Yukar, l’ainu

Divendres, 19 de maig de 2017
Michael Kenna, Field of Snow,
Biei, Hokkaido, Japan, 2004





‘Després de trobar Déu en l’Eternitat
l’hem de trobar en el temps’

Joan Mascaró i Fornés







Paisatges àrids, misteriosos horitzons, arbres que brosten de sota els feixucs mantells de neu, brancams malmesos pels temporals, boires de nebulosa indisoluble, xarxes de pesca abandonades, molls fragmentats pels onatges tumultuosos, imatges que dominen els paisatges de l’illa...

Allà, abans de finir, encara hi trobam els ressons de l’ainu, una llengua aïllada. 

Única supervivent del grup de llengües que parlaven els membres dels ainus, una ètnia de l'illa de Hokkaidō, al nord del Japó.

Diuen que l'últim parlant d'ainu a Sakhalín, l'illa veïna, de forma allargassada i a l'est de Sibèria, va morir el 1994; i que l'ainu de Hokkaidō és ara mateix una llengua moribunda, que lluita amb el temps i les cruels inclemències per sobreviure.

Tradicionalment, l'ainu no s'escrivia

Les històries, gairebé com les nostres rondalles, passaven oralment de generació en generació.


Michael Kenna, Kussharo Lake Tree,
Study 3, Kotan, Hokkaido, Japan, 2005.

Si cliques damunt la foto, s'amplia

Yukar, l'heroi 


El relat més conegut d'aquesta cultura és el de Yukar, que explica la vida d'un heroi que fa servir els seus poders màgics per anar de la terra dels humans a la terra dels déus... 

Un territori diví que descansa mig adormit sobre l'esquena d'un gran peix, els moviments del qual, quan el destrempen, causen terratrèmols ferotges a la terra dels humans...

Allà, al bell nord de l’arxipèlag, a l’illa coneguda pels ainus com Mosir, hi bufen els vents redefreds que provenen del continent asiàtic...

Ara, al tombar la primavera, aquests vents tramuntanencs es van afeblint al voltar cap a migjorn i es tornen intermitents, suaus, càlids, estiuencs...

El primer d'aquests vents, el ‘Haru Ichiban’, és el vent que fa florir els cirerers...

La contemplació dels quals, el ‘Hanami’, s'ha convertit en una de les tradicions més arrelades del país...

Res com celebrar el badallar de les flors, i admirar-les, contemplar-les, meditar-les i estimar-les...

北海道



Michael Kenna, Lone Tree,
Bibaushi, Hokkaido, Japan, 2004
Hokkaidō és, literalment, la ruta del mar del nord... 

Cap allà navega un vell vaixell de fusta corcada, construït pels ancestrals mestres d’aixa de la drassana del moll de Nemuro...

Calafatajat per un expert en el maneig de la maçola i l'escarpre, el bot, reblert de paraules, es coneixia de lluny no tan sols per la finor del gàlib i l'elegància del tallant, sinó també per la perfecció del folrat...

Fem peu a Abashiri...

La ciutat, situada a la costa de la mar d'Okhotsk, viu de la pesca i del seu magnífic entorn natural...

Flors primàries, arbres nuus, llacs i plaques de gel arreu, configuren el paisatge gairebé inert, que va retratar en aquests indrets inhòspits Michael Kenna. 

Imatges mínimes, sensuals, que avui il·lustren bellament i singularment aquestes planes del bloc.

'El paisatge del sentiment'


Kenna és reconegut per les seves fotografies en blanc  i negre, de caràcter inusual i de paisatges amb llum etèria. 

Instantànies assolides per fotografiar l'alba o la nit amb llargues exposicions de fins a 10 hores... 

Michael Kenna (Widnes, Anglaterra, 1953), fotògraf d’extraordinària sensibilitat, distingit amb nombrosos premis, és el convidat de la Fundació Toni Catany a fer una exposició de la seva fotografia al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor.

'El paisatge del sentiment' és el títol de l’exposició, que romandrà oberta al públic fins el 13 d’agost.
Michael Kenna, Nine Trees,
Higashikawa, Hokkaido, Japan, 2004

De la mà de la Fundació Toni Catany, precediren el fotògraf anglès les exposicions de Sammallathi i Yamamoto

Moguts per l'obra de Yamamoto, fa un any vàrem editar una entrada, per alguns emblemàtica, al nostre bloc que titulàrem: BLU(+).

Kenna i Yamamoto Masao, tot i provenir d'universos distants, presenten semblances en les seves mirades al món. 

S'inspiren en la filosofia japonesa del Zen i en la creença que la meditació i la recerca de la bellesa juguen un paper essencial en el desenvolupament dels éssers humans. 

Les arrels filosòfiques i espirituals del Zen contribueixen al seu estil fotogràfic, el distingeixen. 

Aquest influx permet que allò ordinari i corrent es reveli com una cosa extraordinària.

Les imatges, d'una simplicitat bellíssima i corprenedora, ens ofereixen un buf de no-res, un retrat del buit.

Un fotograma de la naturalesa essencial, que es disposa per tot arreu quasi invisiblement, perceptible tan sols a ràfegues efímeres, a esguards fugissers, quant pensaments i sentiments es dilueixen amb la pràctica...

El buf del no-res


Abans d’arribar a Llucmajor, entre els anys 2002 i 2004, Kenna va retratar Hokkaidō i els seus hiverns intensos i brutals, desèrtics i polars... 

Res, però no el va frenar en la seva interminable recerca de la bellesa inquietant de la natura. 

Talment un koan, Kenna cerca llocs de soledat immensa, que diuen molt sobre la humanitat... 

Sent passió per aquest Japó isolat, aïllat, nuu, esquerp, aspre, on la neu i el gel conformen una illa inaccessible, fronterera amb la pàtria d'enlloc. 

Retrata el mar local, l’embruixat i gèlid de l'Okhotsk, que resta glaçat i obliga al fotògraf a treballar en condicions extremes, vulnerables...
Michael Kenna, Foggy Morning,
Shikotsu Lake, Hokkaido, Japan, 2004

Cristina Ros, la periodista experta en art del diari Ara-Balears, el descriu en una entrevista com una ‘persona tan afable i oberta com contemplativa i intimista és la seva obra...'

Kenna sap bé el que cerca. 

'Les seves fotografies transmeten una mena de mística que no és habitual trobar en els paisatges, ni tan sols si ens situàssim en el mateix punt en el qual ell planta el trípode’ diu Ros

La natura, un temple


En el decurs de l’entrevista, Kenna reconeix que per a ell ‘el paisatge és com una gran església, un immens escenari de religiositat. 

Vaig néixer en un ambient fortament catòlic i, en la meva joventut, la religió era tan important que vaig arribar a entrar al seminari, volia ser capellà...’

‘He anat molt a les esglésies i, quan ets en un temple, no importa de la religió que sigui, hi descobreixes una llum, una atmosfera que et fa sentir una presència, diguem-li déu, diguem-li energia... 

Aquesta presència íntima i essencial transforma la realitat del teu  voltant. 

També en el paisatge, com a les esglésies o en tantes coses i persones, notes que hi ha alguna cosa que no pots veure.  

Constantment, em deman per allò que no puc veure i intent captar-ho en les fotografies, siguin de paisatges, de confessionaris, d’una escola o d’un camp de concentració’.   

Michael Kenna, Sixty Trees,
Nakafurano, Hokkaido, Japan, 2004

Absència i presència


‘M’interessen els espais, interiors o exteriors, que guarden la memòria de la presència de les persones.

En tota absència hi ha una presència... 

De la mateixa manera, m’interessa el paisatge com un escenari teatral. 

Són aquests espais de temps els que t’activen la imaginació. Pots imaginar. 

M’agraden les imatges dels espais quan no són actius però tampoc morts, sinó quan és a punt de succeir qualque cosa, quan pots anticipar-te al que ha de passar o imaginar el que ha passat...’

Impertèrrit, tranquil i savi, Kenna segueix el seu discurs filmogràfic...

‘Fotografiar és triar allò que vols convertir en la teva imatge, que te’n vols apropiar així com ho veus tu, no una altra persona. 

Els paisatges ofereixen moltes lectures, tantes com persones l’observen... 

Quan fas una foto estableixes un diàleg amb allò que fotografies

Tu pots ser el mateix, però també canvies i qualque cosa de tu se’n va al resultat d’aquesta comunicació que és la fotografia; alhora hi queda l’energia, la connexió que s’ha establert...’ 

‘Valor les coses com a catalitzadors d’altres coses. No tant allò que mostren, sinó el que suggereixen. 

És com un haiku: més que el que diu, l’interès està en tot el que suggereix amb el poc que diu...’

-o-

quan cau l’horabaixa,
obren la boca blanca
les magnòlies

-o-


Michael Kenna, Hilltop Trees, Study 3,
Teshikaga, Hokkaido, Japan, 2004

L’originalitat, en la ment


‘No m’agrada saber què passarà després de deu hores d’exposició. 

No vull saber exactament què acabarà sortint. 

No m’agraden les coses predictibles i jo no vull ser-ho...’

A Kenna li agrada allò desconegut, allò que té un àmbit, o un sentit, incontrolable...’

‘Faig servir la càmera analògica de la mateixa manera que no faig formats grans, que en les darreres dècades ha estat el que feia o fa gairebé tothom....’

‘Ets tu que fas que la teva obra sigui singular. 

L’originalitat no està en l’obra, sempre està en la ment...’ 

*Michael Kenna en diàleg amb Cristina Ros.


Valldemosa i Son Bono, a l’horitzó


Reprenem el nostre camí. Ara fa un any, i dos, i tres, que escrivíem que ‘el zen és el camí del despertar

És la via que ens condueix a la resposta de la pregunta essencial: qui sóc jo?


Michael Kenna, Forest Edge,
Hokuto, Hokkaido, Japan, 2004
La nostra mestra Berta Meneses ens explica sovint com la pràctica ha de conduir-nos a la saviesa d’entendre’ns i de comprendre, alhora, l’univers que ens envolta i configura… 

Com s’arriba a la fe, a l’arrel de fe en el que ja sóc... 

Meneses ens tornarà a exposar, en el retir de Son Bono, previst per aquest juny proper, com, amb el Zazen, travessam el dubte i, finalment, entram a una etapa de ferma determinació per comprendre el cos i harmonitzar-nos amb la naturalesa essencial. Allò que érem i que sempre serem…

‘Atenció, concentració, comprensió i equilibri per integrar el cos en la pràctica de la plenitud’ diu Meneses….

‘Hem d’unificar, les parts nostres que ens agraden i les que no. Reconèixer-nos tant en allò que ens fa sentir bé com en allò que voldríem amagar i que ningú no sabés.  Allò que volem amagar no es pot amagar...’

Voldríem agrair a Mónica Areilza la seva generositat amb la Sangha de la Zen Sanbo Mallorca per oferir-nos la seva casa a La Cartoixa de Valldemossa, on hi durem a terme un Zazenkai aquest diumenge, 21 de maig. 

Ho coordina, també, Tomeu Artigues, amb qui convé refermar l’assistència. tomeuartigues@gmail.com(+)


El darrer regal



Michael Kenna, Bamboo Harbor Guides,
Study 3, Kotan, Hokkaido, Japan, 2002
En el llenguatge del Zen diu la mestra que ‘només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, si és buit d’anhels i capricis. 

Només la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat. 

El cor de la il·luminació és un espai lliure i buit.

I això és possible, únicament, si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes i pors i de totes les altres coses que poden pertorbar la nostra ment...’

Per això, si vols, clica i escolta el so, fràgil i trencadís, del silenci d'ara mateix (+)

Gassho profund!!



‘Humilitat és silenci’
Joan Mascaró i Fornés

Rosa... rosae

Dijous, 20 d'abril de 2017



‘Savi és qui aprecia el que sap,
pot i té, sense desig’

Santiago Beruete (Pamplona, 1962)



Manacor


La ciutat dels poetes, de la poesia, ens rep capcot aquest dissabte i diumenge sense demanar-nos res a canvi. 

Sigil·losament, Sebastià Matemalas ens ha desat el Zazenkai als més granats i la Iniciació als més tendres. Tot per girar a l’entorn del Zen, del silenci, del no-res.

Manacor, la ciutat -potser- més japonesa del nostre arxipèlag particular, ens ofereix el seu humil 'Ojigi', la seva inclinació d’admiració, de respecte i cortesia, d’acció de gràcies. 

La civilitat de la seva gent, la mestria de la ciutadania educada en els quefers essencials dels oficis artesanals, la fusta, la perla, el moble, la llar, tot fet amb art, amb poesia...

Tot Manacor esdevé en el mes d’abril el ‘Hanami’, la celebració per ‘veure el badallar de les flors’, i admirar-les, i contemplar-les, i esguardar-les, i embolcallar-les, i meditar-les i estimar-les infinitament i eterna...



-o-

En ese paraíso
de los tiempos del alma,
allí, en el más antiguo,
es donde está tu nombre.

Y aunque yo te lo llamo
en mi vida, a tu vida,
con mi boca, a tu oído,
en esta realidad,
como él no deja huella
en memoria ni en signo,
y apenas lo percibes,
nítido y momentáneo,
a su cielo se vuelve
todo alado de olvido,
dicho parece en sueños,
sólo en sueños oído.

Porque ni tú ni yo
conocemos su nombre
que sobre mi desciende,
pasajero de labios,
huésped
fugaz de los oídos
cuando desde mi alma
lo sientes en la tuya,
sin poderlo aprender,
sin saberlo yo mismo.

Pedro Salinas (Madrid, 1891 - Boston, 1951)

-o-

Jardinosofía


Amb aquest títol, Santiago Beruete escriu un llibre que agermana el jardí i l’ànima. Ens explica una història filosòfica dels jardins, un viatge bell, útil i bo pel temps i l'espai. 

Ens retorna a les belles pàgines escrites en pergamins per Epicur, Lucreci, Virgili, Horaci i, ja en paper d’estrassa, per Voltaire... 

El filòsof no s'enfila a una càtedra: rega un test, poda una branca, cava un solc. La revolució és tenir cura d'una flor. Estimar, és això, també.

‘El jardí és un viatge a la llibertat, on hom se sent lliure del desveri indiferent del món. 

I que la mort em trobi sembrant cols en el meu jardí. Com els savis grecs que filosofaven en els jardins: Acadèmia de Plató, Liceu d'Aristòtil, Gimnàs d'Antístenes, Jardí d'Epicur... Horts, jardins! I Teòcrit, deixeble d'Aristòtil, és el pare de la botànica.

El seu jardí-mestre, com era?

Em vaig divorciar, ho vam vendre tot: em va quedar la meva crisi, el meu caos... i un tros de bosc. Per fer alguna cosa, el vaig aclarir, esmotxar, espedregar,  hi vaig pujar bancals, hi vaig fer solcs, vaig sembrar-hi llavors, ho vaig conrear... i en vaig sortir!

De quina malaltia va curar?

De la meva confusió, de la meva agitació, de les meves presses, de la meva arrogància, de tota aquesta tecnolatria tan nostra... Deixes el mòbil fora del jardí i t’enfangues, i t'agenolles, i les teves mans posen calls... i experimentes i aprens de bondeveres!

Què aprens?

Paciència, lliurament, constància..., i humilitat, que justament ve d'humus!

Terra abonada, no?

De l'excrement, de la caca; d'allò més baix i degradat, brollarà el més bo, el més útil i bell. Això és el jardí i això cerca la filosofia! Tenir cura del jardí és una teràpia de l'ànima, ens va ensenyar Sòcrates.

Enjardinar... és filosofar? Filosofar... és enjardinar?

El jardiner té la resposta a la pregunta central i fundacional de la filosofia: com viure bé?

Aquesta és la pregunta fonamental?

Sens dubte. La formula Plató en el seu Gòrgies fa 25 segles..., i per respondre-la hem alçat un sistema filosòfic rere l'altre ...

I la resposta... era un jardí?

Epicur va ensenyar que exercitar-te en el bon viure implica exercitar-te en el bon morir. I arribarà segles més tard Montaigne per resumir-ho en una frase il·luminadora ...

Quina frase?

‘Que la mort em trobi sembrant cols..., i jo tan indiferent a ella com al meu imperfecte jardí’.

Bravo! Sense més.

Sense més: arriba la mort... i ell sembra! Tan tranquil, ¡sembra! Què puc afegir?

Res. Res. La vida segueix... 

Amb el temps creixerà entre nosaltres la verdolatria, una reacció al creixent asfaltatge urbanícola de la humanitat. Als mandats imperants -velocitat, immediatesa i maximització de beneficis- s’hi contraposaran els valors del jardí: cura, compte, contemplació meditativa i goig sensorial de la bellesa. 

Contra la lucropatia, hort teràpia! Ens caldrà més i més horts urbans, més jardins interiors ...’

Santiago Beruete, jardinòsof, jardiner del cosmos, navarrès que viu a Eivissa, antropòleg i doctor en Filosofia. (Llegir l'entrevista a La Vanguardia +, a qui agraim l'edició)

-o-

Dia de la Terra


Aprofitant la commemoració en aquest mes d'abril del Dia de la Terra, la companya PilarAscaso ens proposa retre un senzill, humil i especial homenatge a aquest bell planeta, la gran Mare Terra.


Des d'una visió poètica, narrativa, musical, destacant el fet que tot està interrelacionat i és interdependent.

Dur a terme petits gestos per esdevenir grans canvis. Una ecologia de la ment universal. Per celebrar-ho ens conviden a la lectura musicada dels texts de Gustavo Duch. 

‘Mucha gente pequeña, 
en muchos lugares pequeños, 
cultivarán pequeños huertos, 
que alimentarán al mundo’

Aquest proverbi africà, adoptat per Gustavo Duch, estimula la nostra ànima i el nostre esperit més compromès per assistir a la trobada de l’espai de reflexió que comptarà, novament, amb la col·laboració de la narradora Nati de Grado, i amb Enrique Baiget  a la viola i Lucía Navarro al violoncel.


Quan i on?


Aquest divendres, 21 d’abril, a les 18.30 h, al Centre de Psicologia Clínica i Psicoteràpia, al carrer Caro, núm. 1, 1er-I, de Palma. 

Convé confirmar l'assistència amb antelació, en ser l'aforament limitat, al 971711473, o amb un correu a: pilar.asc@gmail.com

Per tal de que la nostra activitat sigui de benefici també per a altres persones es demana una aportació de 5 €, l'import del qual es destinarà a Can Gazà (+), l'Institut contra l'exclusió social.

-o-

'A poc a poc, quasi com un núvol que passa, 
anaves cap a la finestra emblavada: 
enfront, movien, entre la fina boira, 
els verds pollancres les fulles'

Blai Bonet ((Santanyí, 1926 - 1997)

-o-

Ser un amb l'altre



'Ara toca viure de més endins', ens recordava la mestra Berta Meneses no fa gaire.

'Aquests temps, aparentment més difícils, ens conviden a cercar un centre més vertader, un lloc interior que ens doni fe i esperança: 

Una rel de Fe que no s’ajusti a un patró; 
que sigui una fe àmplia, oberta i profunda, 
confiada en que Allò que realment som mai no ens abandona; 
que l’esperit mora en nosaltres; 
que la nostra essència és el Regne en nosaltres...

I també hem d’estar esperançats, confiats en la Vida i en els processos que ella ens proposa i proporciona. Sabem que les solucions no arriben de fora, sinó del nostre propi interior. 

Hem de fomentar una esperança  que doni vida a unes ments disposades a cooperar i a compartir...

Sabem que aquesta rel de fe s’alimenta de noves actituds, que creix si la nostra opció és la senzillesa i la solidaritat. 

Tenim fe que ens trobem a les portes d’una nova era més reverent amb l’altre, amb les seves circumstàncies i en la seva diferència... 

Aprendre aquesta mirada, no tan sols a la naturalesa sinó a nosaltres mateixos, a la vida, és aprehendre el camí. 

I això és possible si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de tot allò que pertorba les nostres ments...

En el llenguatge Zen només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, i si és buit de desig.

Únicament la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat.

Conèixer és arribar a Ser amb l’altre...'

Berta Meneses

-o-

‘Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som’

Jaume Santandreu Sureda (Manacor, 1938)

-o-

El darrer regal


Les dolces, inèdites, ancestrals o virginals imatges, que lluen sos brills mimètics sobre aquests plecs de línies cromàtiques, en aparells mòbils o immòbils, que configuren l’entrada d’avui, que hem batiat 'Rosa... rosae', són de Jeronia Mesquida, Doctora en Medicina i amiga. 

Artista, catedràtica de la vida senzilla, artesana dels elixirs poètics, que embriaguen de gusts subtils i entremaliats els paladars exquisits, Jeronia ens ha cedit generosament aquest banquet d’imatges per a gaudi general.

Mentre, arredossats en el jardí minúscul de la consciència en fem el tast, bufa el ‘Haru Ichiban’, el primer vent de primavera, i la Terra s’obre i ens convida a estimar-la. 

La terra és, som, també, tots els éssers. 

Clica aquí i estima, estima-la, estima’t (+).


Gassho profund


‘Em sent més humà
sempre que mostr cara
o allarg una mà’

Jaume Santandreu

Koh-do, l'art dels perfums

Divendres, 31 de març de 2017



‘L’únic Déu que podem acceptar és el Déu que sentim dins nostre per experiència: el Déu que ens guia cap a tot allò que és bo, bell i veritable’

Joan Mascaró i Fornés



Lligat a la cerimònia de l'encens a la cultura japonesa, on els participants aspiren l'olor de les varetes de fusta perfumades mentre cremen i modifiquen l'ambient d'una sala o zendo, el Koh-do esdevé l’art de valorar aquests perfums que es converteixen en autèntics rituals i, mitjançant l’aroma, ens conjuguen passat, present i futur...

No es d’estranyar que el terme sigui un mot compost de ‘Koh’ (fragància) i ‘do’ (camí, experiència). 

Tradicionalment, solen celebrar-se concursos on els especialistes creen aromes i els jutges decideixen quina vareta o combinació de varetes exhala millor olor i qui ha executat amb més elegància els rituals per cremar-les. 

També s'estableix una competició entre els participants, asseguts en forma de quadrat, perquè han d'endevinar els ingredients del perfum abans de classificar-lo.

L'origen es troba en les cerimònies d'adoració budistes i amb les arts tradicionals japoneses, en les quals intervenen tots els sentits per generar bellesa i harmonia. 

Els samurais aspiraven encens com a part dels rituals de purificació abans d'emprendre una batalla i els cortesans imperials sovint feien importar fustes aromàtiques per donar un toc de distinció a les seves sales privades. 

Totes les fotos són obra de
Miquel Montserrat
Les primeres referències a la cerimònia del Koh-do daten del segle XVI i es combinen amb relats sobre la cerimònia del te i l'Ikebana, els altres dos components de la tríada d'arts tradicionals japoneses, les quals abracen l’univers del Zen.

De fet, l’encens que empram habitualment als nostres retirs i Zazenkais és el Kobunboku, de la marca Baieido... 

Aquest senzill encens conté l'aroma estrany, exquisit, serè i profund de la fusta d'àloe, lleugerament especiada. Era l'aroma favorit del mestre zen japonès anomenat Kodo Sawaki (+). I també el nostre.

Sawaki Roshi és el que va fer renéixer el Zen pur mitjançant l'estil Shikantaza: 'Zazen sense sentit, Zazen sense profit'.

Curiosament, la història de Baieido comença el 1657 quan Kakuemon Yamatoya va obrir una botiga majorista d'herbes medicinals i fustes d'àloe a Saikai

Des de llavors Baieido segueix fabricant encens amb fórmules tradicionals que es transmeten en secret de generació en generació dins de la mateixa família.

La cerimònia de Koh-Do té dos aspectes: un, lúdic, és un joc per endevinar els aromes i les fustes que cremen, entre els que hi prenen part. 

L’altre és un ritus que millora el benestar mental, perquè inhalar subtilment aquestes fragàncies, seguint certes regles d'etiqueta, és una oportunitat de deixar enrere l'enrenou de cada dia, tranquil·litzar la ment i posar en pràctica la introspecció meditativa.


Aromes de Sant Marçal


Ens arriben oloretes de xiprell, d’arbocer, de candela i espareguera de garriga, del fenàs del bosquet que envolta el casal on els primers dissabtes de mes hi fem aturada, zazenkai, camí, meditació i germanor...

Aquest dissabte, 1 d’abril, toca. Ja ho sabeu: arribam devers les 09.00h, per agombolar la sala i fer peregrinació de silenci cap al nostre Déu: el Déu interior que tot ho sap, que tot ho accepta, que tot ho perdona...

Aportam els coixins, banquets, estores... de meditació i 5 euros per la sala i el berenar. 

‘Serà un goig retrobar-nos hi’ ens convida Catalina Mas.

No t’ho perdis.

Reiteram el nostre agraïment al company Miquel Montserrat per retratar tanta bellesa aromàtica, que ens omple els ulls i el cor de serenor, de pau i de concòrdia amb les imatges que il·lustren aquesta pàgina d'avui, de sempre...


Efluvis de saviesa


Els aromes dels encens ens porten cap a les fragàncies del jardí més savi: el cervell.

Diu el neuropsicòleg Richard Davidson coses que desprenen aroma de veritat, de saviesa, de ciència i experiència alhora. Per exemple:

‘La base d'un cervell sa és la bondat... La política s'ha de basar en el que ens uneix, només així podrem reduir el sofriment al món. Crec en l'amabilitat, en la tendresa i en la bondat, però hem de practicar-les...

Aquest professor de Psicologia i Psiquiatria a la Universitat de Madison (Wisconsin) centra la seva recerca en les bases neuronals de l'emoció i els mètodes per promoure des de la ciència el renaixement humamístic, incloent la meditació i les pràctiques contemplatives. 

Va fundar i presideix el Centre d'Investigació de Ments Saludables a la Universitat de Wisconsin-Madison, on es duen a terme investigacions interdisciplinàries amb rigorositat científica sobre les qualitats positives de la ment, com l'amabilitat i la compassió. 

‘jo investigava els mecanismes cerebrals implicats en la depressió i en l'ansietat. I quan estava en el meu segon any a Harvard es va creuar en el meu camí la meditació i me'n vaig anar a l'Índia a investigar com entrenar la ment.

Òbviament els meus professors em van dir que estava boig, però aquell viatge va marcar el meu futur.

... Així comencen les grans històries.

Vaig descobrir que una ment en calma pot produir benestar en qualsevol tipus de situació. I quan des de la neurociència em vaig dedicar a investigar les bases de les emocions, em va sorprendre veure com les estructures del cervell poden canviar en tan sols dues hores.

En dues hores!

Avui podem mesurar-ho amb precisió. Portem a meditadors al laboratori; i abans i després de meditar els prenem una mostra de sang per analitzar l'expressió dels gens.


I l'expressió dels gens canvia?

Sí, i veiem com en les zones en què hi havia inflamació o tendència a ella, aquesta descendeix abruptament. Van ser descobriments molt útils per tractar la depressió. Però el 1992 vaig conèixer el Dalai Lama i la meva vida va canviar.

Un home molt enriquidor.

‘Admir el vostre treball, em va dir, però consider que estau molt centrats en l'estrès, l'ansietat i la depressió; No t'has plantejat mai enfocar els teus estudis neurocientífics a l'amabilitat, la tendresa i la compassió?'.

Un enfocament subtil i radicalment diferent.

Aquell mateix dia, li vaig fer la promesa al Dalai Lama que faria tot el possible perquè l'amabilitat, la tendresa i la compassió estiguessin al centre de les nostres investigacions. Aquestes paraules mai havien estat nomenades en cap estudi científic.

Què van descobrir?

Que hi ha una diferència substancial entre empatia i compassió. L'empatia és la capacitat de sentir el que senten els altres. La compassió és un estadi superior, és tenir el compromís i les eines per alleujar el sofriment.

I què té a veure això amb el cervell?

Els circuits neurològics que porten a l'empatia o la compassió són diferents.

I la tendresa?

Forma part del circuit de la compassió. Una de les coses més importants que he descobert sobre l'amabilitat i la tendresa és que es poden entrenar a qualsevol edat. Els estudis ens diuen que estimulant la tendresa en nens i adolescents milloren els seus resultats acadèmics, el seu benestar emocional i la seva salut.

I com s'entrena?

Els fem portar a la seva ment a una persona propera a la que estimen, reviure una època en què aquesta va patir i cultivar l'aspiració d’alliberar-la d’aquest sofriment. Després vam ampliar el focus a persones que no els importen i, finalment, a aquelles que els irriten. Aquests exercicis redueixen substancialment el bullying a les escoles.

De meditar a actuar hi ha un tros.

Una de les coses més interessants que he vist en els circuits neuronals de la compassió és que la zona motora del cervell s'activa: la compassió et capacita per moure't, per alleujar el sofriment.

Ara vol implementar en el món el programa Healthy minds (ments sanes).

Va ser un altre dels reptes que em va llançar el Dalai Lama, i hem dissenyat una plataforma mundial per disseminar-lo. El programa té quatre pilars: l'atenció; la cura i la connexió amb els altres; l'apreciació de ser una persona saludable (tancar-se en els propis sentiments i pensaments és causa de depressió)...

Cal estar obert i exposat.

Sí. I finalment tenir un propòsit en la vida, una cosa que està intrínsecament relacionada amb el benestar. He vist que la base d'un cervell sa és la bondat, i l’entrenam en un entorn científic, cosa que no s'havia fet mai.

Com es pot aplicar a nivell global?

A través de diferents sectors: educació, sanitat, governs, empreses internacionals...

A través dels que han potenciat aquest món oprimit en què vivim?

Té raó, per això sóc membre del consell del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per convèncer els líders que cal fer accessible el que sap la ciència sobre el benestar.

I com els convenç?

Mitjançant proves científiques. Els expòs, per exemple, una investigació que hem realitzat en diferents cultures: si interactues amb un nadó de sis mesos a través de dues titelles, una que es comporta de forma egoista i una altra amable i generosa, el 99% dels nens prefereixen el ninot cooperatiu.

Cooperació i amabilitat són innates.

Sí, però fràgils, si no es cultiven es perden, per això, ja que viatj moltíssim (i és una font d'estrès), aprofit els aeroports per enviar mentalment a la gent amb la que em trob bons desitjos, i això canvia la qualitat de la experiència. El cervell de l'altre ho percep.

La vida són només seqüències de moments. Si encadenes aquestes seqüències, la vida canvia.

El mindfulness és avui un negoci.

Conrear l'amabilitat és molt més efectiu que centrar-se en un mateix. Són circuits cerebrals diferents. A mi no m'interessa la meditació en si mateixa sinó com accedir als circuits neuronals per canviar el teu dia a dia, i sabem com fer-ho.

Els savis i científics arguments de Richard Davidson provenen d’una interessant entrevista amb Ima Sanchís, la periodista de La Vanguardia (+).


El darrer i aromàtic regal


Si hem iniciat l’art de l’escriptura d’aquest bloc amb una referència explícita al Koh-do, el conclourem amb una olor rítmica, provinent dels daiko o taiko, la família de tambors tradicionals japonesos, introduïts a les cerimònies religioses, festives o populars des del segle VI. 

En escoltar els cants inicials d’aquesta mena de sibil·les d’orient, hom es trasllada al seu indret més primitiu, al seu origen diví, a la seva naturalesa essencial. 

Existeixen diferents tipus de daikos, segons el mètode de construcció que s’hagi emprat. N’hi ha, els byō-uchi-daiko tenen el pedaç del tambor enganxat al cos. 

Els shime-daiko tenen la membrana sobre un anell de metall, unida amb cordes, igual que els Ttsuzumi, que es diferencien perquè la membrana de percussió està feta de pell de cérvol o similar.

També podem classificar-los per la mida del diàmetre de la zona de percussió, la qual  determina l'estil en què el percussionista toca l'instrument: la posició del cos, on i com es col·loca el daiko i les baquetes utilitzades.

Tenir la delicadesa de deixar-se endur pels aromes del Koh-do o pels sons dels timbals d’origen mític, ens lliga –des de la rigidesa de la sonoritat militar- amb el kabuki i amb les cançons folclòriques dels sons autòctons, com els aücs de corn que avisen dins la boira de l’existència d’altres navilis a la mar gran, oceànica.

Escolta'ls, gaudeix de l'art dels perfums (+)


Gassho profund!


‘En el último árbol, en el páramo último de la última llanura, donde nadie suele acudir. Este lugar no orienta ni determina, no rige sobre ninguna cosa. Fin del lenguaje, fin de la casa, fin de uno mismo en su relato como Historia.’

Ramón Andrés ‘Aforismos’