena dreta i amollar i amollar i amollar, fins que la pràctica ens condueix a les portes de l’abisme per

d
  e
    i
     x
      a
        r
© Margalida Mas
     - se

     ser,  

           simple
                      m 
                         e
                            n
                               t...  


Sternstunden der Menschheit


Sovint ens regalem relectures d’aquells llibres que ens han aglapit i enamorat, impetuosos o humils, reblerts de poesia, de facècies i d'experiències humanes.

Agafant-ne un del prestatge silenciós del comodí, el despleguem per les solapes i llegim, només el preàmbul:

Cap artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia

Totes les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris moments d’inspiració.
© Xavier Aramburu

De la mateixa manera, la història, que admirem com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment.

En aquest ‘misteriós taller de Déu’, tal com Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s’hi esdevé també és irrellevant i quotidià.

Aquí també, com en tots els àmbits de l’art i de la vida, els moments sublims i inoblidables són poc freqüents.

La majoria de vegades la història, com una cronista, es limita a enllaçar, indiferent i tenaç, baula rere baula, un fet rere un altre, fins a formar aquesta immensa cadena que s’estén al llarg de milers d’anys, perquè tot canvi requereix un temps de preparació i qualsevol esdeveniment autèntic, un procés.

Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat.

Però quan en l’art neix un geni, perdurarà al llarg dels temps; quan s’esdevé un d’aquests moments universals resulta decisiu durant segles i segles.

Així com l’electricitat de tota l’atmosfera s’acumula a la punta d’un parallamps, en aquest espai i en un brevíssim espai de temps, es concentra una enorme quantitat d’esdeveniments.

© Xavier Aramburu
Els fets que normalment se succeeixen els uns als altres amb lentitud, ara es comprimeixen en aquest únic instant que tot ho determina i tot ho decideix.

Un únic sí, un únic no, un massa aviat o un massa tard fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i, fins i tot, el destí de tota la humanitat.

El curs de la història


Aquests moments fatídics, d’una gran càrrega dramàtica, en els quals una decisió que perdurarà per sempre més es concentra en una sola data, en una única hora i sovint en només un minut, són rars, tant en la vida d’un individu com en el curs de la història.

En aquest llibre he intentat evocar alguns d’aquests moments estel·lars –els he anomenat així perquè, resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat- de diferents èpoques i regions.

En cap cas he utilitzat la invenció per suavitzar o intensificar la veritat psicològica dels esdeveniments interns o externs perquè, en aquests sublims instants de creació perfecta, la història no necessita que l’ajudin.

Allà on veritablement regna com a poeta i dramaturga, cap escriptor no ha d’intentar superar-la.’

© Xavier Aramburu
Del pròleg de l'autor de ‘Sternstunden der Menschheit’ en català de les Illes ‘Moments estel·lars de la humanitat’: Stefan Zweig.

He de confessar-vos que aquest ensopec m’ha descobert l’existència d’un altre bloc ben curiós, el nom del qual ja ho diu tot: sajunglaiesboscanimat

Si tu, lector o lectora del bloc, també t’has encuriosit per saber què s’hi escriu ho trobaràs desat aquí si hi fas clic +.

El darrer regal


Quan Bach composava ‘Ich habe genug’ erigia una bella construcció divina: un ‘Sternstunden der Menschheit’, un moment estel·lar de i per a la humanitat.

Dins una altra dimensió, aquesta més contemporània, els d’Antònia Font escrivien poèticament i brillant sa cançó ‘Wa Yeah!’ dins el celebèrrim i enyorat ‘Batiscafo Katiuscas’ (CD, 2006), que inclou l’expressió ‘sa jungla i es bosc animat’.

‘La naturalesa profunda de la nostra existència és que som capaços en qualsevol moment de connectar-nos a qualsevol persona, en qualsevol lloc.
© Magdalena Bernat

La història hi és per recordar-nos de fins on hem arribat, i cada dia el nostre viatge és continuar amb el progrés de ser cada vegada més savis, més compassius i més considerats.  

La cançó és una manera de recordar a la gent que no hi ha necessitat de continuar amb els crims sense sentit. 

Raça i racisme no van de la mà. Som una sola raça: humana...’ diu Melody Gardot, una cantant compromesa de registres estel·lars.

Les obres genials d’inspiració mística, artística i humana segueixen un fil conductor, com el d’Ariadna que guia a Teseu cap a la sortida del laberint.

El darrer regal és un fil que desembulla la troca dels colors de l’arc de Sant Martí, que els acoloreix diferents i lliurament.

Ens parla dels somnis innocents que neixen en el vaivé del balancí mentre la teta ens interpreta una dolça cançó de bressol...

La veu, fonda i envellutada pel somrís, fa volar els ocells per un cel blau, mínimament ennigulat, i amb un estel que llueix tatuat sobre una pedra en el fons submarí, a vint mil braces de profunditat...

La veu ens ajuda a treure l’estel per no mullar-nos les mans i fon els nostres problemes dins unes gotes minúscules de suc de llimona i, llavors, frenèticament el món brolla i esclaten tots els colors fent un rodella de llum i foc...

© M. Lluch Salas
Les meravelles del món les trobam dins el verd dels arbres que muden llurs fullatges i s’enramellen de flors roses d’esglai, grogues de gemecs, dels colors dels cels xiuxiuejats, confidències ataronjades de lila en flames...

I, axuixines, caminam plegats compassats en el ritme de la cançó que ens acompanya d’ençà tots els temps...

Escolta-la, gaudeix-la... En la pau del món (clicar aquí +).

Gassho profund!


‘Que el fil de la nostra cançó no es talli mentre cantam; 
que el meu treball no s’acabi abans 
del seu acompliment’
Joan Mascaró i Fornés