Ikigai

Dijous, 25 d'agost de 2016




'Riure, riure és el més important. 
Allà on vaig, ric’
Héctor García, enginyer informàtic 





En aquesta nova entrada del bloc, hi trobareu escrites les següents propostes:

  • Ikigai. Explicació i entrevista sobre els secrets de la vida
  • Tornen els zazenkais a Sant Marçal
  • Trobada amb el mestre zen David Loy
  • L'adeu als amics estimats
  • L'últim regal



Instint de vida


‘Tenc 35 anys. Vaig néixer a Alacant i visc a Tòquio fa 17 anys. Treball en la indústria d'internet. Estic casat amb una noia d'Okinawa. Des d'Àsia, Europa es veu com un mosquit. Intel·ligències artificials administraran els diners del món. En les religions hi ha molta saviesa, però sóc ateu’. 

Jo volia saber per què a Okinawa el nombre de centenaris és molt superior a la mitjana mundial.

...I se n’hi va anar.

Sí, a Ogimi, una localitat rural de tres mil habitants al nord de l’illa que té l’índex més alt de longevitat del món.

En quines condicions arriben als cent?

Actius i satisfets, vitals fins al final dels seus ­dies. Deu ser per les seves famoses llimones de gran poder antioxidant, vaig pensar, l’aigua pura, la vida sense estrès...

Hi deuen influir, sens dubte.

Les investigacions mèdiques que s’hi estan ­duent a terme ens diuen que no només viuen més anys que ningú, sinó que pateixen menys atacs de cor, afeccions inflamatòries i càncer. I tenen un nivell més baix de radicals lliuresa la sang, responsables de l’envelliment cel·lular.

Ancians contents, sans... i amb el cap ­clar?

L’índex de casos de demència allà és molt més baix que a la resta del món. I tant les ­dones com els homes mantenen un nivell elevat d’hormones sexuals fins a edats molt avançades.

Digui’m què mengen que en prenc nota...

Peix tres vegades a la setmana, verdures (300 grams diaris), tofu, moniatos i te verd. Però jo destacaria la seva lleialtat a un vell aforisme: Hara hachi bu(la panxa al 80 per cent). No mengen fins que queden tips, sempre es queden amb una mica de gana, de manera que el cos no es desgasta amb digestions llargues.

Això és molt intel·ligent.

Per dur-ho a terme, en comptes de menjar en plats grans com nosaltres, ho fan en platets petits. I tenen cura de la pell perquè saben que la vellesa s’hi reflecteix.

I com ho fan?

Un altre refrany japonès antic diu: ‘Fins i tot una dona lletja és bonica si cobreix les imperfeccions amb la pell blanca’. Les centenàries i centenaris d’ Ogimi no són vells pergamins.

De fúting no en deuen pas fer a Ogimi.

No fan cap mena d’esport, però es mouen durant tot el dia. Inclosos els que tenen més de 90 anys són molt actius. Es lleven d’hora, tots tenen el seu hort que cuiden cada dia. El seu secret és l’exercici suau però continuat.

D’acord.

...Però el seu gran secret rau en una misteriosa paraula: ikigai, que és la raó per la qual ens llevem cada matí, un motiu per existir. Una de les coses que em van sorprendre més dels japonesos va ser que continuen actius després de jubilar-se, n’hi ha molts que no es retiren mai, continuen treballant en el que els agrada.

No sempre pots triar.

Els habitants d’Ogimi no tenen una única feina, diversifiquen, també tenen el seu hort i venen les hortalisses. Des de petits dediquen temps al treball en equip i s’ajuden els uns als altres.

Tenen un sentit de pertinença a la co­munitat.

Efectivament, el moai és un ingredient fonamental de la seva fórmula de l’eterna joventut, consisteix en un grup de veïns amb interessos comuns que s’ajuden els uns als altres.

Com s’organitzen?

Tots els membres paguen una quantitat de diners al mes per organitzar les seves activitats: sopars, partides d’escacs o l’afició que comparteixin. Els diners sobrants acumulats (una quantitat determinada) es lliuren de manera rotativa a un dels membres del moai.

És una manera d’estalviar.

Sí, és una ajuda financera en moments determinats i una manera intel·ligent de tenir garantida una estabilitat emocional. Per a molts la comunitat és el seu ikigai.

S’ha de ser senzill.

Microfluir, gaudir de les tasques rutinàries, ser preciosista com els habitants d’ Ogimi amb els seus horts i el seu tracte atent; no rendir-se a l’edat, conrear la il·lusió i la curiositat. Hokusai, un artista japonès del segle XIX que va viure fins als 88 anys, va deixar escrita la filosofia ikigai als seus gravats ‘Cent vistes del mont’ .

Cent dibuixos de la mateixa muntanya!

‘Tot el que he produït abans dels 70 no mereix ser comptat. Va ser als 73 quan, d’alguna manera, vaig començar a entendre l’estructura de la veritable natura, dels animals i les herbes, els arbres i els ocells, els peixos i els insectes (...) Als 100 decididament hauria d’haver arribat a una mestria meravellosa, i quan en tingui 110, tot el que faci, cada punt i cada línia, hauria de ser instint de vida’.

Es va entrevistar amb els joves ancians.

‘El secret d’una llarga vida és no amoïnar-se –va dir un–. I tenir el cor fresc. Si somrius i obres el cor, els teus néts i tot el món et voldran veure’.

Una gran veritat.

‘El secret per no turmentar-se amb l’edat és als dits –va dir un altre–. Des dels dits fins al cap i tornem-hi una altra vegada. Si continues movent els dits treballant, arribaràs als 100 anys’.

Valoren la rutina...

‘El meu secret per a una vida llarga és dir-me sempre: ‘A poc a poc’, ‘amb calma’. Sense pressa es viu molt més’.

Són savis...

‘Riure, riure és el més important. Allà on vaig, ric’.


Viatge a Xangri-La


Héctor García i Francesc Miralles, el primer un apassionat dels algoritmes establert a Tòquio que abans havia estat destinat al CERN, a Ginebra, on va treballar a l’accelerador de partícules. 

I el segon, un periodista de psicologia i espiri¬tualitat afincat a Barcelona, es van conèixer en una taverna a Tòquio i van decidir emprendre junts el viatge cap a una paraula misteriosa: ikigai, que segons el llibre que han escrit plegats, Ikigai, los secretos de Japón para una vida larga y feliz, és l’ingredient fonamental de les persones més longeves del planeta, pobladors d’Ogimi, a l’illa d’Okinawa

Els autors hi van anar per conviure amb els centenaris, conèixer la seva filosofia de vida i els seus costums.


Aquesta és la carta de presentació d'Héctor García, el protagonista de l’entrevista d'Ima Sanchís a ‘La contra’ de La Vanguardia, publicada  el proppassat 16 de maig i que, pel seu interès hem reproduït.


Gràcies a tots per aquest regal!


Trobada amb David Loy


Gràcies al company de la Sangha Jesús Vicens, aquelles persones interessades en conèixer l’experiència  de David Loy, professor d’Ètica, Religió i Societat a la Universitat de Bunkyo, Japó, podrem compartir un encontre plegats.

David Loy ha estat practicant de zen durant més de vint anys fins a arribar al grau de mestre. És autor de nombrosos articles i dels llibres No dualidad, El gran despertar i Dinero, sexo, guerra y karma.

La trobada amb David Loy està prevista per dimarts, 30 d'agost, de 18 a 21 h. Tendrà lloc a la casa d'en Jesús, tot arribant a la Colònia de Sant Jordi.

Pels qui vulguin quedar a sopar a la fresca després de la trobada, cadascun haurà d’aportar els seus queviures. 

L'aforament és limitat i convé que els assistents us poseu en contacte amb en Jesús per confirmar. 

Tel. 636 752 011      
Email: jvicens@ub.edu


A la recerca de la il·luminació


La darrera obra que ha publicat Loy es titula UN NUEVO SENDERO BUDISTA: LA BUSQUEDA DE LA ILUMINACION EN EL MUNDO MODERNO.

En aquest llibre, David Loy examina amb lucidesa i amenitat les qüestions més rellevants per al budisme del segle XXI: 


  • Quin és el sentit de la il·luminació? 
  • Com pot reconciliar la ciència moderna amb els antics ensenyaments religiosos? 
  • Quin és el nostre paper en l'univers? 


Investigant les interseccions de l'ensenyament budista amb el món modern, Loy descobreix un nou camí budista que és fidel als ensenyaments tradicionals i alhora compatible amb la societat actual.


Tornem a Sant Marçal


Tan sols vull recordar-vos que dissabte, 3 de setembre, farem meditació a sant Marçal. 

Començarem com sempre a les 09.30h, així que arribarem un poc abans per a saludar-nos i muntar el Zendo. Acabarem a les 14.00h. 

Hem d’aportar els coixins i 5 euros per la sala i el berenar. Ja sabeu que, entre els silencis de la meditació d’aquest zazenkai al temple de Sa Cabaneta, és comú el cant d’alabança a la sala parroquial que se’ns cedeix per a la pràctica.

Tothom coincideix en reconèixer la força energètica que emergeix de les profunditats del trespol i, aprofitant la nostra verticalitat comunicativa, es fa un amb l’energia còsmica que ultravola les dues torres del campanar, enlairant-se bellugadissa.

Meditar a Sant Marçal no és una experiència qualsevulla. 

Desplegar el sabutó i seure esquena dreta i amollar i amollar i amollar, fins que la pràctica ens condueix a les portes de l’abisme per:

d
  e
    i
     x
      a
        r
         - se
              ser,  
           
                    simple
                             m 
                               e
                                 n
                                   t...  



La música és la meva llibertat 



A la memòria dels estimats Margalida March, Manolo Muntaner i Macià Bibiloni





Tenim desats dins la capseta dels enyors els amics estimats Margalida March i Macià Bibiloni. Ara hi deixarem en esguard el record del so de la guitarra de Manolo Muntaner Fernández (Cala Ratjada, 1964-2016), que sempre ens ha acompanyat en els estius càlids, innocents i blavosos de cels sense niguls. 

Ara ha fet un tèntol, per renovar repertori amb els tocs de jazz ‘marca de la casa’.

Hem aplegat tants de records plegats, tantes vivències, que els ulls vessen emocions callades per escoltar aquelles escales tènues que ens dibuixaves amb balls de notes i notes per donar color i música a les trobades, a les converses, a les festes...

‘La música és la meva llibertat’ ens dius i recordes... La música és la llibertat que ens conduirà al retrobament, a l’amistat, a l’amor. 

Tu saps que la música, com l’amor i la llibertat és una nova dimensió de la consciència...

Allà, no hi ha espai, ni temps, ni llocs, tot queda detingut dins la immensitat d’aquell acord etern, d’aquell om que ressonarà per sempre dins de les nostres memòries.

La vostra amistat serà la música de la banda sonora del camí que hem fet, que fem i que farem plegats. Un camí de joia, de paisatges ran de marines salvatges, que ens porta a la felicitat quan aturam els moviments de la ment, els girs del món, i quan la llum de la lluna roman quieta en el cim de la vida.

Estimats, gràcies per deixar-nos compartir els bocins més íntims de les vostres històries, de la meravella humana, de l’exemple d’art i d’ofici fets amb el més preuat que hom pot disposar.

No passeu ànsia per res.

Ara ja sou U amb el TOT.


Una boia amb un drap roig i groc


Aquests dies, l’adéu i els records dels amics que ja no hi són, ens ha omplert d’una trista melangia i ens han deixat de record una cançó musicada per Manolo Muntaner, músic i home de mar, que diu així:

Si de cas 
me morís
sepultau-me
en el mar,
i perquè
no en sortís,
amollau-m’hi
de cap.

I deixau-m’hi
una boia
amb un drap
roig i groc,
la senyera
estimada
voleiant
al xaloc.

Quan les naus
la veurien
em farien un crit:
‘A la mar
ja reposa
i era un bon
mallorquí’.

No desig
altre títol
ni cap altre
llorer
que ser terra
en la terra,
i ser aigua,
i ser vent.


El darrer regal


El so de la guitarra lliure de Manolo i el somriure alegre de na Marga i en Macià marxen amb la càndida nit d’agost que ens deixa orfes. 

Mentre, en el besllum del finestró guaita el vell i primitiu so de l'harmònica màgica de Tools, que els acompanyarà en el llarg i etern viatge cap a les estrelles i en serà guia i far i deu i destí... (clicar aquí +).


Gassho profund!





‘Reposa en l’etern i en tot’
Joan Mascaró i Fornés

Els colors de la mar

Divendres, 29 de juliol de 2016




‘Cuanto más me abismo más me asomo’
Vicente Gallego



Gràcies, Josep!


‘Va succeir no fa gaire, exactament el dia de Santa Margalida, data que marca l’inici de la canícula estiuenca. Tornava cap a la feina després d’aprofitar la pausa del cafè per anar a recollir un llibre que havia comanat en un establiment del carrer General Riera quan, de sobte, vaig veure venir en direcció contrària a la meva un grup de persones peculiars, diferents a la resta si més no. 

Caminaven anàrquicament, sense gaire ordre ni cohesió. Jo anava cavil·lant sobre les coses que supòs que preocupen les persones normals a les dotze d’un migdia feiner: aquell problema per al qual no acabes de trobar una clara solució, el futur dels fills, l’estat del món –més aviat preocupant, tot sigui dit-, la proximitat de les vacances... 
Si cliques damunt les fotos de X.
Serra, les podràs veure ampliades

Tenia el cap una mica enterbolit i anava distret, frissant d’assolir l’ombra de l’oficina i la suau frescor de l’aire condicionat, tot en una atmosfera càlida i més aviat xafogosa.

De sobte es va aturar davant mi per saludar-me i donar-me mostres d’un afecte infreqüent en el comú de les persones. 

De tot d’una no el vaig reconèixer, però tan aviat com vaig sortir del meu ensopiment vaig identificar-lo: era en Josep, el fill d’uns bons amics meus, que conviu amb una discapacitat psíquica de la qual n’hem parlat sovint tot compartint dubtes, anhels, patiment, esperances... 

Em va allargar la mà, en una clara senyal de voler encaixar la meva i transmetre’m així l’alegria que estava experimentant per aquella trobada casual i fortuïta; el seu rostre exhalava alhora una confusió i tendresa inabastables, com si no sabés què fer o com comportar-se en una situació que probablement li causava una certa incomoditat, i que jo vaig tractar d’interrompre tot abraçant-lo i besant-lo efusivament en una galta. 

Vaig tractar de conversar una mica amb ell; vaig demanar-li pels seu pares i li vaig pregar que els saludàs de part meva, requeriments als quals ells assentia amb una lleu inclinació del cap o amb un petit somriure, com si em volgués donar a entendre que em comprenia perfectament, per bé que no podia articular amb paraules allò que volia dir-me.

Vaig prosseguir el meu camí entre aquell grup un tant dispers i heterogeni. Vaig sentir com una llàgrima em rodolava rostre avall gairebé d’esma, com si la topada amb en Josep hagués estat fruit d’una joiosa i guaridora providència. 

De sobte vaig veure les coses d’un altre color, com si aquell encontre fortuït m’hagués netejat l’ànima i l’hagués alliberada de les tribulacions diverses i probablement infundades que en aquell instant m’afligien. Vaig tornar a pensar en les sàvies paraules d’Ángel Rivière, mestre de mestres: 'El meu món no és complex ni tancat, sinó simple...'. 

La simplicitat d’en Josep, la seva proverbial bonhomia i espontaneïtat, havien obrat sens dubte un petit prodigi en la meva persona, i ben probablement en moltes altres del seu entorn.

Volia parlar-vos de les vergonyoses agressions sexuals dels darrers Sanfermines. O d’aquest senyor que presideix una associació d’homes separats i que afirma incomprensiblement que el fet que un home cali foc a la seva parella no és violència masclista. O de la recent aprovació pel Parlament de la Llei d’igualtat d’homes i dones. 

O de la irrupció en escena d’una plataforma a favor de la demolició de sa Feixina formada per una trentena d’entitats i que, d’acord amb les cròniques, reuní escassament un centenar de persones en la seva presentació pública el passat 18 de juliol. 

O dels darrer atemptats de Niça i Munich, tan esgarrifosos com preocupants. O del recent cop d’estat de Turquia, per bé que hi ha qui parla del Cop d’Erdogan, sense voler justificar ni l’un ni l’altre, òbviament...

Però tot això pot esperar, ja hi haurà temps de parlar-ne. Avui he volgut compartir l’emoció breu però intensa que em produí l’oportuna topada amb en Josep, a qui vull agrair tot el bé i la calma que em va proporcionar en un dia de juliol especialment bell i lluminós.

Bon estiu i fins a la propera!

Miquel Àngel Lladó Ribas


Gràcies, Miquel Àngel!


Vet aquí el regal que ens fa l’amic, poeta i escriptor, Miquel Àngel Lladó. 

Una nit passada, no fa gaire, amb la calorada nocturnal d’estiu i dins el llit estant, ens havíem reservat la lectura de sengles articles del Diario de Mallorca, els quals de bon matí no havíem tengut temps de llegir i assaborir. 

La sorpresa fresca, simpàtica, emocionalment afectiva i agradosa, fou la lectura d’aquest article intitulat Gràcies, Josep!

Bell, just, humil, honest, simple, tan sols són paraules que podrien acompanyar la síntesi d’aquesta narració curta i agraïda que descriu la trobada casual amb Josep, el fill dels amics, que ens va remoure quelcom, innominat, insospitat, amb el retrat d’aquella senzillesa, d’aquell encontre subtil, d’aquell somriure innocent...

La prosa de Lladó és el pòrtic d’agost, que se’ns obre fidel a l’estació que cau de ple i de plom sobre els nostres cossos. 

Siluetes que neden lliures dins els colors de cel, i verds, i blau cel, i blau marí, i lapislàtzuli, i turquesa, i violat, i opalí, i vermell, i negre, de la mar gran...

Gràcies, Xesca!


Fa anys que descobrirem i, bonament i agraïda, manllevarem imatges de la pàgina web de meteofelanitx (+)

Allà desades, discretament, hi figuraven les instantànies d’una artista de la fotografia: Xesca Serra. 

Adesiara, hem emprat les seves imatges per donar llum i color i goig i alegria i art a aquest bloc. Avui, tot és seu, tot és Xesca Serra.

Pollença en el record, u moll, formentor, el cavall bernat, cala carbó, la talaia d’albercuix, les coves blanques, el far... 

Gràcies Xesca per fer-nos descobrir els colors de la mar i per acompanyar-nos en aquest viatge...

Zen training


Des de la Casa d'Espiritualitat de Sant Felip Neri, el bellíssim recinte de trobada a les Tres Torres de Barcelona, ens arriben noves i propostes d’activitats que tendran lloc aquest mes d’agost

Ben interessant és el Training Zen que se celebrarà els dies 26, 27 i 28.

El curs d'entrenament Zen està pensat per a aquelles persones que volen aprofundir en la pràctica en un horari diferent i més flexible del d'un Sesshin

Es pot participar en tot el curs en règim intern, o bé en dies o franges horàries concretes. 

Hi haurà pràctica intensiva, amb dokusan, teisho, i altres activitats comunes relacionades amb la pràctica del Zazen

Tens el programa al teu abast, fent un clic aquí (+INFO).


El nom de la mar


‘Qui va posar nom a la mar’, es pregunta Vicente Gallego (València, 1963) en el poema ‘Decidme, si podéis’, del seu llibre, ‘Mundo dentro del claro’. Un poemari escrit com un himne, talment un càntic. 

-o-

Decidme, si podéis,
cuatro cosas que quiero yo saber:
¿quién puso nombre al mar,
cómo fue que los cielos lo abrazaron;
y el que en él navegaba haciendo cuentas,
en qué puerto guardó vuestras alhajas?

Decidme dónde mora la alegría.
Qué poca cosa sois, y parecíais
muy altos caballeros.

-o-

Del darrer llibre que ha publicat ‘Ser el canto’, guanyador del Premi Internacional de Poesia Generación del 27, en destaquem alguns poemes per reproduir-los en aquest espai en blanc, perquè omplin la nostra plana de llum, de cel, de verd, d’oliva, de pa i companatge fets de saviesa i romaní…

Vicente Gallego transpira existència, experiència i seny, a través dels seus poemes. 

Tot just parla. Tot just introdueix els seus versos. 

Es limita a recitar-los de forma pausada, gairebé de memòria, com aquest dedicat a agost, el mes que ja despunta dins les properes matinades...

-o-

Agosto de pupilas abrasadas,
de olor seco de monte,
no existe otra estación que así se clave
-con los ojos tan fijos-
en el día del mundo y lo detenga.

Bancales aguerridos, tierras magras,
empedradas de soles, y quemarse
-bronce y verde-
los pies por el camino
que nos conduce al agua, mientras siguen
destellando las lanzas frente a Troya.

Crujiente de pinocha y grávido,
ardiente de romero muerde el aire
la certeza del cuerpo.
Nunca fuimos tan jóvenes,
toda la juventud de agosto niño
hallada cosa propia.

Olivos fiadores, campo abierto,
verde casi de luz, de luz oliva, 
aquí no puede darse un paso en falso,
aquí todo esta dado en la moneda
al vuelo de libélulas.

Ya no estamos a tiempo
ni de cerrar los ojos, se nos viene 
lo pavoroso encima, lo diáfano.

-o-

Gràcies, Vicente! 


Vicente Gallego també ha vengut a parar a la tradició del Zen, a la revelació de la naturalesa essencial, al camí que porta al 'satori', al despreniment, a la pau i a l'harmonia amb el tot. 

Passat? Futur? Res d'això ja no val, tan sols l'ara mateix: ‘aquest instant no sap d'un abans o d'un després’. 

Els poemes de ‘Ser el canto’ diuen i descriuen allò sagrat, còsmic, on lo particular i universal, jo i aquell altre, interior i exterior, són tan sols categories indiferenciades. 

Viure la contradicció superant-la. De la mateixa manera, el despreniment és alhora la possessió de la plenitud

‘Feliços els convidats a aquest sopar / en què res es té’, on s'utilitzen paraules de l'eucaristia. La contradicció essencial que troba la seva manifestació en paradoxes, tan característiques de les tradicions Zen

Veure és omplir-se de res en absolut. Cal acomiadar la lògica per poder dir allò inexpressable.

Llibre fascinant, de pura poesia, que també pot llegir-se com a introducció a una vida alliberada dels afanys, camí al buit, a la saviesa, a la felicitat, a l'amor. 

Invitació al lector per lliurar-se al cant... i ser el cant.

-o-

He llegado sin mí junto a la acequia,
estoy casi seguro, porque el sol,
que venía conmigo,
ese te parte el alma en mil pedazos
de luz sobre las aguas.

Muy rezagado voy,
tantos soles atrás que estoy llegando
puntual como nunca a la hora quieta.

Bayas rojas de luz ¿en qué desmayo
la zarzamora y yo, 
a qué profundidad me he desposado?

-o-

Adés, Vicente Gallego acompanya els seus poemes amb d'altres d’amics, perquè ‘dins la poesia no hi ha un meu o un teu’, deia i declarava en el decurs d’una entrevista a El país temps ha. 

També explicava que gaudia molt fent poesia tot i patir, ‘perquè fer-la fa mal’. 

Aquest dolor no li impedeix submergir-se en si mateix i dirigir la mirada a tot allò que l'envolta, per trobar i donar-nos les claus de la seva conjuntura, del seu paradigma. 


El camí de l'espiritualitat


El poeta fa un pas ‘de l'aventura de l'experiència a l'experiència de l'aventura’, per modificar la seva pròpia veu i construir un altre estat que el contacti, mitjançant l'acurada poesia, amb la seva naturalesa més essencial.



-o-

Esta es la cena a oscuras de encontrarnos
con la luz de una miga, y dar con todo
cuanto era necesario, cuanto había
aquí que dar con ello cada cual.

Dichosos los llamados a esta cena
en que nada se tiene, en que se ve
que no se tiene nada,
y así, tan desprovistos, tan a salvo
de todo merecer, ya puesta aparte
la cuchara sopera de doblar la ración,
caen servidos los platos
como de mano amable. Está lloviendo
a cántaros salud.

-o-

Gallego va tocar fons fa uns anys. Va estar immers en una recerca espiritual i va sortir-ne alliberat i amb ganes de compartir-la. 

‘Vaig tenir una experiència radical en adonar-me de l'absoluta inexistència de la meva persona. 

Vicente Gallego no és més que un pensament erràtic, cadascun em veu de manera diferent. 

Quan hom descobreix la seva inexistència, deixa d'abrigar tota mena de contradiccions. No hi ha necessitat d’auto afermar-se, d'imposar-se als altres.

Només quan vivim despullats, nuus, vivim en pau. La mort és aquí i ara’, apunta el poeta, d'expressió acollidora i cos eixut i tatuat, que ha treballat en molts i variats oficis, fins i tot alguns anys en un abocador de fems i triatge a València

Només un ésser de sapiència suprema podria escriure i descriure i reescriure i subscriure, un pic i un altre, el valor essencial de la simplicitat de l'alè:

-o-

Respiración, primicia
de la vida intangible, vigor hondo
que pellizcas la piel y la conmueves,
suero de la pureza, hija sencilla
de la sabiduría, liana fiel
por la que baja a ciegas
el hombre de su abismo a respirarse
en este rico valle de los vientos,
emisaria real, no te atolondres,
y aunque vengas de allende, calma el paso,
cuéntanos tu secreto, tú que sabes
hablarnos como nadie, si te afinas,
de aquel que te gobierna y prende así
en el pecho sincero y lo levanta
donde ya no se cae. 

Respiración, idioma de los ángeles,
viveza del silencio, escala franca
del alma al albo cielo universal,
ventana siempre limpia,
te haces verde en lo verde, en la montaña
pulmón grande y tranquilo, 
porque todo respira por lo bajo
un mismo soplo cierto, un vaho celeste
con que a compás envuelves este mundo,
fuelle de la verdad.

Respiración desnuda,
sagrario donde el aire se hace espíritu
y vela nuestro sueño con la hoja
de su leal espada,
cúranos las heridas del cansancio,
enciende nuestro amor con tu jadeo,
y cuando prenda el fuego, la iracundia,
refresca, dama clara, 
la cabeza tozuda, tú que eres
corola del sosiego,
condensación del bien,
decir del corazón.

-o-

L'experiència del buit



I què va ser del Gallego vitalista, tallador de pins, poeta de l'experiència i del gaudi de la vida? 

‘Segueix aquí. Seguesc essent un estimador i un xuclador de la vida, de la carn, però ja no hi ha contradicció en mi, ni desig, la qual cosa inclou gaudir de tots els desitjos i veure que tots ells no són més que la vacuïtat última de l'ésser. 

La comprensió de la realitat és una afirmació de tot des del buit’, sosté el poeta.

-o-

Y de pronto, mirándolo,
reparas en que el cielo
te estaba permitido, que era cosa
muy triste no ponerte, siendo tuya,
la camisa blanca.

Me ciño a la amplitud
del celeste vivir, tomo su holgura
por medida del día.

Me hago sitio en la nube, estoy disperso
de luz y amaneceres.

Pierdo el hilo y me cosen
el fallo las estrellas.

-o-


En nom del pare


‘Cuanto més me abismo más me asomo’ defineix amb exactitud la personalitat d’aquest poeta que ens ha regalat bellesa, amor, fe i poesia, per arrodonir i abellir aquest bloc. 

Amb  aquesta última gratitud manifestada obertament, reproduïm el seu peculiaríssim ‘Pare nostre...’

-o-

Padre nuestro que estás
en la altura profunda en que las almas
se encuentran siendo una con el Alma,
claro suene tu Nombre,
por el que el hijo advierte tu linaje,
niega el suyo de duelo y en ti nace.

Desvela aquí tu reino, vean todos,
donde abrimos los ojos temporales
a la madre en que fías tu cuidado,
que un amor infinito nos defiende.

Tu gobierno se cumpla y nuevamente
nos conceda al rendirnos la victoria
de acordarnos con él y vernos libres.

El pan de cada día danos hoy,
y danos el partirlo y compartirlo
sabiendo que no falta,
aunque todo en el mundo le faltase,
tu alimento al que en ti se siente humilde.

Perdónanos la ofensa de rogarte
que te abajes y obligues al perdón,
tú que sabes querer sin condiciones,
y pon tu corazón tan en el nuestro
que no quede un segundo para agravios
y sólo en más amar
y más agradecer hallemos deuda.

No nos dejes caer en la opinión;
mas líbranos del mal
y líbranos del bien, haznos tan simples
que la muerte no pueda
distinguirnos de ti, Padre viviente.

-o-


El darrer regal


Un dia d’estiu, qualsevol, compareix sigil·losament enllà les persianes acolorides de blau, amb la vasa blanca, de la caseta de mariners situada ran del torrent que va a l’arenal. 

Els brills diàfans del primer jorn esmorrellen els clarobscurs de l’alba, que encara pul·lula dins la cambra refrescada per l’oratge de llevant.

Els cossos dels nins, bellugadissos i divertits, trenquen la fragilitat de les ones, quan fan els primers estiraments del jorn, talment els palpissos dels dits quan acaronen els  acords inicials per fer esclatar l’energia sonora, inaudita i genuïna del vell instrument (clica aquí i el regal es desfa x tu +).

Els mateixos dits no volen prémer més tecles de l’ordinador. Donen per acabada aquesta entrada, la darrera del mes de juliol de 2016 i aprofiten per desitjar-te un feliç i alegre i poètic mes d'agost.

-o-

Gassho profund!!



‘L’amor és un sol interior que brilla damunt de totes les coses, independentment de quines siguin aquestes coses. Això és amor universal’
Joan Mascaró i Fornés