Tot és...




‘La nostra consciencia ordinària treballa amb dos; la nostra consciencia superior treballa amb u’

Joan Mascaró i Fornés




A la memòria de mon pare Jaume Caballero i del meu fill Joan Lluís...


Diu Mascaró que ‘surt el sol sobre el bé i sobre el mal’ i, per rematar-ho, que ‘no hi ha mort. Només hi ha el final d’una llum i que una llum nova ens il·lumina…' 

He de tenir por de morir? 

Un soldat militar no té por de morir. 
N’ha de tenir un soldat espiritual?

Desentrunyellar aquest paradigma de la unitat de la vida i de la mort és, a més del qüestionament que impregna els enunciats d’alguns koans, la raó de ser dels éssers en i amb consciència. 

Aquesta subtil, suggerent i estimulant facultat de saber-se existent...


La flor


Una flor no parla. 

Tot en la creació és una flor. 

Un dia, Buda anava a fer una xerrada especial, i milers de seguidors van anar de tots els pobles dels voltants a escoltar les seves sàvies paraules. 

Quan va aparèixer, només duia una flor a la mà. 

Passava el temps i no deia res. 

Només mirava la flor.

La gentada s'impacientava, però Mahakasyapa, que ja no podia contenir-se, va esclatar amb un somriure.

Buda li va fer un senyal que s'acostàs, li va lliurar la flor i va dir a la gent:

-Tenc obert l'ull de l'ensenyament veritable. Tot el que pot donar-se amb paraules, us ho he donat; però, amb aquesta flor, li don a Mahakasyapa la clau d'aquest ensenyament veritable…

‘Zen és l’esperit de l’home’.


-o-


Tot és… mort


Claudio Naranjo, metge i doctor en Educació


‘Ocupa't del regne del cor, i la resta t'arribarà’



Tenc 84 anys. Vaig néixer a Valparaíso (Xile) i visc viatjant. Sóc psiquiatre. Sóc vidu i vaig tenir un fill que va morir. 

Tant de bo els polítics haguessin estat educats amorosament. No crec en la competència entre religions. Sóc divulgador de l'eneagrama, un mapa de la personalitat...

Què és l'eneagrama?

Una eina d'autoconeixement, la més completa.

En què consisteix?

És un mapa de les nou passions que conformen la teva personalitat: t'ajuda a conèixer-les, i així pots identificar quina d'elles et domina.

Quines són aquestes nou passions?

Ira, orgull, vanitat, enveja, avarícia, covardia, gola, luxúria i mandra.

Sonen als pecats capitals.

Els grecs ja van enumerar gairebé totes aquestes passions, qualificades després com a pecats pel cristianisme, i que esdevenen els nou enneatipus de l'enneagrama.

I una d'aquestes passions em domina?

Sempre hi ha una dominant sobre les altres: identifica quina és la teva, i així podràs treballar-te per equilibrar-la amb les altres.

Amb quina finalitat?

Deixar d'actuar reactivament, amb automatismes, com una màquina: davant de cada situació seràs capaç d'actuar amb consciència.

Quina és la seva passió dominant?

L'avarícia.

Sempre he temut quedar-me sense res: temorós de la precarietat dels meus recursos, m'ha costat invertir en les meves capacitats, he desconfiat de mi... I això m'ha fet caminar per la vida com si caminés sobre un tall de ganivet. Una vida ha de ser per viure-la.

No ha pogut dominar aquesta avarícia?

Ara ja sí, però ha estat difícil. Com va dir Churchill: ‘L'home ensopega amb la veritat, però s'aixeca i segueix el seu camí’.

D'on prové l'eneagrama?

D'un esoterisme cristià d'Àsia Central, que va divulgar per Europa una mena de Sòcrates rus de principis del segle XX, Gurdjieff. I d'ell ho va aprendre Óscar Ichazo, que m'ho va ensenyar al desert d'Arica.

Com va anar a parar al desert?

Era 1970, i jo passava el pitjor moment de la meva vida. I m’hi vaig retirar durant sis mesos.

Què li havia passat?

La meva segona dona va tenir un accident d'automòbil i va morir el meu fill d'onze anys.

Sobreposar-se devia ser dur...

Tenia 37 anys i em jeia al seu llitet i passava hores i hores plorant. Un dia vaig entendre que aquest plor era per tot el que no havia pogut estimar-lo. Vaig sentir la seva presència i vaig deixar de plorar.

I què va aprendre en el desert?

Jo era metge psiquiatre. Vaig veure que la medicina farmacològica abordava símptomes, però no l'arrel del problema del pacient: la vaig deixar per exercir com a psicoterapeuta.

És molt dolent que mani una passió?

El problema és que en aquest cas la teva vida serà més petita, automatitzada, dilapidaràs energies, podent viure més plenament.

Quin automatisme el va fer ser metge?

Als sis anys vaig veure la lluna plena i li vaig preguntar a la mare què era això. Em va dir que era un cos celeste, com ho eren les estrelles, els planetes..., i em va parlar de la gravetat... i vaig experimentar un intens plaer davant d'aquest besllum de coneixement... I a partir de llavors vaig cercar repetir aquest goig, i això em va portar a la ciència.

Però després va deixar la ciència.

Fou quan vaig sentir que la filosofia i la psicologia afrontaven millor el dolor de la infelicitat.

Quin ha estat el seu moment més feliç?

Als 20 anys vaig tenir una relació eròtica amb una coneguda de 40 anys, i vaig sentir tanta alegria. El món era bell! Vaig sentir l'alegria normal del viure, i aquí vaig ser conscient que jo no havia estat viu fins aleshores.

Ha arribat a conèixer-se perfectament a si mateix?

Al centre de la ceba, si vas traient capes i capes, no hi ha llavor, no hi ha res!

Què vol dir això?

Que l'únic que hi ha són els altres. Abans jo em recloïa en la meva torre d'ivori, però avui veig els problemes del món...

Quins són?

Tots deriven d'una estructura patriarcal profunda, de manera que tots es diluirien si eduquéssim als fills d'una altra manera.

Com, exactament?

Integrant intel·lecte, cos, emocions i esperit, per ser més amorosos, més lliures: més savis. Però per a això és decisiu primer que eduquem als educadors.

Tenim una educació no amorosa?

Massa intel·lectual, massa institucional, individualista, patriarcal i poc humanística. La nostra societat segueix sent masclista i depredadora. Ja deia Cícero: ‘Cada senador és savi, però el Senat és un idiota’.

Solució?

Integrar intel·lecte, instint i amor, els nostres tres cervells. Abraçar-los tots tres de veritat. Actualment, l'intel·lecte ha eclipsat l'amor i ha demonitzat l'instint.

He de deixar-me portar per l’instint?

Si t’arrossega, no ets lliure: es tracta d'aliar-te amb el teu instint.

Quina passió domina avui al món?

La vanitat. S'expressa en la pulsió per l'èxit econòmic, la supremacia tecnològica, la confusió entre valor i preu...

I cap a on s'encamina aquest món?

Molts són els cridats... però molts també són els sords. Hi ha una pulsió de transformació certa, però has d’encendre el llum i veure en la teva pròpia foscor.

I si aconseguís encendre-la, què veuré?

Sabràs que tot és pulsatiu, que tot batega, que tot flueix... Si cerques el jo, acabaràs topant amb l'absència del jo. Allò més transformador és sentir l’esser. Si això succeeix, tendràs dies pitjors o millors..., però recordaràs el gust del ser.

Un consell definitiu?

Ocupa't del regne del cor, i la resta t'arribarà de més a més.


-o-

Tot és… vida


Pau Vidal, arquitecte i teòleg


'Els cors apedaçats són els més bells'


Tenc 40 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc al  Sudan del Sud. Sé com és viure en la guerra, i el meu desig és que tots puguem viure en pau i en un món més just. 

La vida de Jesús és... una opció pel pobre i per la vida, és a dir: viure plenament i ajudar a viure plenament...

Per què va descalç per la vida?

Tot va començar fa cinc anys, quan estudiava el màster de Teologia a Berkeley. És un recordatori personal que m'ajuda a viure més a la intempèrie, menys protegit; viure arrelat, i no oblidar que qualsevol lloc és terra sagrada.

...

En la majoria de les tradicions religioses quan entres al santuari et descalces, i jo tenc un desig profund de poder viure a qualsevol lloc com a un lloc de trobada amb allò transcendent i amb l'altre.

Ho aconsegueix?

De vegades no, per això necessit aquest recordatori. En tots els llocs del món els nins se descalcen per jugar. Jo de vegades puc ser excessivament responsable i no vull oblidar que la vida s'ha de viure també jugant.

Vivim moments en què la necessitat de protegir-se sembla més present.

Aquesta necessitat sorgeix de la por i no del cor més profund. Qualsevol trobada de cor a cor es dóna des de la vulnerabilitat.

Hi ha una mica de penitència en el seu caminar descalç?

Tot el contrari: és una experiència joiosa. Una frase dels primers jesuïtes diu: ‘La nostra casa és el món’ i això és el que jo voldria, en qualsevol lloc, en qualsevol circumstància.

Va treballar als EEUU amb immigrants.

Era el tema del meu màster: la teologia de la migració des dels ulls dels que intenten creuar cap al somni americà.

Què va entendre?

Estam acostumats a un Déu que baixa del cel i s'encarna, una imatge vertical, però n’hi ha una altra: la del Déu desplaçat que travessa una frontera i que horitzontalment s'acosta a nosaltres i ens demana que el reconeguem i acollim. Un repte interessant per a Europa, que avui es fortifica per evitar als indocumentats. El braç obert de la creu ens vol dir ‘abraça als altres’.

Hi ha molta por...

Sí, el que genera aquesta estructura occidental, que bàsicament està asfixiant la vida, impossibilita la capacitat de desplegar una vida amb sentit.

Sembla que anam cap a més por, més policia, més control, però vam votar per això.

Les transformacions socials mai no les han fet les majories, sinó les minories capaces d'oferir una alternativa viable, il·lusionant, que propiciï dinàmiques noves... Jo les veig aquí i també a l'Àfrica, com a petites llums d'esperança enmig d'una situació de foscor.

L'ésser humà és agressiu; si no exercís la seva ràbia, tot seria diferent.

En l'ésser humà hi ha una dinàmica de destrucció i d'abús, i una altra de crear vida i espais de comunicació. La pregunta que ens podem fer com a individus, com a comunitats i com a institucions és: quines dinàmiques estem afavorint a tots els nivells?

Què ha vist, què li ha impactat?

He vist amb claredat que la vida és més forta que la mort. La vida vol viure amb sentit i amb plenitud, al fons i fins al final. No n'hi ha prou amb sobreviure. No n'hi ha prou amb donar-li menjar i roba a un cos, aquest prejudici tan de oenagé occidental. Ser refugiat no és una identitat.

Què val la pena?

Descobrir que l'altre no és una amenaça, sinó una oportunitat per créixer.

La violència deixa ferides molt profundes.

El crit de Job es repeteix: Per què tanta injustícia, fins quan?

És una pregunta que es llança al cel i es queda sense resposta.

Benvinguda al nostre món, profundament fosc, profundament injust. Però fins i tot en el silenci i en la foscor hi ha una presència que acaba abraçant-ho tot. Si creiem que el sentit està només en la llum, ens tornam a quedar amb una part de la nostra història.

Quina ha estat la seva aposta?

Creure que la vida només es viu amb goig quan es lliura, i no em refereixo a fer voluntariat, sinó a aquest viure a la intempèrie, desprotegit dels propis pensaments i certeses, del propi vestit cultural, per apropar-se a l'altre.

Aquesta vulnerabilitat l’ha ferit?

És clar!, el meu cor va esmicolar-se. Però els cors apedaçats són els més bells, et porten a un nivell de connexió molt més profund amb l'altre, cosa que traspassa la paraula, el discurs i, fins i tot, les creences.

És tan fàcil inflamar la ira humana!

Hi ha una tranquil·litat aparent, la gent treballa, funciona, conviu... però hi ha un profund desconcert existencial i això es paga amb existències molt superficials i una afectivitat que pot ser molt fàcilment manipulable.

Ningú no està fora de perill...

Al Sudan del Sud els homes són a casa, asseguts amb el seu kalàixnikov, esperant que aparegui l'enemic. Aquí estem parapetats en la nostra tecnologia, en la ideologia i en les certeses il·lusòries.

... I amb renou, molt de renou; i pol·lució.

Cada nit, m’he de refregar amb força els meus peus per alliberar-me d'aquest renou i d'aquesta pol·lució. La ciutat occidental és la màquina en la qual ens hem cregut que es viu millor, potser per protegir aquesta vulnerabilitat.

No conec paradisos...

Allà on visc hi ha dotze hores de foscor total i aquí hi ha 24 hores de llum, internet, televisió... i això no deixa de ser una ficció perquè ens creguem que podem controlar-ho tot, però no controlam ni el nostre cor, que té una profunditat i uns abismes que desconeixem i temem.


-o-


Tot és... gratitud


Les entrevistes que hem reproduït tan llunyanes i alhora tan properes provenen de La Vanguardia, el diari que ens regala habitualment les contraportades  que, a parer nostre, millor retraten el món, l’univers, els éssers que els habiten, les seves passions, les seves pors i els seus deliris, però també les seves veritats...

I si els periodistes avantguardistes ens han brodat aquest text magnànimament, les imatges ultrasòniques, belles i úniques, que arrodoneixen els blancs del bloc, i que pots veure i admirar ampliades si hi cliques a sobre, tenen també mà i ulls de mestre. 

Són de Miquel Montserrat, el nostre company, mestre i coordinador de la Sangha mallorquina. Tot ell és... un 10.


-o-

Tot és… música


El darrer regal prové d’un alfabet que no té lletres, ni paraules, que juga amb els silencis que s’amaguen entre els sons que ritmen harmònics i bellugadissos entres les escales del pentagrama...

Avui, els silencis de la música callada provenen d’un embriac, d’un bruix, d’un mag que pinta un llenç acolorit de cels esburbats, d’ocres melicotonosos, de liles fosforescents i de vermells resplendents que fan esclatar les ninetes dels ulls...

Els púrpures, que travessen bellugadissos els niguls entelats de boirines fines i subtils de l’escala cromàtica, amaren els nostres cors de bombolles dansarines bufades, un pic i un altre sense aturar, per aquell infant innocent que esdevé el nostre esperit fus amb el del pare que ha marxat a cercar el recer d'aquells que l'han precedit i estimat...

Clica aquí i ho veuràs, i ho sentiràs i ho gaudiràs...(+)

Tot és... gassho profund!


‘El meu amor és el meu culte i la meva adoració, la meva ofrena i el meu sacrifici’
Joan Mascaró

I Fall In Love

Dilluns, 9 d'octubre de 2017



‘Dóna als altres el que desitges que et donin: simpatia, comprensió, tolerància, fe, ajuda, bons pensaments, paraules i obres’

Joan Mascaró i Fornés


Pàtria


Estic enamorat de tu i ha passat tan de temps d’ençà que va néixer en nosaltres aquesta flama, aquesta candela de foc que mai no s’ha d’apagar, que no puc estar-me de dir-t’ho a cau d’orella, com una sintonia de piano que fa ballar les notes dins el cor amb subtilesa... 

O dir-ho amb un clam fort i ferm des del cap curull de la muntanya, perquè ressoni lluny, als confins de la terra i tothom en sigui testimoni del nostre amor...

Ha transcorregut l’estiu removent amb ones blanques i brises càlides els penyals i roquissars de les nostres ànimes, de les nostres pàtries, si mai cap dia en tenguérem...

Deia el vell mestre de música i poeta que ‘la llengua és l’ànima de la nostra terra... Matar-la és assassinar, culturalment i artísticament, el nostre poble, perquè la llengua és la pàtria de l’home...’

De sobte, quan cauen les primeres boires esfilagarsades d’octubre, cercam recer a l’empara del silenci. L'amor esdevé la nostra pàtria...

Amb una postura que sembla d’agenollament religiós recercam la pau que calmi els esperits inquiets que esbufeguen dins els nostres cossos...

Aquietats dins el Zazen d’aquest octubre autumnal reneix l’amor per la vida senzilla, per la naturalesa essencial i s’obren totes les portes del Dharma per aprehendre-les totes.

Així, a Sant Marçal, a Sant Honorat, a Son Bono, o a l’Espai de Silenci del carrer de la Sorteta d’Artà...

Dins aquest minúscul i generós habitacle del llevant mallorquí una lluna blanca ens obre les portes i ens convida a la serenor amorosa de la contemplació...


El racó de n’Aina


Visc en la certesa i sé, des d'un lloc no expressat, que una pràctica compromesa ens obri a una mirada interna que ens connecta amb l'origen. 

Sé també que aquesta connexió amb el que som pot generar canvis en el món de manera silenciosa i imperceptible. 

Avui hem inaugurat la nova temporada a l'Espai de Silenci i em sento feliç i completa. Malgrat les circumstàncies de la vida diària, que a vegades sembla que ens ofegui, la llum mai ha deixat de brillar. 

No puc més que manifestar una immensa i profunda gratitud als amics i amigues, companys i companyes en el Dharma, que amb la seva presència beneeixen aquest lloc, creant un entorn d'harmonia i pau. 

Vull expressar també un agraïment profund a la nostra mestra Berta per inspirar-nos en la distància i també molt especialment al Rafel per acompanyar-me des de fa 20 anys en el camí del Silenci i la Presència

Entre tots i totes podem construir un món millor si amb la nostra mirada interna aprofundim i ens connectam  a l'àmbit buit, allà on tots som U...’

Gràcies Aina Nadal!


Arigato Mizue!!


L’amiga Mizue Tomita, de casada Jenkins, que coneguérem a Canterbury, que viu a Brisbane a Austràlia, que va néixer a Taiwan, que la seva ascendència familiar és del Japó i que ara viatja per la Xina refinant l’aprenentatge del Tai-xí, ens brinda aquestes belles imatges que avui configuren les il·lustracions del nostre bloc...

Gràcies Mizue... グラシエンス


El bosc

Sovint, dins les ones d’emissores franques escoltam la veu del bosc habitat que ens parla de la llum que s’infiltra avall, ran de rels, entre fullatges i brancams...

En la darrera ocasió, el bosc estava habitat per un ornament, un dosser arbori, com els que encara hi ha als boscos tropicals i que hauríem de defensar per evitar la seva desaparició...

Deia, aleshores, Francis Hallé, un botànic expert en els boscos primaris del tròpic, els únics que encara ens queden, que somia amb una botànica que tengui en compte a la planta en si mateixa... 

Una planta que pugui recuperar el seu lloc central en les ciències de la vida...

Deia Hallé, que si ens inspiram en les plantes, enmig d'aquest món d'aparences i de diners, d'anuncis i de soroll, de contaminació i de brutalitat, el futur del planeta seria menys ombrívol, més amorós...

També ho explica en el seu llibre ‘Elogi de la planta. Per una nova biologia’.

El caos, que impera en aquest temps de revolta, no sabem si permetrà estudiar amb deteniment i imposar aquest dosser arbori que, bellament, descriu Hallé com una aventura botànica que pot canviar per sempre el nostre concepte de riquesa... 

‘Un arbre és una enorme superfície que envia a l'atmosfera tones de vapor d'aigua. Cada espècie d'arbre emet molècules volàtils específiques... Les VOC ‘Volàtil Organic Compound’, diu Hallé.

Els arbres no només envien vapor d'aigua a l'atmosfera, sinó que també són capaços de controlar el retorn d'aquesta aigua en forma de pluja. 

D’una pluja rica en gotims de vida que esclaten dins els solcs i fan germinar les llavors, d’allò que esdevindrà un arbre generós de fruits i aliments...

Així com Francis Hallé va veure, en la seva joventut, un nigul dins l'horitzó llunyà i nítid de la sabana africana i, quan es va acostar, va descobrir una petita selva sota aquell nigul; nosaltres recorrem en silenci les entranyes més profundes que habiten dins la nostra mare terra. 

Dins la matriu que més ens estima. Dins el cor de la persona, de l’ésser innumerable ja salvat per sempre més... 

Tot, per trobar una gota minúscula, transparent, gairebé efímera, una gotel·la mínima d’on sorgeix la primera llum que configura l’univers sencer. El nostre univers...


El darrer regal


I per recórrer les sendes aèries i ramificades d'aquest viatge pels mons insospitats que habiten les prolongacions de les branques i les fulles dels nostres arbres; per anar a meditar des de la soca rel que ens configura i defineix; per asseure en silenci contemplatiu fins que esdevengui absolut, recorrerem a la gràcia i a la inspiració de la genialitat musical, perquè:

I Fall In Love Too Easily (+)



Gassho profund!


‘Només l’amor pot expulsar la por que és la causa de la guerra’
Joan Mascaró

Tresors d’estiu

Divendres, 28 de juliol



‘Només aquells qui han sentit l’Infinit poden transmetre les seves sensacions als altres’
Joan Mascaró i Fornés


1er tresor 

‘Mentre camin, cavalc damunt el bou d’aigües’


Aquest koan, el número 10b de la miscel·lània, ens condueix a comprendre, fenomènicament, la unitat. La unitat que ho emmarca i abasta tot. Per una banda, el deambular per la vida ordinària, el viure la realitat il·lusòria; i, de l’altra, cavalcant sobre el bou, és a dir viure alhora amb la consciència de la naturalesa essencial. 

La miscel·lània és una petita col·lecció de koans, agrupada pels mestres de la nostra escola, la Sanbo ZEN, per guiar i acompanyar els membres de la Sangha després de la seva primera experiència de kensho.

Diuen d’ella que és una ‘porta meravellosa per dur a terme un veritable entrenament ZEN...’

2on tresor

‘Univers, únic vers...’


El vers de l’amic Miquel Mestre ens obre els ulls de ‘La lentitud de la mirada’ el poemari de Joan Manuel Homar, Premi Ciutat de Palma de Poesia 2016.

Escriu Homar un poemet curt intitulat ‘Tot canta a l’uníson’ que diu així:

A l’hora baixa, com un nedador
que vol guanyar la costa i no pot,
s’enfonsa el sol en el mar, fins que mor.

Més tard, la groga blancor de la lluna
brilla sobre les aigües com l’esquena
del nedador que mai no arribà a port.

Just aleshores, tot canta a l’uníson:
No has viscut del tot, ans del tot moriràs.

3r tresoret

‘Vaig descobrir que és absolutament necessari no creure en res’


Shunruy Suzuki, el cogombre entorcillat, el Roshi que va deixar de testament ‘Ment zen, ment de principiant’ també és l’autor d’aquesta sentència.

Suzuki ve a dir que només hem de creure en quelcom que no té forma ni color, en allò que ja era abans de l’aparició de tota forma o color...

Sia quin sia el Déu o la doctrina en la que creiem, si ens hi afectem (apegar), la nostra creença estarà basada en una idea, més o menys, egocèntrica.

Perquè ens esforçam en cercar una fe perfecte a fi de salvar-nos a nosaltres mateixos. Però trobar una fe tan perfecte requereix temps. 

Molt de temps. Tant, que ens veurem immersos dins una pràctica idealista. Dins una recerca constant per realitzar el nostre ideal, sense disposar del temps necessari per a la calma.

‘Ara bé –diu Suzuki- si sempre estàs preparat per acceptar tot allò que veus com si aparegués del no-res, tot sabent que existeix alguna raó per a l’aparició d’una existència fenomènica d’aqueixa forma, d’aquest color; llavors, en aquest precís moment, gaudiràs d’una calma perfecta’.

Fem aquesta descoberta en el preàmbul del llibre ‘ZEN, ambivalente’ de Lawrence Shainberg, que ens han regalat de lectura d’estiu. 

Veritablement –dic- ja no em cal llegir cap altra pàgina. En tenc suficient per a tot l’estiu, calorós i xafogós, amb la breu, fresca i sintètica lliçó del Roshi.

4t tresor

‘De les trigonometries a les trilogies’ 


Provinents de les trigonomètriques ikebanes, amb una referència clau a Toni Catany tancam el cicle de tres. 

La nostra particular trilogia que, de la mà de tres fotògrafs, capturadors d’imatges insòlites, ens ha permès recórrer al llarg d’un any territoris ignots, mai no observats tan detingudament. 

Iniciàrem la singular peregrinació amb ‘Blu’ (+), el divendres, 13 de maig de 2016, tot admirant l’obra de Yamamoto Masao.

Un buf fresc i càlid del Haru Ichiban, el primer vent de la primavera, ens va portar Yamamoto amb els seus retrats d’arrel filosòfica i espiritual. 

Yamamoto, Kenna, Catany


Continuarem la peregrinació per terres gèlides amb ‘Yukar, l’ainu’ (+), el divendres, 19 de maig de 2017, badocant els paratges suggerits per la nuesa de Michael Kenna

Kenna i les seves flors primàries, els arbres desfullats i, per tot arreu, els llacs gelats, ens configura un paisatge gairebé inert, aliè, dels indrets inhòspits de l'illa de Hokkaidō, al nord del Japó.

Paratges àrids, misteriosos horitzons, arbres que brosten de sota els feixucs mantells de neu. 

Brancams malmesos pels temporals, boires de nebulosa indissoluble. Xarxes de pesca abandonades, molls fragmentats pels onatges tumultuosos. Imatges que dominen els paisatges de l’illa llunyana...

Ansa per ansa: Catany i Barceló


I, ara, les fotografies de Catany retraten un caràcter dens i palpable, autèntic i alhora saborós, matèric. Tot un substrat substantiu que l’agermana amb el seu estimat i admirat Miquel Barceló, felanitxer universal. 

Fang fet bodegons, perfectament composts en la intimitat del rebost de la vella casa llucmajorera. 


Imatges de semblances inèdites desades dins escenografies improvisades extretes furtivament dels carrers acolorits de l'Índia.

Kenna, Yamamoto, Catany, Barceló... directament o indirecta, s'inspiren en la filosofia del ZEN, que transita d’Índia a la Xina, del Vietnam al Japó.

El nostre és un ZEN que camina i fa camí en la creença que la meditació i la recerca de la bellesa juguen un paper essencial en el desenvolupament dels éssers humans. 

Imatges mínimes, sensuals, nítides o borroses, que distingeixen i converteixen allò ordinari i corrent en un fet extraordinari. 

La bellesa ordinària del no-res passada pel savi sedàs de la consciència d’aquests artistes, sempre singulars. 

El talent


Hi ha un talent que té tothom: la capacitat de desenvolupar la ment-cervell. Això ho aconseguim dormint prou, practicant exercici físic moderat, escoltant i tocant música o mitjançant la transcendència, que és amb diferència el més important.

Entenem aquesta transcendència com les experiències cim. Els alts estats de consciència que són naturalment accessibles a qualsevol fisiologia cerebral humana. 

De fet, científicament, està contrastat que la pràctica de la meditació ZEN augmenta la felicitat. 

Arribam a aquesta experiència cim mitjançant la meditació. Amb el ZEN, tan sols una  senzilla tècnica de seure en quietud i silenci. 

Hi ha una relació directa entre l'acompliment òptim i els alts estats de consciència amb calma interior i felicitat durant una activitat dinàmica, de màxima alerta, d’absència d'esforç i de facilitat d'acció. 

És el clic de Catany quan retrata el món que l’envolta.

Marco Polo


Talment Marco Polo, Catany sempre es deixava sorprendre en els seus viatges. 

Tenia una ment de principiant, una ment zen, una ment innocent, inquieta, curiosa i, paradoxalment, sàvia: 


‘el viatge és un mitjà per adquirir coneixements. 
Un viatge és una recerca i una fugida, un anar i tornar’.

Diu el fotògraf d’instantànies irrepetibles.

Catany sempre tornava a Llucmajor, el seu cap i casal particular. 

‘Faig fotografies per traduir les meves emocions, els meus sentiments i les reaccions de la meva sensibilitat en imatges’. Ara ho podem comprovar, observar i contemplar i admirar al Casal Solleric de Palma, fins al 20 d’agost, a l’exposició ‘Toni Catany d'anar i tornar’.

Anar i tornar


Observam com Catany s'apropia dels objectes, com els conserva i els estima. 

Per exemple, els retrats fets amb la Polaroid. Retrats adés fantasmagòrics, adés intemporals, que ens transporten a les velles estampes descolorides, aquelles que atrapen el cos i l’ànima dissoluta dels retratats.

Modern, audaç, rebel, inquiet, i quiet, sensible, silenciós, contemplatiu, cartoixà. 

La vida i l'obra de Catany és una successió incessant d'anades i tornades, entre dos mons, lligats i separats; entre dues tècniques, l’analògica i la digital; entre dues ciutats Llucmajor i Barcelona; entre els homes i les dones, nuu al bell mig de la Mediterrània i del món, el seu univers.

‘La gran saviesa és fonamentalment un retorn a l’origen, la veritat del nostre univers, la base de la nostra vida. 

L’experiència espiritual, àdhuc la religiosa, pot ser la font vivificant de l’existència humana, i ens permet obrir-la a la seva dimensió més alta. 

La pràctica de Zazen és el secret del Zen...’ ens diu la nostra estimada mestra Berta Meneses.

5è tresor

'La llum clara neix de la nit fosca i el lotus meravellós floreix dins el fang dels aiguamolls'


Els moviments incessants dels artistes, moviments d’anada i tornada, s'alimenten mútuament en una recerca apassionada, que vol glorificar la bellesa i l'harmonia.  

Ells segueixen i persegueixen destriar l'art en la quotidianitat, crear vincles, bastir ponts, trobar semblances a vegades inversemblants. I trobar-se a un mateix; és a dir, mostrar-se. 


A través de les seves fotografies, Toni Catany no ha parlat mai de cap altra cosa que no fos de si mateix. 

Aquesta és la cohesió i la coherència que hi ha entre milers d'imatges que abracen mig segle.

Fos on fos i fes el que fes, Catany buscava sempre unes mateixes coses i no renunciava mai als seus impulsos, les seves passions ni a les seves obsessions.

Com el revers del lector que viatja als llocs més exòtics sense moure’s de la seva butaca, Toni Catany (Llucmajor, 1942-Barcelona, 2013) era capaç de trobar-se a casa en gairebé qualsevol punt del globus terraqüi. 

La seva llar era on hi hagués motius que fotografiar. 

Era un gran col·leccionista d'objectes d'allò més variats i en els seus passejos per l'Iran, Veneçuela, Índia, Mali o Cambodja, feia aplec de futurs objectes domèstics, objectes que esperarien silenciosament el seu torn fins que decidís atorgar-los un lloc de privilegi en algun dels seus bodegons.

Mapamundi


‘Toni Catany –escriu Rubén Cervantes Garrido- tenia un mapamundi on anava marcant tots els llocs que visitava. 

És curiós que no aparegui marcada Barcelona, on es va instal·lar als anys seixanta per convertir-se en fotògraf, i sí la seva Llucmajor natal, si bé el burot de tinta que ho assenyala abasta tot Mallorca i les Balears. 

Potser fou per no oblidar que havia estat allà on havia començat a educar la mirada. 

Al Marroc i després Tunísia es va retrobar amb la Mediterrània de la seva infància, aquella que s'havia perdut sota les rajoles dels passejos marítims, dels blocs d'edificis per a turistes i a l'ombra de les palmeres, substitutes artificials dels vells i verds pinars.

Trobar ressonàncies mediterrànies a Veneçuela és una saludable constatació que la identitat, o millor, les identitats les porta un amb si mateix. 

No hi ha res tan procliu al mestissatge com l'art, cap remei tan efectiu contra les imposicions d'identitats circumscrites a territoris concrets’.

6è tresor

‘Aquil·les i la tortuga’



Escriu Joan Manuel Homar, sota aquest títol, de ressonàncies clàssiques sobre un dels herois més coneguts de la mitologia grega.

Aquest Aquil·les que va participar tan activament en la Guerra de Troia i esdevé un dels personatges principals de la Ilíada d'Homer.


Sóc qui seré
però no em sé;
quan em sabré,
ja seré un altre.


El darrer tresoret


Si vols descobrir-ho, basta que facis clic aquí mateix (+)


Gassho profund!!





‘La satisfacció de la feina difícil ben feta’
Joan Mascaró i Fornés






Belleses trigonomètriques

Dijous, 15 de juny de 2017

A la memòria de Rosario Vinyoles


‘L’home i la planta són mortals i mutables; 
el significat i l’essència de la composició floral 
són eterns’

Bokuyo Takeda



La proporció dels elements, la bellesa de les línies, l’espai significatiu, la frescor, el vigor i l’estètica dels materials, els volums proporcionats, l’harmonia dels colors, la relació de respecte, la cura i la neteja de l’entorn... tot dibuixa l’univers.

Els ensenyaments de Rosario Vinyoles, companya de la Sangha i mestre en l’art de l’ikebana i en molts d’àmbits vitals, es mantenen presents amb fidelitat precisa. 

Rosario, finada el 2008, ens feu hereus d’una de les més antigues i belles tradicions del món Zen.

Per reprendre aquesta pràctica, un grup ben nodrit de companyes va fer trobada als Establiments, a la contrada de na Xunxo Cortés, qui, amablement i generosa, ens va cedir tan esplèndid cau de la família Bibiloni Cortés.


Simplicitat i equilibri


Una ullada a la paret de la casa, als marges del jardí, a la pèrgola i a la taula parada, i hom ja se n’adona de la meravella de l’encontre. Del regal de compartir oratges i brises que arriben per dins el comellar directament de la mar blava, nua, tendra i salvatge alhora.

El grup va fer una pràctica basada en les dues principals característiques de l’ikebana

  1. la simplicitat de les seves regles 
  2. i el seu caràcter decoratiu

Sempre, dins un ampli ventall de llibertat que, si es respecten aquestes regles i tècniques, proporciona l’habilitat suficient per expressar la bellesa de les composicions.

I amb una equilibrada combinació de diversos elements: material fresc, sec, troncs, pedres...

El murmuri de la història


Seguint l’exemple de na Rosario, les nostres companyes aprofundiren en aquest art floral mil·lenari, que té el seu origen en les ofrenes als esperits de la natura. 

Sabem que fou en el Japó més tradicional, enllà el segle VI, quan el Budisme Zen va incloure l’ikebana dins les seves pràctiques meditatives i contemplatives. 

Foren els monjos els primers artistes realitzant ofrenes de flors davant la imatge de Buda

Aquestes icones solien ubicar-se verticalment dins el gerro o deixant surar els pètals de la flor de lotus en un receptacle.

La paraula ikebana deriva d’ikeru ‘conservar viu’ i bana (so de hana) ‘flors’. Podríem dir que significa ‘flors vivents’. 

Però el nom original de l’ikebana era kado, que significa ‘el camí, la ruta de les flors’ com una forma de meditació relacionada amb el pas de les estacions, els cicles vitals, l’efímer de l’existència, la impermanència. 


Em seguiu?


Sense voler copiar la forma de la planta ubicada a la natura, cream el ‘nostre ideal’ de la planta, a la vegada que reflecteix el nostre esperit, dret, sinuós, entorcillat... i allò humà i vegetal i mineral fan u.

Escoltam els moviments silenciosos de les plantes, les paraules no dites de les flors. 

Llavors,  interpretam la seva forma i duem a terme la creació definitiva d’un ikebana

No cercam la bellesa de la flor amb els ulls, cercam la seva essència. 


Trinitat santíssima


I… cada creació és única i manifesta una estructura trinitària

Passat - Present - Futur
Terra - Home - Cel
Naixement - Vida - Mort


  • La flor tancada, o que just comença a obrir-se, representa el futur. 
  • La que està just acabada d’obrir esdevé la representació del present.
  • I la que comença a estar mustia, si sí, endevina el passat.

Normalment, les composicions tenen tres cossos: el vertical, el que s’inclina a un costat i el que s’inclina al costat contrari, deixant que l’espai ‘buit’ prengui importància i agafi rellevància. 

Presència en l’absència, forma no és sinó buit, buit no és sinó forma, com el solc que deixa dibuixat en el cel el vol de l’ocell.

H2O, vida primitiva


L’aigua representa les qualitats primitives i essencials de la ment: claredat, amplitud i la capacitat de reflectir, sense judicis, la realitat tal qual és.

Podem viatjar dins aquesta naturalesa essencial que tot ho configura, a partir del dibuix arquitectònic de l’ikebana.

Des del coneixement de les regles, haurem de despertar la intuïció, cultivar el sentit de l’harmonia interna i connectar amb la pròpia creativitat. 

De fet, el principi del tres es basa en la filosofia budista que considera:

Zen: el cel
Jin: l'home
Tchi: la terra

El grup d’amigues va gaudir ferm del jorn, de la pràctica, de la companyia, dels sabers, que brostaven lliurament, i seguiren fent les composicions florals amb el conjunt d’elements primigenis que els monjos budistes establiren:

  • A la part més alta de les composicions se situa el cel
  • A la part inferior, la més baixa, estaria la terra
  • I al bell mig hi trobam la humanitat, que estaria situada entre el cel i la terra, i que s'alimentaria d'ambdós elements: del cel, pel que fa a tot allò espiritual, i de la terra per tot allò material
  • De l'equilibri de totes les parts consistirà l'harmonia de la composició


La transmissió de l’ensenyança



Al llarg dels segles, aquest art va ser transmès en la pràctica de mestre a deixeble, de forma oral, amb poques paraules o gests sigil·losos, muts.

L’ensenyança es guardava tancada a pany i clau. 

En absolut secret romanien els continguts espirituals i també les tècniques especials.

A Orient, sempre s’ha valorat la transmissió de cor a cor, amb la intenció amagada de no permetre que el deixeble aprengui la lliçó de memòria, sinó que descobreixi l’esperit de la composició floral amb la seva experiència vital.

En el segle XVI, es va publicar el primer llibre, que pràcticament era un codi que enumerava les qualitats fonamentals per aprendre el veritable ikebana: la paciència, la concentració, el caràcter, la serenitat i l’esperit, dirigides simultàniament a Déu i a la Humanitat.


Art, vida


La vida és ‘un art’ en si mateixa. 

En el més profund de la nostra consciència hi ha ‘quelcom’, subtil i essencial, que espera ser descobert i potser és aquí on ens duu ‘el camí de les flors’. 

Un camí que permet la manifestació de la no-forma, en aquesta forma.


L’aroma de Rosario


Rosario va viure uns anys al Japó, on es va iniciar en les arts de l’Ikebana i del Sumie, i va connectar profundament amb la cultura japonesa. 

El 1997 va venir a viure a Palma. Ja era practicant de Zen (deixebla de la mestra Ana Maria Schlütter), quan es va incorporar a la Sangha de Palma transmetent tots els seus sabers i el seu amor envers el Japó. 

Sempre recordava les paraules del mestre Bokuyo Takeda: ‘S'ha de buscar la forma exterior a partir de l'interior’.

Amb aquest principi, durant els Sesshins, ella s’encarregava de fer els ikebanes i tothom se sorprenia de la bellesa, de l'harmonia i de la sensibilitat, que traspuaven les seves composicions florals. 
Na Rosario, amb un somriure als llavis,
a la Fundació s'Olivar

Per mor de l'interès de les persones de la Sangha es van començar a fer anualment cursos d'introducció. Malauradament, na Rosario va morir el dia de Sant Josep de l’any 2008. 

De ben segur que, de llavors ençà, desa els ikebanes del gran temple allà on reposen les persones estimades.


Darrer regal...


Per a ella, i per a tots nosaltres, aquest bell i romàntic ramell que creix, s’enfila i es fon, talment un dels més genuïns ikebanes que na Rosario ens va regalar. (Clicar aquí).


Gassho profund!!


‘La nostra fe s’ha de basar en un amor profund’
Joan Mascaró i Fornés