Rosa... rosae

Dijous, 20 d'abril de 2017



‘Savi és qui aprecia el que sap,
pot i té, sense desig’

Santiago Beruete (Pamplona, 1962)



Manacor


La ciutat dels poetes, de la poesia, ens rep capcot aquest dissabte i diumenge sense demanar-nos res a canvi. 

Sigil·losament, Sebastià Matemalas ens ha desat el Zazenkai als més granats i la Iniciació als més tendres. Tot per girar a l’entorn del Zen, del silenci, del no-res.

Manacor, la ciutat -potser- més japonesa del nostre arxipèlag particular, ens ofereix el seu humil 'Ojigi', la seva inclinació d’admiració, de respecte i cortesia, d’acció de gràcies. 

La civilitat de la seva gent, la mestria de la ciutadania educada en els quefers essencials dels oficis artesanals, la fusta, la perla, el moble, la llar, tot fet amb art, amb poesia...

Tot Manacor esdevé en el mes d’abril el ‘Hanami’, la celebració per ‘veure el badallar de les flors’, i admirar-les, i contemplar-les, i esguardar-les, i embolcallar-les, i meditar-les i estimar-les infinitament i eterna...



-o-

En ese paraíso
de los tiempos del alma,
allí, en el más antiguo,
es donde está tu nombre.

Y aunque yo te lo llamo
en mi vida, a tu vida,
con mi boca, a tu oído,
en esta realidad,
como él no deja huella
en memoria ni en signo,
y apenas lo percibes,
nítido y momentáneo,
a su cielo se vuelve
todo alado de olvido,
dicho parece en sueños,
sólo en sueños oído.

Porque ni tú ni yo
conocemos su nombre
que sobre mi desciende,
pasajero de labios,
huésped
fugaz de los oídos
cuando desde mi alma
lo sientes en la tuya,
sin poderlo aprender,
sin saberlo yo mismo.

Pedro Salinas (Madrid, 1891 - Boston, 1951)

-o-

Jardinosofía


Amb aquest títol, Santiago Beruete escriu un llibre que agermana el jardí i l’ànima. Ens explica una història filosòfica dels jardins, un viatge bell, útil i bo pel temps i l'espai. 

Ens retorna a les belles pàgines escrites en pergamins per Epicur, Lucreci, Virgili, Horaci i, ja en paper d’estrassa, per Voltaire... 

El filòsof no s'enfila a una càtedra: rega un test, poda una branca, cava un solc. La revolució és tenir cura d'una flor. Estimar, és això, també.

‘El jardí és un viatge a la llibertat, on hom se sent lliure del desveri indiferent del món. 

I que la mort em trobi sembrant cols en el meu jardí. Com els savis grecs que filosofaven en els jardins: Acadèmia de Plató, Liceu d'Aristòtil, Gimnàs d'Antístenes, Jardí d'Epicur... Horts, jardins! I Teòcrit, deixeble d'Aristòtil, és el pare de la botànica.

El seu jardí-mestre, com era?

Em vaig divorciar, ho vam vendre tot: em va quedar la meva crisi, el meu caos... i un tros de bosc. Per fer alguna cosa, el vaig aclarir, esmotxar, espedregar,  hi vaig pujar bancals, hi vaig fer solcs, vaig sembrar-hi llavors, ho vaig conrear... i en vaig sortir!

De quina malaltia va curar?

De la meva confusió, de la meva agitació, de les meves presses, de la meva arrogància, de tota aquesta tecnolatria tan nostra... Deixes el mòbil fora del jardí i t’enfangues, i t'agenolles, i les teves mans posen calls... i experimentes i aprens de bondeveres!

Què aprens?

Paciència, lliurament, constància..., i humilitat, que justament ve d'humus!

Terra abonada, no?

De l'excrement, de la caca; d'allò més baix i degradat, brollarà el més bo, el més útil i bell. Això és el jardí i això cerca la filosofia! Tenir cura del jardí és una teràpia de l'ànima, ens va ensenyar Sòcrates.

Enjardinar... és filosofar? Filosofar... és enjardinar?

El jardiner té la resposta a la pregunta central i fundacional de la filosofia: com viure bé?

Aquesta és la pregunta fonamental?

Sens dubte. La formula Plató en el seu Gòrgies fa 25 segles..., i per respondre-la hem alçat un sistema filosòfic rere l'altre ...

I la resposta... era un jardí?

Epicur va ensenyar que exercitar-te en el bon viure implica exercitar-te en el bon morir. I arribarà segles més tard Montaigne per resumir-ho en una frase il·luminadora ...

Quina frase?

‘Que la mort em trobi sembrant cols..., i jo tan indiferent a ella com al meu imperfecte jardí’.

Bravo! Sense més.

Sense més: arriba la mort... i ell sembra! Tan tranquil, ¡sembra! Què puc afegir?

Res. Res. La vida segueix... 

Amb el temps creixerà entre nosaltres la verdolatria, una reacció al creixent asfaltatge urbanícola de la humanitat. Als mandats imperants -velocitat, immediatesa i maximització de beneficis- s’hi contraposaran els valors del jardí: cura, compte, contemplació meditativa i goig sensorial de la bellesa. 

Contra la lucropatia, hort teràpia! Ens caldrà més i més horts urbans, més jardins interiors ...’

Santiago Beruete, jardinòsof, jardiner del cosmos, navarrès que viu a Eivissa, antropòleg i doctor en Filosofia. (Llegir l'entrevista a La Vanguardia +, a qui agraim l'edició)

-o-

Dia de la Terra


Aprofitant la commemoració en aquest mes d'abril del Dia de la Terra, la companya PilarAscaso ens proposa retre un senzill, humil i especial homenatge a aquest bell planeta, la gran Mare Terra.


Des d'una visió poètica, narrativa, musical, destacant el fet que tot està interrelacionat i és interdependent.

Dur a terme petits gestos per esdevenir grans canvis. Una ecologia de la ment universal. Per celebrar-ho ens conviden a la lectura musicada dels texts de Gustavo Duch. 

‘Mucha gente pequeña, 
en muchos lugares pequeños, 
cultivarán pequeños huertos, 
que alimentarán al mundo’

Aquest proverbi africà, adoptat per Gustavo Duch, estimula la nostra ànima i el nostre esperit més compromès per assistir a la trobada de l’espai de reflexió que comptarà, novament, amb la col·laboració de la narradora Nati de Grado, i amb Enrique Baiget  a la viola i Lucía Navarro al violoncel.


Quan i on?


Aquest divendres, 21 d’abril, a les 18.30 h, al Centre de Psicologia Clínica i Psicoteràpia, al carrer Caro, núm. 1, 1er-I, de Palma. 

Convé confirmar l'assistència amb antelació, en ser l'aforament limitat, al 971711473, o amb un correu a: pilar.asc@gmail.com

Per tal de que la nostra activitat sigui de benefici també per a altres persones es demana una aportació de 5 €, l'import del qual es destinarà a Can Gazà (+), l'Institut contra l'exclusió social.

-o-

'A poc a poc, quasi com un núvol que passa, 
anaves cap a la finestra emblavada: 
enfront, movien, entre la fina boira, 
els verds pollancres les fulles'

Blai Bonet ((Santanyí, 1926 - 1997)

-o-

Ser un amb l'altre



'Ara toca viure de més endins', ens recordava la mestra Berta Meneses no fa gaire.

'Aquests temps, aparentment més difícils, ens conviden a cercar un centre més vertader, un lloc interior que ens doni fe i esperança: 

Una rel de Fe que no s’ajusti a un patró; 
que sigui una fe àmplia, oberta i profunda, 
confiada en que Allò que realment som mai no ens abandona; 
que l’esperit mora en nosaltres; 
que la nostra essència és el Regne en nosaltres...

I també hem d’estar esperançats, confiats en la Vida i en els processos que ella ens proposa i proporciona. Sabem que les solucions no arriben de fora, sinó del nostre propi interior. 

Hem de fomentar una esperança  que doni vida a unes ments disposades a cooperar i a compartir...

Sabem que aquesta rel de fe s’alimenta de noves actituds, que creix si la nostra opció és la senzillesa i la solidaritat. 

Tenim fe que ens trobem a les portes d’una nova era més reverent amb l’altre, amb les seves circumstàncies i en la seva diferència... 

Aprendre aquesta mirada, no tan sols a la naturalesa sinó a nosaltres mateixos, a la vida, és aprehendre el camí. 

I això és possible si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de tot allò que pertorba les nostres ments...

En el llenguatge Zen només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, i si és buit de desig.

Únicament la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat.

Conèixer és arribar a Ser amb l’altre...'

Berta Meneses

-o-

‘Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som’

Jaume Santandreu Sureda (Manacor, 1938)

-o-

El darrer regal


Les dolces, inèdites, ancestrals o virginals imatges, que lluen sos brills mimètics sobre aquests plecs de línies cromàtiques, en aparells mòbils o immòbils, que configuren l’entrada d’avui, que hem batiat 'Rosa... rosae', són de Jeronia Mesquida, Doctora en Medicina i amiga. 

Artista, catedràtica de la vida senzilla, artesana dels elixirs poètics, que embriaguen de gusts subtils i entremaliats els paladars exquisits, Jeronia ens ha cedit generosament aquest banquet d’imatges per a gaudi general.

Mentre, arredossats en el jardí minúscul de la consciència en fem el tast, bufa el ‘Haru Ichiban’, el primer vent de primavera, i la Terra s’obre i ens convida a estimar-la. 

La terra és, som, també, tots els éssers. 

Clica aquí i estima, estima-la, estima’t (+).


Gassho profund


‘Em sent més humà
sempre que mostr cara
o allarg una mà’

Jaume Santandreu

Koh-do, l'art dels perfums

Divendres, 31 de març de 2017



‘L’únic Déu que podem acceptar és el Déu que sentim dins nostre per experiència: el Déu que ens guia cap a tot allò que és bo, bell i veritable’

Joan Mascaró i Fornés



Lligat a la cerimònia de l'encens a la cultura japonesa, on els participants aspiren l'olor de les varetes de fusta perfumades mentre cremen i modifiquen l'ambient d'una sala o zendo, el Koh-do esdevé l’art de valorar aquests perfums que es converteixen en autèntics rituals i, mitjançant l’aroma, ens conjuguen passat, present i futur...

No es d’estranyar que el terme sigui un mot compost de ‘Koh’ (fragància) i ‘do’ (camí, experiència). 

Tradicionalment, solen celebrar-se concursos on els especialistes creen aromes i els jutges decideixen quina vareta o combinació de varetes exhala millor olor i qui ha executat amb més elegància els rituals per cremar-les. 

També s'estableix una competició entre els participants, asseguts en forma de quadrat, perquè han d'endevinar els ingredients del perfum abans de classificar-lo.

L'origen es troba en les cerimònies d'adoració budistes i amb les arts tradicionals japoneses, en les quals intervenen tots els sentits per generar bellesa i harmonia. 

Els samurais aspiraven encens com a part dels rituals de purificació abans d'emprendre una batalla i els cortesans imperials sovint feien importar fustes aromàtiques per donar un toc de distinció a les seves sales privades. 

Totes les fotos són obra de
Miquel Montserrat
Les primeres referències a la cerimònia del Koh-do daten del segle XVI i es combinen amb relats sobre la cerimònia del te i l'Ikebana, els altres dos components de la tríada d'arts tradicionals japoneses, les quals abracen l’univers del Zen.

De fet, l’encens que empram habitualment als nostres retirs i Zazenkais és el Kobunboku, de la marca Baieido... 

Aquest senzill encens conté l'aroma estrany, exquisit, serè i profund de la fusta d'àloe, lleugerament especiada. Era l'aroma favorit del mestre zen japonès anomenat Kodo Sawaki (+). I també el nostre.

Sawaki Roshi és el que va fer renéixer el Zen pur mitjançant l'estil Shikantaza: 'Zazen sense sentit, Zazen sense profit'.

Curiosament, la història de Baieido comença el 1657 quan Kakuemon Yamatoya va obrir una botiga majorista d'herbes medicinals i fustes d'àloe a Saikai

Des de llavors Baieido segueix fabricant encens amb fórmules tradicionals que es transmeten en secret de generació en generació dins de la mateixa família.

La cerimònia de Koh-Do té dos aspectes: un, lúdic, és un joc per endevinar els aromes i les fustes que cremen, entre els que hi prenen part. 

L’altre és un ritus que millora el benestar mental, perquè inhalar subtilment aquestes fragàncies, seguint certes regles d'etiqueta, és una oportunitat de deixar enrere l'enrenou de cada dia, tranquil·litzar la ment i posar en pràctica la introspecció meditativa.


Aromes de Sant Marçal


Ens arriben oloretes de xiprell, d’arbocer, de candela i espareguera de garriga, del fenàs del bosquet que envolta el casal on els primers dissabtes de mes hi fem aturada, zazenkai, camí, meditació i germanor...

Aquest dissabte, 1 d’abril, toca. Ja ho sabeu: arribam devers les 09.00h, per agombolar la sala i fer peregrinació de silenci cap al nostre Déu: el Déu interior que tot ho sap, que tot ho accepta, que tot ho perdona...

Aportam els coixins, banquets, estores... de meditació i 5 euros per la sala i el berenar. 

‘Serà un goig retrobar-nos hi’ ens convida Catalina Mas.

No t’ho perdis.

Reiteram el nostre agraïment al company Miquel Montserrat per retratar tanta bellesa aromàtica, que ens omple els ulls i el cor de serenor, de pau i de concòrdia amb les imatges que il·lustren aquesta pàgina d'avui, de sempre...


Efluvis de saviesa


Els aromes dels encens ens porten cap a les fragàncies del jardí més savi: el cervell.

Diu el neuropsicòleg Richard Davidson coses que desprenen aroma de veritat, de saviesa, de ciència i experiència alhora. Per exemple:

‘La base d'un cervell sa és la bondat... La política s'ha de basar en el que ens uneix, només així podrem reduir el sofriment al món. Crec en l'amabilitat, en la tendresa i en la bondat, però hem de practicar-les...

Aquest professor de Psicologia i Psiquiatria a la Universitat de Madison (Wisconsin) centra la seva recerca en les bases neuronals de l'emoció i els mètodes per promoure des de la ciència el renaixement humamístic, incloent la meditació i les pràctiques contemplatives. 

Va fundar i presideix el Centre d'Investigació de Ments Saludables a la Universitat de Wisconsin-Madison, on es duen a terme investigacions interdisciplinàries amb rigorositat científica sobre les qualitats positives de la ment, com l'amabilitat i la compassió. 

‘jo investigava els mecanismes cerebrals implicats en la depressió i en l'ansietat. I quan estava en el meu segon any a Harvard es va creuar en el meu camí la meditació i me'n vaig anar a l'Índia a investigar com entrenar la ment.

Òbviament els meus professors em van dir que estava boig, però aquell viatge va marcar el meu futur.

... Així comencen les grans històries.

Vaig descobrir que una ment en calma pot produir benestar en qualsevol tipus de situació. I quan des de la neurociència em vaig dedicar a investigar les bases de les emocions, em va sorprendre veure com les estructures del cervell poden canviar en tan sols dues hores.

En dues hores!

Avui podem mesurar-ho amb precisió. Portem a meditadors al laboratori; i abans i després de meditar els prenem una mostra de sang per analitzar l'expressió dels gens.


I l'expressió dels gens canvia?

Sí, i veiem com en les zones en què hi havia inflamació o tendència a ella, aquesta descendeix abruptament. Van ser descobriments molt útils per tractar la depressió. Però el 1992 vaig conèixer el Dalai Lama i la meva vida va canviar.

Un home molt enriquidor.

‘Admir el vostre treball, em va dir, però consider que estau molt centrats en l'estrès, l'ansietat i la depressió; No t'has plantejat mai enfocar els teus estudis neurocientífics a l'amabilitat, la tendresa i la compassió?'.

Un enfocament subtil i radicalment diferent.

Aquell mateix dia, li vaig fer la promesa al Dalai Lama que faria tot el possible perquè l'amabilitat, la tendresa i la compassió estiguessin al centre de les nostres investigacions. Aquestes paraules mai havien estat nomenades en cap estudi científic.

Què van descobrir?

Que hi ha una diferència substancial entre empatia i compassió. L'empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres. La compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per alleujar el sofriment.

I què té a veure això amb el cervell?

Els circuits neurològics que porten a l'empatia o la compassió són diferents.

I la tendresa?

Forma part del circuit de la compassió. Una de les coses més importants que he descobert sobre l'amabilitat i la tendresa és que es poden entrenar a qualsevol edat. Els estudis ens diuen que estimulant la tendresa en nens i adolescents milloren els seus resultats acadèmics, el seu benestar emocional i la seva salut.

I com s'entrena?

Els fem portar a la seva ment a una persona propera a la que estimen, reviure una època en què aquesta va patir i cultivar l'aspiració d’alliberar-la d’aquest sofriment. Després vam ampliar el focus a persones que no els importen i, finalment, a aquelles que els irriten. Aquests exercicis redueixen substancialment el bullying a les escoles.

De meditar a actuar hi ha un tros.

Una de les coses més interessants que he vist en els circuits neuronals de la compassió és que la zona motora del cervell s'activa: la compassió et capacita per moure't, per alleujar el sofriment.

Ara vol implementar en el món el programa Healthy minds (ments sanes).

Va ser un altre dels reptes que em va llançar el Dalai Lama, i hem dissenyat una plataforma mundial per disseminar-lo. El programa té quatre pilars: l'atenció; la cura i la connexió amb els altres; l'apreciació de ser una persona saludable (tancar-se en els propis sentiments i pensaments és causa de depressió)...

Cal estar obert i exposat.

Sí. I finalment tenir un propòsit en la vida, una cosa que està intrínsecament relacionada amb el benestar. He vist que la base d'un cervell sa és la bondat, i l’entrenam en un entorn científic, cosa que no s'havia fet mai.

Com es pot aplicar a nivell global?

A través de diferents sectors: educació, sanitat, governs, empreses internacionals...

A través dels que han potenciat aquest món oprimit en què vivim?

Té raó, per això sóc membre del consell del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per convèncer els líders que cal fer accessible el que sap la ciència sobre el benestar.

I com els convenç?

Mitjançant proves científiques. Els expòs, per exemple, una investigació que hem realitzat en diferents cultures: si interactues amb un nadó de sis mesos a través de dues titelles, una que es comporta de forma egoista i una altra amable i generosa, el 99% dels nens prefereixen el ninot cooperatiu.

Cooperació i amabilitat són innates.

Sí, però fràgils, si no es cultiven es perden, per això, ja que viatj moltíssim (i és una font d'estrès), aprofit els aeroports per enviar mentalment a la gent amb la que em trob bons desitjos, i això canvia la qualitat de la experiència. El cervell de l'altre ho percep.

La vida són només seqüències de moments. Si encadenes aquestes seqüències, la vida canvia.

El mindfulness és avui un negoci.

Conrear l'amabilitat és molt més efectiu que centrar-se en un mateix. Són circuits cerebrals diferents. A mi no m'interessa la meditació en si mateixa sinó com accedir als circuits neuronals per canviar el teu dia a dia, i sabem com fer-ho.

Els savis i científics arguments de Richard Davidson provenen d’una interessant entrevista amb Ima Sanchís, la periodista de La Vanguardia (+).


El darrer i aromàtic regal


Si hem iniciat l’art de l’escriptura d’aquest bloc amb una referència explícita al Koh-do, el conclourem amb una olor rítmica, provinent dels daiko o taiko, la família de tambors tradicionals japonesos, introduïts a les cerimònies religioses, festives o populars des del segle VI. 

En escoltar els cants inicials d’aquesta mena de sibil·les d’orient, hom es trasllada al seu indret més primitiu, al seu origen diví, a la seva naturalesa essencial. 

Existeixen diferents tipus de daikos, segons el mètode de construcció que s’hagi emprat. N’hi ha, els byō-uchi-daiko tenen el pedaç del tambor enganxat al cos. 

Els shime-daiko tenen la membrana sobre un anell de metall, unida amb cordes, igual que els Ttsuzumi, que es diferencien perquè la membrana de percussió està feta de pell de cérvol o similar.

També podem classificar-los per la mida del diàmetre de la zona de percussió, la qual  determina l'estil en què el percussionista toca l'instrument: la posició del cos, on i com es col·loca el daiko i les baquetes utilitzades.

Tenir la delicadesa de deixar-se endur pels aromes del Koh-do o pels sons dels timbals d’origen mític, ens lliga –des de la rigidesa de la sonoritat militar- amb el kabuki i amb les cançons folclòriques dels sons autòctons, com els aücs de corn que avisen dins la boira de l’existència d’altres navilis a la mar gran, oceànica.

Escolta'ls, gaudeix de l'art dels perfums (+)


Gassho profund!


‘En el último árbol, en el páramo último de la última llanura, donde nadie suele acudir. Este lugar no orienta ni determina, no rige sobre ninguna cosa. Fin del lenguaje, fin de la casa, fin de uno mismo en su relato como Historia.’

Ramón Andrés ‘Aforismos’

Shikantaza

Divendres, 10 de març de 2017
Obres de l'exposició Shikantaza
d'Antònia Oliver



‘N'hi ha prou en seure i despullar cos i esperit’
Dôgen Zenji



‘Tan sols seure’


La mestra Berta Meneses ens recorda sovint les paraules del Shobogenzo Bendôwa, el llibre del mestre Dôgen Zenji, que revelen l'autèntica tradició del Zen i posen, negre sobre blanc, aquesta llei budista transmesa directament de cor a cor: 


‘Presenciar el moment 
és tenir la consciencia desperta. 
N'hi ha prou en seure 
i despullar cos i esperit’

Aquest és el el sentit de Shikantaza, que per senzill pot resultar difícil de comprendre. 

Ta és un prefix emfàtic i Za és ‘seure’. Taza significa literalment ‘seure fermament’, però també implica ‘posar la màxima cura. Posar tota l’energia en el Ser’. Mentre que el 'Shinjin datsuraku' equivaldria al 'despullar cos i ment'.

'Quan el mestre Dôgen es va dirigir a la Xina a l'edat de vint-i-tres anys va practicar el Shikantaza, deixant que el simple fet de seure esbucàs el seu cos i i la seva ment, concentrat dia i nit, tallant completament totes les relacions, els il·limitats pensaments i sentiments il·lusoris. 

Veient la intensitat de la pràctica, el mestre Nyojo li va dir: ‘Assegut així, dia i nit, sentireu aviat com l'aroma d'un perfum’

Aquest expressió significava que la seva pràctica era com la de realitzar un sesshin constant, inalterable

Tots els dies sense variar, com un sesshin perpetu, és la vida a un monestir Zen. Res no canvia i res no canviarà mai. Un dia allà és l'eternitat

Es canten els Sutres tres vegades al dia, això no obstant es diu que no hi ha necessitat de cremar encens i que no calen més recitacions...

Llavors, com es diu en el Zazengi: ‘el nas ha d'estar en el mateix pla que el melic. Sobre l'altar hi ha dos gerros. La distància entre el Buda i cadascun dels gerros ha de ser igual a cada costat. Si no és així, això no és Zazen

I les orelles han d'estar en el mateix pla que les espatlles, sense inclinar-se d’una banda o de l'altra. Verticalment o horitzontalment estam en el bell mig de l'univers. Som l'univers i l'univers és nosaltres. 

I és precisament aquest univers el que es converteix en moviment. És el gran silenci el que es reencarna en el nostre cos...’


L’art d’Antònia Oliver


L’amiga i membre de la Sangha de Mallorca, i autora de la capçalera que abelleix aquestes pàgines del nostre blocAntònia Oliver, exposa a la Casa d’Espiritualitat de Sant felip Neri de Barcelona. 

Oliver hi mostra allà la seva darrera creació pictòrica que intitula precisament Shikantaza

Algunes de les peces exposades il·lustren aquesta pàgina que també hem titulat amb l'expressió Shikantaza tan nua i tan plena de sentit.

Perquè sota aquest nom de Shikantaza, Antònia Oliver ens revela la clara influència que la pràctica continuada del Zazen, que es manifesta en la seva obra.

Amb un traç segur i ferm, dibuixa el gest del seure, senzill i simple i auster, sense vacil·lacions. 

Talment un buf d'oratge fresc i matiner, de forma espontània, àgil i subtil plasma la bellesa de la línia, capta l’essència de l’objecte i emmudeix el subjecte. Pinta amb el llenguatge de l’esperit.

Artista polifacètica, pintora, professora de teatre, de ioga, ens mostra aquesta col·lecció de pintures inspirades en la pràctica del Zen, de l'abismament, del 'samadhi'.

Llegint en el programa de mà que ‘les pintures d’Antònia Oliver mostren l’autodisciplina i la concentració que, espontàniament i harmònica, flueixen lliurament. Tan sols així aconsegueix l’equilibri, el ritme i l’harmonia de la bellesa. 

La figura i la cal·ligrafia juguen a ser dues en un, tot superant la dualitat i cercant la unitat, més enllà de la simple mirada, més enllà de la forma i el buit’.

Esperam poder gaudir d'aquestes obres, properament, aquí, a Mallorca, a qualsevol espai expositiu...


-o-


Sant Honorat, de bell nou


De moment, podem gaudir d'un nou Zazenkai. El proper diumenge 19 de març la Sangha de Mallorca té una nova cita amb a Sant Honorat. 

Com sempre la activitat consisteix en: sis assegudes, dinar vegetarià, i cine -fòrum l´horabaixa. 

Aquesta vegada es projectarà el documental ‘La sal de la tierra’, premi especial del Jurat del Festival de Cannes. 

Recordau que heu confirmar la vostra assistència, per temes de espai, abans de dijous dia 16 i en haver rebut el correu de Tomeu Artigues, coordinador de la jornada. 

El lloc és una meravella pel silenci, que facilita la quietud de la pràctica. 

Per l’entorn que encomana un amollar-se i deixar-se endur envers l’espiritualitat i el no-res. 

Per un paisatge idíl·lic, singularment autòcton, amb vistes que ultrapassant l’horitzó deixen entreveure l’arxipèlag minúscul de Cabrera. 

I, en definitiva, per la comunitat d’éssers senzills, humils, altruistes, encapçalada pel pare Miquel, que ens acull amb tanta amabilitat i confiança. 

L’arribada l’establim a les 9.00h del matí i tot acaba devers les 18.30h, aproximadament. Com diu en Tomeu ‘tots en podem participar, el silenci és opcional, perquè és un dia per fer Sangha’.

El preu del dinar són 18 euros i se sol arrodonir el donatiu voluntàriament fins a 20 euros. 

Amb tot, pujar a Sant Honorat sempre esdevé un regal al cos, a la ment i a l’esperit.


El so del silenci


Per trencar el silenci volem paraules veres, autèntiques, poètiques, amb un so que regiri l’ànima, que transbalsi les culpes, que perdoni els pecats, que implori justícia, que no supliqui clemència. 

Volem les paraules justes, lliures, que alcin el vol en el cel obert de la llibertat magnànima.


-o-


'Allá, donde terminan las fronteras, los caminos se borran. Donde empieza el silencio. Avanzo lentamente y pueblo la noche de estrellas, de palabras, de la respiración de un agua remota que me espera donde comienza el alba.

Invento la víspera, la noche, el día siguiente que se levanta en su lecho de piedra y recorre con ojos límpidos un mundo penosamente soñado. 

Sostengo al árbol
, a la nube, a la roca, al mar, presentimiento de dicha, invenciones que desfallecen y vacilan frente a la luz que disgrega.


Y luego la sierra árida, el caserío de adobe, la minuciosa realidad de un charco y un pirú estólido, de unos niños idiotas que me apedrean, de un pueblo rencoroso que me señala. 
Foto: Carlos Abraham,
premis AFONIB

Invento el terror, la esperanza, el mediodía -padre de los delirios solares, de las falacias espejeantes, de las mujeres que castran a sus amantes de una hora.

Invento la quemadura y el aullido, la masturbación en las letrinas, las visiones en el muladar, la prisión, el piojo y el chancro, la pelea por la sopa, la delación, los animales viscosos, los contactos innobles, los interrogatorios nocturnos, el examen de conciencia, el juez, la víctima, el testigo. Tú eres esos tres. 

¿A quién apelar ahora y con qué argucias destruir al que te acusa? 

Inútiles los memoriales, los ayes y los alegatos. Inútil tocar a puertas condenadas. No hay puertas, hay espejos. Inútil cerrar los ojos o volver entre los hombres: esta lucidez ya no me abandona. 

Romperé los espejos, haré trizas mi imagen, que cada mañana rehace piadosamente mi cómplice, mi delator. 

La soledad de la conciencia y la conciencia de la soledad, el día a pan y agua, la noche sin agua. 

Sequía, campo arrasado por un sol sin párpados, ojo atroz, oh conciencia, presente puro donde pasado y porvenir arden sin fulgor ni esperanza. 

Todo desemboca en esta eternidad que no desemboca.

Allá, donde los caminos se borran, donde acaba el silencio, invento la desesperación, la mente que me concibe, la mano que me dibuja, el ojo que me descubre. 

Invento al amigo que me inventa, mi semejante; y a la mujer, mi contrario: torre que corono de banderas, muralla que escalan mis espumas, ciudad devastada que renace lentamente bajo la dominación de mis ojos.

Contra el silencio y el bullicio invento la Palabra, libertad que se inventa y me inventa cada día.’

Escrit titulat 'Libertad bajo palabra' d'Octavio Paz  (México DF, 1914-1998) 


-o-


El darrer regal

Foto: Joan Marqués,
premis AFONIB

L’aspror del llenguatge adesiara desemboca en una torrentada de dolçors insospitades que tenen cura de les nostres fragilitats més íntimes. 

Mots ensucrats, com els d'Octavio Paz, que ens estimen tal qual som. 

Paraules que fan entenent la veritable raó de ser, en silenci. Com aquestes: clica aquí i experimenteu (+)




Gassho profund!


‘Quan sentin amor, vivim. 
Quan pensam en l’amor, parlam’
Joan Mascaró i Fornés

Ishi no hashi, els ponts de pedra

Divendres, 24 de febrer de 2017




Y pasa el río bajo los nuevos puentes
cantando con la historia palabras puras
que llenarán la tierra...





...No son pies invasores los que cruzan
los nuevos puentes, ni los crueles carros
del odio y de la guerra:
son pies pequeños de niños, firmes
pasos de obrero.

Sobre los nuevos puentes
pasas, oh primavera,
con tu cesta de pan y tu vestido fresco,
mientras el hombre, el agua y el viento,
amanecen cantando.

Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973) 


El pont de Sant Honorat


‘Bon dia companyes i companys de camí,

Vos record que dissabte 4 de març el grup de meditació de Sant Marçal creuarà el primer pont de pedra per organitzar un Zazenkai a Sant Honorat.

Procurarem arribar a les 9.00h per tenir temps d'organitzar-mos. 

Farem sis assegudes igual que feim a Sant Marçal i acabarem amb el dinar de germanó.

El preu total és de 18 €, inclou: ús de la sala, cafè o infusió amb fruita a mig dematí i dinar. 

Tenim fins diumenge 26 de febrer per apuntar-nos. Podem ser fins a 25 persones. Vos aniré apuntant a mesura que me confirmeu la vostra assistència per email.

Catalina Castelló. 
catalinacastello@yahoo.es


A Mercedes Arzubialde, amb amor


Fa anys, observant que mai no pronunciava de la mateixa manera el seu llinatge, de velles ressonàncies autòctones, em va fer saber que el seu cognom provenia del País Basc; que Arzu significava llogaret, ‘aldea’ en castellà; mentre que Bialde volia dir ‘pont de pedra’. 

Així, ella, Mercedes Arzubialde, era la dona del llogaret del pont de pedra…

Na Mercedes, companya de la sangha de Palma, ha conviscut una vintena llarga d’anys a Mallorca i, ara, troba que ha arribat l’hora de retornar al seu lloc d’origen: a Arzubialde, el llogaret del pont de pedra.

Allà, a casa, vol fer peu i descansar en aquesta nova etapa que li planteja la vida. 

El retorn a la primera casa implica una profunda càrrega emotiva. 

Repasses els anys que has viscut lluny, que t’han portat noves amistats, que has compartit experiències i nous aprenentatges, entre la diversitat de cultures, de persones, de religions, amb qui has conviscut...

Sempre respectuosament i amorosa, Na Mercedes ha caminat talment fidel pelegrina per tots els camins i senders que s’han desplegat davant del seu horitzó vital.

El dia que ens va comunicar la tornada a casa, al País Basc, a l’entorn de la mar Cantàbrica, més revolta, brava i descambuixada que la plana i dolça Mediterrània, la mestra Berta Meneses ens va exposar en el teisho del divendres, 17 de febrer, el koan número 52 del Gegi Kan Roku.

Precisament,el que porta per títol ‘El pont de pedra de Joshu’.


El pont de pedra de Joshu


Joshu Jushin (Chaochou Ts'ung-shen / 778-897) va ser un dels mestres més famosos en la història del Zen. Dogen li deia ‘el vell Buda’ i en diversos capítols del Shobogenzo li fa referència. 

Els darrers 40 anys de la seva llarga vida, Joshu va ensenyar un petit grup de monjos a un temple en runes, Guānyīnyuàn, que va reconstruir a l'edat de vuitanta anys.

Per arribar a aquesta ermita amagada dins les altes muntanyes s’havia de travessar un pont de pedra, que serveix per il·lustrar el cas del koan esmentat...

El deixeble demanà al mestre: 

-‘A això li diuen el pont de pedra, però jo no en veig cap de pont, on és? només hi veig un tauló...

El mestre li contesta -‘No el veus? i hi passen els cavalls i els ases per damunt...’

-‘Deixa que flueixi el món il·lusori per abraçar, llavors, el pont de pedra, el món essencial... 

Quan ho experimentes Tot és Zero i Infinit; buit és forma, i forma no és sinó buit; quan despertes esdevé la pau, la compassió... 

I la persona zen és tal qual és’. 

Sintèticament, hem intentat reproduir el cas que ens va exposar la nostra mestra Berta Meneses amb la seva carismàtica, peculiar i sàvia docència.

Na Mercedes Arzubialde sempre ens ha ofert un somriure, una simpatia que s’ha convertit en empatia quan ens ha donat el seu consell, el seu alè, la seva companyia. 

Dona del nord, que retorna al nord esquerp i amable, fred i càlid, pla i ondulat, a la terra dels pares, territori íntim, lloc sagrat...

Per a tu, Mercedes, aquesta poesia de Neruda que et deixa les portes dels nostres cors i de les nostres llars obertes de pinta en ample per quan vulguis retornar. 

Fins sempre, Mercedes. Bon camí, ple de ponts...

Y fue a esa edad... Llegó la poesía
a buscarme. No sé, no sé de dónde
salió, de invierno o río.
No sé cómo ni cuándo,
no, no eran voces, no eran
palabras, ni silencio,
pero desde una calle me llamaba,
desde las ramas de la noche,
de pronto entre los otros,
entre fuegos violentos
o regresando solo,
allí estaba sin rostro
y me tocaba.

Yo no sabía qué decir, mi boca
no sabía
nombrar,
mis ojos eran ciegos,
y algo golpeaba en mi alma,
fiebre o alas perdidas,
y me fui haciendo solo,
descifrando
aquella quemadura,
y escribí la primera línea vaga,
vaga, sin cuerpo, pura
tontería,
pura sabiduría
del que no sabe nada,
y vi de pronto
el cielo
desgranado
y abierto,
planetas,
plantaciones palpitantes,
la sombra perforada,
acribillada
por flechas, fuego y flores,
la noche arrolladora, el universo.

Y yo, mínimo ser,
ebrio del gran vacío
constelado,
a semejanza, a imagen
del misterio,
me sentí parte pura
del abismo,
rodé con las estrellas,
mi corazón se desató en el viento.


Anam i venim...


Mentre  Mercedes ens havia anunciat la partida arribava a la nostra bústia una missiva del company Luis, amb qui havíem compartit el Sesshin, acabat feia poques hores. 

Sense afegir ni un punt ni una coma, reproduïm el seu escrit:

Me encuentro en Palma de regreso del Sesshin, camino de Sierra Nevada. Es prematuro sacar conclusiones pero una idea sí que llevo clara... ¿cuál es? Pues que nuestro pequeño ego se cree que controla todo y, la verdad, es una parte mínima de nuestro acontecer, el resto es determinado desde planos astrales.

Unos días previos soñé con Teilhard de Chardín, mi primer maestro. En los años estudiantiles la lectura de algunos de sus libros: ‘el medio divino’, principalment, cortó de raíz los resabios que aún podía conservar de mi infància y adolescencia en pleno nacional-catolicismo.

Teilhard, sacerdote católico, ‘jesuita’ y miembro del Consejo Superior de Investigaciones Científicas de su país (Francia), armonizó con la naturalidad que lo caracterizaba su condición de católico y la de investigador en la línea de: los Einstein, las Madames Curie, etc. (principios de la física cuántica), iba muy por delante de los inquisidores vaticanos que prohibían sus libros en el Indice.

Él necesitaba su tiempo para lo que se traía entre manos y no lo iba a perder con polémicas tontas.


Notas al margen 

  1. Bien es cierto que tuvo que inventarse un lenguaje de difícil lectura e interpretación para el ciudadano común ‘cual servidor’.
  2. Aquellas expresiones del devenir de la consciencia planetaria, el Cristo cósmico, me confortaban pues me dieron la certeza de que existía en el Universo (Cosmos) algo.
  3. Lo prioritario para mí era hacerme un hombre, es decir, estudiar para tener una profesión con la que ganarme la vida, pero nunca en mi azarosa vida de adulto me abandonó esa certeza.
  4. Luego, el día de hoy, jubilado, sin grandes problemas económicos ni de salud, encaro la presente fase de mi vida agradeciendo los muchos denarios que la vida me ha dado y de los que tendré que dar cuenta cuando salga de este plano fenoménico.
  5. Nada ocurre porque sí, existen unas leyes causales, pues tengo certeza que eso que me ha protegido me seguirá protegiendo.
  6. Lo que "carrego"  de mi pasado: experiencias en rituales chamánicos, veteranísimo asíduo a los retiros ZEN, están dentro de ese acontecer y que me ha traído hasta esta tarde de domingo invernal en Mallorca.
Ni que decir que contaré los días que faltan hasta nuestro próximo encuentro en estos Caminos del Señor.



Ishi no hashi. Puente de piedra


'Ishi no hashi. Puente de piedra' és el títol d'un llibre-pont. 

El material amb el qual està construït és molt senzill i delicat, aparentment poca cosa, però ha aconseguit unir a gents molt distants, gent d'Ehime (Japó) i d’Aragó (Espanya). Aquest llibre-pont està construït amb haikus.

Puente de piedra és un llibre solidari. La idea va sorgir pocs mesos després del tsunami del Japó. En la comissió de redacció vam decidir llavors donar els possibles beneficis del llibre als afectats.

Aconseguir publicar aquest llibre va suposar un veritable repte, especialment pel que fa a la traducció dels haikus, ni més ni menys que 245. En ell participen 13 autors japonesos, amb una dilatada trajectòria en el haiku, i 9 d’aragonesos

Com a curiositat dir-vos que l'edat mitjana dels autors japonesos és de 77 anys; 6 d'ells tenen més de 80 anys; vuit són dones i cinc homes.

La majoria dels llibres de haiku publicats a Espanya d'autors japonesos són de mestres d'haiku de l'antiguitat. Segurament el més original d'aquest llibre és que ofereix una àmplia mostra del haiku que s'està fent actualment al Japó.


-o-

la blancura 
de las flores de magnòlia
en el cielo azul

-o-

breve noche de verano,
tuve una cita secreta
en un sueño

-o-

marea primaveral,
un remolino horada
el azul marino

-o-

rábano japonès,
pugna su blancura
tras comer tierra

-o-


Com aconseguir el llibre?


La comissió de redacció del llibre va acordar el següent procediment perquè t'enviïn el llibre per correu:

  • Ingressa 13 € en el següent compte: 0182 6908 95 0201533281
  • Aquest compte està a nom de José Luis Andrés Cebrián
  • Indica en el justificant de l'ingrés el teu nom i el concepte "llibre".
  • Escaneja o fotografia el justificant i m'ho envies juntament amb el teu nom i adreça al següent correu electrònic: joseluisandresc@yahoo.es
  • Tot seguit en uns pocs dies rebràs el llibre al teu domicili.
-o-


El darrer regal


‘I, a la sortida de la fosca
algú que ha estat a l’infern aixeca el cap
i descobreix la netedat de les estrelles’

Blai Bonet  conclou amb aquests versos el seu poema Inventari del món que rebleix el llibre ‘L’Evangeli segons Un de Tants’, publicat el 1967. 

Si no t'has cansat encara d'estimar-me, idò escolta la veu que ens meravella (+).


Gassho profund!




‘L’amor només és pur quan no n’esperam absolutament res a canvi’
Joan Mascaró i Fornés