L’univers és una festa

Divendres, 18 de novembre de 2016



‘Surt el sol sobre el bé i sobre el mal’
Joan Mascaró i Fornés




La bellesa de l’univers, l’harmonia, la proporció, la simetria, l’equilibri i l’economia, que vam voler esbrinar seguint les pautes que ens oferia el Nobel de Física, Frank Wilczek, en la proppassada entrada a aquest bloc, ens condueix avui, agafats de bracet, talment pare de la novia, a uns altres indrets.

Avui viatjarem a paisatges que ens volen mostrar altres secrets amagats rere els roquissars de la informació, les muntanyes de bits, els salts quàntics o les atmosferes enrarides, allà on es desen caòticament les belleses esfereïdores d’aquests cels ennigulats que, horabaixant, obscureixen, desdibuixen i allunyen el cúmul de desídies ètiques, l’estoïcisme bord, la indiferència política... 

Tot, paraules en va.

Som-hi, doncs. 


Les veritats


La mestra Berta Meneses ens feu, en el decurs de la darrera celebració, el comentari –basat en la història de Zaqueu- de la importància de desprendre’ns dels nostres projectes i de les nostres projeccions espirituals que alimenten la temptació de pujar, d’escalar, de grimpar fins al cim del coneixement, de la riquesa, de l’èxit, de la il·luminació...

‘Però si el fet de l’ascens té importància per a l’ego, immers dins el món il·lusori de la fama i el poder físic i material; el descens és el veritable camí espiritual –deia la mestra. 

Amollar, afluixar, deixar anar els pensaments, els sentiments, els projectes, esdevé el torrent espiritual que ens mena cap al gran riu, el riu de la divinitat. 

La raó que ens permet confiar en una immersió tan profunda és que, en el fons, el teu fons i el de Déu, es fonen, s’uneixen, s’ajunten, perquè sempre han estat u...


U


Hem fet peu a casa; descansam a la llar, en el seu escalfor íntim i subtil. I, des d'allà mateix, hem de baixar a les profunditats de la mar gran, oceànica; a l’abismament; a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins la plenitud...

El desconhort, l’error, el mal, tot prové de passejar-nos i deambular per un estil de vida superficial, que ens fa pujar al cim més alt, i més il·lusori, sempre aliè a la naturalesa essencial.

Hem de deixar passar les situacions contradictòries, siguin les que siguin, i concedir-les el seu lloc just dins les nostres vides. I en les dels altres...

No multiplicar la confusió i deixar que el misteri esdevengui misteri, perquè és essencial per a la vida profunda i també per al camí espiritual.

Alliberar-nos de les armadures, feixugues encara que defensives, i esbucar els murs, perquè transcendeixen les vulnerabilitats tan necessàries per a la gràcia i el goig de descobrir-nos a nosaltres mateixos i viure plenament.

Perquè quan ens negam a desenvolupar les nostres capacitats, de coratge o de resistència, afeblim la nostra fortalesa...


La llibertat


Una fortalesa que requereix del reconeixement d’allò que som, d’allò que ja som des de sempre, i d’acceptar la pròpia vulnerabilitat...

Una fortalesa per poder absorbir, i rebre alhora, la llum i l’obscuritat, el dolor i el plaer, la bondat i la maldat... 

Tot per aprofundir fins a la immensitat del no-res, fins a la immensitat del buit esdevingut forma, de la forma esdevinguda buit...

Hem de trobar i comprendre aquesta fortalesa que neix de la sensibilitat, del silenci, de la quietud, que ens comunica amb el buit infinit que configura la nostra naturalesa vertadera.

La força del buit, del no-res, del punt zero. Aquesta força -diu la mestra - esmorrella totes les nostres definicions, copeja i esbuca les pròpies projeccions del què significa ser forts. 


El misteri


Hem d’acollir i abraçar les nostres pors per poder entrar a la part més obscura de la nostra casa. 

Ens hem de fer amics de la mateixa obscuritat que ens guiarà cap a les interioritats més íntimes i sagrades...

Allà s’hi esdevé la confiança, no la del èxtasi o del plaer, sinó una confiança de ser el què som... 

Una confiança que ens ajuda a submergir-nos en el no-res, a entrar en el misteri, a assaborir-lo, a explorar-lo...

El misteri sana. Uneix. Salva. Allibera... 

La confiança allunya la por i, quan l’amollam, estam preparats per viure plenament, per descobrir-nos en la plenitud; per estimar i per ser instruments d’alliberació per als altres...

La fortalesa és deixar anar la feblesa, l’autocompassió, la vergonya pueril, la por a ser diferent o la por a ser un mateix...

Saber esperar, fer de l’espera una paciència, una virtut, és un altre ensenyament fonamental. 

Aquesta paciència, aquest saber esperar sense defallir en la pràctica, ens permetrà experimentar el propi origen primordial...

Podrem arribar a la pròpia casa, amollar els fermalls fins i tot del buit, i obrir-nos i abraçar el preludi d’un naixement encara més gran...'


La cançó de l’univers


Visc a un planeta ple d'ecosistemes,
no és del tot rodó:
el va escriure un moro que tenia mala lletra.
Sa rotació gairebé no se nota,
ningú no ha vist sa translació
perquè ens aplega en haver dinat
quan feim horeta.

I cada nit feim una festa
a una platja que hem fitat a cada destre
amb un fogueró.
Tenim amics d'altres planetes,
són turistes, trompetistes,
saben totes ses nostres cançons.

I ballam fins que és de dia
i en de dia treim sa barca
i mos n'anam a fer un viatge misteriós
a una cala transparenta,
ens hi quedam a viure perquè tothom sap
que som gent valenta.

El temps inventa àtoms de colorins,
s'univers és una festa que ens omple de joia,
cada finestra obre un nou matí
ple de llums i ple d'orquestres,
ple d'enigmes submarins.

Així és el nostre planeta,
tan polit si viu a lloure, i tan fràgil
com una falguera si viu mal arrecerat,
trasplantat a un cossiol de plàstic negre
amb sa gent externa.

I cada dia és diferent,
com un animal que tresca som feliços
de conèixer gent,
però això és sa nostra terra,
tots els pobles són millors si cadascú
pot fer els comptes a ca seva.

Lletra de 'S'univers és una festa' d'Antònia Font (un regal +)

El misteri del silenci



En el cim de Sant Honorat farem una festa de silenci per albirar la immensitat de la bellesa en tots els seus aspectes...

La llum brilla en el roquissar de Randa i es reflecteix en els rostres originals de tots els éssers que esguarden, quiets, caure en la comprensió d’allò que ja és des de sempre...

Obre els ulls i ho veuràs. 

Ell ens mira a través del sol, dels estels, de les flors, de les fulles...

La muntanya màgica és al nostre abast per esvair el mal i el dolor que ens han tocat de tan a prop aquests dies... 

Que, tot plegat, serveixin de lliçó, d’exemple, de comprensió dels paratges ignots, esquerps i escabrosos de la complexa personalitat humana...

El convit és per al proper diumenge, 27 de novembre. Tenim les portes obertes a Sant Honorat per celebrar-hi un Zazenkai

Com sempre, l’arribada és a les 09.00 per començar el Zazen a les 09.30h. i fer-ne fins a les 01.30h, que anirem a dinar, normalment d’un suculent arròs paella, confitat de verdures de l’hort amagat del monestir. 

A l´horabaixa veurem una pel·lícula i després farem una mica de col·loqui, encara que aquesta activitat tengui el caràcter de voluntari.


El preu del dia complet és de 20 euros, dinar inclòs. 

Farem una llista segons l’arribada dels correus, ja que el menjador té una capacitat de 32 places. 

Recordau que  tancam la llista el dimecres anterior, dia 23 de novembre a la nit.

Contacte:
tomeuartigues@gmail.com


L'univers


De nin treia el cap, guaitava per mirar el cel per una finestra i em preguntava: ‘¿Per què sóc aquí?’. M'agradava la ciència... fins que vaig saber que les meves preguntes eren per a la filosofia.

I s’hi va dedicar.
Sí, encara que vaig començar sent periodista ecologista a la revista Integral: creia que la informació milloraria el món.

¿I no?
Tenim més informació que mai... i destruïm com mai! Tenim ciència sense consciència. I em vaig doctorar en Ciència Holística al Schumacher College, Anglaterra.


Què ensenya aquesta disciplina?
Que les últimes troballes de la ciència indiquen que el paradigma materialista s'esgota.

Què és el paradigma materialista?
Des de Galileu i Descartes, la ciència sosté que només existeix allò que és mesurable. I hem avantposat allò material a l'immaterial: els diners a l'ànima. Però resulta que el més important és el que no es pot mesurar ni pesar-se!

A què es refereix?
A la bondat, la bellesa, l'amistat, l'amor, la justícia..., i al mateix univers!

L'univers no pot mesurar-se?
La ciència només pot conèixer el 4% de l'univers: el 96% és matèria i energia fosca, indetectable! La ciència arriba a un cul-de-sac.

Conclusió?
El paradigma materialista i mecanicista s'esgota en el macrocosmos -és relativista- i en el microcosmos -és quàntic-, així que toca un altre paradigma: el postmaterialista.

En què consisteix?
Llegeix el final d'aquest article a la prestigiosa revista Nature: ‘L'univers és immaterial, mental i espiritual’.


Ciència sense consciència


Ostres! Qui diu això tan gros?
Richard Conn Henry, físic i astrònom de la Universitat John Hopkins, i conclou així: ‘Viu i gaudeix!’.

Un científic! Postmaterialista?
És clar, l'univers no el formen coses, sinó relacions: és un oceà de relacions, vibràtil, esporàdicament manifestat en coses, en àtoms, com a l'oceà les ones!

Molt bonic.
I real. Ara mateix, mentre parlem, estan obrant prodigis en tu i en mi.

Què passa?
Totes les teves cèl·lules, desenes de bilions de cèl·lules, cada una diferent  i única, s'intercanvien molècules de la manera idònia, precisa, exacta: per això vius i segueixes sa.

Beneïdes siguin.
Ho fan amb més eficàcia, productivitat i sostenibilitat que qualsevol fàbrica.

Com ho explica el postmaterialisme?
Intel·ligència vital! Així l’anomen. Perquè la intel·ligència és connatural a la vida. La vida és intel·ligent, o no és vida.

Una ameba és intel·ligent?
Sí! Un bacteri, una cèl·lula, una planta, tot animal: intel·ligència! Una planta aprèn, memoritza, té percepció i intenció. Com tota forma de vida. No hi ha vida sense intel·ligència, ni intel·ligència sense vida.

Sí, hi ha intel·ligència artificial.
Si no sent, no hi ha vida: no hi ha intel·ligència. Altíssima capacitat de càlcul, si. Diu Magnus Carlsen, campió mundial d'escacs: ‘Jo veig la jugada, la sent’. No diu ‘pens’, diu ‘sent’: intel·ligència vital!

Definiu intel·ligència.
Capacitat de respondre creativament i de manera òptima a l'entorn. L'aranya teixeix teles cinc vegades més resistents que l'acer en relació amb el seu pes... Intel·ligència vital!

‘La naturalesa és sàvia’, deim.
‘La naturalesa s'esforça a crear les formes més belles i meravelloses’, diu Darwin a L'origen de les espècies. Intel·ligència vital!

I què hi ha de la nostra humana intel·ligència, del nostre cervell?
Ets cocreador de realitat, participes de l'univers, la teva consciència crea. Així ho ha avançat el gran físic Schrödinger: ‘La base de la realitat no és la matèria, és la consciència’.


Descobreix-te


Vaig de sorpresa en sorpresa.
‘El no observat no existeix’, va predicar el físic Bohr. Ets cocreador de la realitat! El postmaterialisme s'obre a allò immaterial: valors, intencions, consciència, el que la ciència no contempla.

Però la ciència ens ha donat moltíssim!
Moltíssim..., però en tirar l'aigua bruta de la banyera (la superstició, el dogma) va tirar també al nadó viu que hi havia dins.

Rescatem el nadó.

El cor. El teu cor té les seves neurones, ho sabies? I està enviant més informació al teu cervell que a l'inrevés.

No sabia això tampoc!
Fixa't: quan dius ‘jo’, on t'apuntes amb el dit? al cap, al cervell?

M'apunt al pit, al cor.

Sí, perquè aquí estàs tu. El sànscrit té una sola paraula (cit) per definir ment i cor. I deim que el cor se’m gela’, ‘se’m fa bocins’, ‘se m'obre’, ‘el tenc estret dins un puny’..., o ‘ets de bon cor’.

Pot respondre ja a la primera pregunta de la seva vida: ‘per què sóc aquí?’
Sí, crec que ja puc: per descobrir-me! El propòsit de la vida és descobrir-te a tu mateix en plenitud.


Intel·ligència vital


Jordi Pigem, filòsof postmaterialista. 52 anys. Va néixer a Barcelona i viu a l'Escala. És doctor en Filosofia i escriptor. Viu en parella i té un fill, Marc (10). ‘M’ atreuen el budisme zen, el taoisme i el misticisme cristià de Mestre Eckhart’.

Mai no perdem el fil d’Ariadna que ens suposa la Contra de La Vanguardia (+). Aquesta darrera entrevista, inspiradora i estimulant, al filòsof Jordi Pigem. 

En el seu llibre Intel·ligència vital, editat per Kairós i subtitulat Una visió post materialista de la vida i la consciència, ho explica amb gràcia i subtilesa. Et diu: ‘Tu ets únic, però no separat: participes, cocrees. Ets (amb) l'univers.’


Her, el darrer regal


No sé com hi hem arribat, aquí. Es com acorar-te el ganivet de les matances a tall de mànec per infligir-te un càstig que no et mereixes. Seràs indulgent amb tu mateix, diu la mestra. Valenta veritat, i a bona hora. 

Res ja no és normal. Pots enamorar-te del sistema operatiu, el qual –en forma de tutor- t’assigna una veu, femenina o masculina, per guiar-te, ensenyar-te i, fins i tot, estimar-te. 

Avui, ja és molt normal entre gent normal trobar coneixement, companyia, curiositat, sexe, amor durador i fins i tot fills a través d'Internet, establint llaços íntims amb algú que no has vist mai, ni olorat, ni intuït. 

Però pots establir una relació apassionant, real, emotiva i perdurable a través d'un terminal, guiat per una veu que et diu i no et diu, càlidament, allò que necessites saber a cada instant...

Accedim, impertèrrits, a la seducció mútua, al desig, a la companyia, a la plenitud, a la gelosia, als dubtes, a les pors, a sentir-nos acompanyats i estimats, observant els flocs de neu que cauen en el mirall de l’skyline de la metròpoli cosmopolita, quan tomba el crepuscle, al final del dia...

És, llavors, quan vivim a través d'algú que no existeix, però  que ens desa els mails i ens composa la banda sonora, encara més original, de la nostra vida, per endreçar els nostres retrats, per decidir les nostres vacances, per organitzar els nostres viatges, meravellosament programats, intocables, professionals, perfectes...

Her, vaig estar a punt de perdre-me-la. 

La te vols perdre tu? (+)


Gassho profund!



‘Zen és l’esperit de l’home’
Joan Mascaró i Fornés

La bellesa de l’univers

Divendres, 4 de novembre





‘El Zen vol la llibertat, fins i tot la llibertat enfront de Déu o de Buda. Si som u en Déu o en Buda som lliures d’ells: llibertat i comunió són u’

Joan Mascaró i Fornés

Curiós el títol d’aquest llibre de Paul F. Knitter, ‘Sens Buda no podria ser cristià’, la presentació del qual tendrà lloc el dijous, 10 de novembre, a la Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri, al carrer de Nena Casas, 47, de Barcelona.

Curiós, fonamentalment, quan el situem just davall de l'enunciat aforístic del mestre Mascaró i Fornés que encapçala avui el nostre bloc.

Desentrunyellar el titular i el contingut d’aquesta publicació, editada per Fragmenta, és la tasca que comptarà amb les intervencions de Berta Meneses, religiosa filipense, i la nostra benvolguda mestra zen, amb Albert Moliner, doctor en teologia i diplomat en filosofia, que ha participat en la traducció de l'obra, i amb el lama Thubten Wangchen, director de la Casa del Tibet de Barcelona.

L'acte serà presentat per Ignasi Moreta, doctor en humanitats i editor de Fragmenta.


L'experiència del temps


Amb aquest altre títol, ‘Pensar l'època. L’experiència del temps’, l’equip format per Raúl Fornet-Betancourt, Berta Meneses, Àngels Canadell i Jesús Vicens ens conviden a prendre part en un exercici viu de pensar el nostre temps actual com un temps de crisi que ens desafia amb les incerteses. Però, sobretot, amb les seguretats del seu curs històric. 

La Casa d’espiritualitat de Sant felip Neri de BCN allotjarà aquesta nova proposta el proper 12 de novembre

Una iniciativa que abastarà, per una banda, la recuperació de l'experiència filosòfica com a motivació per pensar des de nosaltres mateixos, tot preguntant-nos pel pensar com a manera de ser i manera d'intervenir en els processos de realitat que marquen, dominen i predominen en el món de les nostres vides, d’avui.

Altrament, s'intentarà concretar la tasca de pensar l'època apuntant, des de l'horitzó de la filosofia intercultural, la necessitat de la crítica del model de civilització que ens governa. 

Així com també s’expliquen les possibilitats d'un ‘canvi d'esperit’ que fon sobre noves arrels la convivència humana i les formes de tractar la terra.

En la primera trobada, Raúl Fornet-Betancourt va esbossar l'horitzó del tema central i va obrir l'intercanvi sobre la nostra relació amb el temps present.

En aquest seminari, ‘L'experiència del temps’, Àngels Canadell proposa interrompre el sentit atorgat al temps i descobrir-nos en l'experiència temporal, aprenent a aprofundir en la pròpia consciència del món.

La bellesa de l'univers


Sóc jove, perquè seguesc aprenent. 

Vaig néixer a Queens: vaig ser un superdotat, però sobretot vaig tenir la sort de tenir un equip.

L'univers només revela la seva bellesa a qui s'esforça a descobrir-la a través de l'art o de la ciència.

La grandesa del cosmos pot inspirar una explicació espiritual, però no la requereix...

Qui així parla és Frank Wilczek, descobridor del Axión; i premi Nobel de Física. 


Aprendre i gaudir


Persona meravellosa és la que es meravella i Wilczek, amb els seus retoladors de colors per solucionar problemes, continua meravellat davant els principis de la bellesa de l’univers: harmonia, proporció, simetria, equilibri i economia. Com gaudeix explicant-los!

L’univers només els revela a qui s’esforça a descobrir-los. Per això, estem cridats a conrear els llenguatges de la ciència i l’art que desxifren la dansa de la realitat.

Per desentranyar-la, hem d’alternar principis aparentment contradictoris: sense llibertat, per exemple, la nostra vida no té sentit; però tampoc no en té la ciència sense el determinisme que la qüestiona.


Les veritats


A la veritat s’hi arriba per molts camins i la majoria encara estan per recórrer. 

Hi ha alguna cosa més gran que l’univers?
Defineixi univers.

El Nobel és vostè.
La resposta a aquell problema, com a tants, és al diccionari. Univers és el que conté totes les altres coses. I tot el que conté està unit per una mateixa lògica que els humans intentem desentranyar.

Per què ens costa tant?
L’autèntica pregunta és: per què entenem alguna cosa? I la resposta seria: perquè nosaltres també formam part d’aquella lògica i estam cridats a entendre-la per entendre’ns.

Vostè es veu molt feliç.
Perquè vaig descobrir jove que l’esforç per adquirir coneixement es compensa a si mateix a mesura que l’univers et va revelant la seva bellesa. Els diners, la fama o el poder no poden igualar el plaer de descobrir aquella bellesa...


...Què és Déu?

La bellesa del cosmos pot inspirar una interpretació espiritual, però no la requereix. A ella no només s’hi arriba per la ciència, també es reflecteix en l’art o la literatura o la música o les matemàtiques i en tots els llenguatges que proven de revelar-la i recrear-la.

No crec que ningú enterri la seva vida en un laboratori per tenir diners o fama.
Qui ho faci seria un frustrat: l’hi assegur.

Però una mica de diners i fama animen, no?
Benvinguts com a acompanyament, però com a finalitat per a un artista o un científic són un mal negoci, perquè el plaer d’aprendre i d’experimentar requereix renúncies que no es compensen amb sous o premis.

Va ser un nen superdotat. Ser-ho és una desgràcia o una sort?
Vaig tenir la sort de tenir equip, però hi ha altres superdotats que no la van tenir.

Per què porta tants retoladors de colors a la butxaca?
Per resoldre problemes: primer ho intent en negre i si no em surt, corregesc en vermell; i si no em surt, en verd. I si em surt, és com si veiés tot l’arc de Sant Martí.


Així va descobrir l’Axió?

Era una resposta al misteri de la matèria fosca. Buscava nom per a la sots partícula de la matèria fosca quan estava a la bugaderia i Axion era la marca del detergent amb què rentava.

Que senzill ho fa vostè tot!
La vida no ha de ser complicada: no deixi d’aprendre i tot anirà adquirint sentit. I si té problemes, li recoman el meu mètode...

Expliqui, expliqui...
Contempl la foto de la Terra des de Mart fins que torn a comprovar que només és un puntet, una llumeta més al firmament, i pens que allà -dins d’aquell puntet llunyà- hi ha tots els meus petits problemes. Després, quan torn a respirar, contempl la Terra des de la Lluna...

I què veu?
De nou, la bellesa de l’univers: simetria, harmonia, equilibri, proporció, economia... I no veig fronteres ni estats. Ja li he dit que la majoria dels nostres problemes són inventats: ens els hem creat nosaltres mateixos.

Adquirir consciència de la nostra irrellevància el relaxa, però n’enerva d’altres.
Només som irrellevants quan renunciem a continuar aprenent, que és renunciar a viure. Per això cal permetre somiar. Perquè, per entendre la realitat, és més útil la imaginació que el coneixement, però no hi ha res més poderós que combinar-los.

Com va començar tot?
Ja està demostrat que amb el big bang. Tot el que existeix s’explica des d’aquella explosió, però recrear, fins i tot concebre les seves condicions extremes és complex. Per a això hi ha els acceleradors de partícules i altres experiments cada cop més costosos.

Quant en veiem del que és?
La velocitat de la llum és finita, així que des del big bang encara hi ha parts de l’univers que no han arribat prou a prop de nosaltres perquè les puguem examinar. Per això, l’univers perceptible d’avui és més petit que el de demà. I ara per ara és sorprenent com d’uniforme és tot el que hi anem observant: planetes, galàxies... Tots són semblants.

Espera sorpreses algun dia?
Hi ha cosmòlegs que calculen que un dia arribaran a l’abast de la nostra observació altres realitats molt diverses que ja no serien com aquell univers i ja l’han batejat com a multivers.

El més sorprenent ara per ara?
Els astrònoms han detectat els tremolors que van ocasionar dos forats negres en trobar-se i generar ones gravitatòries.

Per què és tan fascinant?
És un pas per entendre la matèria fosca. No sabem què és, però sense ella no s’explica el moviment de les estrelles. Aquella matèria forma el 25% de l’univers; de la resta, el 70%, és energia fosca, que no és un nom gaire bo, però significa la densitat de l’espai quan no hi ha matèria, però hi ha alguna cosa.

I el 5% restant?
És el que entenem per massa ordinària. Les galàxies estan caient en la matèria fosca, que és el dominant, i encara provem d’explicar. Jo vaig estar implicat en la teoria de l’Axió, que ara està sent provada en altres materials amb les nostres mateixes equacions.

Deu estar vostè entusiasmat.
Extàtic: res no complau més un físic teòric que viure prou per veure l’experiment que confirma les seves teories.

Frank Wilczek, premi Nobel de Física, feu aquestes confidències a Lluís Amiguet que les va reproduir el proppassat mes de setembre a una ‘Contra’ del diari de La Vanguardia. 

A tots, moltes gràcies!!


La bellesa de l’univers: 
harmonia
proporció 
simetria
equilibri
i economia


El darrer regal...


Del 4 al 6 de novembre, és a dir d'avui a diumenge, la mestra Berta Meneses dirigirà la iniciació a un grup de nous practicants que confien en el Zen com a camí de coneixement, de sapiència i d'alliberament. 

Camí interior que no abandona ni rebutja el món il·lusori, allò extern que esdevé extraordinàriament ordinari. 

Aprendre a caminar sense jutjar, coneixent-se a un mateix per oblidar-se i, llavors, conèixer i estimar i respectar als altres. 

Ara caic, ara m’aixec. 

Aquí, sota els camins de l'amor, s'hi ha amagat el darrer regal (+)


Gassho profund!!


‘L’amor és un sol interior que brilla per damunt de totes les coses, independentment de quines siguin aquestes coses. Això és amor universal’

Joan Mascaró i Fornés

Entra, està empès...

Divendres, 14 d'octubre de 2016


‘Un apàtrida és aquell que no recorda el camí que va prendre ahir mateix’
Ramón Andrés (Pamplona, 1955)






-o-


Hi va haver un temps, d’antuvi, en què la gent del poble mai no tancava les cases amb clau; les deixava empès.

Diu el diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover-Moll, del mot Empès-esa: 

Adj. Tancat incompletament, sense clau ni pestell (Mall., Men.); cast. entornado. Heu dexat es balcó empès, Roq. 13. Deixar empès: deixar tancat incompletament. «Pots entrar sense sa clau; està empès»...

Era temps de confiança, de bon veïnatge, era una prova fefaent que la gent dels nostres pobles sabia conjugar el verb compartir. 

El verb que arraconava la por, la desconfiança i la incertesa. 

El verb que lliga i relliga les persones amb els valors que imposen el respecte, la convivència i l’amor.

Espai de silenci


Entrar en el silenci és el convit que ens tramet la companya de Sangha Aina Nadal. 

Ella obre i deixa empès les portes de ca seva per compartir plegats el silenci de l’estança més preuada, del refugi íntim, del patrimoni únic.


Subtilment i discreta, obre les portes del seu espai de silenci, talment hom quan obre les portes del seu cor per oferir el millor d’ell mateix. 

La bondat i saviesa de n’Aina, arreplegada en els llargs i inacabables jorns de peregrinació pel camí de Sant Jaume, pel camí del nord, o del francès, o del primitiu, o per la ruta de l’argent; recollides pels senderols del Zazen, amb el mestratge de Berta Meneses, amb la companyia de Rafel Bauçà i dels amics i companys de la Sangha.

Passes i més passes pels viaranys que dibuixa el camí dels Bons Homes, o dels bons cristians, el terme amb què els càtars es referien a ells mateixos. 

Tots aquests recorreguts reunits basteixen la raó que empeny aquesta generosa iniciativa d’Aina Nadal.

Tots els camins ressegueixen les petjades dels homes bons, com aquest del catarisme a través de viles medievals, d'esglésies romàniques i de castells. 

Les rutes de n’Aina, apleguen rellevància i experiència històrica, secular, i circulen per zones d’alt valor natural, que permeten contemplar paisatges i visitar pobles i ermites, casals i possessions de pla o de muntanya, indrets que conserven llegendes de saviesa i tradicions mil mil·lenàries.

Espai silent, passes sonores


Les passes de n’Aina deixen petjada sonora. 

Són ‘els sons desperts i aguts del fobiol que dansen sobre la pell del tamborino de corda que percudeix, un pic i un altre, amb un ritme constant i sistèmic la més dolça fobiolaire de la Sangha.

Mentre en Rafel, el xeremier i pelegrí que ha trescat els mil camins, aquell home gran, d’esquena dreta i passa llarga, que recorre els passadissos de Son Bono quan la resta feim els kinhins, no deixa de sorprendre’ns en escoltar la seva veu esquerdada introduir el meravellós ‘Maha han nya hara mita shin gyo’.

Segurament, tots els que l’hem pogut sentir recordam com allarga la darrera síl·laba, tot donant un caràcter tonal, greument accentuat, a l’última lletra, l’o, com si ja s’hagués fet peu a la riba del Nirvana: ‘shin gyoooooooooO'.

És d'un lirisme intens, que només pot sortir d'una entranya que commou i genera els més purs sentiments de la persona.

Ell també introduí el buf del ‘mu’ dins la xeremia per fer sonar la glòria en honor de la Mestra, des de la més primitiva musicalitat que es coneix.

L’alè, més conscient que mai, pujà i baixà per les extremitats d’aquest instrument de vent i fusta, passant pel grall, el tub que, talment gargamella, aplega l’aire del sac, ara convertit en òrgan pulmonar i vital, per convertir el so i el gemec en el més bell cant del sutra del cor...’


Sorteta, 38


Avui, la ruta de l’espai de silenci de n’Aina, i del seu company Rafel, ens duu al carrer de la Sorteta, al número 38, d’Artà. Allà cada dissabte s’hi recullen sigil·losament i silent un grup de persones que fan de la meditació ‘el camí del coneixement, el camí de la llibertat...’

Cada dissabte, de 19.00 a 20.00h, s’hi vas al bell lloc del bell puig de Na Crema, porta una manta i el teu coixí o banquet. El preu no t’aturarà, l’activitat és de franc. 

L’amor guia totes les seves passes. I les teves. Som-hi!


Gràcies Aina!!

-o-


La claror d’Artà


La claror d’aquest poble del Llevant mallorquí il·lumina les passes de n’Aina, nadiva de Cala Ratjada...

‘Paisatge artanenc, que jo estim com s’estima una mare, puix m’has engendrat a la vida de l’art i poeta m’has fet: som fill teu! 

Oh paisatge artanenc que t’enconques enmig d’uns serrals revinguts, com uns braços de pedra que Déu reinflà i encorbà al teu entorn perquè et guardin. Tu ets el verger on poncellen les flors dels meus somnis, esquiu i rebel als afanys de buidar-te en mos versos!

Tu m’has descobert la Bellesa, que seu vora el límpid cristall llis i tou dels cocons, i divaga, serena, pels horts, pollancredes, molins, senderols, siquioles, i et posa una tendra i amable claror amb sa presència.

Oasi de pau, en l’inhòspit Sàhara del viure, on trob soledat per parlar, fer volar mes idees - estels virolats- i on repòs en coixins de silenci.

Tu m’has ensenyat a llegir les vivents meravelles que Déu deixà escrites en tu, per amor dels poetes, amb lletres de flors i verdesca, de valls i muntanyes, paisatge artanenc, llibre obert que, de tanta substància, crivelles!

Ah, Artà, Artà! 


(...) Na Vergunya, S’Estelrica, Sa Jordana, el Pou Colomer, Sa Badèia, 
el Puig Pelat, Ses Eres, Carrossa,  En Ferrutx, la font Soberana, Albarca, 
Canyamel, Sa Torre, el Cap Vermell, S’Alzinar, l’Ermita, Son Fortè, 
Morell, Sa Talaia Freda, Sa Talaia Moreia, Els Olors, S’Aduaia, 
els Pins Campaners, l’Escut del Rei, el Puig Negre, 
Na Fèl.lera, N’Agüionat, Ses Planetes Rocoses... 

Oh, quina gustosa acidesa d’arboça madura collir aquests noms en llur agre mateix! 

Com m’embolcallaren l’ànima aquestes terres, turons i muntanyes i espadats, aquestes pletes, aquests vergers, aquests pinars de cambuix tan verd i perdurable, aquestes torrenteres com xacres en els camps, aquests penyals i freus que els cavalls blancs de les ones besen i atupen, besen i atupen, aquestes platges que, si ploren mastegades, la mar les planxa i les brunyeix... 

I sobretot, sobretot, aquesta claror artanenca, aquest or lumínic de cel profund, esclatant de joia de viure, llum riallera que els meus ulls de nin han servat per sempre ninetes endins...’

Aquests fragments arrabassats, com palmes de garballó per fer un llatra de subsistència i cosir una senalleta i un murrió, provenen de l’homenatge al franciscà Rafel Ginard Bauçà, intitulat ‘La claror d’Artà’, que fou escrit i dirigit l’any 1999 per Miquel Mestre Genovard, amb motiu del centenari del naixement de l’il·lustre frare.

Rafael Ginard i Bauçà (Sant Joan, 1899 — Artà, 1976) fou un homo de bé, un folklorista. 

Havia nat en el bres d'una família humil de la pagesia, i de ben petit ja va viure i conèixer directament el folklore i les tradicions dels mallorquins. 

D’ençà la seva joventut, el pare Ginard, com el coneixíem en el Convent dels Franciscans d'Artà,  va sentir una gran fascinació per la figura de Ramon Llull i per Mossèn Alcover, amb qui va col·laborar en l’edició del susdit diccionari. 

Però la seva passió girava a l’entorn del cançoner popular mallorquí. Dedicà bona part de la seva vida a nodrir aquesta obra monumental, el Cançoner Popular de Mallorca, integrat per més de quinze mil cançons tradicionals de l’illa, cosa que el converteix en el major que s'hagi fet mai en català.

Ens complau, de sempre, tenir d’amic a Miquel Mestre, poeta, escriptor, metge, pasturador inesgotable per tots els senders de la vida. 

També d’haver tengut de mestre de cançons al mateix pare Ginard; i d’haver pres part a l’esmentat homenatge i, a més, haver tengut la sort, brufada d’un franc orgull que ens honora, de llegir el fragment que precedeix aquestes línies.

Encara ressonen, dins la memòria mes fonda, els verbs, i les síl·labes, i els sintagmes, i l’aplec de substantius, de mots toponímics que dibuixen la contrada artanenca com una de les més belles del paradís terrenal.

Oh, quina gustosa acidesa d’arboça madura collir aquests noms en llur agre mateix! 

Deixa’m tocar estimada
sa creu que dus en es coll.
- Tóca-la, no ets totsol,
n’hi ha tres que l’han tocada:
s’argenter quan la’m va fer,
mumare quan la’m dugué
i jo quan la m’he posada.

Boqueta de cirereta,
quina boca teniu vós.
Ai, que teniu una boca
com una peça de dos.

-o-


La qualitat de l’ésser


Un altre dels nostres mestres de capçalera escrigué que ‘la ment zen, és ment de principiant’. 

L’inefable Shunryu Suzuki quan parla de la qualitat de l'ésser ho manifesta dient:

‘El propòsit del Zazen és arribar física i mentalment a la llibertat del nostre ésser. 

Quan practiquem Zazen, està present el camí de Buda, o la naturalesa de Buda. 

Però quan demanam què és la naturalesa de Buda, aquesta desapareix. 

En canvi, quan simplement fem Zazen, tenim una completa comprensió d'aquesta naturalesa. 

L'única manera d'entendre-la consisteix simplement a practicar el Zazen, en estar simplement aquí, ara, tal qual som. 

Dogen-Zenji



Quan fem alguna cosa, si es fixa la ment en l'activitat, amb un cert grau de confiança, la qualitat de l'estat mental és l'activitat mateixa. 

Quan hom es concentra en la qualitat del propi ésser, està preparat per a la pròpia activitat.

Segons Dogen-Zenji, el gran mestre Zen, cada existència és una espurna que penetra l’amplíssim món fenomènic. 

Tota l’existència és una expressió més de la qualitat de l'ésser en si mateix. 

Sol dir-se ‘a la calma hi ha d'haver activitat i en l'activitat, calma’. En realitat, són la mateixa cosa. 

Dir ‘calma’ o dir ‘activitat’ és simplement expressar dues interpretacions diferents d'un mateix fet.

En la nostra activitat hi ha harmonia i, on hi ha harmonia, hi ha calma. Aquesta harmonia és la qualitat l'ésser. 

Quan ens asseiem en Zazen, ens sentim molt calmats i serens, encara que no sapiguem quina classe d'activitat s’està desenvolupant dins del nostre ésser. 

Hi ha una completa harmonia en l'activitat del nostre sistema físic, d’aquí que experimentem llavors la calma que hi ha en el nostre cos. Encara que no la sentim, la qualitat hi és. 

Quan practiquem Zazen, la nostra qualitat d’estar asseguts amb calma, amb estabilitat i serenitat és la qualitat de la immensa activitat de l'ésser en si mateix’.

-o-

El darrer regal


Glòria!! Deu meu quin regal ens has deixat fer amb aquesta entrada de bloc... 

Gairebé totes les fotos són
de n'Aina Nadal
Com has guiat les paraules, les comes, les pauses, els silencis, els aplecs de notes, de records, de paisatges, de suggeridores natures que van i vénen, talment bellumes que dansen davant dels nostres ulls esglaiats per la nostàlgia de l’estimació més pura...

Rengleres de lletres que es fonen dins aquest univers de la pàgina en blanc per deixar-nos descansar de tots els trulls, de totes les festes, de les ziga-zagues de la vida, dels capovalls que ens esmorrellen cos i ment, per deixar-nos suquí ran del paradís... o ran de l’abisme. 

Clica i ho viuràs. Clica i ho endevinaràs (+).


Gassho profund!!


‘Per què no ens aturam, una vegada ja arribats’
Ramón Andrés