La imperfecció és el cim

Divendres, 13 de gener de 2017



Fotos de Miquel Montserrat
'Il y avait qu'il fallait détruire et détruire et détruire, 
Il y avait que la salut n'est qu'à ce prix.
Ruiner la face nue qui monte dans le marbre,
Marteler toute forme, toute beauté. 

Aimer la perfection parce qu'elle est le seuil 
Mais la nier sitôt connue, l'oublier morte.

L'imperfection est la cime' 


'Succeïa que calia destruir i destruir i destruir, 
succeïa que aquest era el preu de la salvació. 
Enderrocar la faç nua que remunta del marbre, 
martellejar tota forma, tota bellesa.

Estimar la perfecció perquè ella és el sòl 
però negar-la tot just ens sigui coneguda, oblidar-la morta.

La imperfecció és el cim' 

Ives Bonnefoy
-o-

Els mots d’Yves Bonnefoy (Tours, 1923 - París, 2016) obren aquest pòrtic del camí del Zen i ens cedeixen el títol que, de bell primer, volíem titular Foc! per les raons que més endavant endevinareu. 

Bonnefoy fou poeta, crític i traductor. Va estudiar filosofia i matemàtiques. De la seva vida en destaca també la tasca docent, ocupació que diu molt del tarannà de la persona.

La traducció fou feta per l’amic, poeta, escriptor i metge, Miquel Mestre, en resposta a la nostra entrada ‘Els escrits de l’heroi’ (+) que publicàrem el mes de juny de l’any passat. 

Gràcies Yves i Miquel!


Sant Marçal i Sant Honorat


Tot dins un mateix plat, aquest proper cap de setmana tenim una convidada. Hom haurà de triar Sant Honorat per aquest diumenge, 15 de gener, perquè s’ha ajornat el Zazenkai previst a Sant Marçal, fins el primer dissabte de febrer, dia 4 si tot va bé.

Per Sant Honorat, En Tomeu Artigues de bon grat ens ha preparat una jornada farcida de suculències: el silenci, el tiberi i el Zendo per seure i veure el documental, sempre ben acompanyats. 

Gràcies Tomeu!


Les fotos que abelleixen les paraules


El nostre amic Miquel Montserrat ens ha regalat un pom de fotografies, que il·lustren bellament aquesta plana nostra. 

Si les amplieu, fent clic a sobre, les podreu admirar amb major precisió de detall i copsar allò que ell ens suggereix de forma tan delicada i subtil:

‘Simplement em feia ganes compartir

Encara que una imatge val més que 1000 paraules, de moment no s'ha inventat (supòs que afortunadament) que una foto pugui copsar la realitat del moment al 100%... la immensitat de l'entorn, la temperatura, el flaire, l'emoció, el dolor, el perill...’

Gràcies Miquel!


-o-

L’ermità qui capta 


Arran dels preparatius per fer la pujada a Sant Honorat, us fem a mans uns versos del poema ‘L’ermità qui capta’ de Joan Alcover. 

Joan Alcover i Maspons (Ciutat de Mallorca, 1854 - 1926) fou un poeta, assagista i polític. Deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors contemporanis pertanyents a l'Escola Mallorquina. 

La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tengué cinc fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau.

A tall de semblança amb els monjos Zen, que també fan de la peregrinació i l’acapte una part del viatge vital, iniciàtic. 

Escriu Alcover:

Hoste só de l’altura; és mon ofici 
de casa en casa demanar almoina, 
per tota l’encontrada a on els ecos 
de l’ermitatge tremolant arriben. 

Ma petja seny pels viaranys del terme; 
conec les heretats i les cabanes 
i els pobles i els veïns, 
i els deman noves 
de llurs tribulacions i llurs ventures. 

Per ço del mirador de l’alta ermita 
jo veig quelcom que els viatgers no veuen, 
els viatgers que indiferents trescaren 
la terra del voltant. 

Si vols estendre 
pels amples horitzons de la muntanya 
l’esguard contemplatiu, 
ans de pujar-hi 
recorre pam a pam tota la terra 
que des del cim dominaràs; atura’t 
al comellar, al bosc; guaita la mina, 
saluda els nius humans; vulles conèixer 
la clapa de verdor si és blat o és ordi; 
i aixís, escorcollant cosa per cosa, 
a la contemplació ton ull prepara. 

No per això s’esvairà el misteri, 
del fons de tota cosa inseparable; 
si avança la claror, l’ombra recula, 
com més va reculant, més imponenta...


-o-


Un bany de realitat


Ancorats en les nostres rutines, jugam fantasiosament amb viatjar als cims de l'Himàlaia, al Tibet i al Nepal, a la recerca de la il·luminació, a nedar nuus, talment cossos atlètics, dins les aigües transparentes de les Seychelles o de quedar bocabadats davant del Taj Mahal en un viatge idíl·lic al llocs més exòtics i espirituals de l’Índia, del Japó. 

Tot, perquè oblidem que el viatge no és on, sinó amb qui... I, aquest qui, és un mateix...

Sovint, assegut al safú o al tibulet del Zen, ens ha vengut al cap que ‘per fer el viatge de la nostra vida no necessitem moure'ns del lloc’. 

Assegut en Zazen transcendim la dimensió d’espai i temps i ens movem, amb pau i tranquil·litat, per tots els indrets de l’univers sencer. Sense un parpelleig...

‘Sabem que el primer, i més important viatge, ha de ser amb un mateix: hem de descobrir l'ara en el silenci i que som aquí no per ser algú, perquè ja som, des de sempre; ni tampoc per ser més que els altres, perquè ningú és més ni menys que ningú. 

Per trobar-se a un mateix, només cal deixar-se ser en el bany de la realitat; més revelador que qualsevol fantasia de poder o d’escapisme il·lusori. 

Per començar aquest viatge de la teva vida, has de regalar-te temps’ explica Pablo D'Ors en el seu llibre ‘Biografia del silencio’ (+), i seguir tècniques de meditació imprescindibles per viure plenament.


-o-


Foc, foc!


L'home savi va sentir que el seu final s'apropava i va voler morir al bosc. Els seus deixebles el van seguir i li van demanar que els digués la seva última paraula. I ell va dir: ‘Foc!’ I va morir. Llavors, el bosc va començar a cremar.

Com ho entén vostè?
És el poder de la paraula. La paraula pot transformar la realitat, però només el silenci ens transforma a nosaltres mateixos.

Doni’m un altre koan per resoldre.
Fins que no siguis l'últim i et sentis el primer no hauràs resolt el teu koan.

Aquest té ressò cristià i universal.
Els koan són endevinalles taoistes que el mestre dóna a l'alumne, però no perquè les resolgui, sinó perquè es resolgui a si mateix.

El koan et pensa a tu.
Et penses en ell i en els seus segles. La meditació no té per què ser religiosa, però és més fàcil practicar-la en tradicions mil·lenàries com la cristiana, la budista o la taoista.

En què s'assemblen aquestes tradicions?
Nosaltres podem raonar els problemes amb paraules; elles ensenyen a respirar aquests problemes en silenci.

Ens ensenyen a solucionar?
No és això. No intenti aprofitar el temps; tracti de lliurar-lo. La meditació no és per al creixement personal; no és per aprofitar el temps; sinó per regalar-te’l a tu mateix o regalar-lo a Déu, si ets creient.

Em regal una estoneta de no-res?
De silenci. Perquè només sents la paraula en la mesura que és concebuda en el silenci.

El silenci escasseja en aquesta era digital.
La híper connectivitat dispersa la ment i genera fam de silenci i de desert.

Perdre’s per fugir de les xarxes?
El desert en la tradició cristiana és metàfora del propi interior; en el Zen és el buit.

Anar al desert és no fer res?
Què és no fer res?

...?
Molts creuen que viure intensament és saciar-se amb milers d’experiències, però és al revés: estam fets per a la intensitat; no per a la quantitat. Aprendre a viure és deixar de somiar amb les nostres aventures per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Jo creia que no hi ha èxits sense somnis.
A mi m'ha costat quatre dècades aprendre a deixar de somiar amb mi mateix. Però ara sé que la meditació ensenya a submergir-se en la realitat i a fer el que fas. Sense mentides ni somnis.

La fantasia no ajuda a digerir la realitat?
Somiar és tancar-se en la presó de l'irreal, quan no hi ha res més alliberador que la realitat. La millor fantasia és infinitament pitjor que la teva realitat quan la descobreixes. Meditar és submergir-se en la realitat i donar-se un bany de ser. I, creieu-me, és un alleujament.

Idò, acaba vostè d’aniquilar el cinema.
Almenys amb cert cinema escapista i amb l'últim mite d'Occident: l'amor romàntic. L'amor autèntic no té res a veure amb el romàntic, que ho espera tot; l'amor autèntic ho dóna tot sense esperar res: és real.

És que en comptes de trobar-se amb un altre ésser humà n’hi ha que esperen la loteria.
L'amor romàntic és aquesta falsa esperança que un altre et doni de cop i volta tot el que et falta a la vida. Per això, perquè és pura fantasia, es converteix fàcilment en odi o indiferència.

De fet, era una expectativa egoista.
Aquesta exaltació de l'amor romàntic com a argument de venda provoca abismes de desgràcia en la nostra societat. Perquè ningú pot donar-te tot el que et falta si no saps trobar-ho per tu mateix.

Com?
La meditació facilita aquests indicis de la realitat, que són només moments que ens permeten captar qui som de veritat. Però, aquests moments no arriben amb talent o esforç, sinó amb lliurament: així com arriba l'amor.

En què consisteix la seva tècnica?
Hi ha dues maneres de conèixer-nos: l'analítica i el sintètica. L’analítica requereix la paraula; la sintètica, el silenci. Són les dues cares de la mateixa moneda, però només la paraula forjada en el silenci fa diana en l'ésser.

Pens, és a dir, no pens i ja està?
A l’hora de meditar en silenci desemmascararà les falses il·lusions. La major part de la nostra energia la malgastam en expectatives il·lusòries que desapareixen quan les tocam.

Quina és la pitjor il·lusió?
L'ego. Per això, quan trobes a qui només viu per adorar la il·lusió del seu ego...

Narcisos tòxics, les diuen ara.
... T'entristeixes i, en canvi, amb només estar davant d'una persona autèntica, rejoveneixes.

Entrevistar aquí a algunes d’aquestes persones és un gaudi.
Deixar d'adorar al teu ego és el més difícil...

El silenci -va dir aquí Melloni- no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego.
L'ego és afany de possessió, però a mesura que et distàncies d'aquesta il·lusió, vas madurant i, a poc a poc, hi veus amb més claredat i s'il·lumina la realitat. I així et vas adonant que no necessites ser important; ni et cal ser més que els altres; ni tan sols ser algú, perquè ja ho ets tot: ets tu.

Ser autèntic és ser generós?
Sovint, creiem que n'hi ha prou amb donar...

No és això?
... però tota ajuda resulta superficial fins que descobreixes que jo sóc tu; que tu ets jo i que tots som un.

Gràcies a La Vanguardia, i al seu periodista Lluís Amiguet, hem descobert D’Ors.  L'entrevista a La Vanguardia (+)

-o-

El darrer regal


Per a tots aquells que avui no puguin anar fins a Sa Pobla, serveixi de conhort aquest ble de llum que ens ha deixat sonoritzat un dels cantaires que millor han musicat les paraules dels poetes i místics.

Si voleu saber de qui parlam, clicau aquí i ho endevinareu aviat (+).


Gassho profund!



‘L’amor és la recompensa de l’amor’
Joan Mascaró Fornés

Un fragment del matí

Divendres, 30 de desembre de 2016


‘Quan la claror del matí il·lumina la foscor del crepuscle esdevé el miracle del descobriment d'allò que som en plenitud: jo som tu...





'El veritable progrés de la humanitat consisteix en què els éssers passin del domini de la ignorància al del coneixement. 

Aquest àmbit suposa més consciència, més llibertat, tal com ha estat el camí de l’evolució de l'home. 

Per això, sempre experimentam que hi ha àmbits en la nostra vida que precisen ser alliberats. 

Intuïm que dins de cada un de nosaltres hi ha l’energia suficient per fer possible aquest canvi.

La humanitat es troba en un moment en el qual experimenta la necessitat de passar de la llei que estableix la lluita per la supervivència de l'espècie, que Darwin va observar, a la llei de la cooperació per una nova existència.

És aquest triomf de la cooperació per la vida a què fa referència el profeta Isaïes quan diu ‘habitaran junts el llop i l'anyell’. 

I perquè això esdevingui cal que emergeixi una nova llei, és a dir, es necessari un canvi profund en l'estructura psíquica i física dels éssers, que ha de reemplaçar l'antiga llei.

Aquesta evolució fa referència, en primer lloc, al canvi de consciència, canvi en la nostra estructura mental, en els nostres desitjos i aficions, en els nostres patrons de comportament i en la nostra manera de viure.


La transformació


Però aquest canvi de consciència suposa una nova percepció de Déu, de l'ésser humà i del cosmos. També del temps i de l'espai, que queden superats per la consciència del moment present. 

Aquesta percepció també implica una transparència de la realitat i comporta, per tant, una connexió amb la llum interior, que ens permet veure com totes les coses manifesten l'Ésser en plenitud.

Així, tots els esdeveniments i totes les circumstàncies són manifestació i potencialitat.

Però, aquesta evolució té un preu. 

La nova harmonia requereix una dedicació acurada d'aquest principi diví que tots portem dedins, d'aquest principi de transformació que tots posseïm i que si tenim fe en ell, una fe capaç de moure les muntanyes de la separació, de l'odi i la ignorància, serà capaç també de transformar la nostra realitat personal i la de l'entorn.

Aquesta força capaç de produir la transformació no és fruit d'una opinió intel·lectual ni d'un sentiment personal, per molt intens que sigui. Sinó que és el resultat de la unió de l'ésser humà que pensa, sent i desitja amb els altres, amb Déu i amb el Cosmos. 

La fe capaç de transformar les estructures que ens mantenen segrestats és fruit de la unió completa, encara que només sigui per un instant, de tota la realitat còsmica-humana-divina, que ens constitueix com a persones. 

Alhora, aquesta conversió no és fruit de la il·lusió. 

El miracle de la transformació personal i del nostre món són fruit de la Veritat, en el sentit més sublim de la paraula. Quan es produeix la unió de l'home, aquest home concentrat i unificat, amb la veritat, la bellesa i la bondat còsmiques: esdevé la unió de l’home amb Déu. 

Aquesta transformació està basada en l'actuació a l'uníson de totes les nostres facultats. 


El camí


Per això la meditació és el camí de transformació del món. 

És en el silenci de la persona centrada en la veritat on la divinitat es manifesta i li dóna certesa i permet experimentar el miracle d'un nou ordre, com anuncia el profeta Isaïes.

És en l'obertura a aquesta divinitat, a aquesta plenitud de l’ésser, aconseguida a través de la pràctica de la meditació i de la contemplació, que hom percep aquest àmbit profund de l'ànima, d'un mateix i de totes les coses.

És aquí, en el misteri de la nostra interioritat, on es desenvolupa la nova vida, on es donen cita i s’unifiquen els contraris. 

No hem de tenir por i hem de conrear en nosaltres aquesta fe capaç de atorgar-nos el miracle d'un ordre nou, d'una societat nova.

Hem de ser capaços de mantenir la llum encesa, perquè il·lumini tota oposició i faci emergir un món harmònic, on la comunió social i l'amor circulin i alimentin plenament la vida de cadascú.'

Aquest escrit prové del comentari de la nostra mestra, Berta Meneses, fet i dit en el decurs de la celebració esdevinguda amb motiu del Curs d’Iniciació al Zen, de novembre de 2015. 

Ha passat un any d'ençà la seva publicació a aquest bloc i, cada vegada que ho llegim o rellegim, el postulat referma la seva vigència: la meditació és el camí de transformació del món. I, malgrat el pas del temps, l’escrit assoleix una categoria d’extraordinària dignitat.

Altrament, la mestra ens ha fet arribar la seva felicitació de les festes nadalenques i de cap d’any:

Estimada Sangha,

En aquest dies de Nadal, on tots ens trobem més a prop de tots: famílies, amics i també dels que pateixen, us desitjo el millor en les vostres vides, que las benediccions que cada dia la Vida ens atorga ens ajudin  a desvetllar la Saviesa i la Compassió.

Bon Nadal.

Berta

Solidaritat


Ens escriu Pilar Ascaso.

Benvolguts amics, col·laboradors i participants de la Trobada d'Espai Reflexiu,

Després de l'última trobada del passat mes de novembre, em plau informar-vos que les aportacions realitzades per tots nosaltres al llarg de les diverses activitats dutes a terme en el 2016, han abastat un total de 590 €, quantitat que hem ingressat íntegra a Can Gazà, l’Institut contra l'Exclusió Social (+), al capdavant del qual s'hi troba Jaume Santandreu. 

Ja sabeu que fa dècades es dedica a guarir, curar i millorar les condicions de vida de les persones en situació d'exclusió social extrema.

Tot això es ho hem d'agrair especialment als nostres companys i formidables i entranyables convidats, que han col·laborat de forma generosa i desinteressada: Teresa Fernández, Gaspar Caballero, el grup de música antiga Polissonia (Bàrbara Duran, Francesca Suau i Francesc Cubells). Susana Volosín, Elsa García i Enric Benito.

I, per descomptat, igualment us ho devem a tots vosaltres, amics i amigues participants, que heu fet possible que junts puguem gaudir d'aquestes precioses i interessants vetllades.

Mil gràcies a tots i totes i bones festes!


El darrer regal


El present final ens arriba redactat amb les paraules que, bellament, escriu Damià Huguet en el seu poema ‘Lluna vella’. 

Talment un pagès que llaura els solcs de la seva partió amb llurs mans i ungles, plenes de calls i de padrastres, Huguet esgarrinxa el llenguatge per no fer malbé el sentit més profund de la paraula que defineix la pròpia identitat. 

Amb un tall prim, furga dins les entranyes més fondes de la pell per retrobar el sentit a la vida.

‘La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge.
Amb tota la blavor que sura damunt l’alga
de Síria, de Tunísia, de Creta o d’Alger
la veu que veim amb arbres romp amb esquits de vent
tots els murs que ara sobren al paradís on som.

Som hereus d’un passat que tots volem ben nostre.
I ho proclamam en creu, al llevant i al migjorn.
Cada pedra manté els calls de les vivències 
a la terra que veu totes les llums trencades.
Cops de puny a la fosca. Hi som presents, encara.’

Encara hi som...


En homenatge a tots els poetes, a tots els artistes que –com Damià Huguet- han solcat la mar de les nostres vides tot deixant un regueró d’enyors tenyits de sons, de veus, de mots, de poemes, de cançons, que vessunyen un doll ple d’emocions i d'amor, dins un fragment d’un matí qualsevulla. 

Us diem adéu i feliç 2017 amb l’amor de Federico, d’Enrique i de Leonard. (cliqueu aquí +).


-o-


Un esment agraït per a les fotografies, i els seus autors, que podeu veure ampliades si cliqueu damunt, atès que les hem agafat majoritàriament del bloc El universo hoy (+). 


Gassho profund!



‘Hi ha d’haver un Altíssim al nostre univers, conegut o desconegut’
Joan Mascaró i Fornés

Derelictes d'un naufragi

Dijous, 8 de desembre de 2016




Es necessari el sofriment per perfeccionar el caràcter de l’home?’

Joan Mascaró i Fornés



Nit obscura


‘Navegarem a la deriva 438 dies. Per alta mar. Tot era blau o negre. La barca, ‘Faraón’ de nom, era un bou petit, de tan sols set metre i mig d’eslora. Calava mig metre i tenia un tendal i una gelera per posar-hi el peix. 

Es desfermà una tempesta infernal amb ones de sis metres. Fou bestial. 

Decidirem tornar a terra, però els esforços i la voluntat no foren suficients. El temporal va durar cinc dies i cinc nits. Llavors, la deriva a la mar gran.

Només teníem una ceba i un ganivet i sobrevisquérem 438 dies. Ezequiel, el meu company, no va poder aguantar i el vaig perdre als 90 dies, deshidratat. El vaig tenir al meu costat durant uns jorns infinits. 


Hiroaki


No gosava llançar el seu cos a la mar. Ho vaig fer una nit obscura, per no veure res. Vaig plorar molt. Vaig resar, cosa que no havia fet mai. Em vaig lliurar a Déu i m’acompanyà, i l’oceà em va salvar.

Vaig fer peu a terra 6.500 milles lluny d’on havia salpat. A Ebon, un illot de l’arxipèlag de les Marschall, a Oceania. Nuu, la roba s’havia podrit, i amb un ganivet a la mà. Em vaig veure a un mirall, em vaig espantar i el vaig trencar d'un cop...

Allà, un vell pescador japonès em va acollir. M’embolcallà dins una flassada i, dins l’escalfor, d’un foc fet a l’interior de la cabana, m’hi va deixar dormir infinitament.

Quan vaig despertar em va contar la vida, la dissort del seu naufragi, quan una ona gegantina l’engolí mar endins.

Hiroaki, l’home que brilla, havia nascut a la Prefectura de Kagoshima. A un poblet de nom Minamitane. Fins a on li arribava la memòria, tota la seva família s’havia dedicat a les arts de la mar. Mariners i peixaters. Artistes de les ones, dels fondals... 


Gyotaku


Em van cridar l’atenció uns dibuixos a tinta que penjaven del brancam del sostre de la cabana. Hi vaig reconèixer un gall, un turbot, un pop de grans dimensions i un parell de gambes...

‘Gyotaku’ –em digué- és una expressió comuna al meu país. Formada per gyo ‘peix’ i taku ‘fregar’. És un sistema d’impressió que va començar a utilitzar-se en els mercats i peixateries dels pobles costaners del Japó a inicis del segle XIX. 

Aleshores, era una forma de registre de la mida i del tipus d’espècies capturades. 

Els pescadors cobrien la peça amb tinta i pressionaven sobre ella un paper d’arròs que a l’aixecar-se reproduïa la imatge exacta del peix. 

De vegades, aquest acte tenia lloc encara a alta mar, ja que els pescadors solien portar paper, tinta i pinzells. 

Talment Charles Robert Darwin, aquests naturalistes japonesos acompanyaven el gest amb una anotació de la data i el lloc de la pesca. I, en ocasions especials, hi afegien un poema d’agraïment al nutritiu mar pels fruits que els oferia. 



El pop observa,
lànguidament ajagut,
la remor de les ones llunyanes

-o-

Quelcom de ritual funerari i espiritual està contingut en el gyotaku: el peix es prepara, s’estenen les seves aletes, s’obre la boca, s’ungeix amb el tint i es cobreix amb un llenç a manera de sudari, perquè quedi plasmada la seva naturalesa més autèntica i real, el que va ser en vida. 

Vida i mort, van de la mà, ansa per ansa. Tot passa de pressa. Estigueu tots molt vigilants, resa el sutra del final del dia...

Una vegada que la impressió es completava, la tinta que s’utilitzava, derivada del carbó vegetal (sumi-e), i a la qual se li atribuïen qualitats màgiques, el peix es netejava per a ser cuinat.

El calamar, esgarrat per la fitora,
descansa eternament 
embolcallat en paper d’arròs

-o-

L’amic, i artista, Jaume Salvadiego empra la tècnica dels vells pescadors japonesos per testimoniar les seves captures en el món de l’art contemporani. 

El dimarts, 13 de desembre, sense por al mal averany, ens proposa una cita al Bar Rita, al carrer dels Socors de Palma.

Sullà, dins el misteri de la placeta Llorenç Bisbal, estendrà la pescada feta a altes hores de la matinada. El botí parla per si mateix.



Sona la campana del temple
i esdevé en el Rita
la devoció dels peixos

-o-

Salvadiego


Jaume Salvadiego manté la tradició i també fa constar, surran de les captures, un petit poema d'agraïment o de recordatori al costat de la signatura. 

A l’antigor, es tractava d'una forma d'agraïment del pescador a la mar en reconeixement a la generositat dels oceans i alhora una expressió de la satisfacció i l'orgull de la captura.

El nostre amic, sofisticant la tècnica de l'ictiograma, arriba fins i tot a representar les escates i l'ull del peix. Mini meravelles minimalistes...



El vell pescador de Minamitane
dibuixa l’hivern
amb dues gambes blavoses

-o-

Jaume Salvadiego Bonet, nat al barri de Gràcia, al cor de Barcelona, el 1956, va estudiar Arts i Oficis i ho va compaginar amb feina de dibuixant i grafista a diverses agències de publicitat i estudis de disseny. 

A Mallorca ha treballat la publicitat i l’art de la il·lustració tot ajuntant-les amb la de dissenyador a diferents agències...

Ara, bolcat dins l’art de la mar i d’altres aigües il·lustratives, Salvadiego retorna als orígens més ancestrals i primitius de la petjada rupestre i paleolítica. Ens deixa de penyora aquest esbart de peixos i cefalòpodes retratats en tinta xinesa...

El fanal de popa il·lumina
lluços, escamarlans i pagells de fonera
que salten briosos dins l’ormeig

-o-


U, la veritat


D'aquest naufragi també salvam unes paraules que orlaven de dignitat autèntica la bellesa de l'univers quan esdevé una festa.

'Hem fet peu a casa; descansam a la llar, en el seu escalfor íntim i subtil. I, des d'allà mateix, hem de baixar a les profunditats de la mar gran, oceànica; a l’abismament; a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins la plenitud...

El desconhort, l’error, el mal, tot prové de passejar-nos i deambular per un estil de vida superficial, que ens fa pujar al cim més alt, i més il·lusori, sempre aliè a la naturalesa essencial.

Hem de deixar passar les situacions contradictòries, siguin les que siguin, i concedir-les el seu lloc just dins les nostres vides. I en les dels altres...

No multiplicar la confusió i deixar que el misteri esdevengui misteri, perquè és essencial per a la vida profunda i també per al camí espiritual.

Alliberar-nos de les armadures, feixugues encara que defensives, i esbucar els murs, perquè transcendeixen les vulnerabilitats tan necessàries per a la gràcia i el goig de descobrir-nos a nosaltres mateixos i viure plenament...'

Berta Meneses, la nostra mestra


Llambies


La conjunció dels astres hivernals que dansen com a papallons, encalçant el Nadal proper, ens porta aparellats dos artistes que sobriveven el naufragi d'aquest temps materialistes: el primer, Jaume Salvadiego i, el segon, n’Andreu Llambies, amic i company de la Sangha de Marratxinet; avui, Sant Marçal. 

Podrem veure les darreres creacions de n'Andreu a la sala Art Mallorca del carrer de la Missió, núm. 26, de Palma. 

La inauguració és el 15 de desembre, a les 20.00h (estam tots convidats). Romandrà exposada fins el 7 de gener.

Seguint la petjada dels pintors i amb l’art peregrinam cap a finals d’any. Ells seran fars dins la nit, llums que ens guien pel sender de la pau i l’amor, de la comprensió.

Esbrinar el secret litúrgic de l’art d’Andreu Llambies és el sentit del text que podeu llegir a continuació. No hi afegirem ni un punt ni una coma. Diu així:


El metzí


‘El bruix emmetzinava el cap dels seus seguidors amb idees il·lògiques, inconnexes, il·luminades. Emprava tota sort d’artefactes i metzines per fer màgia, que els inquisidors consideraven diabòlica i perversa. 


I aquests, creu en mà i ungits per la fe cristiana i vertadera, perseguien, empresonaven, torturaven vilment i, fins i tot, aniquilaven, a la forca o a la foguera, a tota casta de bruixots i emmetzinats. La sort de la vida a la Edat Mitjana al reialme de Mallorca penjava d’un fil. 

Avui, observar detingudament les peces que ens mostra Andreu Llambies és pura metzina. 

Ell camina descalç sobre el tall esmolat del ganivet. Es passeja per l’art de les agrupacions inconnexes i fa una peregrinació infinita per garrigues, pletes i rostollars secs de rella, muts de formiguers.

L’artista, de rel alaronera que desplega el seu brancam colorit per les terres ondulades de sa Cabaneta, ens convida a explorar, a fer una mirada detinguda, un esguard, a les noves mixtures de metzina. 

Fetes de menudències pictòriques, les seves obres responen al camí interior, que tresca amb pas humil, però ferm. El seu enclavó, embraonat a terra fonda, ja ho anuncia ‘petjada de pagès no fa mal a res’.


El vell magraner de Marratxinet
dibuixa l’hivern
d’un dissabte anònim.

-o-

Ell segueix, impertèrrit, el seu camí. Sense por a res, deambula pel sender creatiu de la metzina secreta i sagrada que esdevé ‘retxa, punt, burot, esborrall, ziga-zaga, esses, revolts, corbes, el·lipsis cromàtiques, metàfores formals, pluges de signes, poemes breus, talment haikus senzills i profunds, que dibuixen els gotims dels tamarells que ploren ran de mar l’enyor dels vells mariners apàtrides...’.


La textura de la meditació


En els seus dibuixos hom hi endevina circumloquis mironians, que constel·len despullats de cobdícia i niciesa. El seu traç escriu símbols, senzills i fràgils, dins la línia de la ‘T’ de Tàpies, o de 'Tao’ o de ‘Transformació’. 

En els seus quadres l’infinit atrapa el temps. I, amb la mateixa contundència del zen, reflecteixen el desinterès per la grandiloqüència i l'artifici. Llambies posa en valor l'expressivitat, l'espontaneïtat, la gestualitat i les qualitats de les imatges, per dibuixar l'empremta del pas del temps en les cèl·lules que ens configuren. 

El seu art té la textura de la meditació, que desemboca amb tota naturalitat cap al dibuix de formes nues, fruit de l’experiència de la unificació. 


Calabruix de pampalolles
glaçades

il·luminen l’arbocera

-o-

El seu llenguatge, síntesi de la matèria i de l’esperit, és el perfecte equilibri que convida a la Comunió de races, de religions, de persones. És la connexió que guia la mà de l’artista per pintar els signes genuïns, vertaders. 

Llambies no s’ha desviat gens ni mica del món que sempre l’ha encuriosit, de ‘sembrar les sements del seu art dins un camp de solcs esguerrats per la mà destra del creador, furgant cavitats on sembrar la llavor de la divinitat’. 

Lluny de dibuixar el crit furtiu del desesper que clama auxili, enlaira la seva veu per entonar el més pur cant sibil·ler.


Sibil·la


L’indument que representa la sibil·la de Llambies té l’esperit profètic d’aquelles endevinadores paganes, que havien de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova. 

Els seus quadres desdibuixen el retrat de l’infant orat amb túnica femenina, però guarden el mateix to d’aquella arcaica cançó que diu:


‘lo jorn del Judici parrà 
qui haurà fet servici... 
perquè gran foc del cel davallarà; 
i mars, i fonts, i rius, tot cremarà...'

-o-

D’aquest desert aspre sorgeix impol·lut l’esplet d’obres, acolorides, fugaces, que semblen efímeres, per renéixer esplendoroses dins el camp erm de l’art contemporani. 


Al-Andalus


Les peces de Llambies, derelictes d’un naufragi, podrien tenir el mateix origen pagà del cant profètic del segle X. 

Aquestes pintures patrimonials, impossibles de valorar materialment i dinerària, també podrien tenir un origen mossàrab, provinents de les arts romàniques creades a l’entorn del al-Àndalus. 

O, com li agradaria defensar al professor Aebischer, la inspiració del cant creatiu de Llambies prové de les altes terres del Llenguadoc, perquè la seva ingent producció d’art alquímic hauria rebut una influència cultural dels mestres occitans, dels càtars, tal com la Catalunya vella rebé.

Home bo, dret i condret, Andreu Llambies sempre retorna dels seus llargs viatges, interiors i exteriors, per mostrar-nos la veritable realitat de l’aprenentatge del Dharma

Sigui d’on sigui, provengui d’on provengui, el bruixot cabaneter d’Alaró mescla elements cromàtics per oferir-nos un viatge visual únic, al·lucinogen i emmetzinador. 

El seu és un viatge a les arrels més endinsades dels confins remots de la persona. Ben al fons de la consciència humana.


Escriurem plegats,
si véns,
el darrer poema...

-o-

El regal


Sense sortir d'aquest univers a la deriva ens arriba, melangiosament, una veu adés subtil i fina adés sorda i esquerdada d’un ésser etern i inoblidable que retrata aquest jorn, aquí i ara. 

Clica i te’n portaràs el seu regal (+)

Gassho profund!

‘Silenci i treball’
Joan Mascaró i Fornés

L’univers és una festa

Divendres, 18 de novembre de 2016



‘Surt el sol sobre el bé i sobre el mal’
Joan Mascaró i Fornés




La bellesa de l’univers, l’harmonia, la proporció, la simetria, l’equilibri i l’economia, que vam voler esbrinar seguint les pautes que ens oferia el Nobel de Física, Frank Wilczek, en la proppassada entrada a aquest bloc, ens condueix avui, agafats de bracet, talment pare de la novia, a uns altres indrets.

Avui viatjarem a paisatges que ens volen mostrar altres secrets amagats rere els roquissars de la informació, les muntanyes de bits, els salts quàntics o les atmosferes enrarides, allà on es desen caòticament les belleses esfereïdores d’aquests cels ennigulats que, horabaixant, obscureixen, desdibuixen i allunyen el cúmul de desídies ètiques, l’estoïcisme bord, la indiferència política... 

Tot, paraules en va.

Som-hi, doncs. 


Les veritats


La mestra Berta Meneses ens feu, en el decurs de la darrera celebració, el comentari –basat en la història de Zaqueu- de la importància de desprendre’ns dels nostres projectes i de les nostres projeccions espirituals que alimenten la temptació de pujar, d’escalar, de grimpar fins al cim del coneixement, de la riquesa, de l’èxit, de la il·luminació...

‘Però si el fet de l’ascens té importància per a l’ego, immers dins el món il·lusori de la fama i el poder físic i material; el descens és el veritable camí espiritual –deia la mestra. 

Amollar, afluixar, deixar anar els pensaments, els sentiments, els projectes, esdevé el torrent espiritual que ens mena cap al gran riu, el riu de la divinitat. 

La raó que ens permet confiar en una immersió tan profunda és que, en el fons, el teu fons i el de Déu, es fonen, s’uneixen, s’ajunten, perquè sempre han estat u...


U


Hem fet peu a casa; descansam a la llar, en el seu escalfor íntim i subtil. I, des d'allà mateix, hem de baixar a les profunditats de la mar gran, oceànica; a l’abismament; a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins la plenitud...

El desconhort, l’error, el mal, tot prové de passejar-nos i deambular per un estil de vida superficial, que ens fa pujar al cim més alt, i més il·lusori, sempre aliè a la naturalesa essencial.

Hem de deixar passar les situacions contradictòries, siguin les que siguin, i concedir-les el seu lloc just dins les nostres vides. I en les dels altres...

No multiplicar la confusió i deixar que el misteri esdevengui misteri, perquè és essencial per a la vida profunda i també per al camí espiritual.

Alliberar-nos de les armadures, feixugues encara que defensives, i esbucar els murs, perquè transcendeixen les vulnerabilitats tan necessàries per a la gràcia i el goig de descobrir-nos a nosaltres mateixos i viure plenament.

Perquè quan ens negam a desenvolupar les nostres capacitats, de coratge o de resistència, afeblim la nostra fortalesa...


La llibertat


Una fortalesa que requereix del reconeixement d’allò que som, d’allò que ja som des de sempre, i d’acceptar la pròpia vulnerabilitat...

Una fortalesa per poder absorbir, i rebre alhora, la llum i l’obscuritat, el dolor i el plaer, la bondat i la maldat... 

Tot per aprofundir fins a la immensitat del no-res, fins a la immensitat del buit esdevingut forma, de la forma esdevinguda buit...

Hem de trobar i comprendre aquesta fortalesa que neix de la sensibilitat, del silenci, de la quietud, que ens comunica amb el buit infinit que configura la nostra naturalesa vertadera.

La força del buit, del no-res, del punt zero. Aquesta força -diu la mestra - esmorrella totes les nostres definicions, copeja i esbuca les pròpies projeccions del què significa ser forts. 


El misteri


Hem d’acollir i abraçar les nostres pors per poder entrar a la part més obscura de la nostra casa. 

Ens hem de fer amics de la mateixa obscuritat que ens guiarà cap a les interioritats més íntimes i sagrades...

Allà s’hi esdevé la confiança, no la del èxtasi o del plaer, sinó una confiança de ser el què som... 

Una confiança que ens ajuda a submergir-nos en el no-res, a entrar en el misteri, a assaborir-lo, a explorar-lo...

El misteri sana. Uneix. Salva. Allibera... 

La confiança allunya la por i, quan l’amollam, estam preparats per viure plenament, per descobrir-nos en la plenitud; per estimar i per ser instruments d’alliberació per als altres...

La fortalesa és deixar anar la feblesa, l’autocompassió, la vergonya pueril, la por a ser diferent o la por a ser un mateix...

Saber esperar, fer de l’espera una paciència, una virtut, és un altre ensenyament fonamental. 

Aquesta paciència, aquest saber esperar sense defallir en la pràctica, ens permetrà experimentar el propi origen primordial...

Podrem arribar a la pròpia casa, amollar els fermalls fins i tot del buit, i obrir-nos i abraçar el preludi d’un naixement encara més gran...'


La cançó de l’univers


Visc a un planeta ple d'ecosistemes,
no és del tot rodó:
el va escriure un moro que tenia mala lletra.
Sa rotació gairebé no se nota,
ningú no ha vist sa translació
perquè ens aplega en haver dinat
quan feim horeta.

I cada nit feim una festa
a una platja que hem fitat a cada destre
amb un fogueró.
Tenim amics d'altres planetes,
són turistes, trompetistes,
saben totes ses nostres cançons.

I ballam fins que és de dia
i en de dia treim sa barca
i mos n'anam a fer un viatge misteriós
a una cala transparenta,
ens hi quedam a viure perquè tothom sap
que som gent valenta.

El temps inventa àtoms de colorins,
s'univers és una festa que ens omple de joia,
cada finestra obre un nou matí
ple de llums i ple d'orquestres,
ple d'enigmes submarins.

Així és el nostre planeta,
tan polit si viu a lloure, i tan fràgil
com una falguera si viu mal arrecerat,
trasplantat a un cossiol de plàstic negre
amb sa gent externa.

I cada dia és diferent,
com un animal que tresca som feliços
de conèixer gent,
però això és sa nostra terra,
tots els pobles són millors si cadascú
pot fer els comptes a ca seva.

Lletra de 'S'univers és una festa' d'Antònia Font (un regal +)

El misteri del silenci



En el cim de Sant Honorat farem una festa de silenci per albirar la immensitat de la bellesa en tots els seus aspectes...

La llum brilla en el roquissar de Randa i es reflecteix en els rostres originals de tots els éssers que esguarden, quiets, caure en la comprensió d’allò que ja és des de sempre...

Obre els ulls i ho veuràs. 

Ell ens mira a través del sol, dels estels, de les flors, de les fulles...

La muntanya màgica és al nostre abast per esvair el mal i el dolor que ens han tocat de tan a prop aquests dies... 

Que, tot plegat, serveixin de lliçó, d’exemple, de comprensió dels paratges ignots, esquerps i escabrosos de la complexa personalitat humana...

El convit és per al proper diumenge, 27 de novembre. Tenim les portes obertes a Sant Honorat per celebrar-hi un Zazenkai

Com sempre, l’arribada és a les 09.00 per començar el Zazen a les 09.30h. i fer-ne fins a les 01.30h, que anirem a dinar, normalment d’un suculent arròs paella, confitat de verdures de l’hort amagat del monestir. 

A l´horabaixa veurem una pel·lícula i després farem una mica de col·loqui, encara que aquesta activitat tengui el caràcter de voluntari.


El preu del dia complet és de 20 euros, dinar inclòs. 

Farem una llista segons l’arribada dels correus, ja que el menjador té una capacitat de 32 places. 

Recordau que  tancam la llista el dimecres anterior, dia 23 de novembre a la nit.

Contacte:
tomeuartigues@gmail.com


L'univers


De nin treia el cap, guaitava per mirar el cel per una finestra i em preguntava: ‘¿Per què sóc aquí?’. M'agradava la ciència... fins que vaig saber que les meves preguntes eren per a la filosofia.

I s’hi va dedicar.
Sí, encara que vaig començar sent periodista ecologista a la revista Integral: creia que la informació milloraria el món.

¿I no?
Tenim més informació que mai... i destruïm com mai! Tenim ciència sense consciència. I em vaig doctorar en Ciència Holística al Schumacher College, Anglaterra.


Què ensenya aquesta disciplina?
Que les últimes troballes de la ciència indiquen que el paradigma materialista s'esgota.

Què és el paradigma materialista?
Des de Galileu i Descartes, la ciència sosté que només existeix allò que és mesurable. I hem avantposat allò material a l'immaterial: els diners a l'ànima. Però resulta que el més important és el que no es pot mesurar ni pesar-se!

A què es refereix?
A la bondat, la bellesa, l'amistat, l'amor, la justícia..., i al mateix univers!

L'univers no pot mesurar-se?
La ciència només pot conèixer el 4% de l'univers: el 96% és matèria i energia fosca, indetectable! La ciència arriba a un cul-de-sac.

Conclusió?
El paradigma materialista i mecanicista s'esgota en el macrocosmos -és relativista- i en el microcosmos -és quàntic-, així que toca un altre paradigma: el postmaterialista.

En què consisteix?
Llegeix el final d'aquest article a la prestigiosa revista Nature: ‘L'univers és immaterial, mental i espiritual’.


Ciència sense consciència


Ostres! Qui diu això tan gros?
Richard Conn Henry, físic i astrònom de la Universitat John Hopkins, i conclou així: ‘Viu i gaudeix!’.

Un científic! Postmaterialista?
És clar, l'univers no el formen coses, sinó relacions: és un oceà de relacions, vibràtil, esporàdicament manifestat en coses, en àtoms, com a l'oceà les ones!

Molt bonic.
I real. Ara mateix, mentre parlem, estan obrant prodigis en tu i en mi.

Què passa?
Totes les teves cèl·lules, desenes de bilions de cèl·lules, cada una diferent  i única, s'intercanvien molècules de la manera idònia, precisa, exacta: per això vius i segueixes sa.

Beneïdes siguin.
Ho fan amb més eficàcia, productivitat i sostenibilitat que qualsevol fàbrica.

Com ho explica el postmaterialisme?
Intel·ligència vital! Així l’anomen. Perquè la intel·ligència és connatural a la vida. La vida és intel·ligent, o no és vida.

Una ameba és intel·ligent?
Sí! Un bacteri, una cèl·lula, una planta, tot animal: intel·ligència! Una planta aprèn, memoritza, té percepció i intenció. Com tota forma de vida. No hi ha vida sense intel·ligència, ni intel·ligència sense vida.

Sí, hi ha intel·ligència artificial.
Si no sent, no hi ha vida: no hi ha intel·ligència. Altíssima capacitat de càlcul, si. Diu Magnus Carlsen, campió mundial d'escacs: ‘Jo veig la jugada, la sent’. No diu ‘pens’, diu ‘sent’: intel·ligència vital!

Definiu intel·ligència.
Capacitat de respondre creativament i de manera òptima a l'entorn. L'aranya teixeix teles cinc vegades més resistents que l'acer en relació amb el seu pes... Intel·ligència vital!

‘La naturalesa és sàvia’, deim.
‘La naturalesa s'esforça a crear les formes més belles i meravelloses’, diu Darwin a L'origen de les espècies. Intel·ligència vital!

I què hi ha de la nostra humana intel·ligència, del nostre cervell?
Ets cocreador de realitat, participes de l'univers, la teva consciència crea. Així ho ha avançat el gran físic Schrödinger: ‘La base de la realitat no és la matèria, és la consciència’.


Descobreix-te


Vaig de sorpresa en sorpresa.
‘El no observat no existeix’, va predicar el físic Bohr. Ets cocreador de la realitat! El postmaterialisme s'obre a allò immaterial: valors, intencions, consciència, el que la ciència no contempla.

Però la ciència ens ha donat moltíssim!
Moltíssim..., però en tirar l'aigua bruta de la banyera (la superstició, el dogma) va tirar també al nadó viu que hi havia dins.

Rescatem el nadó.

El cor. El teu cor té les seves neurones, ho sabies? I està enviant més informació al teu cervell que a l'inrevés.

No sabia això tampoc!
Fixa't: quan dius ‘jo’, on t'apuntes amb el dit? al cap, al cervell?

M'apunt al pit, al cor.

Sí, perquè aquí estàs tu. El sànscrit té una sola paraula (cit) per definir ment i cor. I deim que el cor se’m gela’, ‘se’m fa bocins’, ‘se m'obre’, ‘el tenc estret dins un puny’..., o ‘ets de bon cor’.

Pot respondre ja a la primera pregunta de la seva vida: ‘per què sóc aquí?’
Sí, crec que ja puc: per descobrir-me! El propòsit de la vida és descobrir-te a tu mateix en plenitud.


Intel·ligència vital


Jordi Pigem, filòsof postmaterialista. 52 anys. Va néixer a Barcelona i viu a l'Escala. És doctor en Filosofia i escriptor. Viu en parella i té un fill, Marc (10). ‘M’ atreuen el budisme zen, el taoisme i el misticisme cristià de Mestre Eckhart’.

Mai no perdem el fil d’Ariadna que ens suposa la Contra de La Vanguardia (+). Aquesta darrera entrevista, inspiradora i estimulant, al filòsof Jordi Pigem. 

En el seu llibre Intel·ligència vital, editat per Kairós i subtitulat Una visió post materialista de la vida i la consciència, ho explica amb gràcia i subtilesa. Et diu: ‘Tu ets únic, però no separat: participes, cocrees. Ets (amb) l'univers.’


Her, el darrer regal


No sé com hi hem arribat, aquí. Es com acorar-te el ganivet de les matances a tall de mànec per infligir-te un càstig que no et mereixes. Seràs indulgent amb tu mateix, diu la mestra. Valenta veritat, i a bona hora. 

Res ja no és normal. Pots enamorar-te del sistema operatiu, el qual –en forma de tutor- t’assigna una veu, femenina o masculina, per guiar-te, ensenyar-te i, fins i tot, estimar-te. 

Avui, ja és molt normal entre gent normal trobar coneixement, companyia, curiositat, sexe, amor durador i fins i tot fills a través d'Internet, establint llaços íntims amb algú que no has vist mai, ni olorat, ni intuït. 

Però pots establir una relació apassionant, real, emotiva i perdurable a través d'un terminal, guiat per una veu que et diu i no et diu, càlidament, allò que necessites saber a cada instant...

Accedim, impertèrrits, a la seducció mútua, al desig, a la companyia, a la plenitud, a la gelosia, als dubtes, a les pors, a sentir-nos acompanyats i estimats, observant els flocs de neu que cauen en el mirall de l’skyline de la metròpoli cosmopolita, quan tomba el crepuscle, al final del dia...

És, llavors, quan vivim a través d'algú que no existeix, però  que ens desa els mails i ens composa la banda sonora, encara més original, de la nostra vida, per endreçar els nostres retrats, per decidir les nostres vacances, per organitzar els nostres viatges, meravellosament programats, intocables, professionals, perfectes...

Her, vaig estar a punt de perdre-me-la. 

La te vols perdre tu? (+)


Gassho profund!



‘Zen és l’esperit de l’home’
Joan Mascaró i Fornés