La perla perduda




‘L’home esdevé lliure alliberant els altres’
Joan Mascaró




Silencis


‘El tercer silenci és el silenci de l'acció...

Aquest silenci ens obre a l'acció correcta, a l'acció no violenta, que observa atentament el fluir de la vida, que dirigeix la pròpia existència amb claredat i rectitud.’ 

Si llegim o escoltam detingudament la veu de la nostra mestra Berta Meneses podrem adonar-nos també de la naturalesa essencial que ens configura, defineix i abraona. 

L'acció fecunda i potent no es mesura per l'esforç, sinó per la saviesa amb la qual canalitzam els esdeveniments de la vida. 

L'acció de la no-acció, el Wu-Wei de la filosofia taoista, ens convida a actuar amb perfecta naturalitat, sense forçar les coses, ni els esdeveniments, ni les persones, sense utilitzar artificis que desvirtuïn la seva harmonia i el seu principi original. 

És, en definitiva, la veritable acció lliure d'ego, com resa el llenguatge de l'Evangeli

'Quan actueu, que la mà esquerra no sàpiga què fa la mà dreta...' (Lc 17, 3-10).

En el Genjo Koan un part de la gran obra del Shobogenzo del mestre Dogen diu: conèixer el camí del despertar de la saviesa és...

Solament en aquest oblit de si mateix en l’obertura infinita i buida (el Wu-Wei) trobam la veritable saviesa...


La perla del color de la nit  


Resseguint el fil de la saviesa de Dogen, de Sosan i Meneses, de l'Evageli o del Taoïsme, Thomas Merton, mestre espiritual, en el seu llibre ‘El camí de Tchuang Tzu’ recull el relat de la ‘Perla perduda’:

L'Emperador Groc anava passejant
al nord de les muntanyes de l’Aigua Roja,
a la vora de Kwan Lun...
Embadalit, va mirar al seu voltant,
abismant-se al món...

Camí de retorn a casa,
va perdre la seva perla 
del color de la nit.

Aleshores, va manar a la Ciència 
que anàs a cercar la seva perla estimada,
i la Ciència no va aconseguir res.

Va demanar a l'Anàlisi 
‘busca la meva perla’, 
i l'Anàlisi tampoc no va aconseguir res.

Va implorar a la Lògica 
que anàs a cercar la seva perla, 
i, tampoc, la Lògica no va trobar res.

Va preguntar, en últim terme, al No-Res
i el No-Res la tenia!
L'emperador Groc, aleshores, va dir:

‘És en veritat estrany: 
El No-Res, que no fou manat,

que no va treballar per trobar-la,
tenia la perla del color de la nit’

En el meu final està el meu principi...

D'aquí que el camí del ZEN sigui seguir el curs natural de les coses, tal com ens diu la mestra... 

El ZEN és percebre la Talitat, és comprendre les coses tal qual són...

El ZEN és permetre que els nostres patrons no es projectin sobre la realitat, que no l’embullin...

El ZEN és harmonia amb la Natura...

La nostra percepció dualista de la realitat, aquesta que genera el sofriment en el mon i en la natura, fa malbé l’harmonia i la bellesa...

Des de l’experiència del Wu-Wei, d’aquesta acció de la no acció, ens alliberam de l’egocentrisme que no ens deixa percebre la realitat en la seva Talitat

La vida té el seu propi dinamisme... Flueix com el riu que quan passa també fa fluir el pont de pedra...


Shinjimei


En el Shinjimei, el mestre Sosan ens diu: 

‘La Via suprema no és difícil,
n’hi ha prou amb no escollir, ni rebutjar.

Quan deixem de cercar o d’escapar,
s’il·lumina a si mateixa.
Si ens apartam el gruix d’un fil de seda,
el cel i la terra se separen...’

‘... En la unitat del buit els dos són un,
ambdós contenen la infinitud de fenòmens.

Si no discriminam entre subtil i groller,
no ens posarem ni a favor, ni en contra.
La Via suprema ho abraça tot,
res no és fàcil, res no és difícil...’

‘...El savi comprèn des de la no-acció,
el neci s’encadena a les coses.

Les coses no són [en essència] diferents,
és la ignorància que ens empeny a la preferència.
Voler entendre la ment amb la ment,
no és un gran error?...’

‘...L’essència profunda de la talitat,
està més enllà de totes les condicions.

Quan veiem les coses amb equanimitat,
tornam a la nostra naturalesa original.
Si eliminem la causa,
res no es pot comparar...’

‘...Ser és no ser. No ser és ser.
Sentint això així,
no hi ha on aferrar-se.

Un és tot, tot és un.
Simplement aquesta veritat,
sense preguntar-nos per què.

L’esperit de la fe és la no dualitat,
la no dualitat és l’esperit de la fe.

El discurs s’acaba aquí,
sense passat, sense present, sense futur...’


Abelliment


De la mirada del Japó d’Andreu Llambíes, al retrat de la innocència del Vietnam de Maite Fruitós, mestra en Tècniques de Relaxació, Presència i gestió de l’Emoció, experta en Tai xi, Txi Qung, en acompanyament de la mort... 

Maite també ha fet aturades formatives pel bell casal d’espiritualitat de Sant Felip Neri a Barcelona. 

Les fesomies, humanes i naturals, que ha retratat en el seu últim llarg i gran viatge abelleixen aquests espais del marge dret d’aquest bloc. 

Ens aporten lliçons de tendresa, pàgines de sensibilitat, imatges de pau conformada dins la simplicitat del No-Res...

Allà, al llunyà i sempre proper país de l’orient, al Vietnam, a les terres humides dels Dao, a la contrada ondulada de Sa Pa, en el paisatge muntanyenc del nord, Maite, camina-caminaràs, s’endinsa dins les mirades amables, dins els somriures impressionants dels infants preciosos d’ulls confitats de mel i sucre...

Allà, tasta els àpats exquisits, acompanyats del licor d’arròs d’amargor espirituosa; escalfa les mans davant d’una xicalènia feta fogueró...

Ens conta la llegenda que diu ‘les ètnies que habiten els cims de Sa Pa, van néixer de la relació entre el rei Drac, amo i senyor del sud del país, i una bella fada que morava a les entranyes de les muntanyes del nord.

D’un sac amb cent ous, que va posar la fada, en van néixer cent infants; però, l’amor –com tot- va durar poc i el rei Drac va retornar a les dolces sinuositats orogràfiques del sud, amb la meitat del seus fills, els avui anomenats ‘Viet’.

La fada, mentrestant, va romandre en els cims esquerps del nord amb els seus estimadíssims cinquanta fills: els H’Mong, Tay, Dao, Nung, que ara conformen les minories vietnamites...'

"I la fada també tenia tres filles, 
una mandarina, 
una tarongina, 
i una melmelada,

i aquesta historia s'ha acabada"

Gràcies Maite!!


Flor de primavera


Reprenem el fil del Zen. En els haikus i en els koans també apareix clarament la percepció no dualista de la natura. Així, ens comenta la nostra mestra, el poema del koan número 19 diu:

‘Les flors a la primavera, 
la lluna a la tardor, 
la brisa suau a l’estiu
la neu a l’hivern...'

Si a la teva ment no hi ha núvols de preocupacions il·lusòries aquesta és la millor estació de l’any per a tu.

Tot és ordre i dinamisme. Tot és veure el ritme de la vida i aprendre a fluir en i amb ella. Aquesta és la llei de Dharma, aquesta és la Voluntat divina que fa fluir la vida moment a moment...’

El zen és acció natural...

‘Molt sovint ens compliquem i compliquem la vida, però la veritable saviesa del Wu Wei ens convida a ser adequats. Perquè l’adequació implica escolta, silenci i simplicitat.

EL ZEN no ofereix resistències a la Vida, ni al Ser que ens configura i que configura tot quan existeix. 

Les resistències són patrons mentals i emocionals que estan, a vegades, incrustats en les nostres vides. 

La saviesa del Wu-Wei, ens recorda la mestra Berta Meneses, ens convida a no identificar-nos amb aquestes resistències, a aprendre de mirar cada moment com si fos únic. Cada moment és absolut en si mateix, perquè en el Wu-Wei no hi ha  objectius.

En cada moment hi ha la Plenitud

És la tempiternitat, que diria Raimon Panikkar. El dinamisme és el camí en si mateix. 

He de dirigir-me a ell, pregunta el monjo. Si et dirigeixes a ell t’apartes d’ell. El camí no pertany al conèixer ni al no conèixer. És ampli com el firmament infinit, com l’espai... Viure el moment amb impecabilitat, de forma perfecta, és la eternitat...’

El poema de Blake, William Blake, diu tant en tan poc:

Veure el mon en un gra d’arena,
el cel en una flor silvestre.
Abraçar l’infinit en la palma de la ma
i l’eternitat en una hora...


La talitat


‘És disposar de la capacitat d’obertura com una matriu d’infinites possibilitats. Perquè solament en el silenci podem abraçar aquesta obertura infinita d’on emergeix tot quan existeix.

Deixar les coses tal com estan...

Percebre l’univers tal com és...

Descansar en la naturalesa original...

L’acció lliure és l’acció veritablement creativa...

Tan sols aquell que actua lliure d’ego pot ser un cocreador de la Realitat perquè té la capacitat de fer el no fer. 

És a dir, la seva intervenció en el món és fluint en la saviesa del Ser. És d’aquesta presència d’on flueix la màxima creativitat i la més profunda intuïció’. 


Darrer regal!


Les persones amb una sensibilitat especial agafen l’instrument cordat, talment cos de dona, amb una subtilitat extrema; acaronen cada corda con si allisessin uns llarguíssims cabells negres i obscurs; la pua esdevé pinta d’ivori blanca i tova, flexible, adaptativa, generosa; llavors, emergeix la veu que trenca el silenci entre notes de mar blava i escuma efímera que dansa com un papalló rondinaire. I, així, diu la cançó:

Ella evitava les mirades
i es va asseure lluny de mi.
Em preguntava sense paraules
i va endevinar el meu avenir.

Baixava el to de la seva veu,
semblava una dona normal.
Després canviava de color,
començava a despullar-se.


Llavors vaig voler escapar,
desenganxar-me del seu cos blau.
Però em va dir la veritat
i va escapar per la finestra.

Em va deixar marxar,
fa molt de temps.
Em va deixar marxar,
ja fa massa temps.

Ja no sé si sóc un home,
ni per què seguesc aquí.

No record ben bé el meu nom
i d'ençà que la vaig conèixer
escolt el ressò de la seva veu
i mir l'estrany reflex del mirall.

Em va deixar sense cor.
Em va deixar sense esperança.

Em va deixar marxar,
fa molt de temps.
Em va deixar marxar,
ja fa massa temps...

A la memòria de Maria Femenias Lliteras, Figareta, ma mare, la perla perduda, que va partir en el seu més llarg viatge fa poc temps, però ja fa massa temps... (clica aquí i viatge amb ella +).



Gassho profund!



La joia infinita de la unió amb Déu
Joan Mascaró

El gran viatge




‘Una energia espiritual invisible pot crear totes les altres formes d’energia’
Joan Mascaró i Fornés



A la memòria de Joan Mascaró, que sempre ens dóna llum i energia nova...


Aquesta entrada ens arriba d’una triple inspiració: primera, per l’aniversari del naixement del nostre filòsof admirat Joan Mascaró, fa 120 anys, el 1897, a l’hort den Degollat a la vila de Santa Margalida; segona, pel plec de fotografies excelses d’Andreu Llambies, artista i company de les contrades de  Marratxinet, en el retorn del seu viatge al Japó, imatges que abelleixen el blanc immaculat d’aquest bloc; tercera, per la saviesa de la nostra estimada mestra Berta Meneses, que ens fa seguir i resseguir i perseguir, sense claudicar ni negligir mai, la corrent de l’aigua que ens mena cap al més gran i bell viatge que esdevé la vida.


Si cliques damunt la imatge,
la podràs veure ampliada
Gràcies, Joan; gràcies Andreu; gràcies, Berta!



Fluir com l'aigua


Hi ha un koan de la Miscel·lània que diu:



‘En un pou que mai no ha estat cavat,
hi brolla l’aigua d'una font que no raja.
Mentre algú, sense ombra ni forma, la tragina...’

‘L'aigua és simplement aigua, les virtuts de la qual i ella mateixa habiten més enllà del seu fluir’ deia Eihei Dogen.

La flor del lotus, el símbol budista per a la transformació dels tres verins: la cobdícia, la ràbia i la ignorància, creix i desenvolupa tota la seva bellesa dins les aigües tèrboles, enfangades i pantanoses. 

La reflexió que ens recorda i escriu la nostra benvolguda mestra zen, Berta Meneses, ens ensenya a mirar al bell darrere de les coses, perquè també la indagació fa part de les característiques de l'element aigua. 

‘L'aigua sempre pren el camí més curt i flueix cap a la profunditat, però per la seva perseverança és capaç de moure muntanyes’.

Què implica aquesta frase d'un pou no cavat i d’una font que no raja, però de la qual sempre en flueix aigua pura?

‘Aquest pou no excavat ens parla de l’àmbit d'obertura infinita que no ha estat mai  cavat, ni aprofundit... Cada un de nosaltres som aquesta naturalesa essencial. Simplement, és el nostre jo mateix

I d'aquí brolla l'aigua contínuament. El poder de fluir és deixar anar i estar ‘desperts’ sense aixecar o imposar cap barrera. Per això hem d'aprendre a desconnectar el xiuxiueig constant de la ment...

L'atenció plena, a cada instant, ens permet ‘fluir’, ens permet saber que tot el que passa ens convida a viure el que realment hi ha en aquest moment precís, que tot respon a un ordre que implica saber desvetllar la percepció de la llei del Dharma, la que regeix l'univers sencer.

Aquest ‘fluir’ té molt a veure amb ser conscients i res a veure amb el lloc on les nostres ocupadíssimes vides semblen conduir-nos. És l'únic lloc des del qual podem transformar realment els nostres projectes, els nostres equips, les nostres organitzacions... i, alhora, transformar-nos a nosaltres mateixos’.

La saviesa, que traspuen les paraules de Berta Meneses, s’enfonsa dins la nostra pell, perfora el cervell i es desa dins la consciència més íntima. Practicar-la fa call a les mans i als genolls, però reblaneix el cor més dur i complex. Continuem llegint el seu discurs...


Fluir, influir, refluir...


Per poder ‘fluir’ ens hem de comprometre. Aquesta és la gran determinació, imprescindible per poder deixar anar la ment il·lusòria i brollar com l’aigua de la font, lliurament i obertament. 

La determinació és un factor crític per capgirar la història pròpia, per transformar-la, perquè gairebé tot allò important s'obté combinant entrega i compromís amb un mateix. 

La nostra ment, moguda per aficions, rebutjos, judicis, comparacions, prejudicis o censures... és reactiva. 

La ment és com una balança de precisió que perd el seu equilibri, en el moment en què s'identifica amb algun judici o que estableix algun tipus de preferència, gust o rebuig, estima o aversió, i es veu arrossegada pel remolí de la reactivitat...

Només podrem mantenir l'equilibri i el repòs quan aprenguem a utilitzar el poder de l'atenció plena, emprant la qualitat de la consciència, la capacitat de saber i de comprendre allò que convé a cada moment, sense haver ni de triar ni d’establir cap tipus de preferències...

Així, en la pràctica del Zazen, hem de mantenir al màxim aquesta consciència plena, perquè llavors sigui un fet natural en la nostra vida quotidiana.

La meditació és un viatge, un gran viatge, el viatge de la vida a través de nosaltres mateixos. Una travessia vital, talment una peregrinació que ens obliga a franquejar tots els paisatges de la nostra experiència. 

Hi ha valls i muntanyes, capamunts i capovalls, moments plaents i moments dolorosos, alegries i penes, però no hi ha res fora de la pràctica, perquè la pràctica consisteix, precisament, a explorar qui som. I aquesta exploració requereix d’una determinació indestructible...’ diu i escriu rotunda de seny la nostra mestra.

Estam realment disposats a afrontar la totalitat de la nostra experiència?

La qüestió que ens planteja Berta Meneses apunta directament a la veritat. Ella ens ho explica amb senzillesa: 

‘Hem de procurar que tot, absolutament tot, arribi a formar part de la nostra pràctica. 

Les diverses experiències que ens proporcionen les sensacions físiques de plaer i de dolor, les diferents emocions de felicitat o de tristesa, de depressió o d’eufòria, d'interès o de fàstic, són distintes estacions de l'itinerari pel qual discorre el nostre viatge


És possible, amb la pràctica, obrir-se a cada un d'aquests estats? 
I arribar a ser conscients de cada un d'ells d'una manera equilibrada? 
I comprendre quina és la seva veritable naturalesa?

Meneses respon: ‘la pràctica de la meditació no té res a veure amb l'afecció ni amb el rebuig, sinó que constitueix un retorn constant al moment present. 


Et sonen els ritmes?


La meditació és un procés d'obertura contínua i d’equilibri de la ment, en el qual no hi ha elecció, ni afecció, ni identificació ni censura. La meditació ens connecta amb el ritme subjacent a cada una de les nostres activitats.

Podem prendre d’exemple, els ritmes de la natura, els ritmes del dia i de la nit, els ritmes de les estacions... Hi ha ritme en la música, en l'esport, en la poesia i en la dansa... 

Cada activitat té el seu propi ritme i, quan arribam a connectar amb ell, descobrim una nova sensació d'harmonia, de gràcia i d'absència d'esforç. Això és aprendre a fluir. 

També la nostra pràctica té el seu propi ritme, el ritme intern de la respiració, el ritme de les sensacions, el ritme dels pensaments, de les emocions, dels sentiments, el ritme de les imatges i dels sons...

Però només arribarem a descobrir aquest ritme intern quan deixam de reaccionar i ens obrim a cada moment, sense identificar, sense rebutjar i sense lluitar. 

Només quan arribem a experimentar aquest ritme començarem a gaudir d'una pràctica assossegada, serena i sense esforç. 

No obstant això, per poder establir contacte amb el ritme, convendrà fer un gran esforç, l'esforç de parar esment, l'esforç de retornar, una i una altra vegada, la nostra ment al moment present. 

Al principi, la ment està completament distreta i hem de fer l'esforç de controlar-la i de concentrar-la, però, en la mesura que ho fem així, instant rere instant, cada vegada gaudirem de més moments d'equilibri...’


La vida, una aventura



I llavors podrem descobrir que Tot, sense excepció, potser una aventura... 

Escriure una carta, conrar una amistat, sembrar un cossiol, fer un viatge... tot és una aventura. Fer un passeig, llegir un conte, preparar el sopar, estendre o aplegar la roba...

En realitat, qualsevol jornada, amb vent, pluja o niguls, és, per qui sap viure-la, una aventura incommensurable.

Fer el llit, rentar els plats, anar a comprar, netejar la grava dels moixos... tot això, i qualsevol dels quefers comuns i d’habitud, són aventures quotidianes, que poden ser excitants i fins i tot perilloses.

És llavors quan el gran viatge, el viatge de la vida, esdevé extraordinari, perquè la nostra meditació també apunta i abraça i esdevé una  aventura. 

La vida ordinària té un caràcter aventurer, insòlit i miraculós...


El darrer regal


Aquest últim present ve lligat dins els ritmes de la quotidianitat, insòlita i miraculosament aventurera, per felicitar-vos el Nadal de forma alegra, bullanguera, amb una instrumentació senzilla, acompanyada d’uns dits que acaronen suaument les cordes de l’arpa esdevinguda, per a l’ocasió, ànima viatgera i lliure. (clica aquí +)

Rebeu una entranyable abraçada als vostres cors compassius, lliures, viatgers i aventurers...

Gassho profund!




‘Fórem enviats aquí per fer bones obres’
Joan Mascaró


Tot és...




‘La nostra consciencia ordinària treballa amb dos; la nostra consciencia superior treballa amb u’

Joan Mascaró i Fornés




A la memòria de mon pare Jaume Caballero i del meu fill Joan Lluís...


Diu Mascaró que ‘surt el sol sobre el bé i sobre el mal’ i, per rematar-ho, que ‘no hi ha mort. Només hi ha el final d’una llum i que una llum nova ens il·lumina…' 

He de tenir por de morir? 

Un soldat militar no té por de morir. 
N’ha de tenir un soldat espiritual?

Desentrunyellar aquest paradigma de la unitat de la vida i de la mort és, a més del qüestionament que impregna els enunciats d’alguns koans, la raó de ser dels éssers en i amb consciència. 

Aquesta subtil, suggerent i estimulant facultat de saber-se existent...


La flor


Una flor no parla. 

Tot en la creació és una flor. 

Un dia, Buda anava a fer una xerrada especial, i milers de seguidors van anar de tots els pobles dels voltants a escoltar les seves sàvies paraules. 

Quan va aparèixer, només duia una flor a la mà. 

Passava el temps i no deia res. 

Només mirava la flor.

La gentada s'impacientava, però Mahakasyapa, que ja no podia contenir-se, va esclatar amb un somriure.

Buda li va fer un senyal que s'acostàs, li va lliurar la flor i va dir a la gent:

-Tenc obert l'ull de l'ensenyament veritable. Tot el que pot donar-se amb paraules, us ho he donat; però, amb aquesta flor, li don a Mahakasyapa la clau d'aquest ensenyament veritable…

‘Zen és l’esperit de l’home’.


-o-


Tot és… mort


Claudio Naranjo, metge i doctor en Educació


‘Ocupa't del regne del cor, i la resta t'arribarà’



Tenc 84 anys. Vaig néixer a Valparaíso (Xile) i visc viatjant. Sóc psiquiatre. Sóc vidu i vaig tenir un fill que va morir. 

Tant de bo els polítics haguessin estat educats amorosament. No crec en la competència entre religions. Sóc divulgador de l'eneagrama, un mapa de la personalitat...

Què és l'eneagrama?

Una eina d'autoconeixement, la més completa.

En què consisteix?

És un mapa de les nou passions que conformen la teva personalitat: t'ajuda a conèixer-les, i així pots identificar quina d'elles et domina.

Quines són aquestes nou passions?

Ira, orgull, vanitat, enveja, avarícia, covardia, gola, luxúria i mandra.

Sonen als pecats capitals.

Els grecs ja van enumerar gairebé totes aquestes passions, qualificades després com a pecats pel cristianisme, i que esdevenen els nou enneatipus de l'enneagrama.

I una d'aquestes passions em domina?

Sempre hi ha una dominant sobre les altres: identifica quina és la teva, i així podràs treballar-te per equilibrar-la amb les altres.

Amb quina finalitat?

Deixar d'actuar reactivament, amb automatismes, com una màquina: davant de cada situació seràs capaç d'actuar amb consciència.

Quina és la seva passió dominant?

L'avarícia.

Sempre he temut quedar-me sense res: temorós de la precarietat dels meus recursos, m'ha costat invertir en les meves capacitats, he desconfiat de mi... I això m'ha fet caminar per la vida com si caminés sobre un tall de ganivet. Una vida ha de ser per viure-la.

No ha pogut dominar aquesta avarícia?

Ara ja sí, però ha estat difícil. Com va dir Churchill: ‘L'home ensopega amb la veritat, però s'aixeca i segueix el seu camí’.

D'on prové l'eneagrama?

D'un esoterisme cristià d'Àsia Central, que va divulgar per Europa una mena de Sòcrates rus de principis del segle XX, Gurdjieff. I d'ell ho va aprendre Óscar Ichazo, que m'ho va ensenyar al desert d'Arica.

Com va anar a parar al desert?

Era 1970, i jo passava el pitjor moment de la meva vida. I m’hi vaig retirar durant sis mesos.

Què li havia passat?

La meva segona dona va tenir un accident d'automòbil i va morir el meu fill d'onze anys.

Sobreposar-se devia ser dur...

Tenia 37 anys i em jeia al seu llitet i passava hores i hores plorant. Un dia vaig entendre que aquest plor era per tot el que no havia pogut estimar-lo. Vaig sentir la seva presència i vaig deixar de plorar.

I què va aprendre en el desert?

Jo era metge psiquiatre. Vaig veure que la medicina farmacològica abordava símptomes, però no l'arrel del problema del pacient: la vaig deixar per exercir com a psicoterapeuta.

És molt dolent que mani una passió?

El problema és que en aquest cas la teva vida serà més petita, automatitzada, dilapidaràs energies, podent viure més plenament.

Quin automatisme el va fer ser metge?

Als sis anys vaig veure la lluna plena i li vaig preguntar a la mare què era això. Em va dir que era un cos celeste, com ho eren les estrelles, els planetes..., i em va parlar de la gravetat... i vaig experimentar un intens plaer davant d'aquest besllum de coneixement... I a partir de llavors vaig cercar repetir aquest goig, i això em va portar a la ciència.

Però després va deixar la ciència.

Fou quan vaig sentir que la filosofia i la psicologia afrontaven millor el dolor de la infelicitat.

Quin ha estat el seu moment més feliç?

Als 20 anys vaig tenir una relació eròtica amb una coneguda de 40 anys, i vaig sentir tanta alegria. El món era bell! Vaig sentir l'alegria normal del viure, i aquí vaig ser conscient que jo no havia estat viu fins aleshores.

Ha arribat a conèixer-se perfectament a si mateix?

Al centre de la ceba, si vas traient capes i capes, no hi ha llavor, no hi ha res!

Què vol dir això?

Que l'únic que hi ha són els altres. Abans jo em recloïa en la meva torre d'ivori, però avui veig els problemes del món...

Quins són?

Tots deriven d'una estructura patriarcal profunda, de manera que tots es diluirien si eduquéssim als fills d'una altra manera.

Com, exactament?

Integrant intel·lecte, cos, emocions i esperit, per ser més amorosos, més lliures: més savis. Però per a això és decisiu primer que eduquem als educadors.

Tenim una educació no amorosa?

Massa intel·lectual, massa institucional, individualista, patriarcal i poc humanística. La nostra societat segueix sent masclista i depredadora. Ja deia Cícero: ‘Cada senador és savi, però el Senat és un idiota’.

Solució?

Integrar intel·lecte, instint i amor, els nostres tres cervells. Abraçar-los tots tres de veritat. Actualment, l'intel·lecte ha eclipsat l'amor i ha demonitzat l'instint.

He de deixar-me portar per l’instint?

Si t’arrossega, no ets lliure: es tracta d'aliar-te amb el teu instint.

Quina passió domina avui al món?

La vanitat. S'expressa en la pulsió per l'èxit econòmic, la supremacia tecnològica, la confusió entre valor i preu...

I cap a on s'encamina aquest món?

Molts són els cridats... però molts també són els sords. Hi ha una pulsió de transformació certa, però has d’encendre el llum i veure en la teva pròpia foscor.

I si aconseguís encendre-la, què veuré?

Sabràs que tot és pulsatiu, que tot batega, que tot flueix... Si cerques el jo, acabaràs topant amb l'absència del jo. Allò més transformador és sentir l’esser. Si això succeeix, tendràs dies pitjors o millors..., però recordaràs el gust del ser.

Un consell definitiu?

Ocupa't del regne del cor, i la resta t'arribarà de més a més.


-o-

Tot és… vida


Pau Vidal, arquitecte i teòleg


'Els cors apedaçats són els més bells'


Tenc 40 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc al  Sudan del Sud. Sé com és viure en la guerra, i el meu desig és que tots puguem viure en pau i en un món més just. 

La vida de Jesús és... una opció pel pobre i per la vida, és a dir: viure plenament i ajudar a viure plenament...

Per què va descalç per la vida?

Tot va començar fa cinc anys, quan estudiava el màster de Teologia a Berkeley. És un recordatori personal que m'ajuda a viure més a la intempèrie, menys protegit; viure arrelat, i no oblidar que qualsevol lloc és terra sagrada.

...

En la majoria de les tradicions religioses quan entres al santuari et descalces, i jo tenc un desig profund de poder viure a qualsevol lloc com a un lloc de trobada amb allò transcendent i amb l'altre.

Ho aconsegueix?

De vegades no, per això necessit aquest recordatori. En tots els llocs del món els nins se descalcen per jugar. Jo de vegades puc ser excessivament responsable i no vull oblidar que la vida s'ha de viure també jugant.

Vivim moments en què la necessitat de protegir-se sembla més present.

Aquesta necessitat sorgeix de la por i no del cor més profund. Qualsevol trobada de cor a cor es dóna des de la vulnerabilitat.

Hi ha una mica de penitència en el seu caminar descalç?

Tot el contrari: és una experiència joiosa. Una frase dels primers jesuïtes diu: ‘La nostra casa és el món’ i això és el que jo voldria, en qualsevol lloc, en qualsevol circumstància.

Va treballar als EEUU amb immigrants.

Era el tema del meu màster: la teologia de la migració des dels ulls dels que intenten creuar cap al somni americà.

Què va entendre?

Estam acostumats a un Déu que baixa del cel i s'encarna, una imatge vertical, però n’hi ha una altra: la del Déu desplaçat que travessa una frontera i que horitzontalment s'acosta a nosaltres i ens demana que el reconeguem i acollim. Un repte interessant per a Europa, que avui es fortifica per evitar als indocumentats. El braç obert de la creu ens vol dir ‘abraça als altres’.

Hi ha molta por...

Sí, el que genera aquesta estructura occidental, que bàsicament està asfixiant la vida, impossibilita la capacitat de desplegar una vida amb sentit.

Sembla que anam cap a més por, més policia, més control, però vam votar per això.

Les transformacions socials mai no les han fet les majories, sinó les minories capaces d'oferir una alternativa viable, il·lusionant, que propiciï dinàmiques noves... Jo les veig aquí i també a l'Àfrica, com a petites llums d'esperança enmig d'una situació de foscor.

L'ésser humà és agressiu; si no exercís la seva ràbia, tot seria diferent.

En l'ésser humà hi ha una dinàmica de destrucció i d'abús, i una altra de crear vida i espais de comunicació. La pregunta que ens podem fer com a individus, com a comunitats i com a institucions és: quines dinàmiques estem afavorint a tots els nivells?

Què ha vist, què li ha impactat?

He vist amb claredat que la vida és més forta que la mort. La vida vol viure amb sentit i amb plenitud, al fons i fins al final. No n'hi ha prou amb sobreviure. No n'hi ha prou amb donar-li menjar i roba a un cos, aquest prejudici tan de oenagé occidental. Ser refugiat no és una identitat.

Què val la pena?

Descobrir que l'altre no és una amenaça, sinó una oportunitat per créixer.

La violència deixa ferides molt profundes.

El crit de Job es repeteix: Per què tanta injustícia, fins quan?

És una pregunta que es llança al cel i es queda sense resposta.

Benvinguda al nostre món, profundament fosc, profundament injust. Però fins i tot en el silenci i en la foscor hi ha una presència que acaba abraçant-ho tot. Si creiem que el sentit està només en la llum, ens tornam a quedar amb una part de la nostra història.

Quina ha estat la seva aposta?

Creure que la vida només es viu amb goig quan es lliura, i no em refereixo a fer voluntariat, sinó a aquest viure a la intempèrie, desprotegit dels propis pensaments i certeses, del propi vestit cultural, per apropar-se a l'altre.

Aquesta vulnerabilitat l’ha ferit?

És clar!, el meu cor va esmicolar-se. Però els cors apedaçats són els més bells, et porten a un nivell de connexió molt més profund amb l'altre, cosa que traspassa la paraula, el discurs i, fins i tot, les creences.

És tan fàcil inflamar la ira humana!

Hi ha una tranquil·litat aparent, la gent treballa, funciona, conviu... però hi ha un profund desconcert existencial i això es paga amb existències molt superficials i una afectivitat que pot ser molt fàcilment manipulable.

Ningú no està fora de perill...

Al Sudan del Sud els homes són a casa, asseguts amb el seu kalàixnikov, esperant que aparegui l'enemic. Aquí estem parapetats en la nostra tecnologia, en la ideologia i en les certeses il·lusòries.

... I amb renou, molt de renou; i pol·lució.

Cada nit, m’he de refregar amb força els meus peus per alliberar-me d'aquest renou i d'aquesta pol·lució. La ciutat occidental és la màquina en la qual ens hem cregut que es viu millor, potser per protegir aquesta vulnerabilitat.

No conec paradisos...

Allà on visc hi ha dotze hores de foscor total i aquí hi ha 24 hores de llum, internet, televisió... i això no deixa de ser una ficció perquè ens creguem que podem controlar-ho tot, però no controlam ni el nostre cor, que té una profunditat i uns abismes que desconeixem i temem.


-o-


Tot és... gratitud


Les entrevistes que hem reproduït tan llunyanes i alhora tan properes provenen de La Vanguardia, el diari que ens regala habitualment les contraportades  que, a parer nostre, millor retraten el món, l’univers, els éssers que els habiten, les seves passions, les seves pors i els seus deliris, però també les seves veritats...

I si els periodistes avantguardistes ens han brodat aquest text magnànimament, les imatges ultrasòniques, belles i úniques, que arrodoneixen els blancs del bloc, i que pots veure i admirar ampliades si hi cliques a sobre, tenen també mà i ulls de mestre. 

Són de Miquel Montserrat, el nostre company, mestre i coordinador de la Sangha mallorquina. Tot ell és... un 10.


-o-

Tot és… música


El darrer regal prové d’un alfabet que no té lletres, ni paraules, que juga amb els silencis que s’amaguen entre els sons que ritmen harmònics i bellugadissos entres les escales del pentagrama...

Avui, els silencis de la música callada provenen d’un embriac, d’un bruix, d’un mag que pinta un llenç acolorit de cels esburbats, d’ocres melicotonosos, de liles fosforescents i de vermells resplendents que fan esclatar les ninetes dels ulls...

Els púrpures, que travessen bellugadissos els niguls entelats de boirines fines i subtils de l’escala cromàtica, amaren els nostres cors de bombolles dansarines bufades, un pic i un altre sense aturar, per aquell infant innocent que esdevé el nostre esperit fus amb el del pare que ha marxat a cercar el recer d'aquells que l'han precedit i estimat...

Clica aquí i ho veuràs, i ho sentiràs i ho gaudiràs...(+)

Tot és... gassho profund!


‘El meu amor és el meu culte i la meva adoració, la meva ofrena i el meu sacrifici’
Joan Mascaró