Shikantaza

Divendres, 10 de març de 2017
Obres de l'exposició Shikantaza
d'Antònia Oliver



‘N'hi ha prou en seure i despullar cos i esperit’
Dôgen Zenji



‘Tan sols seure’


La mestra Berta Meneses ens recorda sovint les paraules del Shobogenzo Bendôwa, el llibre del mestre Dôgen Zenji, que revelen l'autèntica tradició del Zen i posen, negre sobre blanc, aquesta llei budista transmesa directament de cor a cor: 


‘Presenciar el moment 
és tenir la consciencia desperta. 
N'hi ha prou en seure 
i despullar cos i esperit’

Aquest és el el sentit de Shikantaza, que per senzill pot resultar difícil de comprendre. 

Ta és un prefix emfàtic i Za és ‘seure’. Taza significa literalment ‘seure fermament’, però també implica ‘posar la màxima cura. Posar tota l’energia en el Ser’. Mentre que el 'Shinjin datsuraku' equivaldria al 'despullar cos i ment'.

'Quan el mestre Dôgen es va dirigir a la Xina a l'edat de vint-i-tres anys va practicar el Shikantaza, deixant que el simple fet de seure esbucàs el seu cos i i la seva ment, concentrat dia i nit, tallant completament totes les relacions, els il·limitats pensaments i sentiments il·lusoris. 

Veient la intensitat de la pràctica, el mestre Nyojo li va dir: ‘Assegut així, dia i nit, sentireu aviat com l'aroma d'un perfum’

Aquest expressió significava que la seva pràctica era com la de realitzar un sesshin constant, inalterable

Tots els dies sense variar, com un sesshin perpetu, és la vida a un monestir Zen. Res no canvia i res no canviarà mai. Un dia allà és l'eternitat

Es canten els Sutres tres vegades al dia, això no obstant es diu que no hi ha necessitat de cremar encens i que no calen més recitacions...

Llavors, com es diu en el Zazengi: ‘el nas ha d'estar en el mateix pla que el melic. Sobre l'altar hi ha dos gerros. La distància entre el Buda i cadascun dels gerros ha de ser igual a cada costat. Si no és així, això no és Zazen

I les orelles han d'estar en el mateix pla que les espatlles, sense inclinar-se d’una banda o de l'altra. Verticalment o horitzontalment estam en el bell mig de l'univers. Som l'univers i l'univers és nosaltres. 

I és precisament aquest univers el que es converteix en moviment. És el gran silenci el que es reencarna en el nostre cos...’


L’art d’Antònia Oliver


L’amiga i membre de la Sangha de Mallorca, i autora de la capçalera que abelleix aquestes pàgines del nostre blocAntònia Oliver, exposa a la Casa d’Espiritualitat de Sant felip Neri de Barcelona. 

Oliver hi mostra allà la seva darrera creació pictòrica que intitula precisament Shikantaza

Algunes de les peces exposades il·lustren aquesta pàgina que també hem titulat amb l'expressió Shikantaza tan nua i tan plena de sentit.

Perquè sota aquest nom de Shikantaza, Antònia Oliver ens revela la clara influència que la pràctica continuada del Zazen, que es manifesta en la seva obra.

Amb un traç segur i ferm, dibuixa el gest del seure, senzill i simple i auster, sense vacil·lacions. 

Talment un buf d'oratge fresc i matiner, de forma espontània, àgil i subtil plasma la bellesa de la línia, capta l’essència de l’objecte i emmudeix el subjecte. Pinta amb el llenguatge de l’esperit.

Artista polifacètica, pintora, professora de teatre, de ioga, ens mostra aquesta col·lecció de pintures inspirades en la pràctica del Zen, de l'abismament, del 'samadhi'.

Llegint en el programa de mà que ‘les pintures d’Antònia Oliver mostren l’autodisciplina i la concentració que, espontàniament i harmònica, flueixen lliurament. Tan sols així aconsegueix l’equilibri, el ritme i l’harmonia de la bellesa. 

La figura i la cal·ligrafia juguen a ser dues en un, tot superant la dualitat i cercant la unitat, més enllà de la simple mirada, més enllà de la forma i el buit’.

Esperam poder gaudir d'aquestes obres, properament, aquí, a Mallorca, a qualsevol espai expositiu...


-o-


Sant Honorat, de bell nou


De moment, podem gaudir d'un nou Zazenkai. El proper diumenge 19 de març la Sangha de Mallorca té una nova cita amb a Sant Honorat. 

Com sempre la activitat consisteix en: sis assegudes, dinar vegetarià, i cine -fòrum l´horabaixa. 

Aquesta vegada es projectarà el documental ‘La sal de la tierra’, premi especial del Jurat del Festival de Cannes. 

Recordau que heu confirmar la vostra assistència, per temes de espai, abans de dijous dia 16 i en haver rebut el correu de Tomeu Artigues, coordinador de la jornada. 

El lloc és una meravella pel silenci, que facilita la quietud de la pràctica. 

Per l’entorn que encomana un amollar-se i deixar-se endur envers l’espiritualitat i el no-res. 

Per un paisatge idíl·lic, singularment autòcton, amb vistes que ultrapassant l’horitzó deixen entreveure l’arxipèlag minúscul de Cabrera. 

I, en definitiva, per la comunitat d’éssers senzills, humils, altruistes, encapçalada pel pare Miquel, que ens acull amb tanta amabilitat i confiança. 

L’arribada l’establim a les 9.00h del matí i tot acaba devers les 18.30h, aproximadament. Com diu en Tomeu ‘tots en podem participar, el silenci és opcional, perquè és un dia per fer Sangha’.

El preu del dinar són 18 euros i se sol arrodonir el donatiu voluntàriament fins a 20 euros. 

Amb tot, pujar a Sant Honorat sempre esdevé un regal al cos, a la ment i a l’esperit.


El so del silenci


Per trencar el silenci volem paraules veres, autèntiques, poètiques, amb un so que regiri l’ànima, que transbalsi les culpes, que perdoni els pecats, que implori justícia, que no supliqui clemència. 

Volem les paraules justes, lliures, que alcin el vol en el cel obert de la llibertat magnànima.


-o-


'Allá, donde terminan las fronteras, los caminos se borran. Donde empieza el silencio. Avanzo lentamente y pueblo la noche de estrellas, de palabras, de la respiración de un agua remota que me espera donde comienza el alba.

Invento la víspera, la noche, el día siguiente que se levanta en su lecho de piedra y recorre con ojos límpidos un mundo penosamente soñado. 

Sostengo al árbol
, a la nube, a la roca, al mar, presentimiento de dicha, invenciones que desfallecen y vacilan frente a la luz que disgrega.


Y luego la sierra árida, el caserío de adobe, la minuciosa realidad de un charco y un pirú estólido, de unos niños idiotas que me apedrean, de un pueblo rencoroso que me señala. 
Foto: Carlos Abraham,
premis AFONIB

Invento el terror, la esperanza, el mediodía -padre de los delirios solares, de las falacias espejeantes, de las mujeres que castran a sus amantes de una hora.

Invento la quemadura y el aullido, la masturbación en las letrinas, las visiones en el muladar, la prisión, el piojo y el chancro, la pelea por la sopa, la delación, los animales viscosos, los contactos innobles, los interrogatorios nocturnos, el examen de conciencia, el juez, la víctima, el testigo. Tú eres esos tres. 

¿A quién apelar ahora y con qué argucias destruir al que te acusa? 

Inútiles los memoriales, los ayes y los alegatos. Inútil tocar a puertas condenadas. No hay puertas, hay espejos. Inútil cerrar los ojos o volver entre los hombres: esta lucidez ya no me abandona. 

Romperé los espejos, haré trizas mi imagen, que cada mañana rehace piadosamente mi cómplice, mi delator. 

La soledad de la conciencia y la conciencia de la soledad, el día a pan y agua, la noche sin agua. 

Sequía, campo arrasado por un sol sin párpados, ojo atroz, oh conciencia, presente puro donde pasado y porvenir arden sin fulgor ni esperanza. 

Todo desemboca en esta eternidad que no desemboca.

Allá, donde los caminos se borran, donde acaba el silencio, invento la desesperación, la mente que me concibe, la mano que me dibuja, el ojo que me descubre. 

Invento al amigo que me inventa, mi semejante; y a la mujer, mi contrario: torre que corono de banderas, muralla que escalan mis espumas, ciudad devastada que renace lentamente bajo la dominación de mis ojos.

Contra el silencio y el bullicio invento la Palabra, libertad que se inventa y me inventa cada día.’

Escrit titulat 'Libertad bajo palabra' d'Octavio Paz  (México DF, 1914-1998) 


-o-


El darrer regal

Foto: Joan Marqués,
premis AFONIB

L’aspror del llenguatge adesiara desemboca en una torrentada de dolçors insospitades que tenen cura de les nostres fragilitats més íntimes. 

Mots ensucrats, com els d'Octavio Paz, que ens estimen tal qual som. 

Paraules que fan entenent la veritable raó de ser, en silenci. Com aquestes: clica aquí i experimenteu (+)




Gassho profund!


‘Quan sentin amor, vivim. 
Quan pensam en l’amor, parlam’
Joan Mascaró i Fornés

Ishi no hashi, els ponts de pedra

Divendres, 24 de febrer de 2017




Y pasa el río bajo los nuevos puentes
cantando con la historia palabras puras
que llenarán la tierra...





...No son pies invasores los que cruzan
los nuevos puentes, ni los crueles carros
del odio y de la guerra:
son pies pequeños de niños, firmes
pasos de obrero.

Sobre los nuevos puentes
pasas, oh primavera,
con tu cesta de pan y tu vestido fresco,
mientras el hombre, el agua y el viento,
amanecen cantando.

Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973) 


El pont de Sant Honorat


‘Bon dia companyes i companys de camí,

Vos record que dissabte 4 de març el grup de meditació de Sant Marçal creuarà el primer pont de pedra per organitzar un Zazenkai a Sant Honorat.

Procurarem arribar a les 9.00h per tenir temps d'organitzar-mos. 

Farem sis assegudes igual que feim a Sant Marçal i acabarem amb el dinar de germanó.

El preu total és de 18 €, inclou: ús de la sala, cafè o infusió amb fruita a mig dematí i dinar. 

Tenim fins diumenge 26 de febrer per apuntar-nos. Podem ser fins a 25 persones. Vos aniré apuntant a mesura que me confirmeu la vostra assistència per email.

Catalina Castelló. 
catalinacastello@yahoo.es


A Mercedes Arzubialde, amb amor


Fa anys, observant que mai no pronunciava de la mateixa manera el seu llinatge, de velles ressonàncies autòctones, em va fer saber que el seu cognom provenia del País Basc; que Arzu significava llogaret, ‘aldea’ en castellà; mentre que Bialde volia dir ‘pont de pedra’. 

Així, ella, Mercedes Arzubialde, era la dona del llogaret del pont de pedra…

Na Mercedes, companya de la sangha de Palma, ha conviscut una vintena llarga d’anys a Mallorca i, ara, troba que ha arribat l’hora de retornar al seu lloc d’origen: a Arzubialde, el llogaret del pont de pedra.

Allà, a casa, vol fer peu i descansar en aquesta nova etapa que li planteja la vida. 

El retorn a la primera casa implica una profunda càrrega emotiva. 

Repasses els anys que has viscut lluny, que t’han portat noves amistats, que has compartit experiències i nous aprenentatges, entre la diversitat de cultures, de persones, de religions, amb qui has conviscut...

Sempre respectuosament i amorosa, Na Mercedes ha caminat talment fidel pelegrina per tots els camins i senders que s’han desplegat davant del seu horitzó vital.

El dia que ens va comunicar la tornada a casa, al País Basc, a l’entorn de la mar Cantàbrica, més revolta, brava i descambuixada que la plana i dolça Mediterrània, la mestra Berta Meneses ens va exposar en el teisho del divendres, 17 de febrer, el koan número 52 del Gegi Kan Roku.

Precisament,el que porta per títol ‘El pont de pedra de Joshu’.


El pont de pedra de Joshu


Joshu Jushin (Chaochou Ts'ung-shen / 778-897) va ser un dels mestres més famosos en la història del Zen. Dogen li deia ‘el vell Buda’ i en diversos capítols del Shobogenzo li fa referència. 

Els darrers 40 anys de la seva llarga vida, Joshu va ensenyar un petit grup de monjos a un temple en runes, Guānyīnyuàn, que va reconstruir a l'edat de vuitanta anys.

Per arribar a aquesta ermita amagada dins les altes muntanyes s’havia de travessar un pont de pedra, que serveix per il·lustrar el cas del koan esmentat...

El deixeble demanà al mestre: 

-‘A això li diuen el pont de pedra, però jo no en veig cap de pont, on és? només hi veig un tauló...

El mestre li contesta -‘No el veus? i hi passen els cavalls i els ases per damunt...’

-‘Deixa que flueixi el món il·lusori per abraçar, llavors, el pont de pedra, el món essencial... 

Quan ho experimentes Tot és Zero i Infinit; buit és forma, i forma no és sinó buit; quan despertes esdevé la pau, la compassió... 

I la persona zen és tal qual és’. 

Sintèticament, hem intentat reproduir el cas que ens va exposar la nostra mestra Berta Meneses amb la seva carismàtica, peculiar i sàvia docència.

Na Mercedes Arzubialde sempre ens ha ofert un somriure, una simpatia que s’ha convertit en empatia quan ens ha donat el seu consell, el seu alè, la seva companyia. 

Dona del nord, que retorna al nord esquerp i amable, fred i càlid, pla i ondulat, a la terra dels pares, territori íntim, lloc sagrat...

Per a tu, Mercedes, aquesta poesia de Neruda que et deixa les portes dels nostres cors i de les nostres llars obertes de pinta en ample per quan vulguis retornar. 

Fins sempre, Mercedes. Bon camí, ple de ponts...

Y fue a esa edad... Llegó la poesía
a buscarme. No sé, no sé de dónde
salió, de invierno o río.
No sé cómo ni cuándo,
no, no eran voces, no eran
palabras, ni silencio,
pero desde una calle me llamaba,
desde las ramas de la noche,
de pronto entre los otros,
entre fuegos violentos
o regresando solo,
allí estaba sin rostro
y me tocaba.

Yo no sabía qué decir, mi boca
no sabía
nombrar,
mis ojos eran ciegos,
y algo golpeaba en mi alma,
fiebre o alas perdidas,
y me fui haciendo solo,
descifrando
aquella quemadura,
y escribí la primera línea vaga,
vaga, sin cuerpo, pura
tontería,
pura sabiduría
del que no sabe nada,
y vi de pronto
el cielo
desgranado
y abierto,
planetas,
plantaciones palpitantes,
la sombra perforada,
acribillada
por flechas, fuego y flores,
la noche arrolladora, el universo.

Y yo, mínimo ser,
ebrio del gran vacío
constelado,
a semejanza, a imagen
del misterio,
me sentí parte pura
del abismo,
rodé con las estrellas,
mi corazón se desató en el viento.


Anam i venim...


Mentre  Mercedes ens havia anunciat la partida arribava a la nostra bústia una missiva del company Luis, amb qui havíem compartit el Sesshin, acabat feia poques hores. 

Sense afegir ni un punt ni una coma, reproduïm el seu escrit:

Me encuentro en Palma de regreso del Sesshin, camino de Sierra Nevada. Es prematuro sacar conclusiones pero una idea sí que llevo clara... ¿cuál es? Pues que nuestro pequeño ego se cree que controla todo y, la verdad, es una parte mínima de nuestro acontecer, el resto es determinado desde planos astrales.

Unos días previos soñé con Teilhard de Chardín, mi primer maestro. En los años estudiantiles la lectura de algunos de sus libros: ‘el medio divino’, principalment, cortó de raíz los resabios que aún podía conservar de mi infància y adolescencia en pleno nacional-catolicismo.

Teilhard, sacerdote católico, ‘jesuita’ y miembro del Consejo Superior de Investigaciones Científicas de su país (Francia), armonizó con la naturalidad que lo caracterizaba su condición de católico y la de investigador en la línea de: los Einstein, las Madames Curie, etc. (principios de la física cuántica), iba muy por delante de los inquisidores vaticanos que prohibían sus libros en el Indice.

Él necesitaba su tiempo para lo que se traía entre manos y no lo iba a perder con polémicas tontas.


Notas al margen 

  1. Bien es cierto que tuvo que inventarse un lenguaje de difícil lectura e interpretación para el ciudadano común ‘cual servidor’.
  2. Aquellas expresiones del devenir de la consciencia planetaria, el Cristo cósmico, me confortaban pues me dieron la certeza de que existía en el Universo (Cosmos) algo.
  3. Lo prioritario para mí era hacerme un hombre, es decir, estudiar para tener una profesión con la que ganarme la vida, pero nunca en mi azarosa vida de adulto me abandonó esa certeza.
  4. Luego, el día de hoy, jubilado, sin grandes problemas económicos ni de salud, encaro la presente fase de mi vida agradeciendo los muchos denarios que la vida me ha dado y de los que tendré que dar cuenta cuando salga de este plano fenoménico.
  5. Nada ocurre porque sí, existen unas leyes causales, pues tengo certeza que eso que me ha protegido me seguirá protegiendo.
  6. Lo que "carrego"  de mi pasado: experiencias en rituales chamánicos, veteranísimo asíduo a los retiros ZEN, están dentro de ese acontecer y que me ha traído hasta esta tarde de domingo invernal en Mallorca.
Ni que decir que contaré los días que faltan hasta nuestro próximo encuentro en estos Caminos del Señor.



Ishi no hashi. Puente de piedra


'Ishi no hashi. Puente de piedra' és el títol d'un llibre-pont. 

El material amb el qual està construït és molt senzill i delicat, aparentment poca cosa, però ha aconseguit unir a gents molt distants, gent d'Ehime (Japó) i d’Aragó (Espanya). Aquest llibre-pont està construït amb haikus.

Puente de piedra és un llibre solidari. La idea va sorgir pocs mesos després del tsunami del Japó. En la comissió de redacció vam decidir llavors donar els possibles beneficis del llibre als afectats.

Aconseguir publicar aquest llibre va suposar un veritable repte, especialment pel que fa a la traducció dels haikus, ni més ni menys que 245. En ell participen 13 autors japonesos, amb una dilatada trajectòria en el haiku, i 9 d’aragonesos

Com a curiositat dir-vos que l'edat mitjana dels autors japonesos és de 77 anys; 6 d'ells tenen més de 80 anys; vuit són dones i cinc homes.

La majoria dels llibres de haiku publicats a Espanya d'autors japonesos són de mestres d'haiku de l'antiguitat. Segurament el més original d'aquest llibre és que ofereix una àmplia mostra del haiku que s'està fent actualment al Japó.


-o-

la blancura 
de las flores de magnòlia
en el cielo azul

-o-

breve noche de verano,
tuve una cita secreta
en un sueño

-o-

marea primaveral,
un remolino horada
el azul marino

-o-

rábano japonès,
pugna su blancura
tras comer tierra

-o-


Com aconseguir el llibre?


La comissió de redacció del llibre va acordar el següent procediment perquè t'enviïn el llibre per correu:

  • Ingressa 13 € en el següent compte: 0182 6908 95 0201533281
  • Aquest compte està a nom de José Luis Andrés Cebrián
  • Indica en el justificant de l'ingrés el teu nom i el concepte "llibre".
  • Escaneja o fotografia el justificant i m'ho envies juntament amb el teu nom i adreça al següent correu electrònic: joseluisandresc@yahoo.es
  • Tot seguit en uns pocs dies rebràs el llibre al teu domicili.
-o-


El darrer regal


‘I, a la sortida de la fosca
algú que ha estat a l’infern aixeca el cap
i descobreix la netedat de les estrelles’

Blai Bonet  conclou amb aquests versos el seu poema Inventari del món que rebleix el llibre ‘L’Evangeli segons Un de Tants’, publicat el 1967. 

Si no t'has cansat encara d'estimar-me, idò escolta la veu que ens meravella (+).


Gassho profund!




‘L’amor només és pur quan no n’esperam absolutament res a canvi’
Joan Mascaró i Fornés

Silencis nemorosos...

Dijous, 2 de febrer de 2017
Foto: Diego Faus



‘El que sap no parla;
el que parla no sap’

(Tao Te King -LVI)





Tapa les obertures;
tanca les portes;
suavitza les arestes;
desfés els embolics;
atenua la resplendor;
confon-te amb la pols.

Aquesta és la Naturalesa Essencial.
L'amor i l'odi no poden tocar-la.
El benefici i la pèrdua no poden aconseguir-la.
L'honor i la deshonra no poden afectar-la.
Per això és el més valuós del món.


-o-


La veritat

Foto: Txema García

No es pot trametre la veritat
només a través de les paraules! 
Qui espera fer-ho 
no entén completament de què es tracta 
l’aquí i ara!

Aquell que rebutja els seus desitjos personals, 
que s'allibera de les passions terrenals, 
que redueix les seves necessitats, 
que arriba a una comprensió clara,
que no busca la fama i roman en un estat 
inalterable i subtil de la consciència, representa 
amb si mateix al profundíssim 
Tao Primordial.

És impossible provar-ho, ofendre’l, forçar-ho,                                                   
persuadir-ho, perquè estigui d'acord amb que El glorifiquin.
Ningú pot fer-li mal!
Aquest ésser resplendeix com el sol! 
És com una font de la qual cadascú en pot beure!
És una joia sublim entre les persones!


-o-


La paradoxa


Tot, des de l'economia, la política i les subjectivitats, viu avui sota el jou de l'eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa...’

És la paradoxa de la vida...


Foto: Carlos Abraham
El salt quàntic que representa la lectura del Tao o la pràctica continuada del Zazen es conjuga amb la realitat il·lusòria que ens envolta i ens condiciona. 

També ens caracteritza i defineix en aquest mil·lenni que fa disset anys hem encetat.

El nostre pas per la vida s’ha accelerat, la dimensió econòmica imposa una major velocitat en tot quant fem. 

Ens topam amb una obsolescència programada; amb models de producció que avantposen l’eficiència a la humanitat; amb el consum frenètic orquestrat per les grans corporacions comercials i financeres...

I amb l'actualització permanent que imposa la digitalització o els accelerats fluxos del capitalisme especulatiu...

Tot, començant per la política, es propiciat per decisions ràpides, executives, amb poca o nul·la capacitat de diàleg, de deliberació, de debat d’idees.

Ara, tot va tan aviat que per dormir hem de consumir tranquil·litzants i, paradoxalment, per viure hem de prendre euforitzants...

Tot esdevé un efluvi: la volatilitat de les relacions amoroses, la precarietat laboral... 

La pressa despulla de sentit l'existència, perquè la acceleració del món no ens permet embastar un relat coherent que ens ajudi a viure amb equilibri...


Amor és donar!


Vivim sota el jou de l'acceleració, és el fat del nostre temps i ningú s’hi escapa. 

Bona part de la nostra insatisfacció no és filla d'una infància desgraciada, és de córrer sense direcció ni sentit, cap enlloc...

Patim una epidèmia d'ansietat...
Foto: Jaume García Delgado

Sí, d'ansietat i de depressió, que es deu possiblement a la manca de valors... 

El savi diu que la clau està en potenciar la teva ànima, la capacitat d'estimar i de donar...

'Sobrevivim al bell mig d’interminables obligacions i feines, sovint banals, que ens impedeixen créixer espiritualment...

No tenim temps. No hi cap ‘l’aturar’ dins l'agenda atepeïda de cites, de projectes, d’il·lusions

I, així, oblidam que naixem amb la felicitat dins. Creixem i la cercam fora, i apagam l'entusiasme i la satisfacció de donar allò que tenim, allò que som. 

Desesperats, fem meditació per reduir la nostra ansietat, però en general no per créixer. Estam sota mínims... I necessitam els altres per créixer.

Necessitem ser amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, la nostra paciència eficient i la nostra preuada capacitat de comprensió per desenvolupar-les... Aquí rau el creixement interior...

Estimar és un verb que s'ha de conjugar... Feu com vulguis, però conjuga'l...

Els estudis demostren que els infants que creixen amb els seus padrins a casa són més feliços i equilibrats. Però avui, com molesten i no produeixen, els deixem en residències...

La millor medicina per acabar amb la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu moix, a la teva gent... i, si pots, a tot aquell amb qui fas camí, a la feina i a la vida. Però donar amor per rebre amor..., això és un contracte’.

Gràcies Jordi Domingo, psiquiatre.
Foto: Rosana Pita

Sempre, hi ha algún ésser que, sovint, encén un llum brufat de saviesa lúcida i coherent.

-o-


Saviesa lúcida


Vols transformar la vida?

És necessària una transformació existencial que trastoqui no només com ens comportam en societat, sinó també les relacions amb nosaltres mateixos, amb la natura; i les nostres prioritats a la vida.

Què ens passa?

La societat actual se caracteritza per l'acceleració. Tot viu submergit per l'eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa. Vivim en la immobilitat frenètica.

En la roda del hàmster.

Exacte, perquè constantment se succeeixen esdeveniments, però cap amb la densitat suficient com per transformar-nos, perquè es converteixi en una experiència veritable. Hi ha molt de moviment però no hi ha desplaçament.

Ni direcció ni sentit.

No. El futur és boirós, no tenim ni idea de què passarà, i el passat s'ha tornat inútil. Vivim un presentisme absolut, sense mires cap a un futur millor i sense referents cap a la tradició; estam suspesos en un abisme.

Què ens ha portat fins aquí?

Un sistema ideològic, polític i econòmic que només cerca generar guanys eternament, i l'acceleració és el mecanisme per maximitzar aquests beneficis. Les nostres vides estan dedicades a la producció i al consum.
Foto: Marcos Darío Petraroia

Les alternatives espanten...

No n'hi ha. Hem de repensar-ho tot. Es tracta d'una crisi de la civilització en el seu conjunt.

... I et sents responsable de no saber descavalcar d'aquesta bogeria.

És important entendre que aquest córrer sense nord no és una qüestió d'individus i decisions, sinó de l'estructura que ens domina.


La lentitud


Hi ha qui proposa la desacceleració.

La proposta de la lentitud és infructuosa. El mateix Carl Honoré, gurú de la lentitud, convertit en superestrella, ara es queixa que ha entrat en el remolí de l'acceleració. Paradoxalment, ell i les seves idees s'han tornat mercaderia.

Com s’atura això?

No se resisteix a la velocitat volent aturar-la, sinó escapant a la seva dinàmica. L'únic que pot enfrontar-se al temps accelerat és l’instant.

Aquesta breu porció de temps?


Foto: Oliver Martínez
És més que això, és una experiència temporal particular, una suspensió del transcórrer dels segons i les hores, un temps estàtic que amb prou feines dura, però tots els temps estan continguts en ell. Es tracta, com deia D.T. Suzuki, del moment en què l'esperit finit comprèn que està arrelat en l'infinit.

Sona místic.

Ho és, però no és una experiència estranya, en realitat tots ho hem viscut de diferents maneres: passejant; en una sobretaula amb amics; la lectura de poesia en veu alta, perquè és ritme, és música, i et treu del temps lineal...

...

La riallada, que et captura en l'instant. Estar en silenci, que en realitat és saber escoltar els sons que mai escoltam i connectar-te d'una altra manera amb l'entorn; una gatera..., experiències que pertanyen a la quotidianitat més senzilla.

Aquesta sensació joiosa que no saps quant de temps ha passat?

Sí, i en realitat el que va succeir és que vam tenir una experiència de comunió amb l'altre, amb nosaltres mateixos o amb la naturalesa i es va suspendre la linealitat del temps accelerat. Utilitzem-lo, hem de construir una filosofia pràctica de l'instant que s'enfronti a l'acceleració.

Estàs parlant d'intensitat.

Sí, d'afavorir aquestes experiències que tenen una densitat notable, res superficials, en les quals estam bolcats i vivint les relacions amb l'entorn i amb nosaltres de manera diferent; ja no hi ha una separació objectual, és una relació de comunió, és la trobada amb l'altre que et completa com a subjecte; és el que fa l'amor, punt.

Però vivim una època de desamor.


Foto: Antonio Menor
Per això aquests petits gests, aquestes coses minúscules, acaben essent el fet revolucionari, actualment. És una filosofia de lo minúscul, de l’ombra, de la fuita, però també de la transformació més radical: la del subjecte.

Transformació sense enfrontament.

Sí, sense violència. Escapem per la porta de darrere. Recordem que combatre és perdre. Es tracta de resistir sense resistir, de fer sense fer.

Això no canvia la nostra manera de viure, és només un passatemps.


D'acord, l'instant no és un fi, és un mentrestant, és quelcom molt modest, però carregat de potencialitat. És una frontissa entre aquest món i el que vendrà; treure el cap de l'aigua quan ens estam ofegant per tornar a submergir-nos, sí, però potser en aquest instant de treure el cap entrellucam el món que ha d’esdevenir.

Tastar la llibertat.

No convé confondre el carpe diem capitalista, que és la sublimació del consum: més i a major velocitat, amb l'instant, que és la construcció d'un temps fora del consum i de la lògica de la productivitat i de les mercaderies.

Llavors, què té de transformador?


Ens permet veure que la vida que vivim no és l'única possible, que la vida amb sentit es troba a l’altre costat de l'èxit i el consum; en no veure l'altre i el que ens envolta com un producte, sinó en agermanar-nos-hi.

-o-

Qui així ha parlat amb Ima Sanchís, la periodista a La Vanguardia (+), és Luciano Concheiro, un jove historiador, sociòleg, filòsof i assagista mexicà. Tan sols té 24 anys i sembla un vell i savi mestre. 

Llicenciat en Història i Sociologia per Cambridge, Concheiro és professor d'Història del Pensament del Segle XX. 


Foto: Joan Costa
Considera que la vida que vivim és buida i miserable, i que la transformació no només ha de ser política i social, sinó de la vida mateixa. 

I sabeu què li interessa? 

El budisme zen. Això, i la seva joventut, ho pot explicar tot.

Lúcid i poètic, aquest jove filòsof ens regala una reflexió acurada i precisa. Tot just són 50 pàgines carregades de sentit: ‘Contra el tiempo’ (+) es titula el seu llibre, que fou guardonat amb el premi Anagrama d'Assaig. 

En aquest llibre proposa escapar de l'acceleració a força d'instants, aquests moments de pura presència en els quals els minuts deixen de transcórrer i la velocitat és un fet impossible.

-o-


Pido silencio


Ahora me dejen tranquilo.
Ahora se acostumbren sin mí.

Yo voy a cerrar los ojos.

Y sólo quiero cinco cosas,
cinco raíces preferidas.

Una es el amor sin fin.
Foto: Joan Marques

Lo segundo es ver el otoño.
No puedo ser sin que las hojas
vuelen y vuelvan a la tierra.

Lo tercero es el grave invierno,
la lluvia que amé, la caricia
del fuego en el frío silvestre.

En cuarto lugar el verano
redondo como una sandía.

La quinta cosa son tus ojos,
amada mía, bien amada,
no quiero dormir sin tus ojos,
no quiero ser sin que me mires:
yo cambio la primavera
por que tú me sigas mirando.

Amigos, eso es cuanto quiero.
Es casi nada y casi todo.

Ahora si quieren se vayan.

He vivido tanto que un día
tendrán que olvidarme por fuerza,
borrándome de la pizarra:
mi corazón fue interminable.

Pero porque pido silencio
no crean que voy a morirme:
me pasa todo lo contrario:
sucede que voy a vivirme.

Sucede que soy y que sigo.

No será, pues, sino que adentro
Foto: Míriam Coll
de mí crecerán cereales,
primero los granos que rompen
la tierra para ver la luz,
pero la madre tierra es oscura:
y dentro de mí soy oscuro:
soy como un pozo en cuyas aguas
la noche deja sus estrellas
y sigue sola por el campo.

Se trata de que tanto he vivido
que quiero vivir otro tanto.

Nunca me sentí tan sonoro,
nunca he tenido tantos besos.

Ahora, como siempre, es temprano.
Vuela la luz con sus abejas.

Déjenme solo con el día.
Pido permiso para nacer.

Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973)


Les imatges



Foto: Francisco J. De Andrés
Avui abelleixen aquesta pàgina del bloc les fotos guanyadores del X Memorial Climent Picornell, el certamen que organitza l’AFONIB, l’Associació de fotògrafs de la Natura de Balears (+).

L’exposició romandrà oberta fins el 7 de febrer: de dilluns a divendres de 10.30 a 13.00h i de 17.00 a 20.00h, al Centre de Cultura SA NOSTRA, del carrer de la Concepció, 12 de Palma (+).

Un milió de gràcies!


El darrer regal


Acluca els ulls i recorda un dia de gran festa, de noces per exemple, com et van acompanyar la família, els amics i el temps, aquest temps que fa que el món esdevengui frenètic, boix, irònic i paradoxal... 

Mira-ho per una encletxa (+).



Gassho profund!


Foto: Javier Tur


‘No és el que passa després de la mort el que importa: és el que passa ara, en aquest moment’
Joan Mascaró i Fornés