InoTxiDane

Dissabte, 23 d’abril de 2016




‘Cal sembrar llavors d’esperança en el cor de les persones’

Teiichi Sato (Rikuzentakata, Japó, 1955)



人生の種子


Teiichi Sato és un venedor de llavors.  Té 61 anys i va néixer i viu a Rikuzentakata. Tota la seva família ha estat agricultora. És casat i no té fills. És budista.

El senyor Sato, que aquesta setmana ha estat entrevistat a La Vanguardia, a la seva interesentíssima Contra, per Ima Sanchís, diu al diari català:


‘Cal sembrar llavors d’esperança en el cor de les persones, si no és impossible sembrar la felicitat. Tots som una gran família’

InoTxiDane és l’expressió japonesa que significa ‘la llavor que dóna vida’.


La llavor de la vida


El poble del senyor Sato va ser arrasat pel tsunami, el març del 2011. A Rikuzentakata van perdre la vida 2.000 persones: la família Sato, els amics i tots els veïnats. 

Moltes organitzacions van enviar ajuda i paraules de consol que aquest venedor de llavors ha vengut a agrair a Barcelona gràcies a la col·laboració de Korekara, el consolat del Japó i Casa Àsia. 

‘Per més que ens envoltem d’objectes i coses que ens creen la il·lusió que controlam, és fals, no controlam res. 

Quan només et queda el cor, has de ser fort, i per això hi has de plantar la llavor de l’esperança. 

Vull llançar aquest missatge perquè les ànimes dels desapareguts descansin en pau, perquè siguin com una bíblia per als supervivents i com a mostra de gratitud pel suport rebut des de Barcelona’.

Què va passar al riu Kesen?

Dies abans del desastre els pescadors van dir que els peixos havien desaparegut, i jo vaig veure un munt de corbs sobrevolant el meu hivernacle. Emetien un grall colpidor. Ningú no ho va saber interpretar.

Pressentien el desastre.


Tres dies després, l’11 de març del 2011, la nostra ciutat va desaparèixer. Primer hi va haver un terratrèmol. La meva dona i jo vam córrer a veure la meva mare, que vivia a la muntanya, a la part més alta de la ciutat.

Això els va salvar.

Sí, l’atzar. Es preveia un tsunami de tres metres, així que ningú no es va moure del poble. Va arribar als 18 metres d’ altura. Van morir ­dues mil persones: els meus amics, els meus familiars, la gent que veia cada dia...

Em sap molt greu.


Fins aquell moment érem feliços tots els dies. Poques hores abans, la platja nostra, tan bonica, era plena de gent. Poc després aquell murmuri alegre semblava una il·lusió.

Què va fer, vostè?

Vaig haver de baixar caminant. Ja no hi havia carretera. No hi havia res. El silenci era esborronador. Em vaig quedar en blanc, no podia deixar de plorar. Vaig desitjar estar mort. Una altra ànima en pena, un fantasma que vagava buscant les restes dels éssers estimats, em va somriure quan em va veure: 


‘Tot ha desaparegut –em va dir–, però nosaltres seguim vius. Siguem forts, siguem feliços, estimat venedor de llavors, perquè així és la vida.’

Impactant.

Vostès, els espanyols, tenen molta sort.

...?

Es toquen. S’abracen. Als japonesos ens fa vergonya el contacte físic, però en un moment com aquest surt l’essència humana, i aquesta essència és l’abraçada, plorar junts. Això vam fer, el meu veí i jo. I així, en aquesta abraçada, va néixer el concepte inotxidane (llavor de la vida), de barrejar així és la vida i llavor.

Què va comprendre?


La relativitat de la civilització, de sobte ja no hi havia res, ni objectes ni cotxes ni màquines ni televisors... un monstre ho havia engolit tot. Només quedava el que no es veu: l’amor, l’esperança. M’havia d’aixecar per respecte als que havien mort, havia de ser fort.

Em costa entendre-ho.

Entre els morts hi havia nens i joves plens de somnis... Havia d’agafar el relleu dels seus somnis. Ho entén?

Encara no.

Dels 70.000 pins, només un, miraculosament, va sobreviure. Les fulles brillaven amb el sol enmig d’un paisatge desolat, com una resplendor d’esperança.

Ara sí.

Hem d’allotjar la llavor de l’esperança als nostres cors perquè es mantenguin forts, perquè és l’únic que importa. Tot el que abans era important ho va deixar de ser en uns minuts.

La mort té aquest poder.

En el que havia estat el gimnàs de l’escola van disposar els cadàvers en fileres i els van rentar amb mànegues a pressió, com si fossin objectes. El dolor era insuportable. Un nen plorava al costat dels trossos d’un cos irrecognoscible, però la mare continuava sent la mare, al seu cor. Vaig seure al seu costat, en silenci. Com consolar-lo?

En el seu cas va ser el tsunami, en d’altres és l’home atemptant contra l’home.

Sembrem la llavor de l’esperança als cors, després la llavor de la reconstrucció, després la llavor de la felicitat. I es despertarà la pau.

No ho sé...

Els que vam quedar després del tsunami ens hem tornat més compassius, més amables, hem comprès el sentit de la vida. Si li pogués transmetre la meva experiència! Estimi tot el que pugui.

Ens contenim.


L’amor és la nostra única riquesa. M’agraden les flors del cirerer, tan delicades, tan fugaces... com la mateixa vida. Els supervivents vestíem amb parracs, érem captaires. Al poble quedem pocs, la gent s’ha dispersat, però vaig decidir reconstruir la meva botiga de llavors.

Sense aigua, ni electricitat, ni materials...?


Vaig construir la meva botiga amb runa i vaig cavar un pou amb un cullerot, amb les meves ungles. Ho he perdut tot, però al cor ho tinc tot. Vaig sembrar, vaig regar...

Per què va decidir escriure un diari del tsunami en anglès?


Abans del desastre no havíem vist a penes estrangers a la nostra zona rural. Van venir a ajudar-nos i vaig voler escriure una guia per orientar-los per la zona. Vaig començar a escriure i no vaig poder parar, però no ho podia fer en japonès, era massa dolorós.

També està aprenent xinès i espanyol.

Vam rebre molts missatges d’ afecte i d’ànims de ciutadans de tot el món. En el meu cas va ser sobretot des de la Xina i Barcelona. Vaig decidir estudiar espanyol per poder donar les gràcies amb les meves pròpies paraules.
Vostè és un home molt fort.

Només sóc un venedor de llavors amb l’objectiu avui de sembrar la llavor de l’esperança al cor de les persones, i així l’ànima dels desapareguts descansarà en pau. Molts estrangers van plorar amb nosaltres. Les persones se solidaritzen amb la tristesa i el patiment tot i que l’idioma sigui diferent. Som tots una família.

Gràcies senyor Teiichi Sato (+)

Gràcies Ima Sanchís i La Vanguardia!


El pare


Deixàvem les bicicletes i travessàvem el bosquet de pins i savines, ja troncs i branques damunt el pedregar, ple de romaní i fonoll marí. 

Albiràvem unes casetes blanques voltades d’arbres i, a vegades, sorpreníem la cursa cauta d’algun conill.

Baixàvem l’espadat fins en una roca crespa a ran de mar; trèiem les canyes i el rodet; penjàvem els hams i el plom; posàvem l’esquer i llançàvem la canya per fer la primera calada.

A les deu tocades, desembolicàvem els entrepans i bevíem.

Refulgències enmig de l’hemicicle granític; les ones llepant les roques dels espadats després de recórrer llegües innombrables; els xiscles de les gavines sobrevolant la mar.

Algun llaüt tallava adesiara l’escorça de la mar.

Xerràvem poc.

Tu fumaves uns purets envoltats de paper d’arròs; els vidres de les teves ulleres resplendents sota el capell de pauma.

La picada del peix, la seva resistència; l’esparrall fora de l’aigua; les cuades, l’extremitud sobtada dins la cistella

Mai no vaig arribar a pescar tants de peixos com tu.

Pescàvem fins al migdia i aleshores recollíem els ormeigs; remuntaves l’espadat i t’encaminaves cap a les bicicletes, la canya al coll i la barxa a la mà. 

Jo al darrere, et veig endinsant-te al bosquet de pinotells, cos minvant, confós amb els matolls.’

Antoni Nadal i Soler (Palma, 1958) va llegir aquest fragment dedicat al pare el dia 8 de maig de 1992 a la Sala de Cultura Sa Nostra d’Eivissa, en el marc de les ‘Lectures poètiques’.

Gràcies Antoni!!


Per molts d’anys, Sant Jordi


La breu narració d'Antoni Nadal és el nostre homenatge a Sant Jordi, enguany que topen i ensopeguen commemoracions tan esplèndides i espectaculars com les que brufen a Ramon Llull, Cervantes i Shakespeare...


Cal sembrar llavors d’esperança en el cor de les persones


‘L’esperança no pot venir si no és des de l’absolut convenciment del poder immens del què en som portadors –ens va comentar en el decurs d'una celebració la mestra Berta Meneses. 


“Cercau el Regne i tot el demés se us donarà per afegit". 

Si abans hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, ara ens toca viure des de més endins. Aquests temps, aparentment més difícils, ens conviden a buscar un centre més vertader, un lloc interior que ens doni fe i esperança.

Una rel de Fe que no s’ajusti a un patró, si no una fe àmplia, oberta i profunda confiada en què Això que realment Som mai no ens abandona; que l’esperit mora en nosaltres; que la nostra essència és el Regne en nosaltres. 

Una fe i una esperança que, també, ens facin confiar en la Vida i en els processos que ella ens proposa i prové. 

Sabem que les solucions no arriben de fora, sinó del nostre interior propi. D’aquí que fomentem una esperança que doni vida a unes ments disposades a cooperar, a compartir, a servir.

Sabem que aquesta rel de fe s’alimenta d’actituds noves; que creix en la mesura en la qual optam per la senzillesa, la solidaritat i la humilitat.


El cor de la il·luminació


Tenim fe que estam davant les portes d’una nova era més reverent envers l’altre, les seves circumstàncies i la seva diferència.

És un nou temps més respectuós amb tot quant ens envolta. 

Necessitam recol·locar-nos degudament en el concert de la creació, retrobar el nostre lloc intersent ‘amb els lliris del camp, amb les aus del cel, amb les ones de la mar...’ i amb tota la humanitat que lluita per ser més i més coherent.

Aprendre aquesta mirada no solament a la naturalesa sinó als altres, a la vida, és aprehendre el camí.

I això és possible, únicament, si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes i pors i de totes les altres coses que poden pertorbar la nostra ment.

En el llenguatge Zen diem que ‘només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, si és buit d’anhels i capricis. 

Només la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat. El cor de la il·luminació és un espai lliure i buit’.

Gràcies Berta!!


Últim regal


Gràcies per arribar fins al final. Si cliques aquí + trobaràs desat el darrer regal.


Gassho profund!!



‘L’energia de l’amor està en la rel de tota comprensió vertadera’
Berta Meneses ‘Chosui Sensei - Aigua que purifica’