 |
‘Només l’amor pot expulsar la por que engendra la violència i la barbàrie’
Joan Mascaró
-o-
Vaig obrir els ulls i les ninetes retrataren la teva silueta borrosa, esbiaixada pel besllum del crepuscle.
La tendresa dels teus mots irreverents, la calidesa irònica de les teves paraules subtils, enlluernaren de claror la nit difusa d’aquest darrer jorn de juliol d’enguany, anomenat dimecres.
La remor de les ones, que tomben suaus a la riba de la platgeta, rere el far, es fonia amb el cant poètic de l’homedéu que apagava el dia i encenia tots els estels del firmament.
I la teva llum fou reveladora.
 |
| Si cliques damunt les fotos, pots veure-les ampliades |
En arribar a casa, va emmudir l’ocellada dins els brancams dels pins del bosquet asilvestrat, que ens és tan proper i agraït.
I el silenci de la civilització tan sols es va trencar quan, de lluny, sonaren els càntics dels teus versos, tan zen, tan nostres...
-o-
1. Silencis: el cant
Me gustan los que se callan
y me gustan los que cantan.
Y de tanto andar conmigo
me gusta lo que me pasa.
Me pasan cosas como estas,
aunque no tenga importancia
andar contándole a todos
todas las cosas que pasan.
Porque uno no vive solo
y lo que a uno le pasa
le esta sucediendo al mundo
única razón y causa.
Pues todito está perfecto
porque perfecto es Dios.
Que se mueve alguna estrella
cuando arranco una flor
por eso si hay uno hay dos.
Supe del diablo
la noche que al hambriento dije no.
También esa noche supe
que el diablo es hijo de Dios.
Ando solo por la vida
con un tono y dominante,
,
modestamente cantor,sin pretensión de ensenyar,
porque si el mundo es redondo
no se que es ir adelante.
Andar y andar siempre andando
nada más que por andar.
No vine a explicar al mundo
solo vine a tocar.
No quiero juzgar al hombre
al hombre quiero contar.
Mi condición es la vida
y mi camino cantar.
Cantar y contar la vida
es mi manera de actuar.
Un día llegué a Tandil
y conocí a un anciano,
que a falta de inteligencia
se le dio por ser muy sabio.
Le pregunté por Jesús,
una noche al lindo viejo,
y ahí mismo lo conocí
cuando me alcanzó un espejo.
Yo bailo con mi canción
y no con la que me tocan.
Yo no soy la libertad,
pero si el que la provoca.
Si ya conozco el camino
para que voy andar acostado,
si la libertad me gusta
para que he de vivir de esclavo.
Elegir, yo siempre elijo,
más que por mí por mi hermano.
Y si he elegido ser águila
fue por amor al gusano.
Prefiero seguir a pie
y no en caballo prestado.
Alguien por una manzana,
para siempre quedó endeudado.
Siempre llega primero
el que va más descargado.
El día que yo me muera
no habrá que usar la balanza,
pues pa velar a un cantor
con una milonga alcanza.
Doy la cara al enemigo,
la espalda al buen comentario,
porque el que acepta un halago
empieza a ser dominado.
El hombre le hace caricias
al caballo para montarlo.
Perdón si me propasé
y me puse moralejo,
nadie puede dar consejos,no hay hombre que sea tan viejo.
Me pongo el sol al hombro
y el mundo es amarillo.
Me gusta andar, pero no sigo el camino
pues lo seguro ya no tiene misterio.
Me gusta ir con el verano muy lejos,
pero volver donde mi madre en invierno.
Y ver los perros que jamás me olvidaron,
y los caballos y los abrazos que me dan mis hermanos.
Me gusta, me gusta, me gusta...
2. No sóc ni d’aquí ni d’allà
Me gusta el sol, Alícia y las palomas,
el buen cigarro y la guitarra española,
saltar paredes y abrir las ventanas
y cuando llora una mujer.No soy de aquí ni soy de allá, no tengo edad ni porvenir y ser feliz es mi color de identidad.
Me gusta el vino tanto como las flores
y los conejos y los viejos pastores,
el pan casero y la voz de Dolores
y el mar mojándome los pies.
No soy de aquí ni soy de allá,
no tengo edad ni porvenir
y ser feliz es mi color de identidad.
Me gusta estar tirado siempre en la arena
o en bicicleta perseguir a Manuela
o todo el tiempo para ver las estrellas
con la María en el trigal.
No soy de aquí ni soy de allá,
no tengo edad ni porveniry ser feliz es mi color de identidad.
Facundo Cabral,
(La Plata, 1937- Ciutat de Guatemala, 2011)
3. Indio Gasparino
Dues cançons, dos poemes, immensos com la mar oceànica i eterna que ens ajunta i ens separa, d’aquest filòsof i artista que vaig conèixer anit passada en un rapte d’inspiració i melangia.
Cabral, reconeixent la meva analfabètica ignorància que, sé, em perdoneu, fou home de profunda saviesa i d’una personalíssima personalitat humana, calidoscòpica, que emprà diferents noms artístics com el d’Indio Gasparino, a l'inici de la seva carrera.
Facundo Cabral, cantautor, poeta, escriptor i filòsof, va combinar elements literaris com la sàtira, la ironia i l'humor per aplegar-los amb fonaments de caràcter espiritual i religiós, per portar-lo a l'autorealització.
Germà de set, el seu pare els abandonà essent criatures famolenques i la mare els va portar en peregrinació, durant 9 anys, cap a la Patagònia, a la Terra del Foc i a les immensitats del fred, la fam i l'amor.
D'aquí, que vulguem acompanyar aquestes fileres de lletres, que construeixen el dibuix de noves paraules, amb els paratges adés inhòspits adés càlids, de Facundo Cabral.
Paisatges sempre meravellosos i de naturalesa tal qual, retratats així, de la regió geogràfica de la part més austral d'Amèrica del Sud...
4. Quetzaltenango
L’ètica, la moral, el lliurepensament i la tolerància social o el desafiament polític des de la transversalitat, feien caminar Cabral per un senderol filosòfic, auster, humil, però mai mancat d'hedonisme.
‘No sóc d'aquí ni d'allà’, lletra que hem reproduït al final del seu escrit, va ser la darrera cançó que va tancar el concert a Quetzaltenango, a Guatemala. Fou la darrera, sí.
Perquè seria l'última interpretació de l'artista en la seva vida, ja que l’endemà, a l’hora de l’auba, quan s’aixeca el primer sol, es va saber de la seva mort a mans d'un grup de sicaris.
Quetzaltenango va ser l'últim lloc on Facundo Cabral es va trobar amb el seu públic.
Fou l'última vetllada de música, poemes i reflexions del cantautor argentí que va morir en un atemptat.
La seva vida finita, amb l’amor, el record i l’enyor, és connectada ara amb la vida infinita, quan s'ajunta amb el nostre fet, amb la nostra consciència...
5. El darrer regal
Serveixi de connexió aquest darrer regal que ens lliga a la protohistòria, a la llegenda d’aquest rodamón humil, valent i bonhome.
Regal que ens relliga al mite del pelegrí universal, a l’ésser savi i a la consciència profunda d’aquell Indio Gasparino, d’aquest Facundo Cabral (clica aquí +).
I si t’ha agradat redescobrir Cabral i el vols sentir, escoltar i assaborir en el seu últim llegat.
Aquí et deixam de penyora el seu art, la seva història, la seva llibertat, la seva última, i ja nostra, herència: el seu darrer concert (+).
Gassho profund!
'El moment més gran de la nostra vida és aquest moment,
aquest mateix moment exacte'
Joan Mascaró
(Santa Margalida, 1897-Cambridge, 1987)