Tresors d’estiu

Divendres, 28 de juliol



‘Només aquells qui han sentit l’Infinit poden transmetre les seves sensacions als altres’
Joan Mascaró i Fornés


1er tresor 

‘Mentre camin, cavalc damunt el bou d’aigües’


Aquest koan, el número 10b de la miscel·lània, ens condueix a comprendre, fenomènicament, la unitat. La unitat que ho emmarca i abasta tot. Per una banda, el deambular per la vida ordinària, el viure la realitat il·lusòria; i, de l’altra, cavalcant sobre el bou, és a dir viure alhora amb la consciència de la naturalesa essencial. 

La miscel·lània és una petita col·lecció de koans, agrupada pels mestres de la nostra escola, la Sanbo ZEN, per guiar i acompanyar els membres de la Sangha després de la seva primera experiència de kensho.

Diuen d’ella que és una ‘porta meravellosa per dur a terme un veritable entrenament ZEN...’

2on tresor

‘Univers, únic vers...’


El vers de l’amic Miquel Mestre ens obre els ulls de ‘La lentitud de la mirada’ el poemari de Joan Manuel Homar, Premi Ciutat de Palma de Poesia 2016.

Escriu Homar un poemet curt intitulat ‘Tot canta a l’uníson’ que diu així:

A l’hora baixa, com un nedador
que vol guanyar la costa i no pot,
s’enfonsa el sol en el mar, fins que mor.

Més tard, la groga blancor de la lluna
brilla sobre les aigües com l’esquena
del nedador que mai no arribà a port.

Just aleshores, tot canta a l’uníson:
No has viscut del tot, ans del tot moriràs.

3r tresoret

‘Vaig descobrir que és absolutament necessari no creure en res’


Shunruy Suzuki, el cogombre entorcillat, el Roshi que va deixar de testament ‘Ment zen, ment de principiant’ també és l’autor d’aquesta sentència.

Suzuki ve a dir que només hem de creure en quelcom que no té forma ni color, en allò que ja era abans de l’aparició de tota forma o color...

Sia quin sia el Déu o la doctrina en la que creiem, si ens hi afectem (apegar), la nostra creença estarà basada en una idea, més o menys, egocèntrica.

Perquè ens esforçam en cercar una fe perfecte a fi de salvar-nos a nosaltres mateixos. Però trobar una fe tan perfecte requereix temps. 

Molt de temps. Tant, que ens veurem immersos dins una pràctica idealista. Dins una recerca constant per realitzar el nostre ideal, sense disposar del temps necessari per a la calma.

‘Ara bé –diu Suzuki- si sempre estàs preparat per acceptar tot allò que veus com si aparegués del no-res, tot sabent que existeix alguna raó per a l’aparició d’una existència fenomènica d’aqueixa forma, d’aquest color; llavors, en aquest precís moment, gaudiràs d’una calma perfecta’.

Fem aquesta descoberta en el preàmbul del llibre ‘ZEN, ambivalente’ de Lawrence Shainberg, que ens han regalat de lectura d’estiu. 

Veritablement –dic- ja no em cal llegir cap altra pàgina. En tenc suficient per a tot l’estiu, calorós i xafogós, amb la breu, fresca i sintètica lliçó del Roshi.

4t tresor

‘De les trigonometries a les trilogies’ 


Provinents de les trigonomètriques ikebanes, amb una referència clau a Toni Catany tancam el cicle de tres. 

La nostra particular trilogia que, de la mà de tres fotògrafs, capturadors d’imatges insòlites, ens ha permès recórrer al llarg d’un any territoris ignots, mai no observats tan detingudament. 

Iniciàrem la singular peregrinació amb ‘Blu’ (+), el divendres, 13 de maig de 2016, tot admirant l’obra de Yamamoto Masao.

Un buf fresc i càlid del Haru Ichiban, el primer vent de la primavera, ens va portar Yamamoto amb els seus retrats d’arrel filosòfica i espiritual. 

Yamamoto, Kenna, Catany


Continuarem la peregrinació per terres gèlides amb ‘Yukar, l’ainu’ (+), el divendres, 19 de maig de 2017, badocant els paratges suggerits per la nuesa de Michael Kenna

Kenna i les seves flors primàries, els arbres desfullats i, per tot arreu, els llacs gelats, ens configura un paisatge gairebé inert, aliè, dels indrets inhòspits de l'illa de Hokkaidō, al nord del Japó.

Paratges àrids, misteriosos horitzons, arbres que brosten de sota els feixucs mantells de neu. 

Brancams malmesos pels temporals, boires de nebulosa indissoluble. Xarxes de pesca abandonades, molls fragmentats pels onatges tumultuosos. Imatges que dominen els paisatges de l’illa llunyana...

Ansa per ansa: Catany i Barceló


I, ara, les fotografies de Catany retraten un caràcter dens i palpable, autèntic i alhora saborós, matèric. Tot un substrat substantiu que l’agermana amb el seu estimat i admirat Miquel Barceló, felanitxer universal. 

Fang fet bodegons, perfectament composts en la intimitat del rebost de la vella casa llucmajorera. 


Imatges de semblances inèdites desades dins escenografies improvisades extretes furtivament dels carrers acolorits de l'Índia.

Kenna, Yamamoto, Catany, Barceló... directament o indirecta, s'inspiren en la filosofia del ZEN, que transita d’Índia a la Xina, del Vietnam al Japó.

El nostre és un ZEN que camina i fa camí en la creença que la meditació i la recerca de la bellesa juguen un paper essencial en el desenvolupament dels éssers humans. 

Imatges mínimes, sensuals, nítides o borroses, que distingeixen i converteixen allò ordinari i corrent en un fet extraordinari. 

La bellesa ordinària del no-res passada pel savi sedàs de la consciència d’aquests artistes, sempre singulars. 

El talent


Hi ha un talent que té tothom: la capacitat de desenvolupar la ment-cervell. Això ho aconseguim dormint prou, practicant exercici físic moderat, escoltant i tocant música o mitjançant la transcendència, que és amb diferència el més important.

Entenem aquesta transcendència com les experiències cim. Els alts estats de consciència que són naturalment accessibles a qualsevol fisiologia cerebral humana. 

De fet, científicament, està contrastat que la pràctica de la meditació ZEN augmenta la felicitat. 

Arribam a aquesta experiència cim mitjançant la meditació. Amb el ZEN, tan sols una  senzilla tècnica de seure en quietud i silenci. 

Hi ha una relació directa entre l'acompliment òptim i els alts estats de consciència amb calma interior i felicitat durant una activitat dinàmica, de màxima alerta, d’absència d'esforç i de facilitat d'acció. 

És el clic de Catany quan retrata el món que l’envolta.

Marco Polo


Talment Marco Polo, Catany sempre es deixava sorprendre en els seus viatges. 

Tenia una ment de principiant, una ment zen, una ment innocent, inquieta, curiosa i, paradoxalment, sàvia: 


‘el viatge és un mitjà per adquirir coneixements. 
Un viatge és una recerca i una fugida, un anar i tornar’.

Diu el fotògraf d’instantànies irrepetibles.

Catany sempre tornava a Llucmajor, el seu cap i casal particular. 

‘Faig fotografies per traduir les meves emocions, els meus sentiments i les reaccions de la meva sensibilitat en imatges’. Ara ho podem comprovar, observar i contemplar i admirar al Casal Solleric de Palma, fins al 20 d’agost, a l’exposició ‘Toni Catany d'anar i tornar’.

Anar i tornar


Observam com Catany s'apropia dels objectes, com els conserva i els estima. 

Per exemple, els retrats fets amb la Polaroid. Retrats adés fantasmagòrics, adés intemporals, que ens transporten a les velles estampes descolorides, aquelles que atrapen el cos i l’ànima dissoluta dels retratats.

Modern, audaç, rebel, inquiet, i quiet, sensible, silenciós, contemplatiu, cartoixà. 

La vida i l'obra de Catany és una successió incessant d'anades i tornades, entre dos mons, lligats i separats; entre dues tècniques, l’analògica i la digital; entre dues ciutats Llucmajor i Barcelona; entre els homes i les dones, nuu al bell mig de la Mediterrània i del món, el seu univers.

‘La gran saviesa és fonamentalment un retorn a l’origen, la veritat del nostre univers, la base de la nostra vida. 

L’experiència espiritual, àdhuc la religiosa, pot ser la font vivificant de l’existència humana, i ens permet obrir-la a la seva dimensió més alta. 

La pràctica de Zazen és el secret del Zen...’ ens diu la nostra estimada mestra Berta Meneses.

5è tresor

'La llum clara neix de la nit fosca i el lotus meravellós floreix dins el fang dels aiguamolls'


Els moviments incessants dels artistes, moviments d’anada i tornada, s'alimenten mútuament en una recerca apassionada, que vol glorificar la bellesa i l'harmonia.  

Ells segueixen i persegueixen destriar l'art en la quotidianitat, crear vincles, bastir ponts, trobar semblances a vegades inversemblants. I trobar-se a un mateix; és a dir, mostrar-se. 


A través de les seves fotografies, Toni Catany no ha parlat mai de cap altra cosa que no fos de si mateix. 

Aquesta és la cohesió i la coherència que hi ha entre milers d'imatges que abracen mig segle.

Fos on fos i fes el que fes, Catany buscava sempre unes mateixes coses i no renunciava mai als seus impulsos, les seves passions ni a les seves obsessions.

Com el revers del lector que viatja als llocs més exòtics sense moure’s de la seva butaca, Toni Catany (Llucmajor, 1942-Barcelona, 2013) era capaç de trobar-se a casa en gairebé qualsevol punt del globus terraqüi. 

La seva llar era on hi hagués motius que fotografiar. 

Era un gran col·leccionista d'objectes d'allò més variats i en els seus passejos per l'Iran, Veneçuela, Índia, Mali o Cambodja, feia aplec de futurs objectes domèstics, objectes que esperarien silenciosament el seu torn fins que decidís atorgar-los un lloc de privilegi en algun dels seus bodegons.

Mapamundi


‘Toni Catany –escriu Rubén Cervantes Garrido- tenia un mapamundi on anava marcant tots els llocs que visitava. 

És curiós que no aparegui marcada Barcelona, on es va instal·lar als anys seixanta per convertir-se en fotògraf, i sí la seva Llucmajor natal, si bé el burot de tinta que ho assenyala abasta tot Mallorca i les Balears. 

Potser fou per no oblidar que havia estat allà on havia començat a educar la mirada. 

Al Marroc i després Tunísia es va retrobar amb la Mediterrània de la seva infància, aquella que s'havia perdut sota les rajoles dels passejos marítims, dels blocs d'edificis per a turistes i a l'ombra de les palmeres, substitutes artificials dels vells i verds pinars.

Trobar ressonàncies mediterrànies a Veneçuela és una saludable constatació que la identitat, o millor, les identitats les porta un amb si mateix. 

No hi ha res tan procliu al mestissatge com l'art, cap remei tan efectiu contra les imposicions d'identitats circumscrites a territoris concrets’.

6è tresor

‘Aquil·les i la tortuga’



Escriu Joan Manuel Homar, sota aquest títol, de ressonàncies clàssiques sobre un dels herois més coneguts de la mitologia grega.

Aquest Aquil·les que va participar tan activament en la Guerra de Troia i esdevé un dels personatges principals de la Ilíada d'Homer.


Sóc qui seré
però no em sé;
quan em sabré,
ja seré un altre.


El darrer tresoret


Si vols descobrir-ho, basta que facis clic aquí mateix (+)


Gassho profund!!





‘La satisfacció de la feina difícil ben feta’
Joan Mascaró i Fornés






Belleses trigonomètriques

Dijous, 15 de juny de 2017

A la memòria de Rosario Vinyoles


‘L’home i la planta són mortals i mutables; 
el significat i l’essència de la composició floral 
són eterns’

Bokuyo Takeda



La proporció dels elements, la bellesa de les línies, l’espai significatiu, la frescor, el vigor i l’estètica dels materials, els volums proporcionats, l’harmonia dels colors, la relació de respecte, la cura i la neteja de l’entorn... tot dibuixa l’univers.

Els ensenyaments de Rosario Vinyoles, companya de la Sangha i mestre en l’art de l’ikebana i en molts d’àmbits vitals, es mantenen presents amb fidelitat precisa. 

Rosario, finada el 2008, ens feu hereus d’una de les més antigues i belles tradicions del món Zen.

Per reprendre aquesta pràctica, un grup ben nodrit de companyes va fer trobada als Establiments, a la contrada de na Xunxo Cortés, qui, amablement i generosa, ens va cedir tan esplèndid cau de la família Bibiloni Cortés.


Simplicitat i equilibri


Una ullada a la paret de la casa, als marges del jardí, a la pèrgola i a la taula parada, i hom ja se n’adona de la meravella de l’encontre. Del regal de compartir oratges i brises que arriben per dins el comellar directament de la mar blava, nua, tendra i salvatge alhora.

El grup va fer una pràctica basada en les dues principals característiques de l’ikebana

  1. la simplicitat de les seves regles 
  2. i el seu caràcter decoratiu

Sempre, dins un ampli ventall de llibertat que, si es respecten aquestes regles i tècniques, proporciona l’habilitat suficient per expressar la bellesa de les composicions.

I amb una equilibrada combinació de diversos elements: material fresc, sec, troncs, pedres...

El murmuri de la història


Seguint l’exemple de na Rosario, les nostres companyes aprofundiren en aquest art floral mil·lenari, que té el seu origen en les ofrenes als esperits de la natura. 

Sabem que fou en el Japó més tradicional, enllà el segle VI, quan el Budisme Zen va incloure l’ikebana dins les seves pràctiques meditatives i contemplatives. 

Foren els monjos els primers artistes realitzant ofrenes de flors davant la imatge de Buda

Aquestes icones solien ubicar-se verticalment dins el gerro o deixant surar els pètals de la flor de lotus en un receptacle.

La paraula ikebana deriva d’ikeru ‘conservar viu’ i bana (so de hana) ‘flors’. Podríem dir que significa ‘flors vivents’. 

Però el nom original de l’ikebana era kado, que significa ‘el camí, la ruta de les flors’ com una forma de meditació relacionada amb el pas de les estacions, els cicles vitals, l’efímer de l’existència, la impermanència. 


Em seguiu?


Sense voler copiar la forma de la planta ubicada a la natura, cream el ‘nostre ideal’ de la planta, a la vegada que reflecteix el nostre esperit, dret, sinuós, entorcillat... i allò humà i vegetal i mineral fan u.

Escoltam els moviments silenciosos de les plantes, les paraules no dites de les flors. 

Llavors,  interpretam la seva forma i duem a terme la creació definitiva d’un ikebana

No cercam la bellesa de la flor amb els ulls, cercam la seva essència. 


Trinitat santíssima


I… cada creació és única i manifesta una estructura trinitària

Passat - Present - Futur
Terra - Home - Cel
Naixement - Vida - Mort


  • La flor tancada, o que just comença a obrir-se, representa el futur. 
  • La que està just acabada d’obrir esdevé la representació del present.
  • I la que comença a estar mustia, si sí, endevina el passat.

Normalment, les composicions tenen tres cossos: el vertical, el que s’inclina a un costat i el que s’inclina al costat contrari, deixant que l’espai ‘buit’ prengui importància i agafi rellevància. 

Presència en l’absència, forma no és sinó buit, buit no és sinó forma, com el solc que deixa dibuixat en el cel el vol de l’ocell.

H2O, vida primitiva


L’aigua representa les qualitats primitives i essencials de la ment: claredat, amplitud i la capacitat de reflectir, sense judicis, la realitat tal qual és.

Podem viatjar dins aquesta naturalesa essencial que tot ho configura, a partir del dibuix arquitectònic de l’ikebana.

Des del coneixement de les regles, haurem de despertar la intuïció, cultivar el sentit de l’harmonia interna i connectar amb la pròpia creativitat. 

De fet, el principi del tres es basa en la filosofia budista que considera:

Zen: el cel
Jin: l'home
Tchi: la terra

El grup d’amigues va gaudir ferm del jorn, de la pràctica, de la companyia, dels sabers, que brostaven lliurament, i seguiren fent les composicions florals amb el conjunt d’elements primigenis que els monjos budistes establiren:

  • A la part més alta de les composicions se situa el cel
  • A la part inferior, la més baixa, estaria la terra
  • I al bell mig hi trobam la humanitat, que estaria situada entre el cel i la terra, i que s'alimentaria d'ambdós elements: del cel, pel que fa a tot allò espiritual, i de la terra per tot allò material
  • De l'equilibri de totes les parts consistirà l'harmonia de la composició


La transmissió de l’ensenyança



Al llarg dels segles, aquest art va ser transmès en la pràctica de mestre a deixeble, de forma oral, amb poques paraules o gests sigil·losos, muts.

L’ensenyança es guardava tancada a pany i clau. 

En absolut secret romanien els continguts espirituals i també les tècniques especials.

A Orient, sempre s’ha valorat la transmissió de cor a cor, amb la intenció amagada de no permetre que el deixeble aprengui la lliçó de memòria, sinó que descobreixi l’esperit de la composició floral amb la seva experiència vital.

En el segle XVI, es va publicar el primer llibre, que pràcticament era un codi que enumerava les qualitats fonamentals per aprendre el veritable ikebana: la paciència, la concentració, el caràcter, la serenitat i l’esperit, dirigides simultàniament a Déu i a la Humanitat.


Art, vida


La vida és ‘un art’ en si mateixa. 

En el més profund de la nostra consciència hi ha ‘quelcom’, subtil i essencial, que espera ser descobert i potser és aquí on ens duu ‘el camí de les flors’. 

Un camí que permet la manifestació de la no-forma, en aquesta forma.


L’aroma de Rosario


Rosario va viure uns anys al Japó, on es va iniciar en les arts de l’Ikebana i del Sumie, i va connectar profundament amb la cultura japonesa. 

El 1997 va venir a viure a Palma. Ja era practicant de Zen (deixebla de la mestra Ana Maria Schlütter), quan es va incorporar a la Sangha de Palma transmetent tots els seus sabers i el seu amor envers el Japó. 

Sempre recordava les paraules del mestre Bokuyo Takeda: ‘S'ha de buscar la forma exterior a partir de l'interior’.

Amb aquest principi, durant els Sesshins, ella s’encarregava de fer els ikebanes i tothom se sorprenia de la bellesa, de l'harmonia i de la sensibilitat, que traspuaven les seves composicions florals. 
Na Rosario, amb un somriure als llavis,
a la Fundació s'Olivar

Per mor de l'interès de les persones de la Sangha es van començar a fer anualment cursos d'introducció. Malauradament, na Rosario va morir el dia de Sant Josep de l’any 2008. 

De ben segur que, de llavors ençà, desa els ikebanes del gran temple allà on reposen les persones estimades.


Darrer regal...


Per a ella, i per a tots nosaltres, aquest bell i romàntic ramell que creix, s’enfila i es fon, talment un dels més genuïns ikebanes que na Rosario ens va regalar. (Clicar aquí).


Gassho profund!!


‘La nostra fe s’ha de basar en un amor profund’
Joan Mascaró i Fornés

Yukar, l’ainu

Divendres, 19 de maig de 2017
Michael Kenna, Field of Snow,
Biei, Hokkaido, Japan, 2004





‘Després de trobar Déu en l’Eternitat
l’hem de trobar en el temps’

Joan Mascaró i Fornés







Paisatges àrids, misteriosos horitzons, arbres que brosten de sota els feixucs mantells de neu, brancams malmesos pels temporals, boires de nebulosa indisoluble, xarxes de pesca abandonades, molls fragmentats pels onatges tumultuosos, imatges que dominen els paisatges de l’illa...

Allà, abans de finir, encara hi trobam els ressons de l’ainu, una llengua aïllada. 

Única supervivent del grup de llengües que parlaven els membres dels ainus, una ètnia de l'illa de Hokkaidō, al nord del Japó.

Diuen que l'últim parlant d'ainu a Sakhalín, l'illa veïna, de forma allargassada i a l'est de Sibèria, va morir el 1994; i que l'ainu de Hokkaidō és ara mateix una llengua moribunda, que lluita amb el temps i les cruels inclemències per sobreviure.

Tradicionalment, l'ainu no s'escrivia

Les històries passaven oralment de generació en generació, gairebé com en les nostres rondalles.


Michael Kenna, Kussharo Lake Tree,
Study 3, Kotan, Hokkaido, Japan, 2005.

Si cliques damunt la foto, s'amplia

Yukar, l'heroi 


El relat més conegut d'aquesta cultura és el de Yukar, que explica la vida d'un heroi que fa servir els seus poders màgics per anar de la terra dels humans a la terra dels déus... 

Un territori diví que descansa mig adormit sobre l'esquena d'un gran peix, els moviments del qual, quan el destrempen, causen terratrèmols ferotges a la terra dels humans...

Allà, al bell nord de l’arxipèlag, a l’illa coneguda pels ainus com Mosir, hi bufen els vents redefreds que provenen del continent asiàtic...

Ara, al tombar la primavera, aquests vents tramuntanencs es van afeblint al voltar cap a migjorn i es tornen intermitents, suaus, càlids, estiuencs...

El primer d'aquests vents, el ‘Haru Ichiban’, és el vent que fa florir els cirerers...

La contemplació dels quals, el ‘Hanami’, s'ha convertit en una de les tradicions més arrelades del país...

Res com celebrar el badallar de les flors, i admirar-les, contemplar-les, meditar-les i estimar-les...

北海道



Michael Kenna, Lone Tree,
Bibaushi, Hokkaido, Japan, 2004
Hokkaidō és, literalment, la ruta del mar del nord... 

Cap allà navega un vell vaixell de fusta corcada, construït pels ancestrals mestres d’aixa de la drassana del moll de Nemuro...

Calafatajat per un expert en el maneig de la maçola i l'escarpre, el bot, reblert de paraules, es coneixia de lluny no tan sols per la finor del gàlib i l'elegància del tallant, sinó també per la perfecció del folrat...

Fem peu a Abashiri...

La ciutat, situada a la costa de la mar d'Okhotsk, viu de la pesca i del seu magnífic entorn natural...

Flors primàries, arbres nuus, llacs i plaques de gel arreu, configuren el paisatge gairebé inert, que va retratar en aquests indrets inhòspits Michael Kenna. 

Imatges mínimes, sensuals, que avui il·lustren bellament i singularment aquestes planes del bloc.

'El paisatge del sentiment'


Kenna és reconegut per les seves fotografies en blanc  i negre, de caràcter inusual i de paisatges amb llum etèria. 

Instantànies assolides per fotografiar l'alba o la nit amb llargues exposicions de fins a 10 hores... 

Michael Kenna (Widnes, Anglaterra, 1953), fotògraf d’extraordinària sensibilitat, distingit amb nombrosos premis, és el convidat de la Fundació Toni Catany a fer una exposició de la seva fotografia al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor.

'El paisatge del sentiment' és el títol de l’exposició, que romandrà oberta al públic fins el 13 d’agost.
Michael Kenna, Nine Trees,
Higashikawa, Hokkaido, Japan, 2004

De la mà de la Fundació Toni Catany, precediren el fotògraf anglès les exposicions de Sammallathi i Yamamoto

Moguts per l'obra de Yamamoto, fa un any vàrem editar una entrada al nostre bloc, per alguns emblemàtica, que titulàrem: BLU(+).

Kenna i Yamamoto Masao, tot i provenir d'universos distants, presenten semblances en les seves mirades al món. 

S'inspiren en la filosofia japonesa del Zen i en la creença que la meditació i la recerca de la bellesa juguen un paper essencial en el desenvolupament dels éssers humans. 

Les arrels filosòfiques i espirituals del Zen contribueixen al seu estil fotogràfic, el distingeixen. 

Aquest influx permet que allò ordinari i corrent es reveli com una cosa extraordinària.

Les imatges, d'una simplicitat bellíssima i corprenedora, ens ofereixen un buf de no-res, un retrat del buit.

Un fotograma de la naturalesa essencial, que es disposa per tot arreu quasi invisiblement, perceptible tan sols a ràfegues efímeres, a esguards fugissers, quant pensaments i sentiments es dilueixen amb la pràctica...

El buf del no-res


Abans d’arribar a Llucmajor, entre els anys 2002 i 2004, Kenna va retratar Hokkaidō i els seus hiverns intensos i brutals, desèrtics i polars... 

Res, però, no el va frenar en la seva interminable recerca de la bellesa inquietant de la natura. 

Talment un koan, Kenna cerca llocs de soledat immensa, que diuen molt sobre la humanitat... 

Sent passió per aquest Japó isolat, aïllat, nuu, esquerp, aspre, on la neu i el gel conformen una illa inaccessible, fronterera amb la pàtria d'enlloc. 

Retrata el mar local, l’embruixat i gèlid de l'Okhotsk, que resta glaçat i obliga al fotògraf a treballar en condicions extremes, vulnerables...
Michael Kenna, Foggy Morning,
Shikotsu Lake, Hokkaido, Japan, 2004

Cristina Ros, la periodista experta en art del diari Ara-Balears, el descriu en una entrevista com una ‘persona tan afable i oberta com contemplativa i intimista és la seva obra...'

Kenna sap bé el que cerca. 

'Les seves fotografies transmeten una mena de mística que no és habitual trobar en els paisatges, ni tan sols si ens situàssim en el mateix punt en el qual ell planta el trípode’ diu Ros

La natura, un temple


En el decurs de l’entrevista, Kenna reconeix que per a ell ‘el paisatge és com una gran església, un immens escenari de religiositat. 

Vaig néixer en un ambient fortament catòlic i, en la meva joventut, la religió era tan important que vaig arribar a entrar al seminari, volia ser capellà...’

‘He anat molt a les esglésies i, quan ets en un temple, no importa de la religió que sigui, hi descobreixes una llum, una atmosfera que et fa sentir una presència, diguem-li déu, diguem-li energia... 

Aquesta presència íntima i essencial transforma la realitat del teu  voltant. 

També en el paisatge, com a les esglésies o en tantes coses i persones, notes que hi ha alguna cosa que no pots veure.  

Constantment, em deman per allò que no puc veure i intent captar-ho en les fotografies, siguin de paisatges, de confessionaris, d’una escola o d’un camp de concentració’.   

Michael Kenna, Sixty Trees,
Nakafurano, Hokkaido, Japan, 2004

Absència i presència


‘M’interessen els espais, interiors o exteriors, que guarden la memòria de la presència de les persones.

En tota absència hi ha una presència... 

De la mateixa manera, m’interessa el paisatge com un escenari teatral. 

Són aquests espais de temps els que t’activen la imaginació. Pots imaginar. 

M’agraden les imatges dels espais quan no són actius però tampoc morts, sinó quan és a punt de succeir qualque cosa, quan pots anticipar-te al que ha de passar o imaginar el que ha passat...’

Impertèrrit, tranquil i savi, Kenna segueix el seu discurs filmogràfic...

‘Fotografiar és triar allò que vols convertir en la teva imatge, que te’n vols apropiar així com ho veus tu, no una altra persona. 

Els paisatges ofereixen moltes lectures, tantes com persones l’observen... 

Quan fas una foto estableixes un diàleg amb allò que fotografies

Tu pots ser el mateix, però també canvies i qualque cosa de tu se’n va al resultat d’aquesta comunicació que és la fotografia; alhora hi queda l’energia, la connexió que s’ha establert...’ 

‘Valor les coses com a catalitzadors d’altres coses. No tant allò que mostren, sinó el que suggereixen. 

És com un haiku: més que el que diu, l’interès està en tot el que suggereix amb el poc que diu...’

-o-

quan cau l’horabaixa,
obren la boca blanca
les magnòlies

-o-


Michael Kenna, Hilltop Trees, Study 3,
Teshikaga, Hokkaido, Japan, 2004

L’originalitat, en la ment


‘No m’agrada saber què passarà després de deu hores d’exposició. 

No vull saber exactament què acabarà sortint. 

No m’agraden les coses predictibles i jo no vull ser-ho...’

A Kenna li agrada allò desconegut, allò que té un àmbit, o un sentit, incontrolable...

‘Faig servir la càmera analògica de la mateixa manera que no faig formats grans, que en les darreres dècades ha estat el que feia o fa gairebé tothom....’

‘Ets tu que fas que la teva obra sigui singular. 

L’originalitat no està en l’obra, sempre està en la ment...’ 

*Michael Kenna en diàleg amb Cristina Ros.


Valldemosa i Son Bono, a l’horitzó


Reprenem el nostre camí. Ara fa un any, i dos, i tres, que escrivíem que ‘el zen és el camí del despertar

És la via que ens condueix a la resposta de la pregunta essencial: qui sóc jo?


Michael Kenna, Forest Edge,
Hokuto, Hokkaido, Japan, 2004
La nostra mestra Berta Meneses ens explica sovint com la pràctica ha de conduir-nos a la saviesa d’entendre’ns i de comprendre, alhora, l’univers que ens envolta i configura… 

Com s’arriba a la fe, a l’arrel de fe en el què ja sóc?

Meneses ens tornarà a exposar, en el retir de Son Bono, previst per aquest juny proper, com, amb el Zazen, travessam el dubte i, finalment, entram a una etapa de ferma determinació per comprendre el cos i harmonitzar-nos amb la naturalesa essencial. Allò que érem i que sempre serem…

‘Atenció, concentració, comprensió i equilibri per integrar el cos en la pràctica de la plenitud’ diu Meneses….

‘Hem d’unificar les parts nostres que ens agraden i les que no. Reconèixer-nos tant en allò que ens fa sentir bé com en allò que voldríem amagar i que ningú no sabés.  Allò que volem amagar no es pot amagar...’

Voldríem agrair a Mónica Areilza la seva generositat amb la Sangha de la Zen Sanbo Mallorca per oferir-nos la seva casa a La Cartoixa de Valldemossa, on hi durem a terme un Zazenkai aquest diumenge, 21 de maig. 

Ho coordina, també, Tomeu Artigues, amb qui convé refermar l’assistència. tomeuartigues@gmail.com(+)


El darrer regal



Michael Kenna, Bamboo Harbor Guides,
Study 3, Kotan, Hokkaido, Japan, 2002
En el llenguatge del Zen diu la mestra que ‘només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, si és buit d’anhels i capricis. 

Només la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat. 

El cor de la il·luminació és un espai lliure i buit.

I això és possible, únicament, si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de totes les altres coses que poden pertorbar la nostra ment...’

Per això, si vols, clica i escolta el so, fràgil i trencadís, del silenci d'ara mateix (+)

Gassho profund!!



‘Humilitat és silenci’
Joan Mascaró i Fornés

Rosa... rosae

Dijous, 20 d'abril de 2017



‘Savi és qui aprecia el que sap,
pot i té, sense desig’

Santiago Beruete (Pamplona, 1962)



Manacor


La ciutat dels poetes, de la poesia, ens rep capcot aquest dissabte i diumenge sense demanar-nos res a canvi. 

Sigil·losament, Sebastià Matemalas ens ha desat el Zazenkai als més granats i la Iniciació als més tendres. Tot per girar a l’entorn del Zen, del silenci, del no-res.

Manacor, la ciutat -potser- més japonesa del nostre arxipèlag particular, ens ofereix el seu humil 'Ojigi', la seva inclinació d’admiració, de respecte i cortesia, d’acció de gràcies. 

La civilitat de la seva gent, la mestria de la ciutadania educada en els quefers essencials dels oficis artesanals, la fusta, la perla, el moble, la llar, tot fet amb art, amb poesia...

Tot Manacor esdevé en el mes d’abril el ‘Hanami’, la celebració per ‘veure el badallar de les flors’, i admirar-les, i contemplar-les, i esguardar-les, i embolcallar-les, i meditar-les i estimar-les infinitament i eterna...



-o-

En ese paraíso
de los tiempos del alma,
allí, en el más antiguo,
es donde está tu nombre.

Y aunque yo te lo llamo
en mi vida, a tu vida,
con mi boca, a tu oído,
en esta realidad,
como él no deja huella
en memoria ni en signo,
y apenas lo percibes,
nítido y momentáneo,
a su cielo se vuelve
todo alado de olvido,
dicho parece en sueños,
sólo en sueños oído.

Porque ni tú ni yo
conocemos su nombre
que sobre mi desciende,
pasajero de labios,
huésped
fugaz de los oídos
cuando desde mi alma
lo sientes en la tuya,
sin poderlo aprender,
sin saberlo yo mismo.

Pedro Salinas (Madrid, 1891 - Boston, 1951)

-o-

Jardinosofía


Amb aquest títol, Santiago Beruete escriu un llibre que agermana el jardí i l’ànima. Ens explica una història filosòfica dels jardins, un viatge bell, útil i bo pel temps i l'espai. 

Ens retorna a les belles pàgines escrites en pergamins per Epicur, Lucreci, Virgili, Horaci i, ja en paper d’estrassa, per Voltaire... 

El filòsof no s'enfila a una càtedra: rega un test, poda una branca, cava un solc. La revolució és tenir cura d'una flor. Estimar, és això, també.

‘El jardí és un viatge a la llibertat, on hom se sent lliure del desveri indiferent del món. 

I que la mort em trobi sembrant cols en el meu jardí. Com els savis grecs que filosofaven en els jardins: Acadèmia de Plató, Liceu d'Aristòtil, Gimnàs d'Antístenes, Jardí d'Epicur... Horts, jardins! I Teòcrit, deixeble d'Aristòtil, és el pare de la botànica.

El seu jardí-mestre, com era?

Em vaig divorciar, ho vam vendre tot: em va quedar la meva crisi, el meu caos... i un tros de bosc. Per fer alguna cosa, el vaig aclarir, esmotxar, espedregar,  hi vaig pujar bancals, hi vaig fer solcs, vaig sembrar-hi llavors, ho vaig conrear... i en vaig sortir!

De quina malaltia va curar?

De la meva confusió, de la meva agitació, de les meves presses, de la meva arrogància, de tota aquesta tecnolatria tan nostra... Deixes el mòbil fora del jardí i t’enfangues, i t'agenolles, i les teves mans posen calls... i experimentes i aprens de bondeveres!

Què aprens?

Paciència, lliurament, constància..., i humilitat, que justament ve d'humus!

Terra abonada, no?

De l'excrement, de la caca; d'allò més baix i degradat, brollarà el més bo, el més útil i bell. Això és el jardí i això cerca la filosofia! Tenir cura del jardí és una teràpia de l'ànima, ens va ensenyar Sòcrates.

Enjardinar... és filosofar? Filosofar... és enjardinar?

El jardiner té la resposta a la pregunta central i fundacional de la filosofia: com viure bé?

Aquesta és la pregunta fonamental?

Sens dubte. La formula Plató en el seu Gòrgies fa 25 segles..., i per respondre-la hem alçat un sistema filosòfic rere l'altre ...

I la resposta... era un jardí?

Epicur va ensenyar que exercitar-te en el bon viure implica exercitar-te en el bon morir. I arribarà segles més tard Montaigne per resumir-ho en una frase il·luminadora ...

Quina frase?

‘Que la mort em trobi sembrant cols..., i jo tan indiferent a ella com al meu imperfecte jardí’.

Bravo! Sense més.

Sense més: arriba la mort... i ell sembra! Tan tranquil, ¡sembra! Què puc afegir?

Res. Res. La vida segueix... 

Amb el temps creixerà entre nosaltres la verdolatria, una reacció al creixent asfaltatge urbanícola de la humanitat. Als mandats imperants -velocitat, immediatesa i maximització de beneficis- s’hi contraposaran els valors del jardí: cura, compte, contemplació meditativa i goig sensorial de la bellesa. 

Contra la lucropatia, hort teràpia! Ens caldrà més i més horts urbans, més jardins interiors ...’

Santiago Beruete, jardinòsof, jardiner del cosmos, navarrès que viu a Eivissa, antropòleg i doctor en Filosofia. (Llegir l'entrevista a La Vanguardia +, a qui agraim l'edició)

-o-

Dia de la Terra


Aprofitant la commemoració en aquest mes d'abril del Dia de la Terra, la companya PilarAscaso ens proposa retre un senzill, humil i especial homenatge a aquest bell planeta, la gran Mare Terra.


Des d'una visió poètica, narrativa, musical, destacant el fet que tot està interrelacionat i és interdependent.

Dur a terme petits gestos per esdevenir grans canvis. Una ecologia de la ment universal. Per celebrar-ho ens conviden a la lectura musicada dels texts de Gustavo Duch. 

‘Mucha gente pequeña, 
en muchos lugares pequeños, 
cultivarán pequeños huertos, 
que alimentarán al mundo’

Aquest proverbi africà, adoptat per Gustavo Duch, estimula la nostra ànima i el nostre esperit més compromès per assistir a la trobada de l’espai de reflexió que comptarà, novament, amb la col·laboració de la narradora Nati de Grado, i amb Enrique Baiget  a la viola i Lucía Navarro al violoncel.


Quan i on?


Aquest divendres, 21 d’abril, a les 18.30 h, al Centre de Psicologia Clínica i Psicoteràpia, al carrer Caro, núm. 1, 1er-I, de Palma. 

Convé confirmar l'assistència amb antelació, en ser l'aforament limitat, al 971711473, o amb un correu a: pilar.asc@gmail.com

Per tal de que la nostra activitat sigui de benefici també per a altres persones es demana una aportació de 5 €, l'import del qual es destinarà a Can Gazà (+), l'Institut contra l'exclusió social.

-o-

'A poc a poc, quasi com un núvol que passa, 
anaves cap a la finestra emblavada: 
enfront, movien, entre la fina boira, 
els verds pollancres les fulles'

Blai Bonet ((Santanyí, 1926 - 1997)

-o-

Ser un amb l'altre



'Ara toca viure de més endins', ens recordava la mestra Berta Meneses no fa gaire.

'Aquests temps, aparentment més difícils, ens conviden a cercar un centre més vertader, un lloc interior que ens doni fe i esperança: 

Una rel de Fe que no s’ajusti a un patró; 
que sigui una fe àmplia, oberta i profunda, 
confiada en que Allò que realment som mai no ens abandona; 
que l’esperit mora en nosaltres; 
que la nostra essència és el Regne en nosaltres...

I també hem d’estar esperançats, confiats en la Vida i en els processos que ella ens proposa i proporciona. Sabem que les solucions no arriben de fora, sinó del nostre propi interior. 

Hem de fomentar una esperança  que doni vida a unes ments disposades a cooperar i a compartir...

Sabem que aquesta rel de fe s’alimenta de noves actituds, que creix si la nostra opció és la senzillesa i la solidaritat. 

Tenim fe que ens trobem a les portes d’una nova era més reverent amb l’altre, amb les seves circumstàncies i en la seva diferència... 

Aprendre aquesta mirada, no tan sols a la naturalesa sinó a nosaltres mateixos, a la vida, és aprehendre el camí. 

I això és possible si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de tot allò que pertorba les nostres ments...

En el llenguatge Zen només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, i si és buit de desig.

Únicament la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat.

Conèixer és arribar a Ser amb l’altre...'

Berta Meneses

-o-

‘Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som’

Jaume Santandreu Sureda (Manacor, 1938)

-o-

El darrer regal


Les dolces, inèdites, ancestrals o virginals imatges, que lluen sos brills mimètics sobre aquests plecs de línies cromàtiques, en aparells mòbils o immòbils, que configuren l’entrada d’avui, que hem batiat 'Rosa... rosae', són de Jeronia Mesquida, Doctora en Medicina i amiga. 

Artista, catedràtica de la vida senzilla, artesana dels elixirs poètics, que embriaguen de gusts subtils i entremaliats els paladars exquisits, Jeronia ens ha cedit generosament aquest banquet d’imatges per a gaudi general.

Mentre, arredossats en el jardí minúscul de la consciència en fem el tast, bufa el ‘Haru Ichiban’, el primer vent de primavera, i la Terra s’obre i ens convida a estimar-la. 

La terra és, som, també, tots els éssers. 

Clica aquí i estima, estima-la, estima’t (+).


Gassho profund


‘Em sent més humà
sempre que mostr cara
o allarg una mà’

Jaume Santandreu