L’amor, que no s’acabi mai

Divendres, 3 de juliol de 2015


‘Hi ha el Silenci de l’Ésser i la Cançó de l’Amor. 
Això és Tot’
Joan Mascaró 
(Santa Margalida, 1897 – Cambridge, 1987)

A Diego Fernández Ochoa,
 que ja és pau, energia i llum pura



Estimades, estimats, 

tanscorreguts uns dies d’ençà del Sesshin a Son Bono encara dura i perdura l’energia de Joriki que hom aplega, recull i desa en el cos, en la ment-cor, en el Hara

Poguérem prendre consciència de la pràctica constant, curta però intensa, dels tres dies asseguts en el Zendo de Gènova, al coster de na Burguesa, a ponent del castell rodó de Bellver.

I, d’allà dalt estant, poguérem copsar la immensitat del blau de la badia amb un únic esguard dels ulls.

La doble significació del retir silenciós i sigil·lós, que ens va exposar sàviament la mestra, Berta Meneses, és paradigmàtica de l’estat que la persona percep, entén i comprèn.

‘Setzu, que equival al prefix Ses de SesShin, és el verb, que denota l’acció de tocar, de rebre, de trametre, d’acceptar.

Mentre que el Shin abraça ment i cor, els fon, els fa u i, així, ment i cor caminen junts i, a poc a poc, van introduint-se a l’interior pel senderol del cos, per qualsevol de les deu mil portes del Dharma.

La mirada es capbussa a dins, intensament i profunda, fins a tocar el nucli d’allò inefable que dibuixa i esdevé el rostre original.

Deixar de banda la vida ordinària, il·lusòria, i arraconar-la per experimentar el Buda, per trescar dins el refugi d’aquest Buda que tot ho sap i, així, rebre de la naturalesa essencial la comprensió del que succeeixi, sigui el que sigui...

La gent ignora la preciosa joia. Però tots la posseeixen profundament en la base de la consciència.

La persona obté la comprensió completa d’una sola vegada. 

Despulla’t tu mateix de la brutícia que amaga aquest tresor. No presumeixis amb vanaglòria davant dels altres de la teva pràctica.

Si comprens les paraules desagradables i les converteixes en mèrits i en lliçons, llavors seran per a tu un mestre del Camí. 

Si, mitjançant les critiques, no despertes més enllà de la noció d’amic o d’enemic, com podràs fer realitat els poders il·limitats de la compassió i de la perseverança?

Si comprens perfectament l’origen, el principi de tot, llavors podràs ensenyar-lo amb perfecció i coneixement. I meditació i saviesa estaran en completa fusió, sense estancar-se en la vacuïtat del no-res...


1. Amor, saviesa, compassió


... Això és el tresor del Dharma, és l’acceptació del tot, és la saviesa, és l’amor, la compassió...

És, també, el tresor de la Sangha, perquè fer Sangha, fer grup, família, equip, ciutadania, civilització, és esdevenir la ment de Buda.

Així com et mous, així com t’asseus en Zazen, la teva actitud recollida i oberta, callada i comunicativa, és el tresor de la vertadera naturalesa búdica.

Aquesta recerca profunda és una tasca individualitzada, però mai no és egocèntrica.

Quan toques fons, quant immergeixes a la consciència oceànica obtens una experiència real d’interrelació amb l’univers sencer. TOT ÉS... 

Aleshores, brolla l’agraïment, sorgeix generós..

El teu esforç, el teu callat sacrifici d’il·lusions, empès per la gran determinació que apuntala la rel de fe i l’actitud amorosa, abasta i abraça aquest univers sencer’.

Les paraules de la nostra mestra entronquen amb la línia de la saviesa de tots els Roshis, de tots els llinatges de Buda

Fixem-nos-en amb els mots del mestre Yoka Daishi, autor del Shodoka, el cant del despertar:

‘He travessat oceans i llacs, he creuat muntanyes i rius, he visitat a mestres, he  buscat els Camins, he practicat meditació. I d'ençà que he trobat el camí de la muntanya Sokei sé que naixement i mort no són diferents.

Caminar és també Zen, asseure’s és també Zen. Parlar o romandre en silenci, moure’s o quedar-se immòbil, el cos sempre està en pau. 

Fins i tot davant d’una espasa amenaçant, l’esperit està tranquil. Fins i tot davant el verí, l’esperit roman impertorbable. 

Hem de viure moltes vegades i morir moltes vegades. Vida i mort se succeeixen sense cessar a l’eternitat.

Atesa la comprensió immediata del no naixement ja no hi ha necessitat de delectar-se ni de turmentar-se pels honors ni per la desgracia. 

Retirar-se a una vall profunda entre muntanyes, viure a una petita ermita, assegut davall l’ombratge d’un pi, amb serenitat i tranquil·litat, practicar la meditació, pacífic i feliç: vida senzilla i serena, bellesa vertadera’.

2. Un Upanishad



On hi ha creació hi ha progrés...
On hi ha joia hi ha creació...
On és l’Infinit hi ha joia...

‘En aquest món anomenam grandesa a la possessió de terres i de cases, de bestiar i de cavalls i d’elefants i d’or. Però jo d’això no en dic grandesa, ja que aquí una cosa depèn de l’altra.

Però l’Infinit és a dalt i a baix, al Nord i al Sud i a l’Est i a l’Oest. L’Infinit és tot l’univers.

Aquell qui veu i comprèn això, que troba en Atman, el seu Esperit, el seu amor i la seva joia, esdevé mestre de si mateix. La seva llibertat és infinita.

Però aquells qui no ho veuen esdevenen servents d’altres mestres i en els mons que passen no assoleixen l’alliberament’.


De l’Upanishad Chandogya Cap. 7
Joan Mascaró (Llànties de foc)


3. Malves, bàbols i fumdeterres


El Zazen és un exercici complex i, alhora, de gran simplicitat. Nosaltres ens convertim per als altres en un instrument que els tramet allò que ja són. 

Allò important en el Sesshin és obrir-se a l’univers, des de la respiració i amb l’alè, i abastar aquest espai únic de consciència mitjançant la pràctica de la mirada interior i els tres silencis: el de les paraules, el de la ment, el de les emocions...

Seguir el camí de la plenitud, de la realització, oblidant-nos amb cada respiració. No hi ha meta. Ja som en cada moment...’

La mestra, amb paraules semblants a les emprades, ens guia per aquest sender voltat d’esbarzers, argelagues, bàbols, malves i ravenisses, esparegueres, caputxes i fumdeterres... 


4. El Sampai amorós


Pacientment, la mestra exposa la cerimònia mínima del Sampai, l’antiga celebració espiritual a lloc sagrat. 

Aquesta observança general implica una forma ritual que proporciona un sentit d'ordre i serenitat. Es rendeixen els tres verins: l’odi, l’orgull i la cobdícia.

Després de les tres postracions, cada vegada que ens aixequem apleguem amb les mans la bondat, l’amor, l’acceptació, la llum, per rendir-los amb plenitud. 

El Sampai també és un temps de comunió amb l’essència

És un procés de purificació, de connexió, que ens omple de llum, de benediccions.


‘Idò, jo us dic: Estimau els vostres enemics, i pregueu pels qui us persegueixen’
Mateu V 44


5. Amor espiritual


Si parlava les llengües dels homes i dels àngels, però no tengués caritat, seria un bronze sonant o un címbal retrunyent. 

I si tenia profecia i sabia tots els misteris de la ciència; i si tenia tota la fe, talment que traslladés les muntanyes, però no tengués caritat, no sóc res.

I si distribuïa tots els meus béns entre els pobres, i si donava el meu cos a ésser cremat, però no tengués caritat, no em fa cap profit.


La caritat és pacient, és benigna, no enveja, no presum, no sobergueja, 
no és ofenosa, no cerca el seu interès, no s’irrita, no imputa res a mal, 
no li abelleix la injustícia, ans es complau de la veritat; 
tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, 
tot ho suporta.


La caritat no cau mai; tant que siguin, però, profecies, s’acabaran; com que siguin llengües, cessaran; com ciència finirà.

Perquè és en part que coneixem i és en part que profetitzam; però quan arribarà el que és acomplert, el que és en part passarà.

Quan jo era infant, parlava com infant, jutjava com infant, discorria com infant; però quan vaig esdevenir baró, em vaig deseixir de les coses d’infant.

Ara, talment miram per espill en enigma, però llavors cara a cara; ara conec en part, però llavors coneixeré perfectament tal com he estat conegut.

Ara, idò, resten fe, esperança i caritat: aquestes tres coses; però la major d’elles, la caritat.


Lletra primera als Corints
Joan Mascaró (Llànties de foc)


6. L’11 de juliol cita a Sant Marçal


Sempre retornam al Zen, al Camí. Farem un Zazenkai d’estiu, seguint el procés que tradicionalment fem a l’hivern. 

Allà, a la sala situada al bell mig de la sagristia i l’església, arribarem devers les 09.00h, hi muntarem el zendo amb els sabutons i safus i hi farem sis assegudes, el berenar i el passeig meditatiu. Quin goig! assaborir el no-temps d'un dissabte qualsevol a Sa Cabaneta.

Ja sabeu allò de Sant Marçal que ens acull amb el cor obert de bat a bat i ens cedeix una sala ideal per mantenir la nostra pràctica. Amb aquesta proposta intentarem enllaçar el final i l’inici del nou curs fent sengles zazenkais també el primer dissabte d’agost i el primer de setembre. 

Serem, tres, quatre, set, dotze o divuit, siguem els que siguem serem sempre benvinguts...


7. Natura Viva


Aquest és el títol del bloc fotogràfic de Rafel Oliver: naturalesa, paratges d'interès i algun poema, i d’ell hem manllevat les meravelles naturals que il·lustrem, donen llum i engalanen la nostra pàgina. 

El nostre generós agraïment per la bondat i la bellesa i l’amor que transpiren, transporten i traspuen aquestes imatges den Rafel d’herbeis de camins i senders i voravies, i papallones i papallons...

Si en vols veure més, visita’l fent un clic aquí +


8. Primer amor


En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.

Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.

Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.

A vegades l’obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l’arma.

Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.

Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.

-o-

El poema ‘Primer amor’ il·lustra una de les millors virtuts de Joan Margarit, el seu autor. 

Si la història de la navalla ens sedueix és perquè revela que el correlat objectiu opera, quan és més eficaç, com una arma de doble tall. 

Així com la navalla pren vida pròpia en mans d’un home que se sent sobtadament desarmat, el correlat també es desplega com una ominosa fulla de ganivet que el poeta no controla plenament. 

El poema posa en joc una premissa retòrica, el correlat, però la seva conclusió no es tradueix necessàriament en una victòria o certitud moral. 

Com més eficaç és l’armament retòric, més profund és el desarmament moral. 

9. L'últim regal d'amor


La música que estimes, tant se val l’estil o l’intèrpret, és la que t’arriba al cor, el t’omple i et fa mirar l’univers sencer amb ulls renovats, nets i clars...

Avui, com a últim regal, hi ha una peça que podria repetir-se infinites vegades, i ens podria acompanyar pel nostre passeig per l'Eternitat infinita com una banda sonora, perquè en el seu fons i en la seva forma fa ballar notes que són belles i ens porten amor i amor i amor...

La música profana i sagrada. Love doesn't end (+)


Gassho profund!


‘L’amor en contemplació mena a la llum. 
L’amor en acció mena a la perfecció’
Joan Mascaró