Silencis nemorosos...

Dijous, 2 de febrer de 2017
Foto: Diego Faus



‘El que sap no parla;
el que parla no sap’

(Tao Te King -LVI)





Tapa les obertures;
tanca les portes;
suavitza les arestes;
desfés els embolics;
atenua la resplendor;
confon-te amb la pols.

Aquesta és la Naturalesa Essencial.
L'amor i l'odi no poden tocar-la.
El benefici i la pèrdua no poden aconseguir-la.
L'honor i la deshonra no poden afectar-la.
Per això és el més valuós del món.


-o-


La veritat

Foto: Txema García

No es pot trametre la veritat
només a través de les paraules! 
Qui espera fer-ho 
no entén completament de què es tracta 
l’aquí i ara!

Aquell que rebutja els seus desitjos personals, 
que s'allibera de les passions terrenals, 
que redueix les seves necessitats, 
que arriba a una comprensió clara,
que no busca la fama i roman en un estat 
inalterable i subtil de la consciència, representa 
amb si mateix al profundíssim 
Tao Primordial.

És impossible provar-ho, ofendre’l, forçar-ho,                                                   
persuadir-ho, perquè estigui d'acord amb que El glorifiquin.
Ningú pot fer-li mal!
Aquest ésser resplendeix com el sol! 
És com una font de la qual cadascú en pot beure!
És una joia sublim entre les persones!


-o-


La paradoxa


Tot, des de l'economia, la política i les subjectivitats, viu avui sota el jou de l'eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa...’

És la paradoxa de la vida...


Foto: Carlos Abraham
El salt quàntic que representa la lectura del Tao o la pràctica continuada del Zazen es conjuga amb la realitat il·lusòria que ens envolta i ens condiciona. 

També ens caracteritza i defineix en aquest mil·lenni que fa disset anys hem encetat.

El nostre pas per la vida s’ha accelerat, la dimensió econòmica imposa una major velocitat en tot quant fem. 

Ens topam amb una obsolescència programada; amb models de producció que avantposen l’eficiència a la humanitat; amb el consum frenètic orquestrat per les grans corporacions comercials i financeres...

I amb l'actualització permanent que imposa la digitalització o els accelerats fluxos del capitalisme especulatiu...

Tot, començant per la política, es propiciat per decisions ràpides, executives, amb poca o nul·la capacitat de diàleg, de deliberació, de debat d’idees.

Ara, tot va tan aviat que per dormir hem de consumir tranquil·litzants i, paradoxalment, per viure hem de prendre euforitzants...

Tot esdevé un efluvi: la volatilitat de les relacions amoroses, la precarietat laboral... 

La pressa despulla de sentit l'existència, perquè la acceleració del món no ens permet embastar un relat coherent que ens ajudi a viure amb equilibri...


Amor és donar!


Vivim sota el jou de l'acceleració, és el fat del nostre temps i ningú s’hi escapa. 

Bona part de la nostra insatisfacció no és filla d'una infància desgraciada, és de córrer sense direcció ni sentit, cap enlloc...

Patim una epidèmia d'ansietat...
Foto: Jaume García Delgado

Sí, d'ansietat i de depressió, que es deu possiblement a la manca de valors... 

El savi diu que la clau està en potenciar la teva ànima, la capacitat d'estimar i de donar...

'Sobrevivim al bell mig d’interminables obligacions i feines, sovint banals, que ens impedeixen créixer espiritualment...

No tenim temps. No hi cap ‘l’aturar’ dins l'agenda atepeïda de cites, de projectes, d’il·lusions

I, així, oblidam que naixem amb la felicitat dins. Creixem i la cercam fora, i apagam l'entusiasme i la satisfacció de donar allò que tenim, allò que som. 

Desesperats, fem meditació per reduir la nostra ansietat, però en general no per créixer. Estam sota mínims... I necessitam els altres per créixer.

Necessitem ser amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, la nostra paciència eficient i la nostra preuada capacitat de comprensió per desenvolupar-les... Aquí rau el creixement interior...

Estimar és un verb que s'ha de conjugar... Feu com vulguis, però conjuga'l...

Els estudis demostren que els infants que creixen amb els seus padrins a casa són més feliços i equilibrats. Però avui, com molesten i no produeixen, els deixem en residències...

La millor medicina per acabar amb la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu moix, a la teva gent... i, si pots, a tot aquell amb qui fas camí, a la feina i a la vida. Però donar amor per rebre amor..., això és un contracte’.

Gràcies Jordi Domingo, psiquiatre.
Foto: Rosana Pita

Sempre, hi ha algún ésser que, sovint, encén un llum brufat de saviesa lúcida i coherent.

-o-


Saviesa lúcida


Vols transformar la vida?

És necessària una transformació existencial que trastoqui no només com ens comportam en societat, sinó també les relacions amb nosaltres mateixos, amb la natura; i les nostres prioritats a la vida.

Què ens passa?

La societat actual se caracteritza per l'acceleració. Tot viu submergit per l'eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa. Vivim en la immobilitat frenètica.

En la roda del hàmster.

Exacte, perquè constantment se succeeixen esdeveniments, però cap amb la densitat suficient com per transformar-nos, perquè es converteixi en una experiència veritable. Hi ha molt de moviment però no hi ha desplaçament.

Ni direcció ni sentit.

No. El futur és boirós, no tenim ni idea de què passarà, i el passat s'ha tornat inútil. Vivim un presentisme absolut, sense mires cap a un futur millor i sense referents cap a la tradició; estam suspesos en un abisme.

Què ens ha portat fins aquí?

Un sistema ideològic, polític i econòmic que només cerca generar guanys eternament, i l'acceleració és el mecanisme per maximitzar aquests beneficis. Les nostres vides estan dedicades a la producció i al consum.
Foto: Marcos Darío Petraroia

Les alternatives espanten...

No n'hi ha. Hem de repensar-ho tot. Es tracta d'una crisi de la civilització en el seu conjunt.

... I et sents responsable de no saber descavalcar d'aquesta bogeria.

És important entendre que aquest córrer sense nord no és una qüestió d'individus i decisions, sinó de l'estructura que ens domina.


La lentitud


Hi ha qui proposa la desacceleració.

La proposta de la lentitud és infructuosa. El mateix Carl Honoré, gurú de la lentitud, convertit en superestrella, ara es queixa que ha entrat en el remolí de l'acceleració. Paradoxalment, ell i les seves idees s'han tornat mercaderia.

Com s’atura això?

No se resisteix a la velocitat volent aturar-la, sinó escapant a la seva dinàmica. L'únic que pot enfrontar-se al temps accelerat és l’instant.

Aquesta breu porció de temps?


Foto: Oliver Martínez
És més que això, és una experiència temporal particular, una suspensió del transcórrer dels segons i les hores, un temps estàtic que amb prou feines dura, però tots els temps estan continguts en ell. Es tracta, com deia D.T. Suzuki, del moment en què l'esperit finit comprèn que està arrelat en l'infinit.

Sona místic.

Ho és, però no és una experiència estranya, en realitat tots ho hem viscut de diferents maneres: passejant; en una sobretaula amb amics; la lectura de poesia en veu alta, perquè és ritme, és música, i et treu del temps lineal...

...

La riallada, que et captura en l'instant. Estar en silenci, que en realitat és saber escoltar els sons que mai escoltam i connectar-te d'una altra manera amb l'entorn; una gatera..., experiències que pertanyen a la quotidianitat més senzilla.

Aquesta sensació joiosa que no saps quant de temps ha passat?

Sí, i en realitat el que va succeir és que vam tenir una experiència de comunió amb l'altre, amb nosaltres mateixos o amb la naturalesa i es va suspendre la linealitat del temps accelerat. Utilitzem-lo, hem de construir una filosofia pràctica de l'instant que s'enfronti a l'acceleració.

Estàs parlant d'intensitat.

Sí, d'afavorir aquestes experiències que tenen una densitat notable, res superficials, en les quals estam bolcats i vivint les relacions amb l'entorn i amb nosaltres de manera diferent; ja no hi ha una separació objectual, és una relació de comunió, és la trobada amb l'altre que et completa com a subjecte; és el que fa l'amor, punt.

Però vivim una època de desamor.


Foto: Antonio Menor
Per això aquests petits gests, aquestes coses minúscules, acaben essent el fet revolucionari, actualment. És una filosofia de lo minúscul, de l’ombra, de la fuita, però també de la transformació més radical: la del subjecte.

Transformació sense enfrontament.

Sí, sense violència. Escapem per la porta de darrere. Recordem que combatre és perdre. Es tracta de resistir sense resistir, de fer sense fer.

Això no canvia la nostra manera de viure, és només un passatemps.


D'acord, l'instant no és un fi, és un mentrestant, és quelcom molt modest, però carregat de potencialitat. És una frontissa entre aquest món i el que vendrà; treure el cap de l'aigua quan ens estam ofegant per tornar a submergir-nos, sí, però potser en aquest instant de treure el cap entrellucam el món que ha d’esdevenir.

Tastar la llibertat.

No convé confondre el carpe diem capitalista, que és la sublimació del consum: més i a major velocitat, amb l'instant, que és la construcció d'un temps fora del consum i de la lògica de la productivitat i de les mercaderies.

Llavors, què té de transformador?


Ens permet veure que la vida que vivim no és l'única possible, que la vida amb sentit es troba a l’altre costat de l'èxit i el consum; en no veure l'altre i el que ens envolta com un producte, sinó en agermanar-nos-hi.

-o-

Qui així ha parlat amb Ima Sanchís, la periodista a La Vanguardia (+), és Luciano Concheiro, un jove historiador, sociòleg, filòsof i assagista mexicà. Tan sols té 24 anys i sembla un vell i savi mestre. 

Llicenciat en Història i Sociologia per Cambridge, Concheiro és professor d'Història del Pensament del Segle XX. 


Foto: Joan Costa
Considera que la vida que vivim és buida i miserable, i que la transformació no només ha de ser política i social, sinó de la vida mateixa. 

I sabeu què li interessa? 

El budisme zen. Això, i la seva joventut, ho pot explicar tot.

Lúcid i poètic, aquest jove filòsof ens regala una reflexió acurada i precisa. Tot just són 50 pàgines carregades de sentit: ‘Contra el tiempo’ (+) es titula el seu llibre, que fou guardonat amb el premi Anagrama d'Assaig. 

En aquest llibre proposa escapar de l'acceleració a força d'instants, aquests moments de pura presència en els quals els minuts deixen de transcórrer i la velocitat és un fet impossible.

-o-


Pido silencio


Ahora me dejen tranquilo.
Ahora se acostumbren sin mí.

Yo voy a cerrar los ojos.

Y sólo quiero cinco cosas,
cinco raíces preferidas.

Una es el amor sin fin.
Foto: Joan Marques

Lo segundo es ver el otoño.
No puedo ser sin que las hojas
vuelen y vuelvan a la tierra.

Lo tercero es el grave invierno,
la lluvia que amé, la caricia
del fuego en el frío silvestre.

En cuarto lugar el verano
redondo como una sandía.

La quinta cosa son tus ojos,
amada mía, bien amada,
no quiero dormir sin tus ojos,
no quiero ser sin que me mires:
yo cambio la primavera
por que tú me sigas mirando.

Amigos, eso es cuanto quiero.
Es casi nada y casi todo.

Ahora si quieren se vayan.

He vivido tanto que un día
tendrán que olvidarme por fuerza,
borrándome de la pizarra:
mi corazón fue interminable.

Pero porque pido silencio
no crean que voy a morirme:
me pasa todo lo contrario:
sucede que voy a vivirme.

Sucede que soy y que sigo.

No será, pues, sino que adentro
Foto: Míriam Coll
de mí crecerán cereales,
primero los granos que rompen
la tierra para ver la luz,
pero la madre tierra es oscura:
y dentro de mí soy oscuro:
soy como un pozo en cuyas aguas
la noche deja sus estrellas
y sigue sola por el campo.

Se trata de que tanto he vivido
que quiero vivir otro tanto.

Nunca me sentí tan sonoro,
nunca he tenido tantos besos.

Ahora, como siempre, es temprano.
Vuela la luz con sus abejas.

Déjenme solo con el día.
Pido permiso para nacer.

Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973)


Les imatges



Foto: Francisco J. De Andrés
Avui abelleixen aquesta pàgina del bloc les fotos guanyadores del X Memorial Climent Picornell, el certamen que organitza l’AFONIB, l’Associació de fotògrafs de la Natura de Balears (+).

L’exposició romandrà oberta fins el 7 de febrer: de dilluns a divendres de 10.30 a 13.00h i de 17.00 a 20.00h, al Centre de Cultura SA NOSTRA, del carrer de la Concepció, 12 de Palma (+).

Un milió de gràcies!


El darrer regal


Acluca els ulls i recorda un dia de gran festa, de noces per exemple, com et van acompanyar la família, els amics i el temps, aquest temps que fa que el món esdevengui frenètic, boix, irònic i paradoxal... 

Mira-ho per una encletxa (+).



Gassho profund!


Foto: Javier Tur


‘No és el que passa després de la mort el que importa: és el que passa ara, en aquest moment’
Joan Mascaró i Fornés

La imperfecció és el cim

Divendres, 13 de gener de 2017



Fotos de Miquel Montserrat
'Il y avait qu'il fallait détruire et détruire et détruire, 
Il y avait que la salut n'est qu'à ce prix.
Ruiner la face nue qui monte dans le marbre,
Marteler toute forme, toute beauté. 

Aimer la perfection parce qu'elle est le seuil 
Mais la nier sitôt connue, l'oublier morte.

L'imperfection est la cime' 


'Succeïa que calia destruir i destruir i destruir, 
succeïa que aquest era el preu de la salvació. 
Enderrocar la faç nua que remunta del marbre, 
martellejar tota forma, tota bellesa.

Estimar la perfecció perquè ella és el sòl 
però negar-la tot just ens sigui coneguda, oblidar-la morta.

La imperfecció és el cim' 

Ives Bonnefoy
-o-

Els mots d’Yves Bonnefoy (Tours, 1923 - París, 2016) obren aquest pòrtic del camí del Zen i ens cedeixen el títol que, de bell primer, volíem titular Foc! per les raons que més endavant endevinareu. 

Bonnefoy fou poeta, crític i traductor. Va estudiar filosofia i matemàtiques. De la seva vida en destaca també la tasca docent, ocupació que diu molt del tarannà de la persona.

La traducció fou feta per l’amic, poeta, escriptor i metge, Miquel Mestre, en resposta a la nostra entrada ‘Els escrits de l’heroi’ (+) que publicàrem el mes de juny de l’any passat. 

Gràcies Yves i Miquel!


Sant Marçal i Sant Honorat


Tot dins un mateix plat, aquest proper cap de setmana tenim una convidada. Hom haurà de triar Sant Honorat per aquest diumenge, 15 de gener, perquè s’ha ajornat el Zazenkai previst a Sant Marçal, fins el primer dissabte de febrer, dia 4 si tot va bé.

Per Sant Honorat, En Tomeu Artigues de bon grat ens ha preparat una jornada farcida de suculències: el silenci, el tiberi i el Zendo per seure i veure el documental, sempre ben acompanyats. 

Gràcies Tomeu!


Les fotos que abelleixen les paraules


El nostre amic Miquel Montserrat ens ha regalat un pom de fotografies, que il·lustren bellament aquesta plana nostra. 

Si les amplieu, fent clic a sobre, les podreu admirar amb major precisió de detall i copsar allò que ell ens suggereix de forma tan delicada i subtil:

‘Simplement em feia ganes compartir

Encara que una imatge val més que 1000 paraules, de moment no s'ha inventat (supòs que afortunadament) que una foto pugui copsar la realitat del moment al 100%... la immensitat de l'entorn, la temperatura, el flaire, l'emoció, el dolor, el perill...’

Gràcies Miquel!


-o-

L’ermità qui capta 


Arran dels preparatius per fer la pujada a Sant Honorat, us fem a mans uns versos del poema ‘L’ermità qui capta’ de Joan Alcover. 

Joan Alcover i Maspons (Ciutat de Mallorca, 1854 - 1926) fou un poeta, assagista i polític. Deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors contemporanis pertanyents a l'Escola Mallorquina. 

La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tengué cinc fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau.

A tall de semblança amb els monjos Zen, que també fan de la peregrinació i l’acapte una part del viatge vital, iniciàtic. 

Escriu Alcover:

Hoste só de l’altura; és mon ofici 
de casa en casa demanar almoina, 
per tota l’encontrada a on els ecos 
de l’ermitatge tremolant arriben. 

Ma petja seny pels viaranys del terme; 
conec les heretats i les cabanes 
i els pobles i els veïns, 
i els deman noves 
de llurs tribulacions i llurs ventures. 

Per ço del mirador de l’alta ermita 
jo veig quelcom que els viatgers no veuen, 
els viatgers que indiferents trescaren 
la terra del voltant. 

Si vols estendre 
pels amples horitzons de la muntanya 
l’esguard contemplatiu, 
ans de pujar-hi 
recorre pam a pam tota la terra 
que des del cim dominaràs; atura’t 
al comellar, al bosc; guaita la mina, 
saluda els nius humans; vulles conèixer 
la clapa de verdor si és blat o és ordi; 
i aixís, escorcollant cosa per cosa, 
a la contemplació ton ull prepara. 

No per això s’esvairà el misteri, 
del fons de tota cosa inseparable; 
si avança la claror, l’ombra recula, 
com més va reculant, més imponenta...


-o-


Un bany de realitat


Ancorats en les nostres rutines, jugam fantasiosament amb viatjar als cims de l'Himàlaia, al Tibet i al Nepal, a la recerca de la il·luminació, a nedar nuus, talment cossos atlètics, dins les aigües transparentes de les Seychelles o de quedar bocabadats davant del Taj Mahal en un viatge idíl·lic al llocs més exòtics i espirituals de l’Índia, del Japó. 

Tot, perquè oblidem que el viatge no és on, sinó amb qui... I, aquest qui, és un mateix...

Sovint, assegut al safú o al tibulet del Zen, ens ha vengut al cap que ‘per fer el viatge de la nostra vida no necessitem moure'ns del lloc’. 

Assegut en Zazen transcendim la dimensió d’espai i temps i ens movem, amb pau i tranquil·litat, per tots els indrets de l’univers sencer. Sense un parpelleig...

‘Sabem que el primer, i més important viatge, ha de ser amb un mateix: hem de descobrir l'ara en el silenci i que som aquí no per ser algú, perquè ja som, des de sempre; ni tampoc per ser més que els altres, perquè ningú és més ni menys que ningú. 

Per trobar-se a un mateix, només cal deixar-se ser en el bany de la realitat; més revelador que qualsevol fantasia de poder o d’escapisme il·lusori. 

Per començar aquest viatge de la teva vida, has de regalar-te temps’ explica Pablo D'Ors en el seu llibre ‘Biografia del silencio’ (+), i seguir tècniques de meditació imprescindibles per viure plenament.


-o-


Foc, foc!


L'home savi va sentir que el seu final s'apropava i va voler morir al bosc. Els seus deixebles el van seguir i li van demanar que els digués la seva última paraula. I ell va dir: ‘Foc!’ I va morir. Llavors, el bosc va començar a cremar.

Com ho entén vostè?
És el poder de la paraula. La paraula pot transformar la realitat, però només el silenci ens transforma a nosaltres mateixos.

Doni’m un altre koan per resoldre.
Fins que no siguis l'últim i et sentis el primer no hauràs resolt el teu koan.

Aquest té ressò cristià i universal.
Els koan són endevinalles taoistes que el mestre dóna a l'alumne, però no perquè les resolgui, sinó perquè es resolgui a si mateix.

El koan et pensa a tu.
Et penses en ell i en els seus segles. La meditació no té per què ser religiosa, però és més fàcil practicar-la en tradicions mil·lenàries com la cristiana, la budista o la taoista.

En què s'assemblen aquestes tradicions?
Nosaltres podem raonar els problemes amb paraules; elles ensenyen a respirar aquests problemes en silenci.

Ens ensenyen a solucionar?
No és això. No intenti aprofitar el temps; tracti de lliurar-lo. La meditació no és per al creixement personal; no és per aprofitar el temps; sinó per regalar-te’l a tu mateix o regalar-lo a Déu, si ets creient.

Em regal una estoneta de no-res?
De silenci. Perquè només sents la paraula en la mesura que és concebuda en el silenci.

El silenci escasseja en aquesta era digital.
La híper connectivitat dispersa la ment i genera fam de silenci i de desert.

Perdre’s per fugir de les xarxes?
El desert en la tradició cristiana és metàfora del propi interior; en el Zen és el buit.

Anar al desert és no fer res?
Què és no fer res?

...?
Molts creuen que viure intensament és saciar-se amb milers d’experiències, però és al revés: estam fets per a la intensitat; no per a la quantitat. Aprendre a viure és deixar de somiar amb les nostres aventures per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Jo creia que no hi ha èxits sense somnis.
A mi m'ha costat quatre dècades aprendre a deixar de somiar amb mi mateix. Però ara sé que la meditació ensenya a submergir-se en la realitat i a fer el que fas. Sense mentides ni somnis.

La fantasia no ajuda a digerir la realitat?
Somiar és tancar-se en la presó de l'irreal, quan no hi ha res més alliberador que la realitat. La millor fantasia és infinitament pitjor que la teva realitat quan la descobreixes. Meditar és submergir-se en la realitat i donar-se un bany de ser. I, creieu-me, és un alleujament.

Idò, acaba vostè d’aniquilar el cinema.
Almenys amb cert cinema escapista i amb l'últim mite d'Occident: l'amor romàntic. L'amor autèntic no té res a veure amb el romàntic, que ho espera tot; l'amor autèntic ho dóna tot sense esperar res: és real.

És que en comptes de trobar-se amb un altre ésser humà n’hi ha que esperen la loteria.
L'amor romàntic és aquesta falsa esperança que un altre et doni de cop i volta tot el que et falta a la vida. Per això, perquè és pura fantasia, es converteix fàcilment en odi o indiferència.

De fet, era una expectativa egoista.
Aquesta exaltació de l'amor romàntic com a argument de venda provoca abismes de desgràcia en la nostra societat. Perquè ningú pot donar-te tot el que et falta si no saps trobar-ho per tu mateix.

Com?
La meditació facilita aquests indicis de la realitat, que són només moments que ens permeten captar qui som de veritat. Però, aquests moments no arriben amb talent o esforç, sinó amb lliurament: així com arriba l'amor.

En què consisteix la seva tècnica?
Hi ha dues maneres de conèixer-nos: l'analítica i el sintètica. L’analítica requereix la paraula; la sintètica, el silenci. Són les dues cares de la mateixa moneda, però només la paraula forjada en el silenci fa diana en l'ésser.

Pens, és a dir, no pens i ja està?
A l’hora de meditar en silenci desemmascararà les falses il·lusions. La major part de la nostra energia la malgastam en expectatives il·lusòries que desapareixen quan les tocam.

Quina és la pitjor il·lusió?
L'ego. Per això, quan trobes a qui només viu per adorar la il·lusió del seu ego...

Narcisos tòxics, les diuen ara.
... T'entristeixes i, en canvi, amb només estar davant d'una persona autèntica, rejoveneixes.

Entrevistar aquí a algunes d’aquestes persones és un gaudi.
Deixar d'adorar al teu ego és el més difícil...

El silenci -va dir aquí Melloni- no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego.
L'ego és afany de possessió, però a mesura que et distàncies d'aquesta il·lusió, vas madurant i, a poc a poc, hi veus amb més claredat i s'il·lumina la realitat. I així et vas adonant que no necessites ser important; ni et cal ser més que els altres; ni tan sols ser algú, perquè ja ho ets tot: ets tu.

Ser autèntic és ser generós?
Sovint, creiem que n'hi ha prou amb donar...

No és això?
... però tota ajuda resulta superficial fins que descobreixes que jo sóc tu; que tu ets jo i que tots som un.

Gràcies a La Vanguardia, i al seu periodista Lluís Amiguet, hem descobert D’Ors.  L'entrevista a La Vanguardia (+)

-o-

El darrer regal


Per a tots aquells que avui no puguin anar fins a Sa Pobla, serveixi de conhort aquest ble de llum que ens ha deixat sonoritzat un dels cantaires que millor han musicat les paraules dels poetes i místics.

Si voleu saber de qui parlam, clicau aquí i ho endevinareu aviat (+).


Gassho profund!



‘L’amor és la recompensa de l’amor’
Joan Mascaró Fornés

Un fragment del matí

Divendres, 30 de desembre de 2016


‘Quan la claror del matí il·lumina la foscor del crepuscle esdevé el miracle del descobriment d'allò que som en plenitud: jo som tu...





'El veritable progrés de la humanitat consisteix en què els éssers passin del domini de la ignorància al del coneixement. 

Aquest àmbit suposa més consciència, més llibertat, tal com ha estat el camí de l’evolució de l'home. 

Per això, sempre experimentam que hi ha àmbits en la nostra vida que precisen ser alliberats. 

Intuïm que dins de cada un de nosaltres hi ha l’energia suficient per fer possible aquest canvi.

La humanitat es troba en un moment en el qual experimenta la necessitat de passar de la llei que estableix la lluita per la supervivència de l'espècie, que Darwin va observar, a la llei de la cooperació per una nova existència.

És aquest triomf de la cooperació per la vida a què fa referència el profeta Isaïes quan diu ‘habitaran junts el llop i l'anyell’. 

I perquè això esdevingui cal que emergeixi una nova llei, és a dir, es necessari un canvi profund en l'estructura psíquica i física dels éssers, que ha de reemplaçar l'antiga llei.

Aquesta evolució fa referència, en primer lloc, al canvi de consciència, canvi en la nostra estructura mental, en els nostres desitjos i aficions, en els nostres patrons de comportament i en la nostra manera de viure.


La transformació


Però aquest canvi de consciència suposa una nova percepció de Déu, de l'ésser humà i del cosmos. També del temps i de l'espai, que queden superats per la consciència del moment present. 

Aquesta percepció també implica una transparència de la realitat i comporta, per tant, una connexió amb la llum interior, que ens permet veure com totes les coses manifesten l'Ésser en plenitud.

Així, tots els esdeveniments i totes les circumstàncies són manifestació i potencialitat.

Però, aquesta evolució té un preu. 

La nova harmonia requereix una dedicació acurada d'aquest principi diví que tots portem dedins, d'aquest principi de transformació que tots posseïm i que si tenim fe en ell, una fe capaç de moure les muntanyes de la separació, de l'odi i la ignorància, serà capaç també de transformar la nostra realitat personal i la de l'entorn.

Aquesta força capaç de produir la transformació no és fruit d'una opinió intel·lectual ni d'un sentiment personal, per molt intens que sigui. Sinó que és el resultat de la unió de l'ésser humà que pensa, sent i desitja amb els altres, amb Déu i amb el Cosmos. 

La fe capaç de transformar les estructures que ens mantenen segrestats és fruit de la unió completa, encara que només sigui per un instant, de tota la realitat còsmica-humana-divina, que ens constitueix com a persones. 

Alhora, aquesta conversió no és fruit de la il·lusió. 

El miracle de la transformació personal i del nostre món són fruit de la Veritat, en el sentit més sublim de la paraula. Quan es produeix la unió de l'home, aquest home concentrat i unificat, amb la veritat, la bellesa i la bondat còsmiques: esdevé la unió de l’home amb Déu. 

Aquesta transformació està basada en l'actuació a l'uníson de totes les nostres facultats. 


El camí


Per això la meditació és el camí de transformació del món. 

És en el silenci de la persona centrada en la veritat on la divinitat es manifesta i li dóna certesa i permet experimentar el miracle d'un nou ordre, com anuncia el profeta Isaïes.

És en l'obertura a aquesta divinitat, a aquesta plenitud de l’ésser, aconseguida a través de la pràctica de la meditació i de la contemplació, que hom percep aquest àmbit profund de l'ànima, d'un mateix i de totes les coses.

És aquí, en el misteri de la nostra interioritat, on es desenvolupa la nova vida, on es donen cita i s’unifiquen els contraris. 

No hem de tenir por i hem de conrear en nosaltres aquesta fe capaç de atorgar-nos el miracle d'un ordre nou, d'una societat nova.

Hem de ser capaços de mantenir la llum encesa, perquè il·lumini tota oposició i faci emergir un món harmònic, on la comunió social i l'amor circulin i alimentin plenament la vida de cadascú.'

Aquest escrit prové del comentari de la nostra mestra, Berta Meneses, fet i dit en el decurs de la celebració esdevinguda amb motiu del Curs d’Iniciació al Zen, de novembre de 2015. 

Ha passat un any d'ençà la seva publicació a aquest bloc i, cada vegada que ho llegim o rellegim, el postulat referma la seva vigència: la meditació és el camí de transformació del món. I, malgrat el pas del temps, l’escrit assoleix una categoria d’extraordinària dignitat.

Altrament, la mestra ens ha fet arribar la seva felicitació de les festes nadalenques i de cap d’any:

Estimada Sangha,

En aquest dies de Nadal, on tots ens trobem més a prop de tots: famílies, amics i també dels que pateixen, us desitjo el millor en les vostres vides, que las benediccions que cada dia la Vida ens atorga ens ajudin  a desvetllar la Saviesa i la Compassió.

Bon Nadal.

Berta

Solidaritat


Ens escriu Pilar Ascaso.

Benvolguts amics, col·laboradors i participants de la Trobada d'Espai Reflexiu,

Després de l'última trobada del passat mes de novembre, em plau informar-vos que les aportacions realitzades per tots nosaltres al llarg de les diverses activitats dutes a terme en el 2016, han abastat un total de 590 €, quantitat que hem ingressat íntegra a Can Gazà, l’Institut contra l'Exclusió Social (+), al capdavant del qual s'hi troba Jaume Santandreu. 

Ja sabeu que fa dècades es dedica a guarir, curar i millorar les condicions de vida de les persones en situació d'exclusió social extrema.

Tot això es ho hem d'agrair especialment als nostres companys i formidables i entranyables convidats, que han col·laborat de forma generosa i desinteressada: Teresa Fernández, Gaspar Caballero, el grup de música antiga Polissonia (Bàrbara Duran, Francesca Suau i Francesc Cubells). Susana Volosín, Elsa García i Enric Benito.

I, per descomptat, igualment us ho devem a tots vosaltres, amics i amigues participants, que heu fet possible que junts puguem gaudir d'aquestes precioses i interessants vetllades.

Mil gràcies a tots i totes i bones festes!


El darrer regal


El present final ens arriba redactat amb les paraules que, bellament, escriu Damià Huguet en el seu poema ‘Lluna vella’. 

Talment un pagès que llaura els solcs de la seva partió amb llurs mans i ungles, plenes de calls i de padrastres, Huguet esgarrinxa el llenguatge per no fer malbé el sentit més profund de la paraula que defineix la pròpia identitat. 

Amb un tall prim, furga dins les entranyes més fondes de la pell per retrobar el sentit a la vida.

‘La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge.
Amb tota la blavor que sura damunt l’alga
de Síria, de Tunísia, de Creta o d’Alger
la veu que veim amb arbres romp amb esquits de vent
tots els murs que ara sobren al paradís on som.

Som hereus d’un passat que tots volem ben nostre.
I ho proclamam en creu, al llevant i al migjorn.
Cada pedra manté els calls de les vivències 
a la terra que veu totes les llums trencades.
Cops de puny a la fosca. Hi som presents, encara.’

Encara hi som...


En homenatge a tots els poetes, a tots els artistes que –com Damià Huguet- han solcat la mar de les nostres vides tot deixant un regueró d’enyors tenyits de sons, de veus, de mots, de poemes, de cançons, que vessunyen un doll ple d’emocions i d'amor, dins un fragment d’un matí qualsevulla. 

Us diem adéu i feliç 2017 amb l’amor de Federico, d’Enrique i de Leonard. (cliqueu aquí +).


-o-


Un esment agraït per a les fotografies, i els seus autors, que podeu veure ampliades si cliqueu damunt, atès que les hem agafat majoritàriament del bloc El universo hoy (+). 


Gassho profund!



‘Hi ha d’haver un Altíssim al nostre univers, conegut o desconegut’
Joan Mascaró i Fornés